Forma i fons

Fra Angelico 1431

De vegades, en entrar en contacte amb algunes obres d'art, tens la sensació d'un perfecte encaix entre la forma i el fons, la sensació d'una conjuminació plena entre el que l'artista vol dir i els mitjans que fa servir per dir-ho. T'arriba a semblar que aquella és la millor manera de dir allò. Això no és mai objectivament cert, ja que tot contingut es pot expressar amb una plenitud equivalent de maneres diverses. Però la sensació subjectiva que genera és que aquella és "la" manera.

Dic això arran de la lectura d'una obra extra-ordinària (perquè va més enllà del que és habitual). No sé si dir-ne una novel·la: el terme no li acaba d'escaure. Tampoc és un poema en prosa. És certament una creació literària, però sembla situar-se més aviat en un estrany gènere sapiencial, en una mena de text la lectura del qual esdevé una meditació per al lector. Hi parla un vell pastor protestant nord-americà poc abans de morir. El que diu és molt interessant, però ho és tant o més el ritme amb el que ho diu, un ritme que et porta a fer anar el temps més a poc a poc. L'obra et convida a ser llegida en breus fragments, i la mateixa articulació del text t'hi porta. És l'obra qui marca el copàs, no el lector.

Pot ser molt bé que la temàtica que s'hi aborda i el llenguatge que s'hi utilitza no resultin propers o còmodes. A alguns ens resulten fascinants, però això pot ser degut a l'edat i al món religiós en el que alguns varem ser educats. De fet, el mateix text ho expressa amb precisió: "He pensat molt sovint en això - en com els temps canvien, i en com les mateixes paraules que porten a una bona quantitat de gent d'una generació a un udol salvatge són molestes o sense significat per a la generació següent."

Això és així, però no necessàriament és bo que sigui així. Les generacions han de poder entendre a les precedents, han de poder ser colpides pels aspectes fonamentals de la vida que varen colpir als que els van precedir. No en aspectes secundaris de gust, moda o maneres d'entretenir-se, però sí en allò que afecta al cor de l'experiència humana, que se situa en el nivell profund d'aquesta experiència. Si cada generació esdevé un món tancat en ell mateix, les societats esdevenen culturalment i vitalment més pobres. Cal mirar d'aprendre la llengua d'altres generacions, com aprenem la llengua d'altres nacions. Només així el passat ens podrà ser significatiu i nodridor. Només així podrem gaudir de l'experiència vital d'aquestes generacions que ens precedeixen.

L'obra es diu Gilead, nom del petit poblet d'Iowa on es mouen els personatges. L'autora és Marilynne Robinson, nascuda el 1943, professora de la universitat d'aquest estat. És de l'any 2004. Va guanyar el Premi Pulitzer del 2005. N'hi ha traducció al castellà (i n'hi hauria d'haver al català).

Gilead té dues novel·les complementàries, al voltant de personatges que també surten a Gilead:  Home, del 2008, i Lila, del 2014. Home és una obra densa i profunda al voltant del destí i de la desesperança, i és probablement la novel·la més trista que he llegit mai. Lila parla del desarrelament, el pes del passat, del desconcert vital. Totes tres són novel·les amarades de cristianisme.