Òmnium

El moment actual del nostre país sembla demanar una certa "crida a la catalanitat", més que no pas a l'independentisme. Institucionalment, aquesta crida a la catalanitat ja fa molts anys que és impulsada per Òmnium cultural. En la seva darrera etapa, la orientació d'Òmnium ha estat regida per la dialèctica constructiva entre el seu president i un potent, eficient i esforçat grup de persones joves que han dedicat moltes energies a impulsar l'entitat. Aquest grup, no exempt de matisos interns, es cohesiona al voltant d'una legítima perspectiva independentista. Tot això sobre la base d'un antic i nombrós conjunt de milers de socis d'edat més gran i amb considerables dosis acumulades d'esperit antifranquista i catalanista acumulades durant molts anys.

La resultant d'aquesta composició de forces ha estat l'ambigüitat. L'entitat ha evitat definir-se com a independentista però les iniciatives i la pulsió de fons dels seus directius bateguen majoritàriament en aquesta línia. Aquesta ambigüitat, que podria ser considerada segons com com a un bon fonament per a una projecció més àmplia de l'entitat, pot ser considerada també com una indefinició que no li permet avançar ni en un sentit ni en un altre.

En aquest context es planteja una renovació de la presidència de l'entitat (el març de 2010), amb una candidatura encapçalada per una excel·lent persona, d'un independentisme amable i cordial. Què ha de fer, en un context com aquest, algú com jo que prioritza la crida a la catalanitat sobre la crida a la independència? L'anàlisi de les alternatives té un cert aire d'atzucac. Deixar Òmnium per impulsar una altra iniciativa de mobilització catalanista sembla condemnat al fracàs quan no es disposa ni d'un grup de gent ni de recursos per fer-ho. La convicció que la consistència i pertinença de les idees comportarà automàticament el ressò social no sembla prou fonamentada en l'evidència empírica i pot acabar molt fàcilment i ràpida en el més estrepitós dels fracassos o en un quixotisme testimonial inútil (tot i que cal tenir en compte les reivindicacions actuals de la importància tant del lideratge com dels testimoniatges de coherència ideològica i vital, idea replantejada actualment amb cert ressò a través de la noció d'"exemplaritat" i que plana també per darrera del debat sobre la noció i la pràctica del lideratge). Quedar-se a Òmnium amb aquestes posicions sembla prefigurar dos escenaris. El primer és el de mantenir-se en una inútil i incòmoda testimonialitat marginal. El segon és entrar en tensió explícita amb el grup dominant per mirar d'influir en l'orientació de l'entitat, amb una pràcticament segura derrota.

Hi ha qui dirà: però no podeu conviure posicions diferents, i cooperar, i fer camí plegades? Em temo que aquest és un desig pietós, lloable però inviable. Catalunya es troba en una conjuntura que fa necessària la claredat a l'hora d'impulsar camins de futur; l'ambigüitat bloqueja, no hi ha espai per a ella, la indefinició que derivaria de mirar de treballar plegats uns i altres no és pertinent. No ens trobem davant de camins complementaris, sinó d'estratègies que es contraposen. Pot semblar una llàstima, pot semblar absurd, però em temo que és així. Es veu l'atzucac? "Ni contigo ni sin ti", que es diu en castellà. Ni dins d'Òmnium ni fora d'Òmnium! Sort que la realitat segueix els camins d'Alexandre el Gran i no es permet els carrerons sense sortida, no permet l'aturada del temps: sempre passen coses que tallen el nus gordià d'una manera o d'una altra. Però les societats també poden passar per fases de desorientació, d'estancament, de donar tombs sense anar enlloc: la realitat sempre opera, però no necessàriament en el sentit que ens semblaria desitjable

I aquí tornaríem a les posicions que defensen el lideratge a l'hora de sortir d'aquestes situacions de bloqueig i estancament i poder avançar per camins ben orientats, teoria plausible tot i que contestada, i que caldrà verificar o posar en pràctica (que no és el mateix: espectador i actor són papers ben diferents). El cas és que és possible que les petites decisions personals també tinguin la seva influència a l'hora de configurar el futur.


Nota final: Tot això és una petita tempestat en un petit vas d'aigua, un petit dilema personal sense més importància que la de fer dubtar a algú sobre quins passos de compromís públic fer en el futur immediat (si dedicar-se a altres tipus de compromís social o fins i tot dedicar-se senzillament a la vida privada). Però podria no ser un cas únic, i podria ser també una petita metàfora d'una situació més rellevant: la que se li pot plantejar a més d'un dirigent dels nostres grans partits a l'hora de decidir el seu futur immediat. ¿Sortir del partit a risc d'un fracàs estrepitós, de no tenir cap ressò polític a l'hora de plantejar una alternativa consistent i pertinent a la situació política actual? Quedar-se dins del partit per fer d'actor popular però marginal? Plantejar una tensió interna amb l'aparell amb una alta possibilitat de derrota? Altre cop l'atzucac dels tres escenaris. Altre cop el conflicte entre deixar fer a la realitat i esperar temps millors (situacions noves més favorables, que es poden produir o no) o bé emprendre posicions de lideratge, de convocatòria i mobilització de gent i recursos per tal de mirar d'obrir camins alternatius, camins que una gran quantitat de gent, potser una majoria, considera necessaris però que no aconsegueixen mobilitzar ni vertebrar aquesta majoria. Difícil...