Espriu i el país

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Varem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1965)

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

“Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.”

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

XXIV

“Si et criden a guiar

un breu moment

del mil·lenari pas

de les generacions,

aparta l'or,

la son i el nom.

També la inflor

buida dels mots,

la vergonya del ventre

i dels honors.

Imposaràs

la veritat

fins a la mort,

sense l'ajut

de cap consol.

No esperis mai

deixar record,

car ets tan sols

el més humil

dels servidors.

El desvalgut

i el que sofreix

per sempre són

els teus únics senyors.

Excepte Déu,

que t'ha posat

dessota els peus

de tots.”

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

XXX

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

XXXVIII

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

Salvador Espriu, La pell de brau (1960)

EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1965)

INDESINENTER

Nosaltres sabíem

d'un únic senyor

i vèiem com

esdevenia

gos.

Envilit pel ventre,

per l'afalac al ventre,

per la por,

s'ajup sota el fuet

amb foll oblit

de la raó

que té.

Arnat, menjat

de plagues,

aquest trist

número de baratilli,

saldo al circ

de la mort,

sense parar llepava

l'aspra mà

que l'ha fermat

des de tant temps

al fang.

Li hauria estat

senzill de fer

del seu silenci mur

impenetrable, altíssim:

va triar

la gran vergonya mansa

dels lladrucs.

Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.

L'aigua, la terra,

l'aire, el foc

són seus,

si s'arrisca d'un cop

a ser qui és.

Caldrà que digui

de seguida prou,

que vulgui ara

caminar de nou,

alçat, sense repòs,

per sempre més

home salvat en poble,

contra el vent.

Salvat en poble,

ja l'amo de tot,

no gos mesell,

sinó l'únic senyor.

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna (1965)