La prepotència independentista

Bronzino 1535

La prepotència és una manera de fer, un estil de comportament en el que, sense gaire consciència del fet, hom es comporta amb una certa actitud de superioritat respecte als altres, un menyspreu sovint inconscient dels que "no estan a l'alçada" o no s'identifiquen plenament amb determinats plantejaments. Lògicament, gent molt intel·ligent, o molt eficient, poden tendir fàcilment a aquesta mena d'actitud. El problema és que la prepotència genera en el seu entorn una animadversió que no es deriva dels continguts proposats sinó del tarannà amb el que es proposen. Sovint això no ha estat obstacle perquè grups marcats per una certa prepotència hagin tingut èxit en les seves iniciatives, ja que la seva major capacitat els permet assolir fites de vegades considerades inassolibles. Potser els jacobins a la Revolució francesa i els bolxevics a la Revolució russa, triomfadors ambdós en circumstàncies difícils, es caracteritzaven per aquesta combinació d'eficiència i prepotència. Les conseqüències històriques dels seus respectius triomfs podrien ser objecte de discussió, però la història només és la que és, i la resta són hipòtesis no verificables. Ara, en cap dels dos casos la comprensió, la tendresa, l'empatia, la inclusió s'hi podrien associar: eren gent dedicada al triomf d'una causa i varen reeixir en el seu intent. Justifica el seu èxit el seu estil? Això també seria molt discutible, però a alguns hi ha preus que ens resulten massa cars per assolir segons què; ja sabem que la finalitat no justifica pas tots els mitjans, i que alguns mitjans -o estils- poden arribar a corrompre la finalitat.

Valgui aquesta llarga reflexió general com a marc per a una referència molt concreta al procés independentista que s'està vivint a Catalunya. Es pot ser independentista de diverses maneres, amb diversos estils. Però hi ha un risc notable que l'estil hegemònic en el nostre independentisme acabi essent un estil prepotent, i això faria que determinades sensibilitats se sentissin excloses. Antoni Puigverd sembla apuntar en una direcció semblant a la seva columna de La Vanguardia del 31.05.2013: "El rupturisme s'aproxima als sectors ambigus del catalanisme amb actitud desdenyosa. Els assenyala amb displicència. Els menysprea qualificant-los de tebis, despistats o quintacolumnistes." 

Des d'una òptica de maximització de l'eficiència - fàcilment lligada, com hem dit, a la prepotència - un procés d'exclusió de determinades sensibilitats com l'indicat podria ser vist com un fenomen positiu, com una depuració pertinent del moviment (és bo treure's del damunt els febles i els mediocres, fan nosa). Però un procés com aquest comporta alhora un cert aïllament, un distanciament, un trencament de ponts de comunicació amb altres àmbits socials. I quan el que es pretén és assolir una àmplia majoria social, potser aquest camí no és el més adient. Es diu que la Catalunya independent ha de ser inclusiva, però sembla implicar-se que el procés d'independència no cal que ho sigui gaire, que mentre el procés assoleixi els seus objectius la inclusió no és una necessitat.

La prepotència independentista potser serà eficaç, però és probable que comporti greus perills per al catalanisme i pel procés de consolidació i difusió de la identitat catalana i de cohesió social del país.