La crisi de l'esquerra

Millares 1960

"Com més anys passen, més augmenten les preguntes sobre l'avenir de l'esquerra, que, pensant només en Europa, esdevenen apressants, veient fins a quin punt els seus partits semblen incapaços de recuperar-se o renéixer. S'han desplomat en tants països que, més enllà de les característiques específiques nacionals, és necessari apreciar en aquesta difuminació un fenomen global que comença a presentar una autèntica densitat històrica.

El comunisme es va debilitar als anys setanta, tant l'imperi soviètic com els grans partits comunistes dels països occidentals, començant per França i Itàlia. L'esquerranisme, la seva malaltia senil, va prosperar un temps en la seva caiguda abans de retrocedir. Més tard, i de forma menys espectacular, va ser el torn de les socialdemocrà­cies escandinava, alemanya i britànica. Aquesta evolució va acompanyar el final de l'era industrial i el declivi del seu protagonista contestatari principal, el moviment obrer i sindical. D'aquí surt una primera constatació: la descomposició de les categories i formes partidàries de l'esquerra ve de fa gairebé mig segle.

A finals dels anys noranta, es va intentar una via social-liberal amb Tony Blair i Gerhard Schröder, que pretenien conciliar l'obertura al mercat i la presa en consideració de certes expectatives socials. Però la fórmula va resultar efímera. Després, l'esquerra no ha arribat a mantenir-se de forma duradora enlloc. Es constata en l'actualitat a Espanya i s'ha observat a França, on el Partit Socialista, hegemònic el 2012, ho va perdre tot en cinc anys, sota la presidència de François Hollande.

Segona constatació: l'esquerra, que ha exercit el poder polític amb freqüència en el curs de l'últim mig segle, s'ha presentat com a gestora, capaç de resoldre els problemes econòmics més crucials. A l'est d'Europa, alguns dels seus integrants, per posar fi a l'economia administrada, han defensat teràpies liberals de xoc, brutals des del punt de vista social i, com en altres llocs, han posat en pràctica polítiques d'austeritat en nom de la raó econòmica. Mentre s'accentuaven les desigualtats, l'esquerra ja no diferia de la dreta i els qui rebutjaven aquest acostament es van radicalitzar i van quedar marginats. A més, l'esquerra no sempre ha evitat la corrupció.

Tercera constatació: el curs de les idees i diverses mobilitzacions han impulsat els drets humans i les exigències de reconeixement relatives a identitats particulars. Més o menys atents a això, els partits d'esquerra han donat suport a particularismes culturals i ètnics i s'han mostrat sensibles als immigrants, aïllant-se d'una part de l'electorat popular, que se sentia menyspreat o ignorat. Els ­electors dels partits populistes o nacionalistes sovint han ajustat comptes amb tot el que evocava sensibilitat cap a la igualtat de tracte o de drets per als immigrants o atenció a les expectatives de les minories.

Quan les desigualtats més insupor­tables són les que cadascú creu que pot constatar en la seva pròpia experiència quotidiana, comparant-se amb el veí o el company de feina, el discurs igualitari de l'esquerra no encaixa, sobretot si és ­defensat per elits polítiques i intel·lectuals que semblen viure molt bé. Els partits d'esquerra no han sabut entrar en l'era postindustrial i, tret de si han quedat marginats, han perdut l'ànima quan han volgut ser gestors; no han sabut conciliar el reconeixement dels drets humans i dels particularismes amb la preocupació per les inquietuds de les classes populars i mitjanes en dificultats o amenaçades per la caiguda social.

Malgrat que hi ha expectatives, un desig real d'esquerra, el camí sembla llarg per veure organitzacions polítiques capaces de respondre-hi. Hauran de tornar a renovar lligams amb la vida de les idees, cosa que sabien fer en els temps del comunisme i de la socialdemocràcia triomfants. També hauran de reaprendre a formar les noves generacions de militants, a mobilitzar la joventut per construir amb ella visions capaces d'acompanyar les lluites polítiques del futur. Adaptar-se a la cultura contemporània de la vida digital i d'internet, que transforma les formes de l'acció i en determina una part del contingut. Retrobar socialment el camí de les classes populars, amb posicions equilibrades sobre la immigració i les minories, realistes i humanistes alhora. La tasca és immensa.

Però pot dissociar-se la crisi dels partits d'esquerra de la dels sistemes polítics en el seu conjunt i de la dels partits de dreta? En aquest cas, no cal donar per suposada la simetria. Les dretes, en efecte, no desapareixen de l'espectre polític, es radicalitzen, tornen cap a l'extrema dreta, mentre que les esquerres de l'esquerra són escasses i es troben debilitades.

Si la crisi actual és també la de la democràcia representativa en el seu conjunt i, potser més enllà, la dels valors universals de la raó, el dret, és en primer lloc la dels partits d'esquerra. En general aquests han volgut ser, almenys a l'oposició, forces d'emancipació, d'apel·lació a la justícia social i a la igualtat. No són els seus fracassos els que han produït el seu rebuig sinó els seus èxits, que alimenten més que els dels partits de dreta el ressentiment popular en la mesura que semblen, sobretot una vegada arribats al poder, haver-se allunyat en la realitat dels ideals que impulsen."

Michel Wieviorka a La Vanguardia del 05.10.2019