El problema del to

Chagall 1924

No només és important el que es diu, sinó com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. L'anàlisi del to - de l'estil, de la manera de fer, de la forma- és també significatiu a l'hora de conèixer l'altre.

Dic això en el marc de la reflexió sobre l'independentisme -que no sobre la independència- a Catalunya. En quin to s'expressen els partidaris de l'independentisme com a ideologia, com a projecte de país i com a estratègia política? Això és rellevant, perquè aquest to marcarà també les seves relacions amb altres ideologies i estratègies i marcarà el procés de construcció de país, procés en el que estem tots implicats.

Evidentment, a tot arreu hi ha de tot. Hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor. Però sovint en la proclamació independentista hi convergeixen dues tonalitats ben diferents, que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa innocència, una bona fe no prou acompanyada de la prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions, d'una suficiència prepotent.

Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat -simplisme?- a l'hora d'analitzar la realitat i les maneres d'incidir-hi. Deixen massa de banda la complexitat de la realitat (una mica de banda sempre s'hi ha de deixar, a risc de caure en l'immobilisme) i transiten per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i que corre sovint el risc de vorejar la demagògia.

No es tracta de ser trencadors de somnis, però les coses no són tan senzilles com de vegades se'ns vol fer creure. Parlant de somnis, és cert que són importants per a la vida humana. Els somnis generen il·lusió, i creen la vivència d'una vida polaritzada, amb sentit, amb propòsit. I precisament per això cal discernir bé el que pot ser un somni del que no ho pot o no ho ha de ser. Constituir la independència en un somni personal és un fet constatable en força gent, però això no vol dir que sigui un pas encertat. S'entén que, a qui ha fet aquest pas, l'entristeixi o el faci enfadar allò que apunta a la improcedència de constituir la independència de Catalunya en un somni. Però sembla ser molt més saludable, per al país i per a les persones, que la independència no sigui un somni. Pot ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació, i això és legítim tot i que pugui no ser compartit. Però no li demanem que ens doni escalfor ni identitat, coses que, potser paradoxalment, sí que li podem demanar a un somni, i més si és compartit.

El meu somni pot ser una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... pinzellades incompletes i desendreçades que apunten a un desig, a un ideal.

Tornem a la qüestió dels tons. El segon d'aquests tons, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

És difícil ser conscient de les característiques i conseqüències del propi to vital. I ser conscient del risc de manipulació de les posicions més innocents per part de les més crispades. Però és important fer un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" envers posicions més cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, demana més esforç. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats.