Zweig sobre Erasme

Holbein 1523

El 1934 Stefan Zweig escrivia aquest significatiu text, que forma el primer capítol de la seva obra “Triomf i tragèdia d’Erasme de Rotterdam”.

"Erasme de Rotterdam, que en un temps fou la major i més resplendent glòria del seu segle, gairebé no és, avui en dia -no ho neguem- més que un nom. Les seves innombrables obres, redactades en un oblidat idioma supranacional, el llatí humanístic, dormen ininterrompudament a les biblioteques; amb prou feines una sola, d’obres que van tenir fama universal en un altre temps, ens diu res en el nostre. També la seva personalitat, per ser de difícil comprensió i presentar ombres crepusculars i contradiccions, ha estat fortament enfosquida per la d’altres reformadors universals, més robustos i fogosos, i de la seva vida privada hi ha poc d’interessant a comunicar: una criatura humana d'existència silenciosa i incessant treball poques vegades proporciona una brillant biografia! És més, fins i tot la seva autèntica acció ha quedat soterrada i oculta en la consciència del temps present, com sempre ho estan els fonaments sota l'edifici ja construït. Per això val la pena anticipar aquí, clarament i breument, el que fa que Erasme de Rotterdam, el gran oblidat, sigui encara avui, i precisament avui, de tant de valor per a nosaltres. Entre tots els escriptors i creadors d'Occident va ser el primer europeu conscient, el primer lluitador amic de la pau, el més eloqüent defensor de l'ideal humanístic, benèvol per al mundà i per a l'espiritual. I com que, a més, va ser vençut en la seva lluita per aconseguir una forma més justa i comprensiva per al nostre món espiritual, aquest tràgic destí seu el lliga encara més íntimament a la nostra fraternal sensibilitat.

Erasme va estimar moltes coses que són estimades avui per nosaltres: la poesia i la filosofia, els llibres i les obres d'art, les llengües i els pobles, i, sense fer diferència en el seu si, el conjunt de la humanitat, en vistes a l'assoliment d'una civilització més elevada. Només una cosa va odiar de veritat sobre la terra, per antagònica de la raó: el fanatisme. Sent ell mateix el menys fanàtic de tots els homes, un esperit potser no de suprema categoria però del saber més dilatat, un cor no ple de bondats però de provada benevolència, veia Erasme en tota forma d'intolerància d'opinions el pecat original del nostre món. Segons la seva opinió, gairebé tots els conflictes entre homes i entre pobles podien ser resolts sense violència, mitjançant mútua tolerància, perquè tots cauen dins dels dominis de l'humà; gairebé tota conflagració es podia resoldre per mitjà d'àrbitres si els incitadors i exaltats d'una i una altra part no donessin tensió a l'arc de la guerra. Per això combatia Erasme qualsevol fanatisme com a focus pertorbador nat i jurat de tota comprensió, ja en el terreny religiós, en el nacional o en el de la manera de concebre l'Univers i la vida; odiava a tots els obstinats i gent d’una sola idea, ja apareguessin amb hàbits sacerdotals o amb togues acadèmiques, als que portaven aclucalls en el pensament i als fanàtics de tota mena i raça que a tot arreu exigeixen una obediència de cadàver per a les seves pròpies opinions i de tota altra concepció en diuen despectivament heretgia o brivalleria. Així com a ningú volia constrènyer a que acceptés les concepcions que ell ensenyava, també oposava decidida resistència a que el forcessin a seguir qualsevol confessió religiosa o política. La independència del pensament era per a ell cosa evident, i aquest esperit lliure sempre va considerar com un segrest de la divina pluralitat del món el que algú, sigui des de la trona o des de la càtedra, s'aixequés i parlés de la seva pròpia veritat personal com d’una missió que Déu li hagués confiat, parlant-li a cau d'orella a ell i només a ell. Amb tota la força de la seva intel·ligència, centellejant i convincent, va combatre, per aquest motiu, en tots els terrenys, al llarg de tota una vida, contra els fanàtics ergotitzants de les seves pròpies creences, i només en molt rares i felices hores es va riure d'ells. En aquests moments més suaus el fanatisme de front estret només li semblava una lamentable limitació de l'esperit, una de les innombrables formes de la "stultitia", les mil degeneracions i varietats de la qual tan hilarantment va classificar i caricaturitzar en el seu Elogi de la Bogeria. Com a home just, autèntic i sense prejudicis, va comprendre i compadir fins al seu més aferrissat enemic. Però en el fons, Erasme sempre va saber que aquest pervers esperit de la naturalesa humana, el fanatisme, havia de destrossar el seu propi món benigne i la seva existència.

Ja que la missió i el sentit de la vida d'Erasme era realitzar la síntesi harmònica del contradictori en l'esperit de la humanitat. Havia nascut amb un caràcter harmonitzador, o, per parlar com Goethe, que era semblant a ell en la repulsa de tot extrem, amb "una naturalesa comunicativa". Tota poderosa subversió, tot tumult, tota tèrbola disputa entre les masses, s’oposava, en la seva sensibilitat, al clar ésser de la raó del món, al servei de la qual se sentia obligat com a fidel i serè missatger, i, en especial, la guerra, com a la més grollera i desaforada forma de resoldre oposicions internes, li semblava incompatible amb una humanitat que pensés moralment. L'art singular de llimar conflictes mitjançant una bondadosa comprensió, d'aclarir el tèrbol, de concertar l’embolicat, de casar de nou el desunit i donar al disgregat un més alt enllaç comú, era l'autèntica força del seu pacient geni, i amb gratitud els seus contemporanis van anomenar simplement "erasmisme" a aquesta voluntat de comprensió que actuava en plurals formes. Per aquest "erasmisme" és per al que aquell home volia guanyar el món. Com que reunia en la seva mateixa persona totes les formes del poder creador, essent alhora poeta, filòleg, teòleg i pedagog, considerava també com a possible, en l'àmbit total del món, l'enllaç de l’aparentment irreconciliable; cap esfera va ser inabastable, o aliena, al seu art de conciliador. Per Erasme no existia cap oposició moral irreductible entre Jesús i Sòcrates, entre doctrina cristiana i saviesa antiga, entre pietat i moralitat. Ordenat sacerdot, va admetre als pagans, en el sentit de la tolerància, en el seu espiritual paradís celestial, i els va col·locar fraternalment a costat dels pares de l'Església; la filosofia, com la teologia, era per a ell una manera de buscar Déu, i igualment pura; no aixecava la mirada cap al cel cristià amb menor fe que amb gratitud cap a l'Olimp grec. El Renaixement, amb la seva sensual i alegre superabundància, no li semblava, com a Calví i altres fanàtics, enemic de la Reforma, sinó el seu germà més lliure. No fincat a cap país, però familiar amb tots, primer cosmopolita i europeu conscient, no reconeixia cap superioritat d'una nació sobre les altres, i com que havia ensenyat al seu cor a valorar els pobles en virtut dels seus esperits més nobles i cultivats, en raó de la seva elit, tots li semblaven dignes d'afecte. Convocar a tots els esperits selectes de tots els països, races i classes per formar una gran lliga de gent cultivada, va ser l’elevada temptativa que Erasme va prendre al seu càrrec com a meta pròpia de la seva vida, i en aixecar el llatí, la llengua que estava sobre les llengües, a una nova forma artística i capacitat d'exposició, va crear per als pobles d'Europa - cosa inoblidable! -, durant una hora universal, una forma supranacional i unitària de pensament i expressió. El seu dilatat saber tornava agraït la vista cap al passat, el seu sentit creient es dirigia, ple d'esperança, cap a l'avenir. Però apartava tenaçment la vista de la barbàrie del món, que aspira, una i altra vegada, a confondre, toscament i malignament, el pla diví, amb permanent hostilitat; només l'esfera superior, la que crea i dóna forma, l’atreia fraternalment, i considerava com a missió de tot home espiritual dilatar i amplificar aquest espai, per tal que alguna vegada, com la llum del cel, abasti, unitàriament i purament, tota la humanitat. Ja que aquesta era la fe més íntima d'aquest humanisme primerenc (i el seu bell, el seu tràgic error): Erasme i els seus consideraven possible el progrés de la humanitat per mitjà de la il·lustració, i confiaven en la capacitat educativa, tant dels individus com del col·lectiu, mitjançant una difusió més general de la cultura, dels escrits, estudis i llibres. Aquests idealistes primerencs tenien una commovedora i gairebé religiosa confiança en la capacitat d'ennobliment de la naturalesa humana per mitjà del perseverant conreu de l'ensenyament i la lectura. Com a home de lletres que creia en els llibres, Erasme no va dubtar mai de la perfecta possibilitat que la moral fos ensenyada i apresa. I la solució del problema de l'harmonització completa de la vida li semblava ja garantida per aquesta humanització de la humanitat, somiada per ell com a molt propera.

Tan alt somni estava constituït de tal forma, que, com imant poderós, podia atreure, a tots els països, els millors esperits d'aquell temps. A l'home dotat de sensibilitat moral sempre li sembla cosa insubstancial i sense sentit la pròpia existència sense el consolador pensament que també ell, com a individu aïllat, amb el seu desig i la seva acció, pot afegir alguna cosa a la moralització general del món, creença que dilata l'ànima. El moment present no és més que un esglaó per a una major perfecció, només és la preparació d'un procés vital molt més perfecte. Qui sap donar autoritat, per mitjà d'un nou ideal, a aquesta força d'esperança en el progrés moral de la humanitat, arriba a ser guia de la seva generació. D'aquests va ser Erasme. L'hora era singularment favorable per a la seva idea d'unió europea en l'esperit de l'humanisme, ja que els grans descobriments i invencions del canvi de segle, la renovació de les ciències i les arts pel Renaixement havien tornat a ser, des de temps enrere, per a tota Europa, un feliç i supranacional esdeveniment col·lectiu; per primera vegada, després d'innombrables anys de depressió, donava ànims al món d'Occident la confiança en el seu destí, i, de tots els països, les millors forces idealistes concorrien cap a l’humanisme. Tots volien ser ciutadans del món en aquest imperi de la cultura; emperadors i papes, prínceps i sacerdots, artistes i homes d'Estat, joves i dones, rivalitzaven en instruir-se en les arts i ciències; el llatí va arribar a ser el seu idioma fraternal comú, un primer esperanto de l'esperit: per primera vegada, des de la ruïna de la civilització romana - glorifiquem aquest fet! -, gràcies a la república de savis d'Erasme, tornava a estar en formació una cultura europea col·lectiva; per primera vegada, no la vanitat d'una sola nació, sinó la salut de tota la humanitat era la meta d'un grup fraternal d'idealistes. I aquesta aspiració dels homes espirituals a lligar-se en esperit, dels idiomes a entendre’s en un superidioma, de les nacions a fer les paus de forma vàlida en el nivell supranacional, aquest triomf de la raó va ser també el triomf d'Erasme, la seva sagrada, però breu i transitòria, hora universal.

Per què no podia durar - pregunta dolorosa - un imperi tan pur? Per què tornen a ser sempre vençuts els mateixos alts i humans ideals de comprensió espiritual? Per què lo "erasmista" té sempre tan escassa força efectiva en una humanitat que coneix, en canvi, des de fa molt temps l'absurd de tota hostilitat? Per desgràcia, hem de reconèixer i confessar clarament que un ideal que només es proposa el benestar general mai pot satisfer per complet a dilatades masses del poble; en els caràcters de tipus mitjà, també l'odi exigeix el compliment dels seus ombrívols drets al costat de la pura força de l'amor, i el profit personal de cada individu vol obtenir també d'aquella idea ràpids avantatges individuals. Per a la massa, el concret i aprehensible sempre serà més accessible que l'abstracte. Per això, en la política sempre trobarà més fàcilment partidaris tot programa que, en lloc d'un ideal, proclami una hostilitat, una oposició ben comprensible i manejable que es dirigeixi contra una altra classe social, una altra raça, una altra religió, ja que amb l'odi el fanatisme pot encendre fàcilment les seves flames criminals. Per contra, un ideal purament unificador, un ideal supranacional i panhumà com l’erasmisme està mancat, naturalment, de tot impressionant efecte òptic per a una joventut que vol veure, en lluitar, els ulls del seu adversari, i mai porta en si aquell elemental atractiu que té allò orgullosament disgregador, que mostra sempre a l'enemic més enllà de les fronteres del propi país i fora de les de la pròpia comunitat religiosa. Per això, sempre trobaran més fàcilment sequaços els esperits partidistes que atien en una determinada direcció l'etern descontentament humà; però l'humanisme, la doctrina d'Erasme, que no té espai per a cap mena d'odi, que fixa heroicament la seva pacient aspiració en una meta llunyana i amb prou feines visible, és, i seguirà sent, un ideal d'esperits aristocràtics en la mesura que el poble que ella somia, la nació paneuropea, no estigui realitzada. Alhora idealistes, i malgrat això coneixedors de la naturalesa humana, els partidaris d'una futura intel·ligència de la humanitat no poden deixar de veure amb claredat que la seva obra està sempre amenaçada per l'element eternament irracional de la passió; han de tenir consciència, al sacrificar-se, que sempre i en tots els temps hi tornarà a haver onades de fanatisme, brollant de les primitives profunditats de l’àmbit dels impulsos humans, que inundaran i destrossaran tot dic: gairebé no hi ha cap generació que no pateixi tal retrocés, i, després d'això, el seu deure moral és sobreposar-se a aquest desconcert intern.

Però la tragèdia personal d'Erasme consisteix en què precisament ell, el més antifanàtic de tots els homes, i precisament en el moment en què la idea del supranacional resplendia per primera vegada victoriosa a Europa, va ser arrossegat al cor d'una de les explosions més salvatges de passió col·lectiva, nacional i religiosa que recorda la història europea. En general, aquells esdeveniments als quals atribuïm una significació històrica no formen part de la consciència viva del poble. Fins i tot les ones d'una guerra no arribaven, en segles anteriors, sinó a poblacions aïllades, i en general l'home espiritual podia aconseguir mantenir-se a part de l'agitació, en cas de conteses socials o religioses, i contemplar des de dalt, amb cor imparcial, les passions dels polítics - Goethe és el millor exemple d'això, el qual, impertorbable, va prosseguir creant la seva obra íntima enmig del tumult de les guerres napoleòniques -. Però de vegades, en molt rara ocasió en el decurs dels segles, s'originen tensions contraposades de tal força d'impulsió, que tothom queda esqueixat en dos trossos, com una tela, i aquest estrip gegantí s'estén a través de tot país, de tota ciutats, de tota casa, de tota família, de tot cor. Per tot arreu, llavors, amb la seva pressió monstruosa, s'apodera de l'individu la força immensa de la "massa", i aquest no pot defensar-se, no pot salvar-se de la bogeria col·lectiva, un onatge tan furiós no permet que hi hagi cap posició ferma, cap posició a banda. Aquestes divisions totals del món es desencadenen i fan explosió a conseqüència del xoc de problemes socials, religiosos, o de qualsevol altra índole teòrica i espiritual, ja que, en el fons, és sempre indiferent per al fanatisme la matèria amb què s'inflama; només vol cremar i estendre les seves flames, descarregar la seva força d'odi acumulat; i precisament en aquestes apocalíptiques hores universals és quan amb més freqüència irromp en el deliri de les masses el dimoni de la guerra, trenca les cadenes de la raó i es precipita sobre el món, lliure i ple de goig.

En aquests espantosos moments de bogeria col·lectiva i divisió universal, la voluntat individual no té cap defensa. En va l'home espiritual vol salvar-se en la apartada esfera de la meditació; els temps el forcen a penetrar en el tumult, cap a la dreta o cap a l'esquerra, a inscriure’s en un bàndol o en un altre, a adoptar un lema o un altre dels partits en lluita; ningú, entre els centenars de milers i milions de combatents, necessita en aquests moments de major valor, de més força, de més decisió moral que l'home que ha adoptat una posició central, que no vol sotmetre’s a cap deliri partidista, a cap unilateralitat de pensament. I aquí comença la tragèdia d'Erasme. Com a primer reformador alemany (i realment l'únic, ja que els altres més aviat van ser revolucionaris que no pas reformadors), havia tractat de renovar l'Església catòlica segons les lleis de la raó; però el destí va posar davant seu, home d'esperit de molt dilatada amplitud d'horitzons, evolucionista, un home d'acció, Luter, un revolucionari dimoníacament agitat per les violentes forces del poble alemany. D'un sol cop, el ferri puny vilatà del doctor Martin destrossa el que la fina mà d'Erasme, només armada de la ploma, s'havia esforçat per enllaçar, tímidament i delicadament. Durant segles quedarà partit l'orbe cristià i europeu en catòlics contra protestants, gent del nord contra gent del sud, germànics contra romans: en aquest moment només hi ha una elecció, una decisió possible per als alemanys, per als homes d'Occident: o papistes o luterans, o el poder de les claus de Sant Pere o l'Evangeli. Però Erasme - i aquesta és la seva acció més memorable - és l'únic entre els guiadors d'aquella època que es nega a adscriure’s a un partit. No es posa del costat de l'Església ni del de la Reforma, per poder estar lligat amb ambdós bàndols: amb la doctrina evangèlica, ja que per convicció era el primer que l'havia exigit i fomentat; amb l'Església catòlica, per defensar en ella l'última forma d'unitat espiritual d'un món que s'enfonsa. Però a la dreta hi ha exageració i a l'esquerra hi ha exageració, a la dreta fanatisme i a l'esquerra fanatisme, i ell, l'home immutablement antifanàtic, no vol servir ni a una exageració ni a l'altra, sinó només a la seva norma eterna, la justícia. En va es posa com a mediador en el centre, i amb això en el lloc de major perill, per salvar d'aquesta discòrdia l'universal humà, els béns de la cultura col·lectiva; intenta, amb les seves nues mans, barrejar foc i aigua, reconciliar uns fanàtics amb altres: cosa impossible i, per això, doblement excelsa. Al principi en cap dels dos camps es comprèn la seva conducta, i, com que parla amb suavitat, cadascú confia en poder-lo atreure per la seva pròpia causa. Però amb prou feines comprenen tots dos que aquest esperit lliure no vol prestar acatament a cap opinió aliena ni protegir ni ajudar a cap dogma, l'odi i l'escarni cauen sobre ell des de la dreta i des de l'esquerra. Com que Erasme no vol ser de cap partit, trenca amb tots dos; "per als güelfs sóc un gibelí, i per als gibelins un güelf". Luter, el protestant, maleeix greument el seu nom; l'Església catòlica, per la seva banda, posa a l'índex tots els seus llibres. Però ni amenaces ni injúries poden inclinar a Erasme cap a un partit o cap a un altre; nulli concedo, "no vull pertànyer a cap"; aquest lema seu el manté fins al final; és homo per se, home a part, fins a les últimes conseqüències. Enfront dels polítics, davant els conductors i seductors populars que impulsen cap a una passió unilateral, l'artista, l'home d'esperit en el sentit d'Erasme, té la missió de ser el mediador comprensiu, home de mesura i de centre. No ha d'estar en cap front de batalla, sinó únicament i exclusivament en la que es lliura contra l'enemic comú de tot pensament lliure: contra el fanatisme; no apartat dels partits, ja que participar en el sentiment de tot l'humà és vocació de l’artista, sinó per sobre d'ells, au-dessus de la mêlée, combatent les exageracions d'un i altre costat, i en tots l'odi sense sentit i sinistre.

Aquesta posició d'Erasme, aquesta indecisió, o millor dit aquesta voluntat de no decidir, va ser, amb gran simplicitat, qualificada pels seus contemporanis i successors com a covardia, i es van mofar de les seves vacil·lacions conscients, com si fossin fluixesa i inconstància. En efecte, Erasme no es va confessar, amb pit obert, al món, com un Wínkelried; l’heroisme sense por no era propi seu. Amb tota prudència es va plegar per apartar-se; galantment va oscil·lar com una canya, a dreta i esquerra, però només per no deixar-se trencar pel vent i tornar sempre una altra vegada a aixecar-se. No va portar orgullosament, com una bandera, davant seu, la seva declaració d'independència, el seu "nulli concedo", sinó amagat sota el mantell com llanterna de lladre; temporalment es va arraulir i ocultar en amagatalls i va utilitzar refugis i pretextos durant les més bàrbares col·lisions del deliri col·lectiu, però - i això és el més important - va mantenir fora de perill i intacta dels espantosos huracans d'odi del seu temps la seva joia espiritual, la seva fe en la humanitat, i en aquest breu ble ardent van poder encendre les seves llums Spinoza, Lessing i Voltaire, com podran fer-ho, més tard, tots els futurs europeus. Com a únic de la seva generació espiritual, Erasme va romandre més fidel a tota la humanitat que a un clan determinat. Fora del camp de batalla, no pertanyent a cap exèrcit i hostilitzat per ambdós, Erasme va morir sol i solitari. Solitari, és veritat; però - i això és el decisiu - independent i lliure.

Però la història és injusta amb els vençuts. No estima gaire als homes mesurats, als mediadors i reconciliadors, als homes de la humanitat. Els seus preferits són els apassionats, els desmesurats, els bàrbars aventurers de l'esperit i de l'acció: d'aquesta manera, ha apartat la vista gairebé despectivament d'aquest callat servidor dels sentiments humanitaris. En el quadre gegantí de la Reforma, Erasme s'alça en últim terme. Dramàticament compleixen els altres el seu destí, tots aquells posseïts pel seu geni i per la seva fe: Huss s'asfixia entre les flames ardents, Savonarola és amarrat al pal de la foguera a Florència; Servet, llançat al foc pel fanàtic Calví. Cadascú té la seva hora tràgica: Thomas Münzer és tenallat amb tenalles de foc; John Knox, clavat a la seva pròpia galera; Luter, recolzant-se àmpliament sobre la terra alemanya, llança contra l'emperador i l'Imperi la seva amenaça de: "No puc fer altra cosa". A Thomas More i a John Fisher els posen el cap sobre el tallant dels criminals; Zwingli, intimidat per la maça d'armes, jeu a la plana de Cappel: tots ells figures inoblidables, intrèpids en el seu creient furor, extàtics en les seves penes, grans en el seu destí. Però darrere d'ells continua cremant la flama fatal del deliri religiós; els castells en ruïna de la Guerra dels Camperols són testimonis infamadors d’aquell Crist, mal comprès, cadascú a la seva manera, per aquells fanàtics; les ciutats arruïnades, les granges saquejades de la Guerra dels Trenta Anys i de la dels Cent Anys, aquests panorames apocalíptics clamen al cel la desraó terrenal del "no voler cedir". Però enmig d'aquest tumult, una mica més enrere dels capitans d'aquesta guerra eclesiàstica, i clarament allunyat de tots ells, ens contempla el fi semblant d'Erasme, lleument ombrejat de dol. No està amarrat a cap picota de martiri, la seva mà no apareix armada amb cap espasa, cap ardent passió crema el seu rostre. Però clarament es destaca la seva mirada, lluminosa i tendra, immortalitzada per Holbein i, a través de tot aquell tumult de passions col·lectives, es dirigeix cap a la nostra època, no menys agitada. Una serena resignació ombreja el seu front - ¡ai, coneix l'eterna estultícia del món! -, mentre que un lleu i molt delicat somriure de confiança es mostra al voltant dels seus llavis. Ho sap, en la seva experiència; és propi de la manera de ser de totes les passions l'arribar a fatigar-se. És destí de tot fanatisme l’esgotar-se a si mateix. La raó, eterna i serenament pacient, pot esperar i perseverar. De vegades, quan aquelles esvaloten, en la seva embriaguesa, ha d’emmudir i guardar silenci. Però la seva hora arriba, torna a arribar sempre."