Benet XVI a Barcelona

Perugino 1496

La visita de Benet XVI ha estat avaluada abastament. Només em referiré, doncs, a alguns aspectes que em resulten particularment significatius.

Em preocupa que aquesta visita hagi servit per a consolidar públicament una identificació del catolicisme amb els sectors més tradicionals de la societat i dels àmbits religiosos. Probablement dins de la Sagrada Família hi devia haver més diversitat, però la imatge oferta pels mitjans, la gent filmada o entrevistada, els comentaristes radiofònics o de TV3, han mostrat una imatge on el catolicisme català no es mostra com a transversal sinó com a escorat cap als sectors que pràcticament podríem anomenar “fonamentalistes”, caracteritzats per una adhesió emocional i acrítica a la figura del Papa i a la institució eclesiàstica i per una comoditat amb el llenguatge literalista. També s’ha vist que els sectors opositors a la presència del Papa es caracteritzaven bàsicament pel seu caràcter marginal i la seva iconografia esperpèntica, incapaços d’anar més enllà de patètics o ridículs actes de mofa. Enmig, una enorme majoria silenciosa, espectadora televisiva sense veu ni presència pública i probablement amb alts nivells de desorientació pel que fa a la qüestió religiosa.

És bo per al debat públic sobre el fet religiós a Catalunya que la manifestació exterior que ha envoltat la visita papal hagi quedat tan polaritzada en els sectors més extrems? I és bo per a l’Església catòlica fer una exhibició de força institucional des de la identificació amb els sectors més extrems de l’espectre ideològic religiós? En surt ben parada la imatge del cristianisme a Catalunya? És aquesta una bona base per a reevangelitzar el país? És amb exhibicions d’aparell jeràrquic, de potència litúrgica, d’elegància plàstica i d’influència organitzativa, acompanyades de continguts més aviat escorats en l’espectre ideològic, que es posaran les bases per a una nova i àmplia comprensió de la figura de Jesús a casa nostra?

Mirem també d’aproximar-nos als continguts del missatge papal. Alguns són ben clars i atractius. La renúncia és condició prèvia a la llibertat. Veritat i llibertat van íntimament unides; la llibertat ha d’anar acompanyada de la recerca de la veritat, ja que si no és així es queda sense propòsit ni funció, i la veritat s’ha de viure des de la llibertat, no es pot imposar dogmàticament. La religió no s’ha de reduir a l’àmbit privat, la religió té un missatge a aportar a la plaça pública, té consideracions a fer que poden ser d’interès i utilitat per al conjunt de la societat. La religió pot aportar pau i reconciliació interior a éssers humans neguitejats, desorientats o bé prepotents i explotadors dels altres i de la natura; i pot aportar pau i reconciliació entre grups enfrontats, testimoniant el do generós i el perdó de les víctimes que permeti anar més enllà del ressentiment. Les obres d’art són un signe visible del Déu invisible, que és la Llum, l’Alçada i la Bellesa mateixa; l’art i la fe van estretament lligats. La consciència humana ha d’estar ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada pel Crist. No hi ha escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre la bellesa de les coses i Déu com a bellesa. La bellesa és la gran necessitat de l’home; és l’arrel de la que brolla el tronc de la nostra pau i els fruits de la nostra esperança. La bellesa és també reveladora de Déu, perquè, com Ell, l’obra bella és pura gratuïtat, convida a la llibertat i arranca de l’egoisme. Déu és amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home. Déu és Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia. Déu és la veritable mesura de l’home. El secret de l’autèntica originalitat està en tornar a l’origen, que és Déu. Déu és la Veritat i la Bellesa mateixes. L’afirmació de Déu comporta la suprema afirmació i tutela de la dignitat de cada home i de tots els homes. Si l’home deixa entrar a Déu en la seva vida i en el seu món, si deixa que Crist visqui en el seu cor, no se’n penedirà, sinó que experimentarà la joia de compartir la seva mateixa vida essent objecte del seu amor infinit.

Tot això és ben bonic i té gust de veritat. Benet XVI i els seus redactors de discursos i homilies són gent de gruix, i s’adrecen a temes fonamentals (malauradament, no només a temes fonamentals; en d’altres, el gust de veritat es veu notablement afeblit). El problema és fins a quin punt la mateixa Església catòlica –i el mateix Vaticà- és fidel i conseqüent amb aquests principis i consideracions. Que la renúncia és condició prèvia a la llibertat és un missatge ben encertat, però podria anar acompanyat de gestos més visibles per part del Vaticà, tan identificat amb la seva imatge que és incapaç de modificar-la en el més mínim, com si fos aquesta imatge solemne i esplendorosa l’única cosa sòlida que li queda, i a la que no pot sotmetre a cap mena de renúncia. Que veritat i llibertat van íntimament unides és un altre missatge valuós, que també podria anar acompanyat d’un major clima d’obertura i recerca en el si de les institucions eclesiàstiques, començant pel mateix Vaticà. Que la religió no s’ha de reduir a l’àmbit privat és una posició que compartim, però que queda sovint desprestigiada quan es copsen intents de control social per part d’instàncies religioses; una cosa és un oferiment a la societat, i una altra una imposició a una societat (perquè aquest aferrament a la presència del Sant Crist en determinats espais públics? Si l’Església hauria de ser la primera interessada en que no fos a llocs que no pertoquen...).

I ens podem preguntar si es viu un clima de pau i reconciliació en el si de l’Església, si la jerarquia està realment ben articulada i imbricada amb el laïcat, si la dona és objecte d’un tracte just i equitatiu, si hi ha una escolta respectuosa de totes les tendències i parers, si hi ha una veritable voluntat de diàleg amb altres tradicions religioses, si una estranya combinació de misogínia i amanerament no impregnen la cultura eclesiàstica (cal analitzar el llenguatge gestual, les entonacions vocals, les maneres de vestir), i tantes altres coses...

Però probablement la gran dificultat de fons és un cert caràcter “descendent” de la teologia que hi ha darrera de moltes d’aquestes consideracions; el pas a una lectura simbòlica i que parteixi de la realitat viscuda no sembla aconseguir penetrar la mentalitat vaticana (potser perquè es parteix ja d’una insuficient noció del que és la “revelació”). El llenguatge vaticà es troba còmode amb afirmacions com que Déu se’ns ha revelat i lliurat en Crist per ser definitivament Déu amb els homes. O que la Paraula revelada, la humanitat de Crist i la seva Església són les tres expressions màximes de la seva manifestació i lliurament als homes. O que Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. O que l’únic Crist funda l’única Església. Llenguatge que –com també passa amb algunes afirmacions de paràgrafs anteriors- podria arribar a ser entenedor si s’explicités el seu caràcter simbòlic, hímnic, i es limités a un ús intraeclesial. Però és un llenguatge opac pels de fora, pel món en general. I no és a base de repetir-lo ben fort i enmig de la més gran solemnitat que es fa més transparent.

Mirar de difondre aquest llenguatge sense l’explicitació del seu caràcter simbòlic i sense un intent d’explicació del que vol dir, confiant en altres mecanismes de transmissió i influència de tipus més emocional i indirecte, és el que s’ha designat com a adoctrinament, i el món modern no entrarà en aquest joc. Alguns dels comentaristes dels mitjans de comunicació esmentats al principi van parlar molt de símbols, fent referència a imatges físiques o a gestos rituals que representaven determinats continguts. El problema no rau aquí, sinó en quedar-se aquí, ja que aquests mateixos continguts han de ser considerats també com a símbols, com a formulacions al·lusives que miren de mostrar quelcom d'inefable que va més enllà d'elles i es manifesta a través d'elles.

En el nostre món, o som capaços de fer veure la importància i la gràcia del llenguatge simbòlic, o no hi haurà transmissió. I el Vaticà cau de vegades en una temptació contra la que ell mateix posa en guàrdia: no utilitzar el nom de Déu en va. Parla massa de Déu, i amb massa precisió, com si sabés realment de què es tracta i com funciona, traient-li la dimensió d’obertura i de misteri, d’indagació en el desconegut que només mostra petits i incerts rastres, indicis. De vegades sembla com si l’Església tingues dret a una utilització abundant i descriptiva de la referència a Déu (per una mena de “drets adquirits”) mentre els altres l’han d’utilitzar amb extrema prudència. Ni l’Església té el monopoli del parlar sobre Déu, ni està exclosa (ben al contrari) de la temptació d’utilitzar el nom de Déu en va.

Una nota final sobre una mirada que de tant en tant se li escapa a Benet XVI. Ell procura ser amable, suau, però no aconsegueix transmetre prou cordialitat. Potser sí que és la seva exigència el que el fa ser així, però aquesta mirada sembla una mica trista i llunyana, una mica desenganyada, una mica malhumorada. La comparació amb el llenguatge gestual de Joan XXIII seria més aviat dolorosa.