Sobre la creativitat

Sunyer 1909

Amb goig incorporem a l'Aglaia aquest escrit de Narcís Comadira, que va ser la seva magnífica aportació a la meva darrera sessió del Programa Vicens Vives, la tarda del 27 de novembre de 2015.

Sobre la creativitat i territoris afins. Notes per a un diàleg

Voldria començar per establir els límits d'això que entenem per creació i per creativitat. Per mi, creativitat, és la facultat de crear, de realitzar això que en diem creació. El primer límit del concepte és dir que utilitzem la paraula crear i creació en sentit figurat. Cap humà és capaç de crear, perquè crear, en sentit estricte, és fer una cosa a partir del no-res. I això és només una facultat divina. Cap home o dona o ésser sobre la terra pot treure alguna cosa del no-res. Dit això, passem al nostre sentit figurat. Quan parlem de crear i de creativitat acostumem a aplicar-ho a l'àmbit de la creació artística, en qualsevol dels seus llenguatges, però sobretot en els de les arts plàstiques i encara més en això que coneixem com a literatura. 

Deixo de banda, per tant, altres formes de creativitat humana, com pot ser la del domini de la matèria, les disciplines que hi fan referència, la física i la química i la del seu llenguatge fonamental, les anomenades ciències exactes, la matemàtica. En totes aquests activitats de la intel·ligència humana, la creativitat també existeix, és clar, i n'és un component indispensable. Igualment passa amb totes les ramificacions de la tècnica, en totes les enginyeries. I amb les ciències de la naturalesa, amb l'economia i la política. En tots aquests àmbits, la creativitat és important. I també, és clar, en l'àmbit de la interpretació mental del món, en la filosofia. I en l'àmbit de la conducta humana, en això que coneixem com a moral. En totes aquestes activitats la creativitat és indispensable.

De tota manera, quan parlem de creació i de creativitat ho fem fonamentalment per referir-nos a la creació artística. Per què? M'hi he trencat el cap moltes vegades en aquest per què. I em sembla, cosa que no vol pas dir que n'estigui absolutament segur, és clar, que l'art, això que nomenem art, és una activitat humana que aspira a una relació amb això que anomenem el transcendent. De fet, una escultura, posem per cas, no és més que un munt de marbre o de ferro o de fusta o de fang manipulat. Llavors, en què difereix d'una bicicleta, una taula o un càntir o una sopera? Que la manipulació és feta amb una intenció. M'atreveixo a dir la paraula: amb una intenció superior. Aquesta superioritat li és donada per la seva voluntat de transcendir el terreny de la utilitat. De fet, l'art, la poesia, com va dir Auden, no fa que passi res. És una inutilitat mundana, és clar, perquè fa que passin coses en les ments i en els cors, en les emocions i en els sentiments. L’art actua en aquesta zona cada dia més oblidada que en diem ànima.

Potser és per aquesta voluntat d’incidir en aquesta zona, impalpable i incontrolable i, per alguns, immortal, pròxima a la divinitat, que ens hem atrevit a anomenar creació la producció d’aquests objectes significatius que són les obres d’art.

Com es produeixen aquests objectes significatius? Estic parlant en general, després especificaré alguns casos, els que més conec, el de la pintura i el de la poesia, perquè tots dos els he practicat i els practico. Però en general, en la pintura, en la poesia, en l’escultura, en l’arquitectura, en la música, en les arts visuals, i, per què no, en aquest quasi art emergent que anomenem cuina, el que es tracta és de manipular la matèria inferint-li una forma. El que fa que una cosa produïda per un ésser humà sigui una obra d’art és la forma. La forma és el fonament de l’art. En art, tot és forma, va dir Gabriel Ferrater, i tenia tota la raó. I què és la forma? La forma no és l’aparença exterior de objecte, sinó que és un lligam profund de la matèria amb les seves proporcions, és a dir, amb els seus límits i la seva subjecció a la norma. Sense norma no hi ha forma i sense forma no hi ha art. Dante ja se’n va adonar d’això i així, al final del cant XXXIII del Purgatori va escriure, com la cosa més natural del món:

Ma perchè piene son tutte le carte

ordite a questa cantica seconda,

non mi lascia più ir lo fren dell’arte.

I com que ja són plens tots els papers

preparats per a aquest càntic segon,

el fre de l'art no em deixa escriure més.

El fre de l'art! Quina perspicàcia la de Dante. És així. Ell s’havia establert els límits, s’havia imposat una norma, havia escollit una forma per vertebrar uns continguts, una forma que per ella mateixa ja afegia contingut,  i quan això va arribar als seus límits, lliurement escollits, Dante havia d’acabar el cant segon, és a dir, el Purgatori. El fre de l'art!

Llavors, algú es pot preguntar, la llibertat on queda? Doncs queda, tal com mostra aquest exemple, en la tria de l’estructura que sosté la manipulació de la matèria.

Aquesta meva concepció de l’art, podríem dir-ne de control sobre els materials, pot provocar una altra pregunta, del tot legítima: on queda tot l’art anomenat del subconscient, el surrealisme, principalment? Jo crec que el subconscient no és més que una font de materials, materials que han  de passar pel conscient i ser escollits segons un disseny previ de l’obra. És a dir, aquests materials han d’estar subjectes a una forma. Per això, bona part de l’art anomenat automàtic no és més que un galimaties incapaç de commoure si no és per una seducció caòtica. També una tempesta ens pot commoure, i mai no se’ns ha acudit dir que una tempesta és una obra d’art. Per mi, l’art demana manipulació humana de la matèria segons una forma, capaç de crear sentit i de commoure. Una obra d’art és un artefacte, no una nebulosa.

Parlo de manipulació de materials. Això s’entén en les anomenades arts plàstiques i arts visuals i en la cuina, però en la literatura?

La pintura manipula pigments, colors i formes. L’escultura, matèries diverses: marbre, pedra, ferro, fang. L’arquitectura actua amb espais. La música amb sons... El material de la literatura és el llenguatge. Una obra d’art literària és el resultat d’una organització del llenguatge amb una intenció artística, no merament comunicativa. Això ha portat a una confusió espectacular, sobretot des que Kant va introduir en aquests temes la subjectivitat. El romanticisme, amb la seva exacerbació de l’individu ha propiciat una literatura, una poesia, que creu que el que és constitutiu de la seva artisticitat és el valor i la originalitat de les manifestacions de l’ànima individual, presentades en el seu estat brut, és a dir, sense passar pel constrenyiment d’una forma. Pel fre d’una norma que, ja ho hem vist, pot ser lliurement escollida, però que no deixa de ser una norma.

Descartes deia que, sense Déu, no es garanteix la coherència del món. Sense Déu (i sense el Déu encarnat) un text no aconsegueix el seu sentit últim. Dic text perquè crec que la literatura és la forma artística per excel·lència, ja que som llenguatge i Déu és el llenguatge (diguem-ne logos, Paraula, Verb, etc.). Això el redactor de l’evangeli de sant Joan ja ho sabia: “Al principi era el Llenguatge, i el Llenguatge es va fer carn.” Nosaltres, el nostre esperit, la nostra ànima, estem fets a la seva imatge. Per això, tot text verbal produït per l’home segons una forma, tot text formal, tot text amb una forma intencionada, és més pròxim a l’essència de l’esperit que qualsevol altre text no verbal, ja sigui plàstic o musical.

Mallarmé va dir que la poesia es fa amb paraules. No és pas veritat. O ho és de manera parcial. La poesia es fa amb una forma. La forma d’un poema no és pas el seu aspecte exterior, tipus de vers, estrofa, rima, etc. La veritable forma és una organització interior dels elements en una totalitat. Sintàctica, per tant, lògica, sí, però també semàntica i sentimental (en el bon sentit de la paraula).

¿Per què un poema, si no és bo, si la íntima relació de les seves parts no està aconseguida, si la precisió o la propietat del llenguatge és vacil·lant, si un element seu constitutiu desafina, s’ensorra en la seva totalitat? ¿Per què, en canvi, una prosa defectuosa, amb algun problema de ritme, amb alguna, fins i tot, imprecisió lèxica, si la idea que vehicula és prou interessant, la tolerem i, potser ens arriba a agradar? ¿Perquè la prosa té menys forma i el poema, que és molt més proper a la forma, és, per això també més proper a la mort?

La prosa seria un text “en formació”, és a dir, “adolescent”. La poesia seria un text amb ambició de maduresa. La paraula en eclosió, al límit de la seva desaparició: el silenci. Quan diem que el sentit de la poesia és el silenci, no volem dir altra cosa que, estant la poesia tan a prop –sempre com a objectiu- d’allò inexpressable, d’allò-que-no-es-pot-dir, és la forma textual que corre més el perill de la seva dissolució. Només es manté viva per la seva incapacitat. Si aconseguís, és un suposar, dir allò-que-no-es-pot-dir, no seria altra cosa que una forma de silenci. Wittgenstein deia que davant d’una cosa que no es pot dir, és millor callar. Però ell era un filòsof. La poesia és l’única que té dret a no callar davant d’una cosa que no es pot dir.

En el fons, totes les arts són poesia en el sentit que totes són formalitzacions extremes. Intenten expressar allò inexpressable, conscients de la seva incapacitat i confiades en aconseguir-ho. Es creuen aptes i saben que no ho són. Aquest és el drama profund de l’art i dels artistes.

Per mi, la paraula art va lligada sempre a la paraula sentit. I no pas a gust o bellesa o plaer. En tot cas, pot anar lligada a bellesa si entenem aquesta amb el seu sentit clàssic, splendor veritatis, que és com dir: sentit ple. Aquest esplendor de la veritat dóna plaer, allò que en diem plaer estètic, que és un plaer de comprensió, i no pas un pessigolleig de l’ànima. Si perdem de vista aquest esplendor de la veritat, caiem fàcilment en allò que en diem arts decoratives. Caiem en el fer bonic.

Ja fa algun temps vaig escriure un paper titulat ¿Qui té por de la literatura? Com que toca algun dels temes que proposo per al nostre debat, em permeto de citar-ne, per acabar, uns petits fragments:

El territori de la literatura no és el de la història, el del relat nacional ni global; el territori de la literatura no és el de la comunicació, el de la difusió ideològica, el de la publicitat, el del proselitisme; el territori de la literatura no és el de la relació interpersonal, no és el de la recerca, no és el de la confecció d’ideologies. El territori de la literatura és el territori de la Forma. La literatura és la formalització màxima del llenguatge.

La literatura, com tota Forma, opera en regions íntimes. S’infiltra entre els replecs de la intel·ligència i les articulacions de l’ànima. Commou,  altera, seda, excita, obre escletlles en el granit més dur de les conviccions, escampa mantells densíssims de nit negra sobre els mars dels sentiments, inunda amb torrentades de llum. La literatura porta en el seu si llavors de perdició i de salvació. De perdició per al món pràctic, és clar; de salvació per al món de l’esgarrifança del Sentit.

La literatura, tota forma artística del llenguatge –i tota forma artística en general-, sacseja –ha de fer-ho- la nostra essència més profunda. Hi crema la fullaraca acumulada, hi aixeca vendavals de desig, hi fa saltar guspires d’un foc nou, hi deixa un rierol de llum que hi canta. La veritable literatura és subversiva, subverteix l’ordre dels hàbits establerts, i és conversiva, ens converteix en ciutadans d’un país desconegut.

¿Qui té por de la literatura? Tot aquell que té por del desconegut. Tot aquell que té por d’aquest sacseig interior que ens transporta al moll més íntim de la nostra pròpia essència, amb tot el que això vol dir de negació de les rodes de molí amb què polítics i sacerdots ens volen fer combregar. Per això sempre hi ha hagut llibres prohibits, llibres cremats acusats de degenerats o herètics. Per les idees? Alguns sí, és clar. Però molts perquè eren literatura, pel sacseig que provocaven, pels dubtes en profunditat que desvetllaven, pel plaer seriós que conferien. I és que aquesta trobada amb el més pur de la pròpia essència provoca un llampec de plaer, mental i sensible alhora. Per això podem parlar d’esgarrifança estètica, traducció física del llampec mental i sensible i sentimental.

La literatura configura en el nostre interior territoris de llibertat inexplorats, jungles de pensament, deserts de solitud, cims de voluntat, llacs de joia profunda, paradisos de follia. De follia segons els paràmetres de la utilitat, és clar, de follia segons el món del guany i el tant per cent, de la rendibilitat, del creixement per càpita. La literatura construeix un món a part. Per això el món que es creu real li té por. I si abans hi lluitava directament, ara ha descobert maneres més subtils de lluita. La indiferència, arma eficaç. La degradació de l’autèntica literatura mitjançant la concessió de premis a obres que no en són. La superproducció de llibres mediocres. I l’estaborniment de les consciències amb la creació d’aquesta societat de l’espectacle, societat que es nodreix d’ella mateixa. Autocomplaent i autoreferent. Societat sense alegria.

Espero haver posat sobre la taula algunes idees que puguin suscitar un diàleg fèrtil. Gràcies.