Notes sobre espiritualitat

Rothko 1957

Potser sí que l'espiritualitat és la capacitat de veure que la realitat té una dimensió que se'ns escapa i a la que podem accedir (en diem misteri, i se'ns mostra com a abisme, com a forat insondable que copsem en certes escletxes de la realitat). Però no podem accedir a aquesta dimensió (desplegar aquesta capacitat) si no és des d'un procés personal interior de desegocentrament (treure el jo del lloc protagonista en les nostres vides).

Per assolir el desegocentrament hi ha, com ens diu des de fa anys Marià Corbí, un paquet de tres eines (que s'han d'utilitzar simultàniament i de les que no es pot prescindir de cap): interès (una intensa i radical atenció a la realitat i un profund apropament a ella), deseiximent (no estar sotmesos a res, no ser dependents de res, ser lliures, amb una llibertat que és fonament de la dignitat humana) i silenciament (aturar el nostre constant procés de projecció sobre la realitat dels nostres preesquemes, prejudicis i pressentiments, aturar el nostre permanent diàleg interior, distanciar-nos de la interferència de coneixements, valors i emocions, fer regnar la pau i l'harmonia en la nostra ment, el nostre cor i el nostre cos; configurar el nostre espai interior com un llac transparent, serè i profund, com diu el Dhammapada).

L'espiritualitat és un procés personal que vol ser compartit, que porta a ser compartit, que necessita ser compartit. D'aquí el desplegament de les comunitats, dels grups d'amics -quàquers-, dels ordes i monestirs. D'aquí la necessitat de les religions (conjunts de conceptes, narracions, símbols, rituals i institucions, que permeten manifestar l'espiritualitat i fer-la compartible). Les religions són copes diverses per beure un mateix vi, dits diversos que assenyalen a la mateixa lluna.

L'espiritualitat no descriu res d'exterior a nosaltres, parla del que som, és una experiència interior que ens transforma, una llum interior que ens il·lumina, un tresor del cor que ens enriqueix, una relació amb la realitat que ens fa veure la rotunditat de la seva existència ("jo soc el que és") i ens fa ser plenament, una vivència que busca incansablement paraules per expressar-se sense poder fer-ho mai amb precisió. L'espiritualitat és un dinamisme interior, un dinamisme de l'esperit, que se'ns mostra (o podem simbolitzar) com a "voluntat de Déu" (i no la nostra; "faci's la vostra voluntat").

El misteri se'ns presenta com el destí d'un pelegrinatge. S'experimenta com amor, com una relació amb la plenitud de l'ésser que ens deixa ser en plenitud, que no ens anul·la sinó que porta a l'extrem (potencia al màxim) la nostra peculiaritat, la nostra especificitat. Portar aquesta peculiaritat (que vol dir diversitat, ja que cadascú de nosaltres és diferent) fins a l'extrem no porta a la fragmentació i a la separació, sinó que és fonament per a la relació plena, per a la comunió; el que és valorable, el que conté la perfecció, no és esdevenir semblants sinó potenciar la distinció, la diferència, la pluralitat (d'aquí el símbol de la Trinitat, tres persones -rols, personatges- diferents constituint en la seva relació una plenitud, una única divinitat).


(notes tretes de la sessió sobre "El valor de l'espiritualitat" del Programa Vicens Vives celebrada el 19 de novembre de 2010 al Monestir de Sant Benet de Montserrat, amb Teresa Forcades i Xavier Melloni com a ponents, amb alguns afegits derivats d'una trobada a Cardedeu amb la Maria, en Salvador i la Mercè dos dies abans. Gairebé tot són aportacions d'ells, però barrejades i estructurades per mi, de manera que la responsabilitat d'aquestes notes és meva, no vull posar en ells idees i intencions deformades; aquestes notes són majoritàriament interpretacions i ordenacions meves de reflexions seves, podríem dir).