Música i emocions

Turner 1835

Com en altres àmbits, en el de la música també és complexa la relació entre coneixement, emoció i acció. El coneixement s'articula en dos grans dominis: el coneixement de les tècniques musicals, de les disciplines que analitzen el fenomen musical en la seva estructura, dinàmica i especificitat (la manera com funciona la música, i que dona lloc a un conjunt de matèries específiques, entre les que sobresurt el solfeig; com en altres àmbits acadèmics, s'hi genera un llenguatge especialitzat de difícil comprensió per als profans), i el coneixement de la història de la música, que inclou les biografies i trajectòries dels grans músics, especialment dels grans compositors. L'acció es tradueix principalment en la pràctica dels instruments i en la composició. La part emocional passa per l'impacte subjectiu que produeix la música en l'oient; es constata que la música desvetlla la sensibilitat, enforteix emocions preexistents (joia, tristesa) i també genera emocions, algunes d'etiquetables i altres que defugen la classificació estricta, però que hi són (i aquesta és una de les gràcies de la música: generar emocions originals, desconegudes, difícils de descriure i anomenar, obrint així el nostre camp d'experiència de la vida).

En aquest context, un debat rellevant és el de si és o no imprescindible el coneixement musical i/o la pràctica musical per accedir a la música com a generadora d'emocions. Hi haurà qui dirà que sense entendre-la (ni que només sigui una mica) o sense practicar-la no es pot tenir accés a l'impacte emocional de la música. Fins i tot es pot dir que sense coneixements tècnics no es pot accedir ni a la història de la música, i en bona mesura és cert. És evident que és molt millor tenir coneixements musicals o poder practicar la música per tal de rebre'n l'impacte emocional. Però aquí vull explorar la hipòtesi de la possibilitat de rebre un impacte emocional de la música clàssica fins i tot sense cap coneixement ni pràctica musicals.

Crec que la simple exposició al fenomen musical (audició, contemplació auditiva, escolta atenta, diguem-li com vulguem), si es fa en determinades condicions i amb una determinada disciplina, permet accedir a un impacte emocional de la música tot i no saber com aquesta funciona o quina és la seva història, tot i no saber res de qui va escriure aquella música ni quan la va escriure. És possible que aquesta hipòtesi tingui una component d'autoengany o d'autojustificació (a mi la música m'impacta emocionalment i no en tinc cap coneixement tècnic i molt poc coneixement històric). Segur que la comprensió musical serà més pobra en qui no té coneixements o pràctica, però no és segur que l'impacte emocional musical sigui més pobre (i no es pot excloure que gent amb molt de coneixement musical o molta pràctica musical pugui rebre un impacte emocional limitat de la música, fins i tot més limitat que el d'algú sense coneixements ni pràctica musical).

En aquest debat caldrà discutir també el paper del plaer musical. Acostumem a dir "aquesta música m'agrada o no m'agrada". És una observació legítima i inevitable, essent com som éssers dotats de gust, un gust que es pot treballar o refinar més o menys. Però en el nostre debat aquesta dimensió del gust ens interessa relativament poc, és una primera aproximació no gaire fecunda. Evidentment que és bo saber si una música t'agrada o no t'agrada. Pero crec que del que es tracta aquí és de saber si t'emociona, si et commou, si et trasbalsa (si et fa experimentar emocions intenses, i saber indicar quines).

La proposta és doncs com treballar la música clàssica sense coneixements tècnics i focalitzant la dimensió emocional. Això demanarà una metodologia diferent de la que pot utilitzar els coneixements (que faciliten la comprensió i l'expressió del fenomen musical). Aquesta metodologia no tècnica s'haurà de fonamentar en un alt grau d'atenció o concentració i una dependència més gran de la memòria. Per enfrontar-se al fenomen musical "a pel", sense coneixements tècnics ni històrics, serà necessari recorrer a processos com el descrit a continuació. Triar una peça determinada, a poder ser de les considerades habitualment com a emocionalment impactants (aquí caldrà recorrer sovint a criteris aliens, cosa no inconvenient). Millor que, si més no a l'inici del procés, la seva durada sigui breu (entre un i quatre minuts, per exemple). No és cap problema no saber res de la peça, ni qui la va fer ni quan. Estar relaxat i situar-se en una posició física còmoda que permeti la immobilitat durant l'audició de l'obra (ben asseguts, o ben estirats, amb roba còmoda). Disposar d'un bon equip de so o de bons auriculars. Evitar distraccions o interrupcions durant l'audició. No fer altra cosa que escoltar la música. Prestar atenció a les reaccions experimentades (incomoditat, desorientació, desconcert, dispersió, desolació, ironia, absurd, buit, neguit, angoixa, depressió, avorriment, indiferència, interès, curiositat, diversió, joia, tristesa, serenor, tranquil·litat, pau, dolcesa, benestar, harmonia, ordre, solemnitat, motivació, engrescament, fascinació, exaltació, entusiasme...)

En acabar l'audició, és important anotar l'impacte emocional positiu predominant experimentat (si n'hi ha hagut). Si no hi ha hagut impacte emocional positiu, es poden fer dues coses: o passar a una altra obra o bé insistir en noves audicions de la mateixa fins que aquesta comenci a "parlar" (a emocionar, a commoure), fins que la tinguem prou a la memòria com per reconèixer-la, com per veure-la com de la família (i la memòria musical és un fenomen extraordinari, les músiques queden molt més ben memoritzades que les paraules). Triar l'opció de canviar d'obra o d'insistir en la mateixa dependrà de les preferències personals en aquell moment, totes dues opcions són legítimes. Cal tenir present que obres que et poden acabar tenint un impacte notable et poden haver deixat indiferent les cinc o sis primeres vegades d'escoltar-les; de vegades cal insistir, cal picar pedra, cal fer un esforç de paciència i de constància. Si triem l'opció d'insistir i veiem que arribem a memoritzar la música, a reconèixer-la, però sense rebre'n tot i això cap impacte emocional positiu, val més deixar-la de banda, si més no de moment.

Quan aconseguim trobar una peça que ens impacti emocionalment d'una forma rellevant cal fer-la servir de porta, de cap de pont, d'esquer, de fil conductor que ens permeti passar a altres peces que lògicament també ens hagin d'impactar si ho ha fet la primera (aquí també serà útil recorrer a criteris aliens, a assessorament extern). Així, a partir de la primera cirera serà possible anar-ne estirant d'altres, en una cadena com més llarga millor.

Certament aquest exercici és més potent compartit que en solitari. Passa el mateix que amb el fer silenci: no se sap ben bé perquè, però el silenci en grup és més potent que el silenci individual. Potser és qüestió de sintonies cerebrals, o de ressonàncies emocionals, però si es pot aplegar una colla per aquest compartir l'audició musical és millor.

Per on començar? És una mica igual. Tant li fa l'època o la forma musical. A Spotify-merceirai hi ha un recull d'unes dues-centes peces que poden servir com a iniciadores de procés (la playlist es diu "Introducció emocional a la música clàssica"). No està pensat com un llistat a sentir seguit, per ordre (tot i que es pot fer), sinó més aviat per triar-ne peces a l'atzar, o en funció de la durada (Spotify permet fer-ho fàcilment). Són com a portes d'una muralla a assetjar fins a aconseguir obrir-ne alguna i que ens serveixi com a via d'accés a aquesta gran ciutat emmurallada que és la música clàssica, plena de carrers/itineraris, edificis immensos a explorar, barris construïts en èpoques diferents, etc. Però pot servir qualsevol altra peça que per les circumstàncies que sigui haguem triat o ens hagi vingut a parar a les mans.

Algú pot considerar que això no és un exercici d'iniciació a la música clàssica sinó un exercici per a millorar el coneixement de les pròpies emocions a través de la música clàssica, un exercici d'autoconeixement emocional. Potser sí, o potser és les dues coses alhora, o bé és un exercici amb un derivat col·lateral positiu, sigui quin sigui el que tractem com a derivat. Del que es tracta és de veure si funciona...