Sobre la desgràcia

Jawlensky 1911

Unes quantes cites del text L'amor a Déu de Simone Weil:


"La desgràcia és una meravella de la tècnica divina. És un dispositiu senzill i enginyós que fa entrar a l'ànima d'una criatura finita aquesta immensitat de força cega, brutal i freda."

(Weil parla de "malheur". La traducció castellana de "desdicha". Quina seria la traducció catalana més adient? Desgràcia? Dissort? Malaurança? Desventura? Hem optat per "desgràcia".)


"Aquell l'ànima del qual roman orientada envers Déu mentre està travessada per un clau, es troba clavat al centre mateix de l'univers. Aquest és el veritable centre, que no és el punt mig, que està fora de l'espai i el temps, que és Déu."


"La Trinitat i la creu són els dos pols del cristianisme, les dues veritats essencials: l'una, alegria perfecta, l'altra, perfecta desgràcia. El coneixement de l'una i l'altra i de la seva misteriosa unitat és indispensable; però en aquest món la condició humana ens posa infinitament lluny de la Trinitat, al peu mateix de la creu. La creu és la nostra pàtria."


"El coneixement de la desgràcia és la clau del cristianisme. Però aquest coneixement és impossible. És impossible conèixer la desgràcia sense haver passat per ella."


"Aquells que no han mirat a la cara a la desgràcia o no estan disposats a fer-ho, només es poden apropar als desgraciats protegits pel vel de la mentida o la il·lusió."


"Sovint es retreu al cristianisme una complaença mòrbida en el sofriment i el dolor. És un error. El cristianisme no es centra en el dolor i el sofriment, que són sensacions, estats anímics en els que sempre es pot buscar una voluptuositat perversa. Es tracta d'una cosa molt diferent. Es tracta de la desgràcia, i la desgràcia no és un estat anímic. És una polvorització de l'ànima per la brutalitat mecànica de les circumstàncies. La transmutació que fa passar un ésser humà de l'estadi humà a l'estadi de cuc mig aixafat que es retorça per terra no és una operació en la que ni tan sols un degenerat es pugui complaure. Un savi, un heroi, un sant tampoc no es complaurien en això. La desgràcia és el que s'imposa a l'home molt a pesar seu."


"Els cristians, en constatar el lloc central que la desgràcia ocupa en la seva fe, haurien de pressentir que la desgràcia és, en cert sentit, l'essència mateixa de la creació. Ser criatura no és necessàriament ser desgraciat, però és necessàriament estar exposat a la desgràcia."


"Déu és alegria i la creació és desgràcia; però és una desgràcia resplendent per la llum de l'alegria. La desgràcia inclou la veritat de la nostra condició. Aquells que prefereixen veure la veritat i morir a viure una existència llarga i feliç en la il·lusió, són els únics que veuran Déu."


"La nostra ànima fa soroll sense parar, però hi ha en ella un punt que és silenci i que mai sentim. Des del moment en què el silenci de Déu entra a la nostra ànima, la travessa i s'uneix a aquest silenci que està secretament present en nosaltres, tenim en Déu el nostre tresor i el nostre cor; i l'espai s'obre davant nostre com un fruit que es parteix en dos, ja que veiem l'univers des d'un punt situat fora de l'espai. Només hi ha dues vies possibles per a aquesta operació, i cap més: dues úniques puntes prou penetrants per entrar així en la nostra ànima: la desgràcia i la bellesa."

(La tensió entre "defugir" i "assumir" la desgràcia, la mort, el sofriment, la lluita, la culpa, el pecat, l'atzar... Defugir ens empobreix, ens treu del bon camí, ens crea un mon fals, artificial, ens desnaturalitza, ens fa mera aparença, buits, inconsistents; assumir ens fa éssers humans.)