Cites de Bernanos

Rouault 1939

"Être capable de trouver sa joie dans la joie de l'autre : voilà le secret du bonheur."

"Comprendre, c'est déjà aimer."

"L’espérance est la plus grande et la plus difficile victoire qu’un homme puisse remporter sur son âme."

"Il est très difficile de se mépriser sans offenser Dieu en nous."

"Ce qu'exige tôt ou tard le plus fort, ce n'est pas qu'on soit à ses côtés mais dessous."

"Le monde moderne n'a pas le temps d'espérer, ni d'aimer, ni de rêver."

"On ne comprend absolument rien à la civilisation moderne si l'on n'admet pas tout d'abord qu'elle est une conspiration universelle contre toute espèce de vie intérieure." "L'expérience n'est, pour la plupart des hommes, au soir d'une longue vie, que le terme d'un long voyage autour de leur propre néant." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"C'est que la vie n'est confusion et désordre que pour qui la contemple du dehors." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Il vint, aussitôt, tout à coup, sans nul débat, effroyablement paisible et sûr. Si loin qu'il pousse la ressemblance de Dieu, aucune joie ne saurait procéder de lui, mais, bien supérieure aux voluptés qui n'émeuvent que les entrailles, son chef-d'œuvre est une paix muette, solitaire, glacée, comparable à la délectation du néant. Quand ce don est offert et reçu, l'ange qui nous garde détourne avec stupeur sa face." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Les comparaisons sont peu de chose, quand il faut les emprunter à la vie commune pour donner quelque idée des évènements de la vie intérieure et de leur majesté." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Chacun de nous est tour à tour, de quelque manière, un criminel ou un saint, tantôt porté vers le bien, non par une judicieuse approximation de ses avantages, mais clairement et singulièrement par un élan de tout l'être, une effusion d'amour, qui fait de la souffrance et du renoncement l'objet même du désir, tantôt tourmenté du gout mystérieux de l'avilissement, de la délectation au goût de cendre, le vertige de l'animalité, son incompréhensible nostalgie. Hé! qu'importe l'expérience, accumulée depuis des siècles, de la vie morale. Qu'importe l'exemple de tant de misérables pécheurs, et de leur détresse! Oui, mon enfant, souvenez-vous. Le mal, comme le bien, est aimé pour lui-même, et servi." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Quel prêtre n'a jamais pleuré d'impuissance devant le mystère de la souffrance humaine, d'un Dieu outragé dans l'homme, son refuge!" (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Oui, l'intelligence peut tout traverser, ainsi que la lumière l'épaisseur du cristal, mais elle est incapable de toucher, d'étreindre. Elle est une contemplation stérile." (L'imposture, 1927)

"Nul n'est moins digne d'amour que celui-là qui vit seulement pour être aimé." (L'imposture, 1927)

"On n'épuise pas le malheur, on l'oublie." (Dialogue d'ombres, 1928)

"Heureux ou malheureux, le passé peut tout corrompre." (Dialogue d'ombres, 1928)

"Vous avez la vocation de l'amitié [...]. Prenez garde qu'elle ne tourne à la passion. De toutes, c'est la seule dont on ne soit jamais guéri." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Béni soit celui qui a préservé du désespoir un cœur d'enfant!" (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"La vérité, elle délivre d'abord, elle console après. D'ailleurs, on n'a pas le droit d'appeler ça une consolation. [...] La parole de Dieu! c'est un feu rouge." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"À ce moment, son regard était très bon, très doux et -cela semble ridicule, parlant d'un homme si fort, si robuste, presque vulgaire, avec une telle expérience de la vie, des êtres- d'une extraordinaire, d'une indéfinissable pureté." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"La pitié, vois-tu, c'est une bête. Une bête à laquelle on peut beaucoup demander, mais pas tout. [...] Elle est puissante, elle est vorace. Je ne sais pourquoi on se la représente toujours un peu pleurnicheuse, u peu gribouille. Une des plus fortes passions de l'homme, voilà ce qu'elle est." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Car les faibles vous seront toujours un fardeau insupportable, un poids mort que vos civilisations orgueilleuses se repassent l'une à l'autre, avec colère et dégout." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Le démon de la luxure est un démon muet." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Peut-être le vice est-il moins dangereux pour nous qu'une certaine fadeur? I y a des ramollissements du cerveau. Le ramollissement du cœur est pire." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Je pense, d'ailleurs, que l'humanité se partage entre deux espèces distinctes, selon l'idée qu'on se forme de la justice. Pour les uns, elle est un équilibre, un compromis. Pour les autres... - Pour les autres, lui ai-je dit, la justice est comme l'épanouissement de la charité, son avènement triomphal." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Une douleur vraie qui sort de l'homme appartient d'abord à Dieu, il me semble." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Comme nous savons peu ce qu'est réellement une vie humaine!" (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Oh! je sais parfaitement que le désir de la prière est déjà une prière, et que Dieu n'en saurait demander plus." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Je crois, je suis sur que beaucoup d'hommes n'engagent jamais leur être, leur sincérité profonde. Ils vivent à la surface d'eux-mêmes, et le sol humain est si riche que cette mince couche superficielle suffit pour une maigre moisson, qui donne l'illusion d'une véritable destinée." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Mais l'historien, le moraliste, le philosophe même, ne veulent voir que le criminel, ils refont le mal à l'image et à la ressemblance de l'homme. Ils ne se forment aucune idée du mal lui même, cette énorme aspiration du vide, du néant." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Madame, ai-je repris, le bon Dieu connait le secret des âmes, lui seul." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il n'est pire désordre en ce monde que l'hypocrisie des puissants." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"L'amour est plus fort que la mort, cela est écrit dans vos livres." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Ce n'est pas nous qui avons inventé l'amour. Il a son ordre, il a sa loi." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Ma fille, (...) on ne marchande pas avec le bon Dieu, il faut se rendre à lui, sans condition." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"L'enfer, c'est de ne plus aimer." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il ne s'agit pas de connaitre son pouvoir, monsieur le curé, mais la manière dont on s'en sert, car c'est cela justement qui fait l'homme." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"On ne va jamais jusqu'au fond de sa solitude." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Je n'ai jamais été jeune parce que personne n'a voulu l'être avec moi." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"La forme charnelle de l'espérance, je crois que c'est ce qu'ils appellent le bonheur." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il n'est pas si mauvais d'affronter Dieu, lui dis-je. Cela force un homme à s'engager à fond - à engager à fond l'espérance, toute l'espérance dont il est capable." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Car enfin la justice entre les mains des puissants n'est qu'un instrument de gouvernement comme les autres. Pourquoi l'appelle-t-on justice? Disons plutôt l'injustice, mais calculée, efficace, basée tout entière sur l'expérience effroyable de la résistance du pauvre, de sa capacité de souffrance, d'humiliation et de malheur. L'injustice tenue à l'exact degré de tension qu'il faut pour que tournent les rouages de l'immense machine à fabriquer les riches, sans que la chaudière n'éclate." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Les meilleurs tueurs, demain, tueront sans risque. A trente-mille pieds au-dessus du sol, n'importe quelle saleté d'ingénieur, bien à chaud dans ses pantoufles, entouré d'ouvriers spécialistes, n'aura qu'a tourner un bouton pour assassiner une ville et reviendra dare-dare, avec la seule crainte de rater son diner. Évidemment personne ne donnera à cet employé le nom de soldat. (...) Le pauvre diable qui bouscule sa bonne amie sur la mousse, un soir de printemps, est tenu par vous en état de péché mortel, et le tueur de villes, alors que les gosses qu'il vient d'empoisonner achèveront de vomir leurs poumons dans le giron de leurs mères, n'aura qu'à changer de culotte et ira donner le pain bénit? Farceurs que vous êtes!" (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Garder le silence, quel mot étrange! C'est le silence qui nous garde." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Le silence intérieur - celui que Dieu bénit - ne m'a jamais isolé des êtres. Il me semble qu'ils y entrent, je les reçois ainsi qu'au seuil de ma demeure. Et ils y viennent sans doute, ils y viennent à leur insu. Hélas! je ne puis leur offrir qu'un refuge précaire! Mais j'imagine le silence de certaines âmes comme d'immenses lieux d'asile. Les pauvres pécheurs, à bout de forces, y entrent à tâtons, s'y endorment, et repartent consolés sans garder aucun souvenir du grand temple invisible où ils ont déposé un moment leur fardeau." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il est plus facile que l'on croit de se haïr. La grâce est de s'oublier." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Mais quelques instants plus tard sa main s'est posé sur la mienne, tandis que son regard me faisait nettement signe d'approcher mon oreille de sa bouche. Il a prononcé alors distinctement, bien qu'avec une extrême lenteur, ces mots que je suis sûr de rapporter très exactement: "Qu'est-ce que cela fait? Tout est grâce." Je crois qu'il est mort presque aussitôt." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

Georges Bernanos (1888-1948)

Incomprensió

Picasso 1895

"Hi ha persones velles, podríem dir la immensa majoria, que havent-se trobat a gust amb una època determinada de la seva vida, o havent-se sentit identificades amb unes modes o unes idees passades, accepten després els anys i els canvis posteriors no sense protesta, ni sense incomprensió. En realitat, són uns supervivents d'aquella època, d'aquelles modes o d'aquelles idees.

Els vells que han tingut un bon moment pretèrit, mantenen controvèrsia constant amb la vida nova que es produeix cada dia. Si diuen que una cosa actual és dolenta, no és precisament que ho sigui per les raons que ells donen; és dolenta per a ells, perquè la cosa actual és distinta d'una altra cosa pretèrita que ells acceptaven com a bona. Si un vell afirma que les dones amb els cabells curts són menys excitants que les dones amb els cabells llargs, és perquè a l'època que ell s'excitava les dones duien els cabells llargs, i si una vella afirma que els homes estan millor amb barba i bigoti, és perquè el primer home que la va fer sentir duia barba i bigoti.

Com més intens i com més ple hagi estat el moment pretèrit d'una persona anciana, més forta és la controvèrsia, més dura és la incomprensió i més aferrissada és la protesta davant de l'evolució de les coses."

Josep Maria de Sagarra a Vida privada (1932)

Imatges per al silenci X

Gozzoli 1462

La contemplació i veneració d'un símbol es fa en el silenci.

(tuit d'en Rai de 08.10.2024)

Màrius Torres: La corda d'un llaüt

"Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els delers, els neguits, el corb que sobrevola
l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits."


Màrius Torres, gener del 1937

Negar l'evolució

Torres-García 1928

"La incapacitat d'interpretar simbòlicament la narració bíblica de la creació porta a l'aberració de negar l'evolució."

(tuit d'en Rai de 05.12.2024)

Samuel Aran hi va dir:

"No pas.

Són les implicacions històriques i teològiques, i aspectes filosòfics i científics, els que ens fan qüestionar-la críticament.

L'aberració es tractar qui pensa diferent amb actitud de superioritat intel·lectual quan possiblement et podrien donar alguna lliçó.

Salutacions."

La resposta d'en Rai va ser:

"Perdoneu, però en temes científics l'opinió passa a un segon pla. Les implicacions històriques, teològiques o filosòfiques no poden portar a negar el coneixement científic, han de partir d'aquest coneixement sense contradir-lo. Si no, neguem la naturalesa de la ciència."

Acció i visió

Jawlensky 1935

"L'activista social es delia per canviar les estructures de la societat.

"D'acord", digué el Mestre. "Però el que ens cal no és només l'acció que engendri el canvi, sinó la visió que engendri amor."

"Així doncs, al vostre parer, canviar les estructures és una pèrdua de temps."

"No, no. Unes estructures noves poden custodiar l'amor... però no poden generar-lo", digué el Mestre."

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Aferrats

Com el bolet de soca del pollancre, que se'n va amb ell quan la riuada se l'emporta, així ens aferrem nosaltres a la vida.

Serenitat i alegria

Torres-García 1911

"Crec condició absolutament indispensable a l'art la serenitat i l'alegria. Perquè justament en ell, més encara que en la filosofia, podem trobar un repòs als combats de la vida, doncs ens transporta a un món ideal en què tot és harmonia i ordre, equilibri i perfecció, és a dir, a un món a on és absent el dolor i en el que trobem realitzats nostres anhels més cars. Les belles imatges, dins l'ordre i la mesura, descobrint-nos una humanitat superior, mostrant-nos lo que voldríem que fos el món, poden sens dubte aquietar-nos i fer-nos fruir d'una serenitat que podríem dir divina."

Joaquim Torres-García a Notes sobre art (1913)

La revelació, experiència humana

Fra Angelico 1453

En l'àmbit apuntat per les nocions d'espiritualitat i religió, amb l'inevitable transfons de la consciència i el llenguatge, s'hi troba el que es designa habitualment com a “revelació”. Una noció que vol designar una experiència peculiar, específica. Una experiència que es troba a l'arrel, en el cor, de moltes tradicions religioses.

En Xavier Melloni va dedicar tot un llibre, “Escletxes de realitat” (Fragmenta Editorial, Barcelona 2007) a aquesta noció. Sense tematitzar-ho en el cos central de la seva definició de revelació, a la pàgina 41 Melloni formula la següent pregunta respecte als continguts d'aquesta experiència: “¿Baixen, és a dir, procedeixen d'una il·luminació externa divina que irromp des de fora, o aquest caràcter miticomístic del relat és una forma simbòlica de referir-se a un moment de claredat de consciència que permet un avenç qualitatiu en els costums d'un poble?”

La pregunta és molt pertinent i ben formulada, i és clau per a la comprensió actual del fenomen religiós: ¿la “revelació”, és una manifestació del sobrenatural o és una formulació simbòlica peculiar i adequada d'una determinada experiència humana? ¿Existeixen forces “sobrenaturals” capaces d'irrompre en el cosmos i en la història, violentant les seves dinàmiques de desenvolupament, o bé el que hi ha són experiències humanes d'una naturalesa tal que només queden suficientment designades si es fa servir la imatge d'una irrupció exterior, de tan estranyes, especials i extraordinàries com són?

La distinció entre una lectura racional de la realitat i una lectura simbòlica de la realitat és certament compatible amb la no creença en les “forces sobrenaturals”. Aquestes dues lectures de la realitat són legítimes i compatibles, i ambdues són fruit de la potencialitat humana, de la creativitat humana. Són dues maneres diferents de parlar sobre la realitat. La primera ignora les forces sobrenaturals; la segona les utilitza com a recurs, com a eina, per a referir-se a determinades maneres d'experimentar la realitat: “és com si...”

La utilització del llenguatge simbòlic, típic de les religions, no presenta problemes mentre manté la consciència del seu caràcter simbòlic. Sí que els presenta, en canvi, quan barreja indegudament llenguatge simbòlic i llenguatge racional, quan els confon, donant als símbols el valor d'entitats reals, independents dels éssers humans i la seva cultura, forces preexistents al cosmos (encara que sigui lícit, des del llenguatge simbòlic, utilitzar aquesta imatge per a designar-les).

Pel que fa a l'existència de forces sobrenaturals, es poden adoptar tres posicions: 1) deixar l'interrogant obert, no pronunciar-se; 2) afirmar la irrupció del sobrenatural; 3) inclinar-se per considerar-les com una experiència humana que només es pot formular adientment utilitzant imatges d'irrupció sobrenatural, però sabent que es tracta d'una experiència humana, i per tant “natural”, i no sobrenatural.

Hi ha qui considera que la no convicció (creença) de sobrenaturalitat impedeix ja la seva “eficàcia”, la seva operativitat. Optem per considerar que és possible l'operativitat des de la consciència simbòlica, especialment en un context comunitari. Algú pot formular la revelació en termes d'impacte sobrenatural i alhora viure-ho i pensar-ho així, experimentant-ho com un impacte del sobrenatural i per tant formulant-ho així, sense distància lingüística simbòlica, sense consciència de símbol apropiat per a la peculiaritat de l'experiència de revelació. Però que hi hagi persones que visquin i pensin així la revelació no ens autoritza a pensar que hi ha irrupció “objectiva” del sobrenatural. Hi ha persones que ho viuen així, simplement. El sobrenatural és un tipus d'experiència humana que es produeix en un cos-ment vertebrat i penetrat per una cultura que li dóna instruments lingüístics per a expressar la seva experiència, inclosa l'experiència de revelació. S'expressa com a irrupció del sobrenatural, però no “és” irrupció del sobrenatural encara que la persona ho visqui així.

Recordem que les religions comparteixen actualment un mateix repte: trobar un espai legítim en la cultura moderna. Això comporta revisar la comprensió del fet religiós, prenent més consciència de la naturalesa simbòlica de les seves narracions i qüestionant-se el que suposa i a on va a parar una interpretació literal de les “forces sobrenaturals”. Hi ha revelació, hi ha revelacions, però ¿són irrupcions “exteriors” per part del “sobrenatural” o bé designacions de moments extraordinaris de l'experiència humana i de la construcció humana de visions del món capaces d'orientar la vida, de fer viure amb més dignitat, de fomentar interrelacions més humanes i de mostrar la qualitat, la gràcia i l'esplendor del món?

Es pot prendre la posició que són acceptables simultàniament les dues posicions? Es pot defensar que tan vàlida és la lectura literal com la lectura simbòlica dels texts? És sostenible actualment la lectura literal? Considerem que les grans fites religioses s'han de llegir simbòlicament, que actualment només es poden llegir simbòlicament. Les d'altres religions i les de la pròpia, si se'n té una.

Krishnamurti: Creença i divisió

Hernández Pijuan 1999

"La creença divideix inevitablement. Quan teniu una creença o quan busqueu una seguretat en la vostra fe particular, es produeix una escissió entre vosaltres i els qui busquen la seguretat en una altra fe. Totes les creences organitzades estan basades en la divisió dels humans, encara que prediquin la fraternitat."

Krishnamurti, citat per Aldous Huxley al Prefaci del llibre The first and last freedom de Krishnamurti (1954)

Volem vegueries

Arp 1965

Les 12 vegueries catalanes: Llevant, Centre, Ponent, Pirineu, Ebre, Camp, Penedès, Vallès, Alt Ter, Baix Llobregat, Maresme, Barcelonès.

Volem vegueries, no províncies!

12 és totalitat, plenitud, perfecció, equilibri. Per això l'any té 12 mesos, 12 eren les tribus d'Israel, 12 eren els apòstols, 12 són els estels de la bandera d'Europa, 12 els signes del Zodíac...

Seria encertat, doncs, que fossin 12 les vegueries de Catalunya.

(tuit d'en Rai de 18.11.2024)

Resplendor

Franz Kline 1956

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Aquell que ha contemplat el resplendor de l'amor, està salvat."

Rosselló-Pòrcel: A Mallorca durant la guerra civil

Rusiñol 1906

"Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes

i damunt del mateix atzur

es retallen les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre

la pluja difícil, la pluja blava

que ve de tu, cadena clara,

serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s'hi marceix,

concertat amb fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre

i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca."

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (setembre de 1937)

Valors i pulsions

Agnes Martin 1965

"Els grans valors exerceixen un cert control i reorientació de les pulsions espontànies. Quan són poc operatius, quan han perdut pes, quan són  ignorats o menystinguts, aquestes pulsions fan més el que volen. Això és negatiu tant per a les persones com per a les societats."

(tuit d'en Rai de 08.11.2024)

Planimetria

Max Ernst 1973

"La intel·ligència que no va acompanyada de virtuts origina un coneixement per dir-ho d'alguna manera planimètric: és com si només es percebés el cercle o el quadrat, però no l'esfera ni el cub."

Frithjof Schuon a Tener un centro (1988), p. 63

Lloances de Sant Francesc

Giotto 1295

Les molt conegudes Lloances per a les criatures, escrites per Francesc d'Assís cap al 1224:

"Altissimu, onnipotente, bon Signore,
Tue so' le laude, la gloria e l'honore et omne benedictione!
A Te solu, Altissimu, se confanno,
et nullu homo ène dignu Te mentovare.

Laudatu si, mi' Signore, per tucte le Tue creature,
spetialmente messer lu frate sole,
lu quale è iorno, et allumeni per nui,
et ellu è bellu e radiante cum grande splendore:
de Te, Altissimu, porta significatione.

Laudatu si, mi' Signore, per sora luna e le stelle:
in celu le ài formate clarite et pretiose et belle.

Laudatu si, mi' Signore, per frate ventu
et per aere et nubilo et sereno et onne tempu,
per lo quale, a le Tue creature dài sustentamentu.

Laudatu si, mi' Signore, per sora acqua,
la quale è multo utile et humile et pretiosa et casta.

Laudatu si, mi' Signore, per frate focu,
per lu quale ennallumini la nocte:
ed ellu è bellu et iucundo et robustoso et forte.

Laudato si, mi' Signore, per sora nostra matre terra,
la quale ne sustenta et governa,
et produce diversi fructi con coloriti fiori et herba.

Laudatu si, mi' Signore, per quilli ke perdonano per lo Tuo amore
et sostengono infirmitate et tribulatione.
Beati quilli ke le susteranno in pace,
ka da Te, Altissimu, siranno incoronati.

Laudatu si, mi' Signore, per sora nostra morte corporale,
da la quale nullu homo vivente pò skappare:
guai a quilli ke morrano in peccatu mortale;
beati quilli ke trovarà ne le Tue sanctissime voluntati,
ka la morte secunda no li farrà male.

Laudate et benedicete lu mi' Signore
et rengratiate et serviteli cum grande humilitate."

Possible versió catalana:


"Altíssim, omnipotent, bon Senyor,
teves són les llaors, la glòria, l’honor i tota benedicció.
A Tu sol, Altíssim, s'adiuen
i cap home no és digne d’anomenar-Te.

Lloat siguis, Senyor meu, per totes les Teves criatures,
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i llueix per nosaltres,
i és bell i radiant amb gran esplendor:
de Tu, Altíssim, porta significació.

Lloat siguis, Senyor meu, per la germana lluna i els estels:
en el cel els has fet clars, preciosos i bells.

Lloat siguis, Senyor meu, pel germà vent
i per l'aire i l'ennuvolat i el serè i tot temps,
pel qual, a les teves criatures dones sosteniment.

Lloat siguis, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Lloat siguis, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual il·lumines la nit:
i és bell i juganer i robust i fort.
.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa
i produeix fruits diversos amb flors acolorides i herba.

Lloat siguis, Senyor meu, per aquells que perdonen pel Teu amor,
i aguanten malaltia i tribulació.
Benaurats els qui les aguanten en pau,
car per Tu, Altíssim, seran coronats.

Lloat siguis, Senyor meu, per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
Ai d’aquells que morin en pecat mortal;
benaurats aquells que trobarà en les Teves santíssimes voluntats,
que la mort segona no els farà mal.

Lloeu i beneïu el meu Senyor
i doneu-li gràcies i serviu-lo amb gran humilitat."

Verlaine: La neu incerta

Monet 1868

"Dans l'interminable
ennui de la plaine
la neige incertaine
luit comme du sable.

Le ciel est de cuivre
sans lueur aucune.
On croirait voir vivre
et mourir la lune.

Comme les nuées
flottent gris les chênes
des forêts prochaines
parmi les buées.

Le ciel est de cuivre
sans lueur aucune.
On croirait voir vivre
et mourir la lune.

Corneille poussive
et vous, les loups maigres,
par ces bises aigres
quoi donc vous arrive?

Dans l'interminable
ennui de la plaine
la neige incertaine
luit comme du sable."


Paul Verlaine, Romances sans paroles VIII (1874)



Possible traducció:

"En l'inacabable

avorriment de la plana

la neu incerta

llueix com si fos sorra.

El cel és de coure

sense cap resplendor.

Hom creuria veure viure

i morir la lluna.

Com si fossin núvols

suren grisos els roures 

dels boscos propers

entre les boires.

El cel és de coure

sense cap resplendor.

Hom creuria veure viure

i morir la lluna.

Corb ventós

i vosaltres, llops prims,

per aquests petons agres

què caram us passa?

En l'inacabable

avorriment de la plana

la neu incerta

llueix com si fos sorra."

Obvietat

Clyfford Still 1971

"Una obvietat que tendim a oblidar: els valors només existeixen quan algú els porta a la pràctica. Si ningú els encarna, no existeixen. No els podem donar per suposats, per garantits. Depenen de nosaltres, en som responsables. L'amor només existeix quan algú estima."

(tuit d'en Rai de 15.06.2024)

A kind of glory

Hopper 1930

Aquest és el nostre intent de traducció al català del preciós Capítol 13, 1 de East of Eden (1952), de John Steinbeck:

“De vegades, una mena d'esplendor encén la ment d'un home. Li passa gairebé a tothom. La pots sentir com creix o es prepara, com si fos una metxa cremant cap a la dinamita. És una sensació a l'estómac, una delícia dels nervis, dels avantbraços. La pell assaboreix l'aire, i cada profunda inspiració és dolça. El seu començament és plaent com un gran badall; llampegueja en el cervell i el món sencer brilla davant dels vostres ulls. Un home pot haver viscut tota la seva vida en la grisor, amb la terra i els arbres al seu voltant foscs i ombrívols. Els esdeveniments, fins i tot els importants, es poden haver presentat sense rostre, pàl·lids. I llavors – l'esplendor – com el cant d'un grill que endolceix les orelles, com l'olor de la terra que s'eleva cantant fins al seu nas, i com motes de llum sota un arbre, beneeix els seus ulls. Aleshores un home es vessa cap a l'exterior, com un torrent, i no obstant això no queda disminuït. I suposo que la importància d'un home en el món pot ser mesurada per la qualitat i el nombre dels seus moments d'esplendor. És una experiència personal, però que ens relaciona amb el món. És la mare de tota creativitat, i constitueix cada home com a separat dels altres homes.

Jo no sé com seran els propers anys. Hi ha canvis monstruosos en el món, forces que configuren un futur el rostre del qual no coneixem. Algunes d'aquestes forces ens semblen dolentes, potser no en elles mateixes, sinó per la seva tendència a eliminar altres coses que ens semblen bones. És cert que dos homes poden aixecar una pedra més gran que la que podria aixecar un sol home. Un grup pot construir automòbils més ràpid i millor que un home sol, i el pa fet a una gran fàbrica és més barat i més uniforme. Quan el nostre menjar i els vestits i l'habitatge són tots ells fruit de la complexitat de la producció en massa, el mètode de la producció en massa està obligat a entrar en el nostre pensament i a eliminar tota altra manera de pensar. En el nostre temps, la producció en massa o producció col·lectiva ha penetrat en la nostra economia, en la nostra política, i fins i tot en la nostra religió, de manera que alguns països han substituït la idea de Déu per la idea de la col·lectivitat. Aquest és el perill del meu temps. Hi ha una gran tensió en el món, una tensió que condueix cap a un punt de ruptura, i els homes estan descontents i confusos.

En un temps com aquest, em sembla natural i bo fer-me aquestes preguntes. En què crec? Per a què he de lluitar i contra que he de lluitar?

La nostra espècie és l'única espècie creativa, i té només un instrument creatiu, la ment individual i l'esperit d'un home. Res ha estat mai creat per dos homes. No hi ha bones col·laboracions, ja sigui en la música, en l'art, en la poesia, en les matemàtiques, en la filosofia. Una vegada que el miracle de la creació ha tingut lloc, el grup pot construir-lo i ampliar-lo, però el grup mai no inventa res. El més valuós es troba en la solitària ment d'un home.

I ara, les forces organitzades al voltant del concepte de grup han declarat una guerra d'extermini a això que és el més valuós, la ment de l'home. Per menyspreu, per la fam, per la repressió, per la orientació forçada i pels atordidors cops de martell del condicionament, la ment que es mou en llibertat és perseguida, lligada, esmussada, drogada. Es tracta d'un trist camí suïcida que la nostra espècie sembla haver pres.

I això és el que crec: que la lliure i exploradora ment de l'ésser humà individual és la cosa més valuosa del món. I per això lluitaria: per la llibertat de la ment per agafar qualsevol direcció que desitgi, sense ser dirigida. I contra això haig de lluitar: contra qualsevol idea, religió o govern que limiti o destrueixi l'individu. Això és el que sóc i del que tracto. Puc entendre perquè un sistema construït sobre un patró ha d'intentar destruir la ment lliure, perquè aquesta és quelcom que, mitjançant l'anàlisi, pot destruir aquest sistema. Certament ho puc entendre, però ho odio i hi lluitaré en contra per tal de preservar l'única cosa que ens separa de les bèsties, incapaces de crear. Si es pot matar l'esplendor, estem perduts.”

I aquesta és la versió original en anglès:

"Sometimes a kind of glory lights up the mind of a man. It happens to nearly everyone. You can feel it growing or preparing like a fuse burning toward dynamite. It is a feeling in the stomach, a delight of the nerves, of the forearms. The skin tastes the air, and every deep-drawn breath is sweet. Its beginning has the pleasure of a great stretching yawn; it flashes in the brain and the whole world glows outside your eyes. A man may have lived all of his life in the gray, and the land and trees of him dark and somber. The events, even the important ones, may have trooped by faceless and pale. And then - the glory - so that a cricket song sweetens his ears, the smell of the earth rises chanting to his nose, and dappling light under a tree blesses his eyes. Then a man pours outward, a torrent of him, and yet he is not diminished. And I guess a man’s importance in the world can be measured by the quality and number of his glories. It is a lonely thing but it relates us to the world. It is the mother of all creativeness, and it sets each man separate from all other men.

I don’t know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger stone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in the world, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused.

At such a time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What must I fight for and what must I fight against?

Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man.

And now the forces marshaled around the concept of the group have declared a war of extermination on the preciousness, the mind of man. By disparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning, the free roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad suicidal course our species seems to have taken.

And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can understand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost."

Perspectiva

Jawlensky 1936

"Una nit en què el el era clar i ple d'estels, el Mestre obsequià els deixebles amb els seus coneixements d'astronomia:

"Aquesta és la galàxia espiral d'Andròmeda", digué. "És tan gran com la nostra Via Làctia. Emet raigs de llum que, amb una velocitat de tres-cents mil quilòmetres per segon, triguen dos milions i mig d'anys a arribar-nos. Està formada per cent mil milions de sols, mols d'ells més grans que el nostre Sol."

Després d'una estona de silenci digué somrient: "Ara que ja hem vist les coses amb més perspectiva, ja ens en podem anar a dormir.""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

El Credo de Tolstoi

Gauguin 1888

"Crec en Déu, que per mi és l'Esperit, l'Amor, el Principi de tot. Crec que està en mi, com jo estic en ell. Crec que la voluntat de Déu mai no ha estat més clarament expressada que en la doctrina de l'home Crist; però no podem considerar Crist com a Déu i dirigir-li pregàries sense cometre el més gran dels sacrilegis. Jo crec que la veritable felicitat de l'home consisteix a complir la voluntat de Déu; crec que la voluntat de Déu és que tot home estimi els seus semblants i actuï envers ells com voldria que actuessin envers ell, cosa que resumeix, diu l'Evangeli, la llei i els profetes. Crec que el sentit de la vida, per cadascun de nosaltres, és només de fer créixer l'amor en un mateix, crec que aquest desenvolupament del nostre potencial d'estimar ens valdrà, en aquesta vida, una felicitat que s'anirà fent cada dia més gran i, en l'altre món, una felicitat més perfecta; crec que aquest creixement de l'amor contribuirà, més que cap altra força, a fundar sobre aquesta terra el Regne de Déu, és a dir, a reemplaçar una organització de la vida on la divisió, la mentida i la violència són totpoderoses, per un ordre nou on regnaran la concòrdia, la veritat i la fraternitat [...]"

Lev Tolstoi (1818-1910) a la carta de resposta al Sant Sínode que l'excomunicava (publicat al n. 29 de Dialogal)

Catalanitat

Tàpies 1995

"Potser l'ús social del català retrocedeix perquè no som capaços d'oferir un model de vida identificat amb la catalanitat que sigui atractiu per la gent, que faci gràcia, que motivi, que il·lusioni. Aquest pot ser el factor decisiu, no les polítiques ni els pressupostos."

(tuit d'en Rai de 15.11.2024)

Déu i els jutges

Chagall 1975

"Déu s’aixeca en l’assemblea divina

per jutjar els qui tenen d'Ell l'autoritat: 

«Fins quan jutjareu contra justícia

afavorint la causa dels culpables?

Defenseu els febles i els orfes, 

feu justícia als pobres i als desvalguts!

Allibereu els indigents i els febles,

arrenqueu-los de les mans dels injustos!»

Però ells no tenen seny ni enteniment, 

caminen a les fosques.

Fins els fonaments de la terra se somouen

quan jo declaro: "Ni que sigueu déus, 

ni que sigueu tots fills de l’Altíssim,

com qualsevol home morireu,

caureu com han caigut tants governants.» 

Alça’t, Déu meu, a judicar la terra,

que tots els pobles et pertanyen."

Salm 82

Són interessants les variacions que hi ha en la traducció del primer verset, que dóna títol al Salm.

Una versió llatina diu "Deus stetit in synagoga deorum", i la majoria de traduccions parlen d'aquesta mena d'"assemblea de déus".

La versió anglesa del King James diu "God standeth in the congregation of the mighty; he judgeth among the gods"; tot i que es continua parlant dels déus, també es parla de l'"assemblea dels poderosos", cosa que és més propera a la versió que hem emprat aquí i que és la que utilitza l'important exegeta irlandès John Dominic Crossan, recollida per Carles Comas al seu llibre Un Jesús exigent però engrescador (Claret, 2003).

En una traducció de l'hebreu de 1917 de la Jewish Publication Society of America es tradueix com a "God standeth in the congregation of God; in the midst of the judges He judgeth", que també apunta a la versió utilitzada per Crossan d'"els qui tenen d'Ell l'autoritat", que poden ser governants i/o jutges. Què vol dir la "congregació de Déu" no queda gaire clar, però pot haver portat a les traduccions que parlen de la congregació dels déus. 

La Vikipedia també assenyala que Alexander Kirkpatrick (1849-1940), professor d'hebreu a Cambridge, veu aquest salm com "a vision of God as the Judge of judges"; Kirkpatrick considera que "sets forth, in a highly poetical and imaginative form, the responsibility of earthly judges to the Supreme Judge".

Passat i futur

Goldsworthy 1996

Al seu llibre “The spell of the sensuous” (1996, p. 202) –un text que val la pena entre altres coses per les diverses obertures d’horitzons que aporta-, David Abram explica el següent exercici:

“... I close my eyes, and let myself begin to feel the whole bulk of my past –the whole mass of events leading up to this very moment. And I call into awareness, as well, my whole future –all those projects and possibilities that lie waiting to be realized. I imagine this past and this future as two vast balloons of time, separated from each other like the bulbs of an hourglass, yet linked together at the single moment where I stand pondering them. And then, very slowly, I allow both of these immense bulbs of time to begin leaking their substance into this minute moment between them, into the present. Slowly, imperceptibly at first, the present moment begins to grow. Nourished by the leakage from the past and the future, the present moment swells in proportion as those other dimensions shrink. Soon it is very large; and the past and future have dwindled down to mere knots on the edge of this huge expanse. At this point I let the past and the future dissolve entirely. And I open my eyes...”


Possible traducció:

​

"... Tanco els ulls, i em deixo començar a sentir la major part del meu passat -tota la massa d'esdeveniments que han portat fins a aquest mateix moment. I prenc consciència, també, de tot el meu futur, de tots aquells projectes i possibilitats que estan pendents de realitzar. Imagino aquest passat i aquest futur com dos grans globus de temps, separats l'un de l'altre com els bulbs d'un rellotge de sorra, però units en el moment singular en què estic reflexionant-hi. I aleshores, molt lentament, permeto que aquests dos immensos bulbs de temps comencin a filtrar la seva substància en aquest menut moment entre ells, al present. Lentament, imperceptiblement al principi, el moment present comença a créixer. Nodrit de la filtració del passat i del futur, el moment present s'infla a mesura que aquestes altres dimensions es redueixen. Aviat és molt gran; i el passat i el futur s'han reduït a simples nusos als extrems d'aquesta enorme expansió. En aquest punt deixo que el passat i el futur es dissolguin completament. I obro els ulls..."

Ni creients ni no creients

Barnett Newmann 1949

"Ai dels creients, que creuen en la veracitat literal de les històries que els hi expliquen! Ai dels no creients, que no poden rebre l'impacte dels símbols religiosos! Tant de bo busquem el camí del mig..."

(tuit d'en Rai de 11.11.2024)

Màrius Torres: La ciutat llunyana

Derain 1946

"Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins."

Màrius Torres (1939)

Imatges per al silenci IX

Masaccio 1428

El silenci pot portar a deixar-se anar d'un mateix.

(tuit d'en Rai de 04.10.2024)

Krishnamurti i el com

Hernández Pijuan 1997

"Pregunta d'un jove visitant: Com evitaré convertir-me jo mateix en una persona comuna, ordinària i mediocre?

Resposta de Krishnamurti: Si és que ho puc suggerir, mai, sota cap circumstància, pregunti 'com'. Quan utilitza la paraula ‘com’, el que desitja realment és que algú li digui què ha de fer, vol alguna guia, algun sistema, algú que el porti agafat per la mà; i així perd vostè la llibertat, la capacitat d'observar les pròpies activitats, els pensaments, el propi estil de vida. Quan pregunta 'com', es converteix de fet en un ésser de segona mà; perd la seva integritat i també la innata honestedat per observar-se a si mateix, per ser allò que és i anar més enllà del que és. Mai, mai no pregunti 'com'. Estem parlant psicològicament, és clar. Un ha de preguntar “com” quan vol armar un motor o construir un ordinador; ha d'aprendre una mica d'una altra persona. Però un només pot ser psicològicament lliure i original si està atent a les seves activitats internes, si vigila allò que està pensant i no permet mai que un sol pensament s'escapi sense haver observat la naturalesa, l'origen d'aquest pensament. Observar, vigilar. Hom aprèn molt més de si mateix mitjançant l'atenta observació que a través dels llibres, o d'algun psicòleg, o d'algun home de lletres o professor erudit, enginyós i complicat.

La seva vida serà molt difícil, amic meu, i podrà esquinçar-lo en nombroses direccions. Hi ha una gran quantitat del que anomenen temptacions –biològiques, socials– i vostè pot ser destrossat per aquesta cruel societat. Per descomptat, haurà de romandre sol, però això pot passar únicament sense esforç, sense determinació ni desig, quan comenci a veure les coses falses que hi ha al voltant i dins seu: les emocions, les esperances. Quan un comença a reconèixer el que és fals, aleshores aquest és el començament de la percepció alerta, de la intel·ligència. Vostè ha de ser una llum per a si mateix, i aquesta és una de les coses més difícils que hi ha a la vida."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 30.05.1983