D'Ors al Prado VI: Raffaello

VI. Raffaello

Raffaello 1516 Caiguda de Crist portant la creu

Raffaello 1510 El Cardenal

D'Ors diu: "Tradicionalment, el Raffaello més gloriós del Prado venia essent la Caiguda de Crist portant la creu. En ell va adorar la sensibilitat acadèmica. El van anomenar, per encomi d'admiració, "El pasme (Spasimo) de Sicília". Feia temps que se sabia que l'obra havia estat executada pels deixebles. Tant li feia. Feia temps també, es va acusar al color de pobresa. Millor que millor. Així la pintura apareixia, com hem dit de Poussin, però encara més que Poussin, molt propera a l'escultura. Hi ha alguna cosa aquí, realment, del més suprem sentit clàssic.

Un dia hi hagué un salt en la rosa dels vents del gust. Es va trencar amb l'Acadèmia, i llavors la gent es va posar a invocar la naturalesa i la vida. Així van anar a preferir, probablement més que a cap altre Raffaello, el Retrat d'un Cardenal. Al Prado, aquesta pintura es troba entre les preferides per aquells que, en realitat, no els agrada la pintura. (...) Pel que fa a mi, confessaré que, personalment, l'obra no m'és simpàtica. El valor del rostre és valor de psicologia. (...)

Entre la Caiguda i el Cardenal cal situar-hi estèticament la sèrie admirable de les Madonnas. Com que el centre moral d'aquestes obres rau sempre en el triomf i la revelació meravellosos del sentit de la feminitat, pot incloure's sota aquest títol genèric fins i tot les composicions que representen la Sagrada Família.

Triem dues obres d'aquest conjunt: una, gran, La Mare de Déu del peix, de serenitat insuperable, tot i que la coloració ja comença a tenir quelcom de la febre que després veurem que va incendiar als venecians; i una altra, petita, la Sagrada Família del xai, tan meravellosament minuciosa, tan clara - i, aquesta vegada, tan fàcil - que el seu valor, tot i que puríssim, no escapa a l'ordre d'equívoc que hem vist que podia torbar l'apreciació de El Cardenal..."

Raffaello 1514 La Mare de Déu del peix

Raffaello 1507 Sagrada Família del xai