diumenge, 18 de novembre del 2018

Valls i la religió




Chagall 1966


Quan li pregunten si mai li ha interessat la religió, diu Manuel Valls al Fashion&Arts de La Vanguardia del 18.11.2018:

"Sí, vaig tenir una educació catòlica molt oberta. Vaig ser escolà durant anys a Paris. Vaig fer la comunió a Barcelona, a Horta. Però al final de l'adolescència, ja no m'interessava. No soc antireligiós, sinó agnòstic. M'interessen la transcendència, la dimensió religiosa. Entendre la religió avui significa que els joves coneguin la seva història per entendre la música de Bach o descobrir un quadre."


Bé, és una posició actualment força estesa, però que té el risc d'estar mancada de prou rigor i actualitat. Es vertebra al voltant de dues consideracions ja més aviat depassades: la possibilitat de la separació de religió i transcendència i la consideració de les religions com a dipòsits culturals que cal conèixer per poder entendre obres d'art.

Separar religió i transcendència, anant a parar a la sovint evocada SNBR (spiritual but not religious), és una posició, per dir-ho suau, poc fonamentada. La transcendència es treballa en el si de les religions, les quals són ens reals (la religió és un concepte teòric, imprescindible però abstracte); pretendre separar la transcendència de les religions, accedir-hi al marge de les religions, en una connexió directa amb l'esperit o la divinitat, no sembla pas gaire adient. Una altra cosa és que les religions hagin de canviar molt per a ser capaces de ser espais de conreu de la transcendència en el món actual, però pretendre conrear-la al marge de les religions sembla mancat d'una materialitat (textos, rituals, marcs comunitaris) que li és imprescindible. És una aspiració que té el risc de tendir, tot i que no sempre és així, a la comoditat, a la facilitat, a treure's del davant l'exigència que suposa tota opció religiosa, a un accés massa simple, i per tant desencertat, a determinades dimensions de consol, d'acolliment, fins i tot de "salvació".

I considerar que el coneixement de les religions és necessari per tal d'entendre les obres d'art és més aviat imprecís. Tenir "informació" sobre determinades històries religioses, conèixer-les racionalment, no permet anar gaire enllà; potser reconeixerem certs personatges i certes narracions, però ens quedarem en un nivell superficial que no aporta gran cosa (a part d'una certa satisfacció de "ser cultes"). Perquè les religions no són simples dipòsits d'informació, de coneixements que puguem assimilar sense copsar la dinàmica religiosa, sense penetrar en la naturalesa del símbol, en l'impacte antropològic del llenguatge simbòlic (les religions són grans acumulacions de material simbòlic, i sense una comprensió del que és el símbol és difícil conèixer bé les religions).

Tots plegats, per exemple, quan mirem d'informar-nos sobre la mitologia grecorromana per poder "entendre" pintures renaixentistes o barroques, correm el risc de conèixer superficialment certes historietes, certes narracions, però sense copsar el significat profund d'aquestes mitologies, la força que devien tenir per a grecs i romans o la que tenien per als pintors occidentals del segle XV al XVII. Per molt que haguem llegit la narració del judici de Paris, o la de la maledicció de Sísif, pujant sempre la muntanya amb la seva càrrega per tornar a començar, o la de Prometeu robant el foc als déus, o la de Narcís mirant-se a les aigües de l'estany, o la d'Ícar mirant de volar fins al sol, si no ens endinsem en el significat de fons d'aquestes històries no podem copsar la seva importància, queden com a entretingudes historietes. Certament, moltes d'aquestes narracions mitològiques grecoromanes eren maneres d'explicar l'oportunitat de determinats comportaments, i potser n'hi ha prou amb una seriosa  reflexió racional al respecte per a copsar tot el seu significat. Però potser algunes s'endinsaven en l'àmbit pròpiament religiós, tenien un caràcter simbòlic, i no poden ser només compreses des de la raó, sinó que cal endinsar-se en el seu "impacte a les entranyes" per a copsar-les plenament.

I això és el que passa amb les narracions simbòliques de les grans religions que han arribat fins als nostres dies: el seu simple coneixement com a "historietes" no porta gaire enllà. Veure un quadre i identificar-hi l'arca de Noè, o el sacrifici d'Isaac, o la torre de Babel, o l'anunciació a Maria, o el naixement de Jesús, o la crucifixió de Jesús, està bé però no diu gran cosa si no sabem arribar al significat i l'impacte profund d'aquests elements simbòlics.

Entendre la música de Bach, descobrir un quadre són certament aspiracions nobles, però que requereixen més esforç del que pot semblar quan s'assenyala com a necessari el "coneixement de les religions". Perquè aquest coneixement no pot ser mera informació memoritzada que permeti identificar elements sense comprendre el seu significat profund, que vol dir endinsar-se també en allò que en dèiem "impacte a les entranyes".


Tot això té relació amb la qüestió d'incorporar la "cultura religiosa" a l'ensenyament. És possible aquesta incorporació (entre altres coses, hi ha professorat competent per fer-ho)? És útil? Té sentit? Pot no quedar en el nivell de la simple informació esmentada? Val això la pena o ha d'anar més enllà d'aquest nivell informatiu? I, en aquest cas, això ho pot fer l'escola (tornem a la qüestió del professorat)? I ho ha de fer l'escola, o això és tornar en certa manera a un cert confessionalisme, ni que sigui multireligiós (una certa manera de fer tornar la religió a l'escola, on no és clar que hi hagi de ser)? No són les famílies i les comunitats religioses les que poden i han d'educar religiosament? Però llavors, no deixem la major part de la població sense cap mena de coneixement de les religions, ni que sigui superficial? O no passa res si això és així? És un debat ben obert i necessari.