Petrarca: Sonet 227

Simone Martini 1315

"Aura che quelle chiome bionde et crespe
cercondi et movi, et se’ mossa da loro,
soavemente, et spargi quel dolce oro,
et poi ’l raccogli, e ’n bei nodi il rincrespe,

tu stai nelli occhi ond’amorose vespe
mi pungon sí, che ’nfin qua il sento et ploro,
et vacillando cerco il mio thesoro,
come animal che spesso adombre e ’ncespe:

ch’or me ’l par ritrovar, et or m’accorgo
ch’i’ ne son lunge, or mi sollievo or caggio,
ch’or quel ch’i’ bramo, or quel ch’è vero scorgo.

Aër felice, col bel vivo raggio
rimanti; et tu corrente et chiaro gorgo,
ché non poss’io cangiar teco vïaggio?"

Petrarca, Sonet CCXXVII

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Oreig que els cabells rossos i arrissats

remous i encercles i per ells t'endinses

molt suaument; i aquell or dolç esquinces,

l'esbulles i el refàs en bells nusats,

tu vas als ulls on l'amorós fibló

em punxa tant que ací, plorós, me'l sento,

i, vacil·lant, cercar el tresor intento

com bèstia que tempteja en la foscor.

Ja em sembla retrobar-lo, i tinc esment

que en soc ben lluny; i m'alço i vaig caient;

veig el que és ver i veig el seu miratge.

Aire feliç, amb el bell raig vivent

romans! I tu, oh clar i joliu corrent,

¿per què, pel teu, no deixo el meu viatge?"