Són bonics els comentaris sobre música que reflecteixen la manera com el que la sent la viu. Estan plenes de metàfores inspiradores, que ens ajuden a sentir millor la música. Un bon exemple és aquest fragment de Llàtzer Moix publicat a La Vanguardia de l'1 de juliol de 2012, en una columna titulada "Mompou sempre":
"He escoltat sovint a casa la integral d'aquesta Música callada, en l'edició interpretada pel compositor. La impressió que em produeix, una vegada i una altra, sol ser la mateixa: Mompou descriu amb poques notes i gran economia sonora el seu món interior, alternativament encalmat i agitat, com la vida: mai del tot encalmat o del tot agitat, perquè a la pau li succeeix el sobresalt, i al sobresalt, la pau.
He tornat a escoltar Mompou en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort -es va complir ahir- i les impressions, molt plàstiques, han estat semblants. Les seves notes suggereixen matinades bromoses, en les quals alguns raigs de sol, s'intenten obrir pas, amb sort diversa. La música suggereix una pugna constant entre llum i tenebra, amb Mompou fent el paper d'espectador i relator, sempre a l'expectativa, davant de la incertesa de la propera nota, de l'evolució de la cançó o del seu propi futur. Estem parlant d'una Música callada que, tanmateix, dóna veu, encara que molt sintetitzada, a totes aquestes tensions interiors, a aquest món íntim, de vegades esperançador, de vegades abissal i insondable, al qual el compositor va viure abocat..."
Música, per tant, de mística castellana i de yin-yang, de la que el mateix Mompou va dir, com ens recorda Moix: "Aquesta música és callada perquè la seva audició és interior."
Podreu trobar aquí la primera, "Angélico", interpretada per Joan Colom:
Entrades
