Persona i professió

A La Vanguardia del 26.08.10, en relació al cas Ibra, es posava en boca d'en Guardiola la frase següent: "No tengo reproches hacia Ibrahimovic como jugador, pero antes está la persona." No sé si interpreto bé el que volia expressar en Guardiola, però la frase em sembla important. Comparteixo plenament l'establiment d'aquesta distinció entre la persona i el jugador, entre la persona i el professional. I la crec aplicable de manera general: diferenciació entre persona i empresari, persona i científic, persona i polític, persona i artista... I comparteixo el donar prioritat a la persona. És important ser bon professional, però és més important encara la qualitat de la persona (ser "bona persona", diríem, si l'expressió no s'associés sovint amb una imatge de certa ingenuïtat i feblesa). Molta gent pensa que l'important és la professionalitat (que el metge curi bé, que l'artista faci bons quadres) més que no pas la qualitat de la persona que hi ha al darrera (tant li fa si aquest metge o aquest artista després exerceixen la violència domèstica o són pederastes -per posar exemples extrems-, el que compta és l'exercici professional). Però la generalització d'aquest criteri ens porta a una societat que pot ser molt eficient però és enormement inhumana. I no es pot associar ser "bona persona" i "mal professional". Al revés, em sembla que la qualitat de la persona afavoreix un exercici seriós i responsable de la professió. La professionalitat només fonamentada en la obtenció de molts ingressos o de molt de prestigi social pot acabar anant en detriment de la mateixa professionalitat. I encara que no hi anés, simplement pel seu impacte en el clima social ja seria qüestionable: un món d'"eficients mal parits" no sembla pas gaire desitjable...