La taula del vent

Chagall 1911

"Feia anys que no hi vivia ningú a aquella casa. Quedava una mica apartada del poble, però caminant un quart d’hora s’hi arribava. Tenia una planta baixa, un pis de sostre força alt i unes golfes. De mobles n’hi havien quedat molt pocs, però al menjador del primer pis hi continuava havent una taula força gran amb un banc a cada banda. Era una taula vella, de fusta forta, plena de cops i ratllades, una taula com les que hi havia a les antigues masies.

Els nens del poble de vegades anaven a jugar a aquella casa; era alegre, amb les finestres obertes hi entrava molta llum, no feia cap mena de por. Normalment es quedaven a jugar a la part de baix, perquè era plena de racons, corredors i cambres menudes. Les golfes també els hi agradaven, amb el seu aspecte fràgil i misteriós.

Aquell dia només hi havien anat en Pere, en Miquel i en Jaume. Devien tenir uns dotze anys. En Miquel i en Jaume havien pujat a les golfes, i en Pere s’estava sol al menjador. S’assegué a la taula, i es quedà mirant per la finestra, que estava ben tancada; només havien obert els porticons per deixar passar la llum, ja que aquell mes de maig feia més aviat fresca. Al cap de poca estona es posà la mà al clatell, i el trobà fred. Notava com una mena d’airet, d’aquí devia venir la fredor del clatell. Primer no hi va donar més importància, però al cap d’un moment pensà: “D’on pot venir, aquest aire? No hi ha pas cap finestra oberta, i també les portes són tancades...”. S’alçà i deixà de notar l’aire. Curiós, va pensar. Sense saber ben bé perquè, tornà a seure a la taula: no va passar pas gaire estona sense que tornés a sentir l’aire al clatell. Es tornà a aixecar i res, de l’aire ni rastre.

Quan en Jaume va baixar de les golfes, en Pere li va demanar que s'assegués a la taula. Al cap d’uns moments, en Jaume deia: “Tu, passa aire!”. D’una banda, en Pere es tranquil·litzà: no s'ho havia imaginat ell. Però continuava sense entendre d’on venia l’aire. En Pere va seure davant d’en Jaume, i tots dos es van mirar: l’aire era una mica més fort. Es van aixecar, i res: cap mena de corrent. Van tornar a seure, i l’aire tornava a ser allà.

Quan en Miquel va baixar de les golfes, en Pere i en Jaume el van fer seure: l’airet es va presentar puntualment. I quan va seure en Jaume, una mica més d’aire. I quan van ser asseguts tots tres, encara una mica més. Una mica estranyats, cal dir-ho, van sortir de la casa. No entenien per on entrava aquell aire, i perquè només venia quan seien a la taula. Van tornar cap al poble, i no podien deixar de pensar-hi.

Tan estranyats estaven que l’endemà van tornar a la casa i van fer el mateix que el dia abans. I tot va passar exactament igual. Durant una setmana no en van parlar. Va ser en Miquel, que era una mica agosarat, qui va tenir la idea: “Escolteu, perquè no hi portem tota la classe i els fem seure a la taula, a veure què passa? En Pere i en Jaume d’entrada no ho van veure clar, allò els hi feia una mica d’angúnia. Però en Miquel insistia, i finalment es van deixar convèncer. En acabar les classes del matí, en Pere digué a la vintena de nens i nenes de la classe: “A veure si sou prou valents per venir demà a la tarda, en acabar l’escola, a la casa de les afores i seure plegats a la taula que hi ha al menjador del primer pis.” “I perquè hem de ser valents per anar a seure en una taula?”, va dir un. “Això, ja ho veureu quan hi sigueu.”

En Pere havia aconseguit introduir el cuc del misteri al cap de la gent de la classe, de manera que l’endemà, que era dijous, tota la vintena va anar cap a la casa deshabitada. Van obrir els finestrons i van deixar tancades les portes i finestres. En Jaume va arrenglerar mitja classe darrera un dels bancs de la taula, i l’altra mitja darrera l’altre banc, dient: “No seieu fins que us ho digui, i quan us ho digui seieu ràpidament tots alhora.” Això encara va incrementar la curiositat dels presents, que varen seguir dòcilment les indicacions. En Jaume donà l’ordre.

Els primers segons, no va passar res. Després se sentí un so sec com d’alguna cosa que s’esquerda, o una fusta vella que es trenca. De cop, va començar a sorgir aire de tots els cantons, un aire sec, més aviat calent, que canviava constantment de direcció i començava fins i tot a xiular. Més sons d’esquerda, més aire, més xiulets. L’espant envaí els asseguts a taula: no sabien que fer, estaven clavats al seient per la por. Més soroll, més vent. I de cop les finestres que s’obren tot d’una, com si el vent de dins cridés un vent de fora que volgués entrar per les finestres per esventar també aquella taula i els seus ocupants. Crits, enrenou, fins que tota la classe s’aixecà d’una revolada i baixà corrent escales avall per sortir ràpidament de la casa, tot donant-se empentes els uns als altres.

Continuaren corrent uns cent metres més, fins un revolt del camí des d’on ja no es veia la casa. S’aturaren per recuperar l’alè. Ningú deia res. Es posaren a caminar cap al poble. Al cap d’un moment, la Magda s’acostà a en Miquel. “Ha estat genial. Allà he tingut por, però ara noto que m’agradaria tornar-ho a provar”, li va dir. “Quan vulguis, Magda, només has de convèncer als altres per tornar-hi”, va dir en Miquel."