Atencions

 

Rouault 1920

A què prestem atenció realment? Què ens interessa de debò? No què ens hauria d'interessar, sinó què ens interessa de fet... Aquest és un punt important en el procés de coneixement d'un mateix, dels altres i de la nostra societat.

Quan diem atenció volem indicar un conjunt de com a mínim tres elements: coneixement, interès (arribant, si pot ser, a la passió, a la fascinació) i implicació (no només un interès receptiu, passiu, sinó amb proactivitat, implicació operativa, presa d'iniciativa pràctica en l'àmbit objecte d'atenció, compromís).

Hi ha cinc àmbits força obvis als que s'adreça l'atenció:

1) L'atenció al propi jo sembla força clara, i és més aviat espontània. Com soc, com funciono, què necessito, què desitjo, què em fa il·lusió, què m'alegra, què m'entristeix... És important tenir-se en compte, fer-se de tant en tant una radiografia d'un mateix, ser conscient del que opera en el nostre món interior.

2) L'atenció als altres ja no és tan espontània, i de vegades necessita d'una empenta de la voluntat per tirar endavant. Però els altres són fonamentals per a la nostra vida, ni que de vegades ens facin mandra o ens incomodin. Aquí hi ha tres àmbits que funcionen diferentment:

- el de la família és espontani i alhora ve marcat per càrregues conscients i inconscients que de vegades el compliquen; els familiars són alhora la gent més fàcil d'estimar i de vegades la més difícil. La parella, els pares, els fills, els germans, els nebots... tot un món que per a molta gent és el fonamental en el seu itinerari vital.

- l'àmbit dels amics és molt important, poder compartir la vida amb persones amb les que ens avenim és un dels grans privilegis. Però també aquí hi ha obstacles, de vegades temperamentals, de vegades ideològics; i sovint costa mantenir la simetria, l'equilibri en les relacions d'amistat.

- un tercer àmbit, el dels veïns, és força complicat. Les nostres dinàmiques socials no l'afavoreixen, i tenir una relació personal amb els veïns és més sovint una excepció que no pas un fet habitual.

- i hi hauria d'haver un quart àmbit, el de les petites comunitats, grups de trobada regular amb les motivacions que siguin: llegir llibres plegats, compartir el camí espiritual, impulsar accions als pobles i barris... Hi caben tota mena de grups on som reconeguts personalment, on els lligams no es produeixen en l'anonimat.

3) L'atenció a la societat, al país en el que vivim, a la gran comunitat a la que pertanyem, és important. Estar informats, llegir el diari, participar a les eleccions, sindicar-se, incorporar-se a moviments cívics, és positiu. Cal mirar d'estar al tanto del que passa al nostre país i al món a nivell econòmic i polític. Cal mirar d'entendre les dinàmiques socials i ideològiques en les que estem immersos ni que de vegades en siguem poc conscients. Cal estar atents als grans reptes del món actual: ecològic, tecnològic, d'igualtat de drets personals i socials. Cal tenir molt present els drames que es viuen a molts indrets: la guerra, la fam, les migracions.

4) L'atenció a la cultura s'hauria de desplegar al màxim. Atenció a les ciències, a les arts, a les tradicions populars, tan oblidades. Defugir la cultura com a espectacle entretingut i trobar-hi una font d'enriquiment personal real, de transformació interior, de repte de canvi personal per esdevenir més madurs i més conscients. Llegir molt, sobretot les grans obres. Mirar molta pintura, ni que sigui a la pantalla de l'ordinador. Sentir molta música clàssica, jazz i bona música popular passada (de vegades anomenada ètnica, o "músiques del món") i present.

5) I finalment una atenció que podria ser també la primera: l'atenció a la natura. A la seva bellesa. Al que genera dins nostre quan ens hi immergim. A la seva protecció.

Aquestes cinc direccions de l'atenció demanaran de nosaltres el desenvolupament d'una "atenció polièdrica", un repte gens fàcil d'assolir. Sempre tendim a desequilibrar-nos, a centrar-nos en algunes coses i oblidar les altres. Una atenció global equilibrada és un gran repte que tenim al davant.

S'acaba aquí la història? N'hi ha prou amb aquests cinc grans àmbits d'atenció, que estan a l'abast de tothom i que seria bo que tothom treballés? Hi ha un sisè àmbit?

Alguns diuen que hi és, que és possible una sisena atenció. Però no tothom la té espontàniament. Més aviat al contrari, tendeix a ser no gaire freqüent desenvolupar-la. I, en canvi, és una atenció especial, que té molta gràcia, que obre nous horitzons vitals. És una atenció que va més enllà dels cinc sentits i de la raó, que són les eines amb les que ens comuniquem habitualment amb el món.

Costa fins i tot donar-hi un nom. És una atenció a una dimensió subtil de la realitat: això vol dir una dimensió que no es constata a primera vista i per part de tothom, que demana una certa qualitat de percepció -i un cert esforç de percepció- per a ser copsada. Vol dir intentar veure més enllà de la superfície, de la primera impressió, del que és obvi. Mirar de llegir entre línies, mirar de sentir la parla amagada que ens pot adreçar la realitat, per dir-ho més o menys poèticament (ja que el llenguatge adient per a aquesta dimensió subtil és el poètic, el simbòlic).

No és que sigui una atenció a nivells irreals, purs fruits de la fantasia. La seva mirada s'adreça d'una banda, a les estructures profundes de la nostra ment (individual i col·lectiva), a les connexions interneuronals més fondes i/o més globals, cosa que inclou, però no exclusivament, els dominis del subconscient. D'altra banda, s'adreça a les visions del món que ens parlen d'un nivell de realitat que ens depassa, que sembla venir de fora, com si se'ns revelés un altre món, com si fos possible llegir el món en termes de derivat d'una mena de consciència englobant i creadora.

Històricament, d'aquesta sisena atenció se n'ha dit atenció espiritual o religiosa, ja que qui s'ha dedicat a relacionar-se amb ella, a conrear-la, han estat les tradicions religioses de la humanitat. Elles són les visions del món que han tingut com a eix vertebrador aquest nivell de realitat que va més enllà del que els nostres sentits i la nostra raó poden constatar. L'atenció a la dimensió subtil ha generat tot un conjunt de cristal·litzacions en forma de formulacions, rituals, institucions articulades en sistemes coherents en funció de diferents llocs i moments de la història de la humanitat.

Hi ha, doncs, una certa paradoxa: la sisena atenció que s'adreça a aspectes subtils, evanescents, misteriosos, no obvis, no demostrables, no tangibles de la realitat genera formes que sí que són tangibles (escrits, imatges, cerimònies) i que són vehicles que apunten, assenyalen, miren de portar a obrir-se a la realitat subtil.

A les nostres societats del segle XXI la sisena atenció sembla estar quedant més aviat relegada, sembla no atraure gaire atenció (valgui la redundància...). Si això serà sempre així o hi haurà un procés de clarificació (de superació dels obstacles acumulats històricament i ideològicament) que permeti una revifada de la sisena atenció és difícil de dir. Només es pot dir per part dels que estem interessats en aquesta sisena atenció que seria bo i bonic que formés part de la nostra atenció.