Missatge de Jesús: més enllà de la lletra

No és gens fàcil aproximar-se al missatge de Jesús. El llenguatge dels evangelis és sovint remot (tot i que de vegades esdevé frapantment proper) i esotèric (i costa saber quan ho és). La qüestió dels miracles és omnipresent, i costa trobar-ne el significat: Són fets reals? Són símbols? Són històries exemplars? També és complexa la qüestió de l’autoconsciència atribuïda a Jesús: és un fet real o una atribució a posteriori? I enmig d’això s’hi va trobant la predicació del Regne de Déu i la manera de viure la vida i la religiositat, elements per a nosaltres decisius però que queden constantment barrejats amb els anteriors. Força passatges esdevenen críptics, però això també deu formar part de les característiques del llenguatge mític.


Mateu i Marc posen a l’inici de la predicació de Jesús l’anomenada “predicació escatològica”: "Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop." (Mt 4, 17); "S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova." (Mc 1, 14-15). Se'ns diu que el Regne de Déu és a l'abast, i se'ns convida a canviar la vostra manera de veure les coses i acollir la bona notícia. Aquesta predicació és compartida amb Joan Baptista i amb els profetes. Lluc i Joan no la recullen. Marc en diu “l’anunci de l’evangeli de Déu”, l’anunci de la bona notícia de l’apropament o de la proximitat de Déu.

Una de les grans línies de fons dels evangelis és que Jesús relativitza la normativa religiosa del seu temps, subratllant enèrgicament que ha de ser una eina al servei de les persones i no al revés: "El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte." (Mc 2, 27).

Els evangelis qüestionen les normes sobre el dejuni: si treu l’alegria de viure, no val. I qüestionen la tradició sobre el no treball en dia de descans: si es porta a l’absurd, no val; és la coneguda qüestió del dissabte:

"En una altra ocasió Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:
- Aixeca't i posa't aquí al mig.
Llavors els pregunta:
- Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
- Estén la mà.
Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.
Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir." (Mc 3, 1-6)

"Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia feblesa d'esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué:
- Dona, queda alliberada de la teva feblesa!
Li va imposar les mans i a l'instant ella es redreçà i glorificà Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia guarit en dissabte, deia a la gent:
- Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d'aquests dies i no en dissabte.
El Senyor li contestà:
- Hipòcrita! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l'ase de l'estable i els porteu a l'abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d'Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?
Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s'alegrava de tots els prodigis que feia." (Lc 13, 10-17)

"Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home hidròpic. Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus:
- ¿És permès o no de guarir en dissabte?
Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va acomiadar. Després els digué:
- Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, ¿no l'en trauria tot seguit?

I no van ser capaços de donar-li cap resposta." (Lc 14, 1-6)

També posa al seu lloc la puresa ritual (per exemple, rentar-se les mans abans de menjar), fent-ho servir de base per a una impactant reflexió sobre la condició humana:

"Uns fariseus i uns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem anaren a trobar Jesús i li van dir:
- Com és que els teus deixebles violen la tradició dels antics i no es renten les mans ritualment a l'hora de menjar?
Ell els respongué:
- I com és que vosaltres violeu els manaments de Déu en nom de la vostra tradició? En efecte, Déu ha dit: Honra el pare i la mare. I també: Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort. Però vosaltres afirmeu: "El qui digui al pare o a la mare: ‘Consagro a Déu els béns amb què us hauria d'ajudar’, ja no té cap obligació d'honrar els seus pares." Així, en nom de la vostra tradició, invalideu la paraula de Déu. Hipòcrites! Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres quan digué:
"Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans."
Llavors cridà la gent i els digué:
- Escolteu i enteneu-ho bé: El que fa impur l'home no és allò que entra a la boca; és el que en surt, allò que el fa impur." (Mt 15, 1-11)

"Allò que surt de la boca ve del cor, i això sí que fa impur l'home. Perquè del cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a assassinats, adulteris, relacions il·legítimes, robatoris, falsos testimonis, injúries. Això és el que fa impur l'home, però menjar sense rentar-se les mans ritualment no el fa pas impur." (Mt 15, 18-20)

"Els fariseus i alguns mestres de la Llei que havien vingut de Jerusalem es van reunir entorn de Jesús, i s'adonaren que alguns dels seus deixebles prenien els aliments amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, guarden la tradició dels antics i no es posen a menjar si abans no s'han rentat les mans ritualment; i encara, quan tornen del mercat, no mengen sense haver fet les ablucions; i observen per tradició moltes altres pràctiques, com purificar amb aigua copes, gerros, safates i fins els divans on mengen.
Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús:
- Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures?
Ell els respongué:
- Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure:
"Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi.
El culte que em donen és buit, les doctrines que ensenyen són preceptes humans."
Vosaltres abandoneu els manaments de Déu i observeu la tradició dels homes.
I els deia encara:
- Com en sabeu, d'anul·lar els manaments de Déu per conservar la vostra tradició! En efecte, Moisès ha dit: Honra el pare i la mare. I també: Qui maleeixi el pare o la mare serà condemnat a mort. Però vosaltres, si algú diu al pare o a la mare: "Declaro corban , és a dir, consagrats a Déu, els béns amb què us hauria d'ajudar", ja li permeteu que no faci res a favor del pare o de la mare. Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes.
Llavors Jesús tornà a cridar la gent i els deia:
- Escolteu-me tots i enteneu-ho bé: No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur.
Quan deixà la gent i entrà a casa, els seus deixebles li van preguntar què volia dir aquell proverbi. Jesús els respongué:
- ¿També vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra a l'home des de fora no el pot fer impur, perquè no li va al cor, sinó al ventre, i acaba fora del cos?
D'aquesta manera declarava purs tots els aliments.
I va afegir:
- Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home." (Mc 7, 1-23)

La resposta de Jesús a aquest punt, especialment dura i contundent, és clarificadora de la seva crítica a la hipocresia religiosa regnant. L’esperit ha de prevaldre sobre la lletra. Això incrementa l’animadversió dels estaments religiosos cap a ell. Jesús s’hi enfronta obertament, amb enuig i tristor: "Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor..." (Mc 3, 5). Jesús troba insuportable la duresa de cor en les persones.