L'ànsia pel fi

"En la cultura del món grecoromà els sistemes de fins de la vida havien esdevingut tan complicats, tan variades les sèries del fer i del pensar, i els interessos i moviments de la vida tan amplis i dependents de tantes condicions, que tant en els impulsos segurs de la massa com en la reflexió de la consciència filosòfica, es va despertar una recerca inquieta de l'objectiu i sentit general de la vida. Que el carpe diem impedia a l'hedonista fer-se la pregunta, era precisament la prova de la seva existència. Les alegries sensuals del moment tenien sens dubte el seu fi en elles mateixes, i en escindir la vida en una sèrie de moments singulars accentuats, l'alliberaven violentament de la necessitat d'una unitat absoluta. El misticisme dels cultes orientals importats, la inclinació cada vegada més gran per tota mena de supersticions, i per altra banda, a la vegada, la lluita contra la idolatria, proven que el món havia deixat de trobar sentit en l'amplitud de la vida confusa.

En aquesta situació -potser la més desesperada interiorment en què s'hagi trobat la Humanitat-, va ser el cristianisme el que va portar la salvació. El cristianisme va donar a la vida el fi absolut que anhelava, després que s'havia perdut en un laberint de mers mitjans i relativitats. La salvació de l'ànima i el Regne de Déu s'oferien als humans com el fi absolut més enllà de tot el singular, el fragmentari i absurd de la vida. I d'aquest fi ha viscut fins que en els últims segles ha perdut el seu poder per a incomptables ànimes. Però en perdre's la fe no es va perdre amb ella l'ànsia d'un fi últim de la vida, sinó al contrari. Com que les necessitats es fan més fermes i arrelen més quan han estat satisfetes per molt de temps, la vida havia conservat una ànsia profunda d'un fi absolut, fins i tot després d'haver desaparegut el contingut que abans havia tingut aquest fi últim. Aquesta ànsia és l'herència del cristianisme, que ha deixat darrera seu la necessitat de quelcom definitiu en els moviments de la vida, necessitat que segueix subsistint com un impuls buit cap a un fi que ha esdevingut inabastable."

Georg Simmel a Schopenhauer i Nietzsche (1907)