Mort i religions

Cézanne 1898

Algunes consideracions sobre la relació que hi podria haver entre la mort i les religions:

1- Les religions han de tenir per objectiu ajudar a la gent a "ben viure" (viure plenament, viure dignament). Com que un dels moments de la vida és la mort, també han de voler ajudar a "ben morir", però des d'aquesta òptica del "ben viure" (i no per ser la mort cap porta d'entrada a un hipotètic "més enllà").

2- El tema del "més enllà" hauria de ser secundari per a les religions, que haurien d'estar bàsicament preocupades pel "com viure aquí". O no n'haurien de parlar, o bé n'haurien de parlar poquet. Dos exemples significatius: la breu extensió dels textos evangèlics dedicats a la resurrecció de Jesús i el diàleg de Buddha negant-se a parlar del "més enllà".

En aquest context, caldria situar bé la referència de les religions a dos temes típics: el del paradís (no morim, sinó que anem al paradís) i el de la reencarnació (no morim, sinó que ens reencarnem en un altre ésser vivent). Per fer-ho, caldrà tenir present les referències al llenguatge simbòlic que fem al punt 7.

Cézanne 1900

3- La creença en una vida després de la mort en la que, a més, se'ns farà justícia, ha tingut efectes negatius, fomentant visions religioses poc ajustades. El creure'ns eterns ens pot treure la urgència de canviar la nostra vida, acceptant de fer-la més rutinària i grisa. La creença en l'altra vida no pertany als missatges centrals de les grans religions, o bé és una imatge simbòlica amb certes funcions que ha estat interpretada literalment (i per tant deformada; les interpretacions literals són un dels grans problemes per als mites, els símbols o les paràboles).

4- Cal diferenciar les referències de les tradicions religioses a la mort de la persona de les referències a la mort del jo. La crida a la mort del jo és central a l'opció religiosa, i sovint s'utilitzen les imatges que parlen de la mort per parlar d'aquesta experiència.

Així, es parla del "morir a sí mateix", o del baptisme com a "renaixement".

Cézanne 1900

5- Les religions veuen la mort com un dels moments forts de la vida. Amb el seu llenguatge mític, han creat un cos simbòlic i poètic sobre la mort, alhora bonic, útil per situar-la i útil per assumir-la.

En són exemples l'acolliment dels àngels de la tradició cristiana, ("que els àngels t'acompanyin al paradís"), el viatge a través del llac dels egipcis i els grecs, la imatge del "retorn a la mare terra" o la del "retrobament amb els avant-passats", la imatge de "la darrera dansa sobre la terra" que proposa Carlos Castaneda, etc.

6- Les religions poden utilitzar la mort com una eina pels seus legítims propòsits de transformar positivament la vida de les persones. En aquest sentit, el memento mori ("recorda que has de morir", "recorda que ets mortal"), el tenir present la mort, és una noció plàsticament plasmada en el gest de tenir un crani humà damunt la taula de treball, com veiem en algunes pintures. També és interessant la noció de "la mort com a consellera" de Carlos Castaneda.

Cézanne 1900

7- Un enfocament més actual de la mort des de l'òptica religiosa es podria vertebrar tenint ben present que no hi ha -no hi pot haver- nou llenguatge mític, i per tant no hi ha noves maneres de parlar míticament de la mort. Cal recórrer als llenguatges tradicionals. I que per utilitzar eficaçment els llenguatges del passat cal saber situar-los. Si ho fem, es pot recuperar i utilitzar bona part dels llenguatges mítics del passat. Per exemple, podem mirar d'utilitzar l'expressió ja esmentada: "que els àngels t'acompanyin al paradís." Per fer-ho, caldrà considerar que 1) si s'entén el mite o el símbol com una descripció de fets objectius, no s'arriba enlloc. Des del llenguatge racional no es pot parlar de la mort: no és més que un "deixar de viure", una absència. 2) si s'entén com una imatge poètica, pot ser bonic i consolador, però no gaire més. 3) si s'entén com el que és, una imatge destinada a commoure'ns i a impactar la nostra vida i la dels altres, que no descriu la realitat però ens parla d'una manera d'enfocar la realitat, de viure-la (viure i morir com si els àngels et vinguessin a acompanyar al paradís), llavors s'obre tota una altra dinàmica.)

Cézanne 1900

Tot això ens porta a pensar que:

- val més no perdre el temps discutint del més enllà, del que no podem saber res.

- val més no funcionar com si la vida fos de durada indefinida

- és sa i bo tenir present sovint la mort de manera que marqui la nostra manera de viure, i és un greu error de la nostra societat el mirar de dissimular-la i ignorar-la.

- és enriquidor conèixer i fer servir les aportacions de les tradicions religioses sobre la mort.

- cal recuperar capacitat de ritualitzar i celebrar la mort.

Cézanne 1905

Raquel Meller

 

En moltes de les fotografies de fa cent anys les persones tenen un aire "antic", sigui per la moda, els gustos de l'època o el que sigui.

De les fotografies de Raquel Meller, també n'hi ha que tenen aquest aire "antic". Però en el seu cas, algunes escapen a aquesta noció i presenten, més enllà dels vestits, els pentinats, els maquillatges o les joies, un rostre "actual":

Temps gnòstics

 

Ibarrola

El juny de 1995 en Lluís Duch publicava a Qüestions de Vida Cristiana n. 177 unes molt rellevants Notes sobre l'individualisme religiós, on considerava que el moment afavoria les posicions gnòstiques. Vint-i-cinc anys després, les coses semblen donar-li plenament la raó, i la tendència assenyalada per ell sembla haver-se fet encara més evident.

Ell caracteritza el que estem vivint com un temps que experimenta un afebliment del lligam social. Ens trobem amb una creixent fragilització dels nexes d'unió entre els individus i les col·lectivitats, amb un descrèdit de la utopia i els projectes col·lectius. L'afebliment del deure porta a una creixent precarietat institucional i a la centració de tots els àmbits d'existència en un subjecte tancat en ell mateix i sense referència als altres. L'individualisme constitueix actualment un dels centres cabdals de la reflexió i de la praxi religiosa, cultural i política.

Duch ens recorda que això no és nou en la història, i que els temps del naixement del cristianisme s'assemblaven als que estem vivint. L'hel·lenisme del moment i el cristianisme primitiu compartien una certa perspectiva de la necessitat de "fugir del món", i semblava que la veritat eterna i absoluta tan sols podia ser assolida per qui estava disposat a renunciar a les implicacions i els compromisos que li imposava el seu món social; l'individu s'emancipa per mitjà d'una transcendència personal i per per mitjà de la unió d'individus-fora-del-món en una comunitat que té els peus a terra, però el cor en el cel.

Aquesta posició individualista troba la seva formulació teòrica en l'anomenat gnosticisme. Aleshores i ara, la gnosi és una mena de religió mundial caracteritzada per l'exclusió de la comunitat. Segons aquesta tradició, l'ésser humà té la possibilitat de ser igual a Déu en la mesura que es desprèn de la seva ganga material i temporal, la qual comporta la inconsciència, només superable a través del coneixement d'un mateix, que equivalia a reconèixer en si mateix la substància divina. En una societat esgotada i caiguda, hom no cercava la salvació al defora mitjançant la reconstitució dels lligams socials, sinó una salvació individual, a dintre, que fos capaç d'anul·lar definitivament l'espai i el temps. No es té present la fonamental ambigüitat de l'ésser humà, cosa que porta a posicions dualistes de distinció entre bons i dolents.

Es  va a parar, doncs, a una radical negació del món, a un individualisme incondicional de la salvació i a una relació completament negativa amb el món, amb la història i amb la societat; a un dualisme radical entre el cosmos i l'ànima individual. Per als gnòstics, els "camins històrics" no són empreses que han de ser conduïdes amb preparació, interès, tempteigs i, fins i tot, admetent la possibilitat d'equivocar-se; aquests camins porten a la perdició i el caos, i han de ser eliminats de l'existència d'aquells que volen arribar a conèixer i a auto-conèixer-se. Els gnòstics s'han de salvar del món dels fenòmens per tal de recobrar la impassibilitat. La salvació, per a ells, no ve a través de les institucions, en comunitat i en comunió amb els altres; consisteix en una il·luminació que "de dalt" i "del defora" d'aquest món s'obre pas fins a arribar al fons més pregon de l'individu. Aquest coneixement (gnosis) salvador i alliberador no ha de ser fonamentat o demostrat, ni ser cregut o esperat, sinó que és una mena d'autodescobriment que l'individu fa de la seva veritable natura. Això va a parar a una mena de darwinisme espiritual: l'èxit, la salvació individual contra tot i contra tothom. El desencís del món, tan present en els nostres temps, porta a una desconfiança envers l'acció, la responsabilitat, el compromís, la recerca d'una comunitat i una germanor universals.

En Duch diferencia les posicions gnòstiques de la posició cristiana, la qual inclou indefectiblement l'altre, amb la consegüent pràctica de la misericòrdia, de la compassió, de l'apropament a l'altre. És una distinció fonamental, útil per analitzar millor les posicions que es manifesten en l'actualitat. Força posicions "religioses" semblen properes al gnosticisme descrit. Que el cristianisme naixés en un context molt influït pel gnosticisme no facilita fer aquesta distinció, i cal filar prim per destriar allò genuïnament evangèlic de les influències gnòstiques del moment. Algunes posicions gnòstiques ens ressonen com a molt "religioses", o fins i tot com a molt "cristianes".

El problema que es planteja en el present és que passa quan hi ha voluntat d'apropament als altres però no hi ha prou canals per traduir aquesta voluntat en fets tangibles. No és una qüestió que es pugui resoldre a base de "voluntarisme" ("si realment t'ho proposes, trobaràs la manera") sinó que hi ha d'haver recorreguts comunitaris i institucionals que ho facilitin, que permetin defugir la sempre present temptació gnòstica, més viva que mai quan aquests recorreguts són molt fràgils o inexistents. L'afebliment de la vida comunitària i institucional se'ns gira en contra, per molt que alguns puguin considerar que hi ha molts canals oberts: partits polítics, sindicats, ONGs, voluntariats, comunitats religioses, associacions veïnals, etc. Mirant les coses una mica més de prop, el que passa és que aquests canals mostren limitacions i dificultats més grans del que sembla per a canalitzar les energies d'apropament a l'altre.

És possible que aquestes instàncies s'adrecin al servei col·lectiu, però les seves dinàmiques internes no semblen prou presidides per la fraternitat, per la cordialitat, per la generositat, pel sentiment comunitari. I l'eina, el mitjà, l'organització, ha de tenir en ella mateixa les característiques de la finalitat; sinó, no és operativa. No es poden assolir determinats objectius amb mitjans que no estan en sintonia, en harmonia, en ressonància amb els objectius. Potser això no és més que una excusa -sempre cal sospitar de les pròpies consideracions- o potser reflecteix realment la limitació de les nostres estructures de participació col·lectiva, que no aconsegueixen ser espais de fraternitat.

Caldrà posar l'accent, doncs, en treballar dinàmiques comunitàries i institucionals que se situïn elles mateixes, en la seva manera de fer, d'operar, en aquesta perspectiva de proximitat als altres, de calidesa, de concòrdia, de germanor, i que facilitin així fugir eficaçment de la temptació gnòstica. I mentre això no es dona, mentre no sabem trencar les fredes i interessades dinàmiques regides per la lluita pel poder, per la manipulació dels altres o per l'exhibició egocèntrica, hom queda penjat als llimbs, en terra de ningú...

Valors i intuïció

Hodgkin 2001

"Els valors es poden més o menys descriure, però la seva presència o absència s'ha de copsar intuïtivament."

(tuit d'en Rai de 20.12.2020)

Carner: A hora foscant

Fautrier 1927

"És tard, els camins ja no em tempten.
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent."

Josep Carner (1957)

Música bona

 

Schönberg 1910

"Escoltar jazz i música clàssica ha estat i és encara un estímul efectiu i una font de serenitat tant per al meu cor com per a la meva ment. Si em diguessin que només puc escoltar un d'aquests dos estils, deixés el que deixés la meva vida seria força més trista. Tal com va dir Duke Ellington, al món només hi ha dos tipus de música: la "bona" i la "no tan bona". En aquest sentit, tant el jazz com la música clàssica pertanyen al mateix tipus. L'alegria pura que provoca escoltar música "bona" transcendeix els gèneres."

Haruki Murakami a Quan la música ho és tot (Converses musicals amb Seiji Ozawa) (2011)

Daodejing 11

"Trenta radis convergeixen al centre d'una roda
però és el buit que deixen al mig
el que permet funcionar al carro.

Es treballa el fang per fer una gerra,
però la seva utilitat depèn
de l'espai buit del seu interior.

S'obren portes i finestres a les parets d'una casa,
però és el buit que emmarquen
el que les fa útils per a l'habitatge.

Ens interessem pel que és,
però la seva utilitat depèn del que no és."


Daodejing 11


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Moments d'eternitat

Fautrier 1958

Arriba un moment en la vida, tot i que potser tota ella hauria d'estar presidida per aquesta experiència, en que el més rellevant és veure com voldrem esmerçar el temps que ens queda o, dit com cal, veure com podem fer més possibles, més freqüents, moments d'eternitat, aquests moments en que precisament sortim del temps i ens endinsem en un present extàtic, suficient. 

Es diu que la celebració comunitària ens vincula amb la fi dels temps, ens fa viure com a present aquest mític retrobament comunitari de tots els humans que esdevé una mena d'horitzó desitjat (digueu-li resurrecció, judici final, fi dels temps, apocalipsi o com li vulgueu dir). Els moments d'eternitat se situarien en aquesta mateixa òrbita.

Es tractaria, doncs, de fer possibles més d'aquests moments intemporals, acollidors i inspiradors. Ho pot fer cadascú pel seu compte, però són més potents si es fan en el marc d'una trobada amb altra gent; el grup potencia l'experiència, la fa més accessible i més poderosa. És clar que, quan et fas gran, portes molta càrrega a sobre, molta personalitat definida, i això fa més difícil el trobament amb altres, trobament que demana un punt d'innocència, d'espontaneïtat, d'immediatesa, d'obertura, de disponibilitat, de gratitud, d'acceptació, d'acolliment del que és diferent, de benvolença.

Aquest deu ser el repte dels vells: retrobar aquestes dimensions tot i l'encarcarament amb que ens ha anat carregant la vida. Pot semblar una aspiració una mica adolescent, i segurament ho és; però potser la vellesa és una segona adolescència, abans d'endinsar-se en la senectut, reflex invertit de la infantesa.

La música, la música per al silenci, en podríem dir, aquella música compatible o afavoridora de la meditació, la introversió, la contemplació, el viatge interior o com li vulguem dir, hi pot ajudar, tant individualment com en grup. Aquestes músiques no poden ser rítmiques ni melòdiques/emocionals, han d'acompanyar sense destorbar, han de ser-hi i alhora no ser-hi, han de tenir impacte sense ser el focus d'atenció. Trobar-ne és un art.

Es tracta, doncs, de veure si amb serenitat i intel·ligència encara podem mirar de crear moments d'anar més enllà del temps, moments d'eternitat, per a la qual cosa podrem comptar amb l'ajuda inestimable de la natura, les arts i els amics, els tres grans aliats a l'hora de mirar de sortir del temps, ni que només sigui uns breus instants. És la nostra tasca, és el nostre deure i és la nostra salvació, per dir-ho amb ressonàncies litúrgiques.

Successió

Sunyer 1915

"Successió, referida a un precedent, que no imitació, és l'expressió exacta per a tot influx que els productes d'un creador exemplar han de tenir sobre altres creadors, la qual cosa vol dir: beure de la mateixa font en la qual aquell begué i aprendre del predecessor a comportar-se en la cosa."

Kant a Crítica del judici

(citat per Antoni Marí a L'esperit clàssic i el retorn a la Mediterrània, Saber n. 2, 2ª època, març-abril 1985, p. 37)

Publicitat

Warhol 1965

"Tot i que tots sabem que la publicitat no diu la veritat, les seves edulcorades i persistents mentides ens van fent malbé. És un dels mals més estesos i menys denunciats del nostre temps."

(tuit d'en Rai de 18.12.2020)

Moments crucials

Bissier 1961

"Ni el temps és homogeni, ni la vida humana és una successió indiferenciada d'esdeveniments. Hi ha moments especials en la vida de cada home, com també hi ha moments de més pes en la mateixa vida humana.

El naixement, una mort, la iniciació, el matrimoni, una malaltia, una trobada, un amor, el descobriment enlluernador d'una experiència estètica o intel·lectual i tants altres esdeveniments en la vida humana ens desperten a una dimensió que semblava adormida en el més recòndit del nostre ésser. No imaginàvem que poguéssim viure amb tanta intensitat i profunditat."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, pp. 86-87, Fragmenta Editorial (2012)

El sector públic

Ibarrola

El sector públic no gaudeix de la bona reputació que hauria de tenir. L'àmbit polític, tampoc. Es critica molt l’actuació dels representants polítics i de les institucions públiques. Aquestes institucions són sovint percebudes com a distants, ineficients, poc transparents, poc sensibles al bé comú. Presenten dèficits en els processos de tria de personal, en les funcions de gestió (incompetència, solapaments, sobrerregulació, burocratització, incompliments, rigidesa...) i en l'avaluació de resultats. En part, això deriva del paper dels partits polítics en la designació dels càrrecs directius del sector públic, considerat com un espai de col·locació dels seus quadres polítics, de repartiment de càrrecs. Els casos de corrupció han acabat de disminuir la seva credibilitat. 

Davant d'això es poden fer moltes propostes regeneradores, però és molt difícil anar més enllà del wishful thinking. Per part dels que ja som grans hi ha molta frustració acumulada per anys i anys de demanar millores en el sector públic sense cap progrés real, fins i tot amb un possible increment del nivell de degradació. No es veu gens clar d'on podria sorgir una dinàmica real, operativa, de regeneració del sector públic i de l'àmbit polític. No és bo ser pessimistes, però si no es veuen indicis de millorament cal manifestar-ho. Fan falta noves propostes viables i gent capaç d'impulsar-les.

El món modern

Rouault 1948

"Le monde moderne n'a pas le temps d'espérer, ni d'aimer, ni de rêver."

Georges Bernanos



Possible traducció:


"El món modern no té temps per esperar, ni per estimar, ni per somniar."

Dansar i pintar

Antonio Saura 1959

"El pintor dansa, quan pinta."

Antonio Saura

(a l'entrevista que li fa Pau Soler a la revista Saber n.2, 2ª etapa, març-abril 1985, p. 69)

Lin Xi

De les “Instruccions al grup”, capítol 11:

"Quan els estudiants d'avui dia fracassen a l'hora de progressar, quin és el seu punt feble? El punt feble rau en el fet que no tenen fe en si mateixos. Si no teniu fe en vosaltres mateixos, estareu sempre preocupats, intentant controlar l'entorn, i us veureu dirigits i confosos per qualsevol entorn en el que estigueu, sense poder moure-us lliurement. Però si poguéssiu aturar aquesta ment que corre sense parar buscant alguna cosa, no serieu diferents dels budes i dels patriarques. Voleu saber qui són els budes i els patriarques? No són diferents a vosaltres, la gent que tinc davant meu escoltant aquestes xerrades sobre el Camí."

"Els deixebles no tenen fe en si mateixos, de manera que corren buscant alguna cosa fora d'ells. Però, fins i tot si troben alguna cosa, només seran paraules i frases, aparences vanes. Mai aconseguiran el pensament viu dels patriarques. "

"Seguidors del Camí, tal com jo ho veig, no diferim del Buddha Shakyamuni. En totes les vostres activitats, què us falta? La meravellosa llum de les sis facultats no ha deixat de brillar ni un instant. Si només poguéssiu veure-ho d'aquesta manera, serieu el tipus de persona que no té res més que fer la resta dels seus dies."

"Si desitgeu no diferir dels buddhes i patriarques, no busqueu mai res fora de vosaltres. La llum neta i pura d'un instant de la vostra ment és el cos-essència de Buddha en vosaltres. La llum indiferenciada d'un instant de la vostra ment és el cos de beatitud de Buddha en vosaltres. La llum indiscriminada d'un instant de la vostra ment és el cos de transformació de Buddha en vosaltres.

Quan arribi el moment, vestiu-vos. Si voleu caminar, camineu. Si voleu seure, asseieu-vos. Però en cap moment utilitzeu la vostra ment per buscar la buddheitat.

Seguidors, el temps és or. Correu sense descans per les cunetes, estudiant el Ch'an, estudiant el Camí, aferrant-vos a les paraules i a les frases, buscant a Buddha, buscant els patriarques, buscant un bon amic, especulant, planejant. Però no us equivoqueu. Seguidors del Camí, teniu un pare i una mare. Què més voleu? Atureu-vos i mireu-vos a vosaltres mateixos. Un ancià va explicar que Yajnadatta creia que havia perdut el cap i es va posar a buscar-lo, però un cop va aturar la ment cercadora, va trobar que tot estava bé.

Seguidors, actueu de forma corrent, no us doneu cap aire especial. Hi ha una colla de seguidors calbs que no saben distingir el bo del dolent, però que pretenen veure déus i dimonis, assenyalen a l'est, assenyalen a l'oest; els agrada parlar del bon temps i de la pluja. [...] Els homes i dones de bona família es veuen embolicats per aquesta colla de guineus salvatges i acaben totalment confosos. Cecs i idiotes. Arribarà el dia en què hagin de pagar per tot el menjar que s'ha desaprofitat amb ells!"

Del capítol 13:

"El Mestre va donar instruccions al grup, dient: "Seguidors del Camí, el Dharma dels buddhes no exigeix cap tasca especial. Simplement actueu de manera ordinària, sense mirar de fer res en particular. Feu les vostres necessitats, vestiu-vos, mengeu el vostre arròs, i si us canseu, jaieu. Els idiotes poden riure de mi, però els savis m'entenen."

"Un ancià va dir: 'Els que intenten fer alguna cosa sobre el que és a fora, són rucs.' Si, sigueu on sigueu, adopteu el paper d'amfitrió, sigui quin sigui el lloc, serà un lloc real. Llavors, siguin quines siguin les circumstàncies que us envoltin, aquestes mai us podran dominar."

Del capítol 14:

"Seguidors del Camí, aquesta solitària llum que tinc davant els meus ulls en aquest moment, aquesta persona que simplement m'escolta, aquesta persona no es veu obstaculitzada en cap punt, sinó que impregna les deu direccions; lliure d'actuar al seu aire en el triple món. Sense importar l'entorn amb el qual es trobi, amb les seves peculiaritats i diferències, no podrà ser dominat ni forçat. En un instant s'introdueix en l'àmbit del Dharma. Si es troba amb un buddha, predica el buddha, si es troba amb un patriarca, predica el patriarca, si es troba amb un arhat, predica l'arhat, si es troba amb un esperit famolenc, predica l'esperit famolenc. Va per tot arreu, vagant per moltes terres, ensenyant i convertint els éssers sensibles, però mai se separa d'aquest únic pensament. Per a ell tot lloc està net i pur, la seva llum travessa les deu direccions, els deu mil fenòmens són una sola talitat.

Si podeu despertar a aquest recolzar-se en res, no hi haurà buddha al què aferrar-se. Si podeu veure les coses d'aquesta manera, aquesta serà una comprensió correcta i veritable."

Del capítol 17:

"El Mestre va instruir a el grup, dient: "Aquells que estudien actualment el Camí han de tenir fe en si mateixos i no buscar res a l'exterior. Si no és així, es veuran atrapats en entorns banals i insignificants i ni tan sols podran distingir el tort del que és recte.

Hi patriarques i hi ha buddhes, però només es tracta de coses que apareixen en els ensenyaments de les escriptures. Algú arriba amb una frase que ha recollit, la treu a la superfície d'una manera a mitges clara, a mitges fosca, i comenceu a tenir dubtes, mireu al cel, mireu a la terra, correu a la recerca d'algú, entrant en un gran tràfec. Si voleu ser seguidors de primer ordre, no passeu el temps parlant del governador o dels rebels, parlant sobre el just i l'injust, parlant d'assumptes de diners o de sexe, passant els dies xafardejant.

Però quan veig a una persona que ha après a dominar l'entorn, sé que aquí hi ha el significat secret dels buddhes. Estigueu on estigueu, feu d'amfitrió, i qualsevol lloc en què estigueu serà veritable.

Apreneu a aturar els pensaments i no busqueu mai res fora de vosaltres mateixos. Quan apareix un objecte, il·lumineu-lo amb la vostra llum. Tingueu simplement fe en el que està operant en vosaltres en aquest instant. Fora d'això, res existeix."

Del capítol 18:

"Seguidors del Camí, heu sentit dir per tot arreu que hi ha un Camí a practicar, un Dharma per il·luminar-se. Podeu dir-me quin tipus de Dharma hi ha per il·luminar-se, quin Camí cal practicar? En les vostres actuals activitats, què és el que us falta? Què és el que ha d'arreglar la pràctica?

Un antic va dir: 'La ment de cada dia és El Camí.'"

Lin Xi al Lin-Xi Lu, edició de Burton Watson, publicada per La Liebre de Marzo

Una altra versió d'alguns dels fragments de Lin Xi:

"Per què surto aquí a parlar? Perquè vosaltres, entusiastes del Camí, aneu trotant d'un costat a un altre, buscant la Veritat, incapaços d'aturar-vos (...) Quan veieu les coses com jo les veig, us asseureu sobre els caps dels Buddhes, els més grans Bodhisattvas s'arrossegaran com a lacais, els Sants i Il·luminats faran tanta pudor com la brutícia d'una latrina i bodhi i nirvana seran com pals per lligar rucs.

Calbs, què aneu buscant? Per totes bandes aneu dient que el Camí s'ha de practicar i posar-se a prova... No sigueu totxos! Si hi ha algú que pugui practicar una mica, el que aquest practica no és si no l'acumulació de karma per diverses reencarnacions. Parleu de disciplinar a la perfecció els sis sentits, però això no és més que crear karma, els Buddhes i Patriarques no són tan superficials! (...) Cercar el Dharma és crear karma, estudiar els sutres i comentaris és crear karma, buscar al Buddha... tot això no és més que crear karma i més karma, que us portarà directament de cap als Inferns!

Molt al contrari, els antics vivien la vida amb enorme despreocupació, actuant apropiadament en funció de cada circumstància particular, segons aquesta sorgís i segons vingués al cas (sense directrius ni idees preconcebudes) (...) No hi ha lloc en el buddhisme per l'esforç, simplement sigueu vosaltres mateixos, sense afegir res especial. Feu caca, renteu-vos el cul, poseu-vos la roba i mengeu el vostre menjar. Quan estigueu cansats, aneu a jeure. Els ignorants es burlaran d'això, però els savis ho comprendran.

Quan sigui hora de vestir-se, posa't la roba, quan hagis de caminar, camina, quan hagis de seure, seu. No alberguis ni un sol pensament en la teva ment respecte a cercar la buddheitat. Un antic savi va dir: "Si un busca al Buddha, un perd al Buddha" (...) A l'anar d'un lloc a un altre, si a cada lloc el consideres com la teva pròpia llar, això serà autènticament així, doncs la veritat és que, davant de qualsevol circumstància que sorgeixi, un mai ha d'intentar canviar-la (o manipular-la). D'aquesta manera, les teves accions i sentiments habituals, que normalment creen karma suficient per als Cinc Inferns, es transformaran per si sols en el Gran Oceà de l'Alliberament.

Voleu saber a qui s'assemblaven els grans mestres? No tenien res que no tingueu vosaltres. Si intuïu això, no hi ha diferència entre vosaltres i aquests vells mestres. Si voleu assemblar-vos a ells, deixeu de mirar cap a fora. Sigueu vosaltres mateixos (...) Tots tenim la naturalesa búddhica; el problema és que vosaltres no teniu fe, no creieu prou, no teniu de llibertat i independència, us perdeu en una persecució constant de coses alienes i l'única cosa que aconseguiu és un mer coneixement literari (intel·lectual, teòric) que s'allunya completament del camí de la vida (...) quan deixeu de córrer darrere de les coses externes, llavors és quan us assemblareu als vells mestres. Si al contrari seguiu corrent darrera d'elles amb aferrament, renaixereu del ventre d'una burra o d'una vaca.

No cometeu el greu error de buscar convulsivament al vostre voltant en comptes de buscar en el vostre interior. Us equivoqueu de ple en tractar de dominar el Zen, de dominar el Dharma, d'aprendre paraules o frases, d'anar a la recerca del Buddha; limiteu-vos a mirar dins de vosaltres mateixos. El Buddha va relatar la història de Yajnadata, el qual, pensant haver perdut el seu cap, corria desesperadament darrere d'ell; en el moment en què es va adonar que mai l'havia perdut, va trobar la pau. No sigueu entremaliats, atureu per fi les vostres histèriques correries.

Calbs, alguns de vosaltres, necis i antiquats, esteu completament perduts. Contínuament esteu reconeixent i anomenant tota mena de coses, veieu esperits i fantasmes, mireu en aquesta direcció i en l'altra, dieu: "això és bon temps, això és mal temps", discriminant sense parar aquí i allà. Pobres adeptes cecs! Si seguiu així, és ben segur que algun dia haureu de comparèixer davant el mateix Rei de la Mort, que us demanarà que pagueu els vostres deutes empassant boles de ferro roent.

Reverends Senyors, tots els mestres van tenir la seva manera d'ajudar els altres; respecte al meu mètode, consisteix en treure els altres del seu terrible engany: sapigueu que no sou amos de vosaltres mateixos, i que això és degut a que esteu contínuament perseguint coses externes (...) Els erudits diuen: "El Triple Cos és la realitat última de les coses"; no obstant això, segons la meva intuïció, el que a mi em sembla és que això del Triple Cos no són més que paraules, meres paraules i res més que paraules (...) Amics, no busqueu res a la paraula escrita, els esforços mentals us esgotaran i no aconseguireu cap cosa; tal com ho veig, en realitat no cal cap cosa en especial: poseu-vos la vostra roba, mengeu-vos el vostre arròs i deixeu passar el temps, tranquil·lament, sense fer res (deixant esdevenir).

Quan un fa per conrear el Camí, llavors el Camí no pot fluir, i per tot arreu comencen a sorgir condicions nocives i pernicioses, competint per veure quina d'elles resulta més perjudicial. Ara bé, quan, per contra, apareix l'espasa de Prajna [la saviesa-més-enllà-de-l'intel·lecte o saviesa intuïtiva], llavors no en queda res, ja que no hi ha ja cap cosa que pugui quedar dreta."

Lin-Xi, ha estat una de les maneres de transliterar el nom d'un dels mestres i referents més importants del buddhisme Zen, considerat fundador de l'escola Rinzai i que també es coneix com a Linji Yixuan

Iconoclasta, irreverent o original són alguns dels qualificatius que se li poden assignar a aquest gran mestre que va viure a la Xina durant el segle IX, deixeble de Huangbo que va fer dels crits i cops un mètode per remoure les barreres cap a la il·luminació.

Encara que va ser un profund coneixedor dels sutres, també va ser un crític ferotge de la repetició i aprenentatge memorístics dels textos com a via buddhista.

Una de les seves frases més polèmiques fora de context recollides en el Linji-Yulu o Rinzai-Roku, és la que diu «si trobes a un buddha, mata el buddha» i recull l'essència de la seva posició pel que fa a la pretensió d'arribar a la budeitat per la via de la identificació amb els suposats atributs i trets del que ha de ser un buddhista.

Com molts altres grans mestres, apel·lava a la trobada de la budeitat en el nostre interior, a la rectificació de la nostra posició en la vida i el món i no en l'aprenentatge de textos i respecte formal de normes i preceptes.

(Mario Rodríguez)

Lin-Xi és considerat un dels més importants personatges de la història del Buddhisme Zen. Va rebre, a través d'Huang-po, tota la saviesa i ensenyaments dels més grans mestres de l'època, en llinatge directe des del Patriarca Hui-neng. La doctrina enunciada a l'Índia pel Buddha Sakyamuni havia estat reformulada d'una manera inconfusiblemente xinesa (pràctica, directa, en gran mesura taoista) i el Ch'an es trobava en el punt més àlgid de la seva història.

Lin-Xi va ser el fundador de la primera de de les cinc escoles (o Cinc Cases) tradicionals del zen a la Xina, escola que porta el seu nom i que durant els següents segles no va ser només la més influent dins del Ch'an sinó també la de més vitalitat dins de l'àmbit de tot el buddhisme xinès en general, arribant a absorbir amb el temps a totes les altres línies del buddhisme Zen (amb l'única excepció de la Soto, que va sobreviure amb independència com a escola nipona en refundar-se al Japó al segle XIII).

Dues butxaques

Chagall 1966

"Que els humans tinguin sempre dues butxaques. A l'una, que hi escriguin: "Només soc pols i cendra", i a l'altra "El món ha estat creat per a mi"."

Rabí Bunam de Pzhysha (Polònia, 1765-1827)

Masses i cultura

Soutine 1924

"Tu vas ser un demòcrata, amic meu, quan et vas figurar que es podia oferir a les masses el més elevat. Però les masses i la cultura no van aparellades. La cultura s'adreça als escollits, als que amb un somriure discret comprenen l'elevat."

Thomas Mann a Lotte a Weimar (1939), cap. VII

Aquest paràgraf Mann el posa en boca de Goethe. No se sap, doncs, si és un pensament de Goethe que recull Mann (aquest capítol de la seva novel·la, una mena de monòleg interior de Goethe, sembla recollir molts pensaments d'ell, però no en forma de cites) o bé és un pensament de Mann que posa en boca de Goethe. Ambigüitat que es pot permetre un novel·lista...

Després hi ha el tema del contingut del paràgraf. Sempre he desitjat poder ajudar a aparellar la cultura i les masses, a divulgar l'alta cultura, a apropar a tothom al les grans realitzacions culturals. Però he d'acabar reconeixent que potser Mann (o Goethe, o tots dos) tenen raó. Tot i que no m'agrada, i m'hi resisteixo. És un tema obert, important, que mereix ser discutit, elaborat.

 

Daodejing 9

"Més val no omplir del tot la tassa
que no pas mirar de portar-la sense que vessi quan està plena.

Si esmoles la navalla massa sovint,
acabarà sense tall.

Una sala plena d'or i jade,
ningú no podrà guardar-la.

El que, essent ric i distingit, és arrogant,
és culpable de la seva perdició.

Quan la feina és complerta, hom es retira.

Aquesta és la manera de fer del Dao."


Daodejing 9

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

La pau de Déu

Ellsworth Kelly 1976

"Quan et passi una desgràcia o alguna cosa vagi molt malament -malalties, incapacitat, pèrdua de la llar, de la fortuna o de la identitat social, el trencament d'una relació íntima, la mort o el sofriment d'un ésser estimat, o la imminència de la teva pròpia mort- has de saber que aquesta situació també té un altre aspecte i que estàs a només un pas de quelcom increïble: una transmutació alquímica completa del metall vil del dolor i el sofriment en or. Aquest pas s'anomena rendició.

No vull dir que et sentiràs feliç en aquesta situació. No serà així. Però la por i la pena es transmutaran en una pau interna i una serenitat que venen d'un lloc molt profund: del No Manifestat mateix. És la "pau de Déu que depassa tota comprensió". Comparada amb ella, la felicitat és quelcom força superficial. Juntament amb aquesta pau radiant arriba la comprensió -no a nivell mental, sinó a nivell profund de l'Ésser- que ets indestructible, immortal. No es tracta d'una creença. És una certesa absoluta que no necessita proves externes ni comprovacions ulteriors."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1977)

Comunicació

 

Cézanne 1899

Tengo a mis amigos

en la soledad;

cuando estoy con ellos,

¡qué lejos están!

Antonio Machado (CLXI, lxxxvi)

"Per què ens sembla tan encertat aquest pensament machadià? Per què no ens és fàcil una comunicació veritable? Per on és que falla, doncs, una comunicació que vol ésser veritable? Que n'és de freqüent la impressió que si ha fallat la comunicació no és per altra raó que perquè han fallat les condicions o perquè la situació no ho ha afavorit o quelcom per l'estil! Quantes vegades, després d'una reunió d'amics, en un sopar o en una tertúlia (...), hom té la impressió que s'ha deixat escapar d'entre les mans una ocasió òptima de comunicació, no per manca de vàlua individual dels assistents o per manca d'interès en el motiu del trobament, ans per causa d'alguna cosa exterior als individus però no aliena a ells! Llevat de comptats moments, la conversa no ha estat a l'altura d'allò que s'esperava i això ens deixa un regust d'insatisfacció, una nova sensació com de derrota."

Domingo Melero a Algunes dificultats en la comunicació, Qüestions de Vida Cristiana n.154, octubre de 1990, p. 7.

Impactats per Jesús

 

J. Kirk Richards 2015

És freqüent que a un cristià li preguntin: "Vostè creu que Jesús és el Fill de Déu?" Pot ser fins i tot com una mena d'element definidor, capaç de diferenciar el cristià del que no ho és.

Davant d'aquesta pregunta, la resposta més aviat hauria de ser que no es tracta de creure res. Del que es tracta és del que passa en entrar en contacte amb la tradició de Jesús, amb el que ens ha arribat d’ell a través dels que van ser impactats per ell; es tracta de veure si a través d’aquest contacte rebem també aquest impacte o no. Impacte voldria dir aquí rebre quelcom que et canvia per dintre i et porta a seguir un cert camí; una barreja de convicció i commoció, que es pot traduir en termes d’admiració, fascinació, veneració, agraïment, seguiment, mestratge...

Pot ser que a Jesús el trobem un personatge interessant però que no ens impacti, o pot ser que ens impacti d’una manera semblant que altres grans personatges, o pot ser que ens impacti més a fons que cap altre personatge, o pot ser que sigui l’únic personatge que ens impacti centralment, a fons. Crec que és en aquests darrers dos casos quan té sentit anomenar-se “cristià”.

Sense oblidar que això són classificacions teòriques utilitzades per analitzar la realitat, la qual és sempre complexa i matisada; així, les fronteres entre aquestes quatre posicions no tenen perquè ser tan netes, hi ha zones grises entre posició i posició, cosa especialment delicada en el cas de la frontera entre la posició segona i la tercera, que fa que de vegades l’autoidentificació com a cristià no sigui del tot rotunda...

Aquest impacte pot venir facilitat per l’entorn cultural, familiar, escolar, etc. que haguem viscut, o pot venir dificultat per aquests mateixos entorns. O bé es pot tractar d’una descoberta molt personal. També hi té relació la influència que tinguin en nosaltres aquells a qui Jesús ha anat impactant al llarg de la història. Ara bé, quin sigui l’origen de l’impacte és més aviat secundari, el rellevant és si es dóna aquest impacte o no.

Cal dir llavors que els “impactats per Jesús” han mirat d’expressar aquest impacte i l’entusiasme que se’n deriva atorgant-li tota mena de lloances i els més grans títols honorífics (ara això dels títols ens costa d’entendre, però abans era un element cultural important). Si Jesús era el més impactant o l’únic impactant, mereixia els títols més elevats. Un d’aquests títols va ser el de Fill de Déu. Però també se l’ha anomenat Fill de l’Home, Senyor, Salvador, Anyell de Déu, Bon Pastor, Messies, Crist, etc.

Són expressions d’entusiasme, lloances litúrgiques formulades en llenguatge simbòlic que poden esdevenir perilloses si se les treu d’aquest context i se les converteix en creences, en descripcions objectives de realitats. Els títols han de ser manifestacions d’experiències interiors, de vivències subjectives, i han de romandre en aquest àmbit. Per tant, hom pot dir que Jesús és Fill de Déu com a expressió poètico/simbòlica de com algú viu el personatge, d’una “veritat-per-a-mi”, però no és adient entendre-ho com a indicació de cap “veritat-en-sí”.

Modernitat

 

Tobey 1968

"El nostre món, el de la Modernitat, s'ha esmicolat; el món de la Modernitat, que encara és ben a la vora mentre anem avançant cap a un nou món que no sabem exactament què serà. El paradigma d'aquell món, en el món occidental, és el maig del 68 que, a parer meu, constituí la seva gran festa final. El maig del 68, que la meva generació va viure amb una especial intensitat, és l'últim malbaratament d'una societat que encara estava per aquestes tasques, que encara tenia el luxe entre les expectatives possibles, és la gran cerimònia final d'un món, d'un període articulat entorn de la fe cega en el progrés,  la creença en la perfectibilitat indefinida de l'espècie humana, la possibilitat d'arribar a una plena conjunció entre el públic i el privat."

Josep Ramoneda a La cultura de la crisi, revista Saber n. 1, 2ª època, gener-febrer 1985, p. 18

En els dies tristos

Gerhard Richter 1978

En els dies tristos, quan una onada de desànim t'omple el cor, et sembla que el món no només és impermanent, és també evanescent i irrellevant...

Iniciació a la música clàssica

Heus aquí unes pautes de treball adreçades a persones sense coneixements de música ni de la música clàssica però amb interès o curiositat per fer-hi una primera aproximació. El propòsit no és “donar informació” sinó aportar indicacions en la línia del “treballar la sensibilitat”. L'objectiu és facilitar l'apropament a la tradició musical culta europea dels darrers cinc segles. Aquest marc metodològic pot ser utilitzat després per continuar la recerca personal de cadascú.

Subratllem d'entrada la gran capacitat de la música clàssica per aportar bellesa i per fer viure emocions i sentiments. També la relació i paral·lelismes de la música amb l’experiència espiritual, donada la capacitat de la música per anar més enllà de les paraules, per endinsar-se en l’àmbit de l’inefable.

Es proposen quatre eixos de treball fonamentals:

I. “Timbres, instruments, formacions i formes”

II. “Temes, imatges i estats d’ànim”

III. “Comparant versions”

IV. “Estils i compositors”


Comencem, però, amb alguns elements generals:

a) Com escoltar la música clàssica:

- és pertinent preparar el cos (relaxar-se, adoptar una posició còmoda però adient, que faciliti l'atenció) i la ment (apaivagament, concentració).

- és bo estar atents a les nostres reaccions (incomoditat, avorriment, indiferència, curiositat, plaer…). Fins i tot pot ser útil anotar-les.

- és imprescindible la reiteració en l'escolta: val la pena concentrar-se en un nombre limitat d’obres, escoltant-les repetidament fins arribar a l’“això ho reconec”.

- cal detectar dels elements de complaença: precisar-los, fer-ne la base d’operacions (ja que es tractarà de fer passos progressius a partir d’aquests elements: si m’agrada X, el lògic pot ser passar a escoltar Y).

b) Alguns elements de reflexió:

· Val la pena diferenciar i familiaritzar-se amb els elements bàsics de la música: to, timbre, intensitat, durada, ritme, tempo, melodia, harmonia…

· És bo fer una reflexió sobre la música clàssica com una de les formes més desenvolupades, sofisticades i abstractes de l’art. Constatar la seva capacitat per a transmetre i crear formes i emocions, però també altres “coses” difícilment etiquetables (arquitectures abstractes?).

· Música clàssica i espiritualitat:

- Veure l’art com a component del món de la gratuïtat i no del de la necessitat.

- Constatar els paral·lelismes entre la creació artística i la creació espiritual (recerca d’un camí propi, aprenentatge del mestre per poder caminar sol, desenvolupament d’una sensibilitat peculiar, etc.).

- Copsar que les sensacions i emocions produïdes pels sons van sovint més enllà de les paraules. Aquesta capacitat de la música per parlar més enllà de les paraules ens porta a l’àmbit de les experiències no descriptibles, l’àmbit de l’inefable, en el qual també es mou l’experiència espiritual.


Eix I. “Timbres, instruments, formacions i formes”

Es tracta de familiaritzar-se amb el so característic de cada instrument i amb les formacions i formes bàsiques:

- Instruments: piano, violí, viola, violoncel, contrabaix, flauta, flautí, oboè, clarinet, fagot, corn anglès, trompeta, trombó, trompa, tuba, timbals. Les famílies d’instruments (corda, fusta, metall, percussió d’alçada no definida i d’alçada definida).

- Formacions: violí i piano, veu i piano, trio amb piano, quartet de corda, grups de metalls, orquestra (de cambra i simfònica), cor, instruments i veus amb orquestra. Altres formacions: trio de corda, quintets, sextets, septets, octets...

- Formes: música de cambra, concert (“la confrontació, el diàleg i la conjunció”), simfonia (“les harmonies de l’univers”), lied, òpera (“l’espectacle total”), música litúrgica (rèquiems, Stabat Maters, passions, cantates, misses, oratoris…).

Eix II. “Temes, imatges, estats d’ànim”

Es tracta de veure com de vegades la música es pot associar a:

- alguns temes (el diàleg, la lluita, el lament, la mort, la irrupció sobtada o esplendorosa, la irrupció gradual o discreta…)

- algunes imatges (la tempesta, el clar de lluna, paisatges, colors, ocells…)

- algunes emocions i estats d’ànim (alegria, tristesa, serenor, pau, dolcesa, harmonia, ordre, desorientació, dispersió, desconcert, angoixa, altres estats d’ànim etiquetables així com estats d’ànim no etiquetables, que ens porten a veure la dimensió de la música com a “creadora” d’estats d’esperit)

O bé com pot moure’s en un nivell abstracte, difícilment identificable amb algun dels elements indicats.


Eix III. “Comparant versions”

Es tracta de contrastar com d’una mateixa composició se’n poden fer versions diferents segons la manera d’interpretar-les, bàsicament a través de diferències en la velocitat de la interpretació (tempo), en la manera de dir les frases i posar els accents i en el relleu donat als diferents instruments modulant la seva intensitat (de fortíssim a fluixíssim).


Eix IV. “Estils i compositors”

Es tracta d’esquematitzar de manera molt simple la música culta europea dels darrers cinc segles, per tal d’oferir una primera aproximació a l’evolució viscuda. Com tot esquema, només és un dels molts possibles, i no pretén descriure la realitat històrica sinó ser una eina que ens faciliti l’apropament als materials musicals heretats que volem descobrir i fruir.

Diferenciarem sis etapes, dins de les quals situarem alguns compositors fonamentals, les obres principals dels quals es podran treballar prioritàriament.

· Música medieval

• Cant gregorià

• Guillaume de Machaut (1330-1377)

• John Dunstable (1370-1453)

• Guillaume Dufay (1400-1474)

• Jan van Ockenghem (1430-1495)

• Josquin des Prés (1450-1521)

· Música renaixentista (segles XVI i XVII)

Instruments menys perfeccionats que ara, timbre peculiar (clavecí, viola de gamba… música dels àngels). Formes força rígides i elementals. Fons discrets i senzills.

• Giovanni Pierluigi di Palestrina (1525-1594)

• Andrea Gabrielli (1510-1586)

• Giovanni Gabrielli (1557-1612)

• Roland de Lassus (1532-1594)

• William Byrd (1543-1623)

• Orlando Gibbons (1583-1625)

• Cristobal de Morales (1500-1553)

• Tomás Luis de Victoria (1540-1611)

• Monteverdi (1567-1643)

• Allegri (1582-1652)

• Schütz (1585-1672)

• Lully (1632-1687)

• Purcell (1658-1695)

• Corelli (1653-1713)

• Marin Marais (1656-1728)

• François de Couperin (1668-1733)

· Barroc (primera meitat del segle XVIII)

Exaltació de la forma. Fons subjecte al respecte a la forma (poc marge de maniobra dins de les normes establertes; tot i així, el geni de Vivaldi sabé transmetre, a través d’aquestes formes, una gran alegria, i el geni de Bach una enorme profunditat).

• Alessandro Scarlatti (1659-1725)

• Vivaldi (1678-1743)

• Rameau (1683-1764)

• Bach (1685-1750)

• Haendel (1685-1759)

• Gluck (1714-1787)

· Classicisme (segona meitat del segle XVIII)

Recerca de l’equilibri entre la forma i el fons (gran sentit de l’ordre i de l’harmonia). Forma ben pautada, fons contingut (alegria i tristesa, però sempre en mesura, dintre d’un ordre, amb correcció, sense excessos ni explosions sentimentals, sense eufòries ni patetismes).

• Haydn (1732-1809)

• Mozart (1756-1791)

• primer Beethoven (1770-1827)

· Romanticisme (segle XIX)

La forma al servei del fons (major llibertat formal; la forma “esclata”, és portada més enllà dels límits preestablerts anteriorment, per tal de permetre una millor expressió dels sentiments i les emocions). Exaltació del fons (obert a tota mena de sentiments i emocions i a tota mena d’intensitats, amb especial èmfasi en els extrems: l’eufòria, la desesperació, la malenconia…; sentiments no només personals sinó també col·lectius -la pàtria, la revolta…).

Tres grans etapes:

- el romanticisme inicial, més centrat en els sentiments personals (primera meitat del segle XIX).

• Beethoven (1770-1827)

• Weber (1786-1826)

• Berlioz (1803-1869)

• Schubert (1797-1828)

• Schumann (1810-1856)

• Mendelssohn (1809-1847)

• Chopin (1810-1849)

- el romanticisme madur, més ambiciós i que inclou la dimensió patriòtica (segona meitat del segle XIX).

• Liszt (1811-1886)

• Wagner (1813-1883)

• Bruckner (1824-1896)

• Rossini (1792-1868)

• Verdi (1813-1901)

• Gounod (1818-1893)

• Franck (1822-1890)

• Saint-Saëns (1835-1921)

• Bizet (1838-1875)

• Fauré (1845-1929)

• Mussorgsky (1839-1881)

• Txaikovski (1840-1893)

• Dvorak (1841-1904)

• Grieg (1843-1907)

• Brahms (1853-1897)

- el post-romanticisme, que explora ja els límits emocionals i el desconcert davant el canvi de societat i la crisi de valors (finals del segle XIX i començaments del XX). 

• Mahler (1860-1911)

• R. Strauss (1856-1949)

• primer Schönberg (1874-1951)

· L’explosió de la música (primera meitat del segle XX)

L’explosió de la forma (màxima llibertat expressiva, defensada tant pels impressionistes -per poder reflectir tota mena d’impressió, de color, de matís de la llum- com per l’escola de Viena -dodecafonisme: igual valor i llibertat d’associació de les dotze notes de l’escala). L’explosió del fons (obertura a l’expressió de nous sentiments: desorientació, angoixa, dispersió, ironia, absurd, desolació, buit…). 

• Debussy (1862-1918)

• Ravel (1875-1937)

• Satie (1866-1925)

• Bartok (1881-1945)

• Stravinski (1882-1971)

• Prokofiev (1891-1953)

• Schönberg (1874-1951)

• Berg (1885-1935)

• Webern (1883-1945)

• Poulenc (1899-1963)

• Mompou (1893-1987)

• Xostakovitx (1906-1975)

• Britten (1913-1976)

• Messiaen (1908-1992)

Nota final: La millor manera d'escoltar música clàssica són els concerts en directe, és clar, sense cap intermediació electrònica del so. La següent millor manera és un bon equip de so, amb unes bones caixes i un bon amplificador; la font de so poden ser discs de vinil, CD o música de la xarxa en alta fidelitat (cada vegada hi ha més oferta en aquest sentit). La tercera manera i la més barata és amb l'ordinador, la tauleta o el telèfon mòbil i uns auriculars decents, cosa que permet explorar fàcilment l'enorme quantitat de musica que hi ha a la xarxa, per exemple a Spotify. Si al començament us voleu estalviar feina, podeu utilitzar la playlist "Introducció emocional a la música clàssica" on hi trobareu 200 peces triades d'accés relativament senzill i entre les quals alguna us pot seduir i obrir un itinerari que podeu seguir després. Aquesta playlist es troba a Spotify en l'usuari merceirai. Al mateix usuari hi trobareu llistes d'introducció a l'òpera, i cap a la part final del llarg llistat molta música clàssica més o menys endreçada i triada.