Identitat

Gauguin 1897

"En els mars del sud, Gauguin no cerca esdevenir un altre, sinó descobrir aquella part d'ell mateix que Occident li impedeix de copsar. No vol canviar d'identitat sinó desenvolupar-la."

Francesc-Xavier Marín a Exotisme i primitivisme: la invenció de l'alteritat. El cas de Paul Gauguin dins d'Ars Brevis n. 21, p.231 (anuari de la Càtedra Ramon Llull Blanquerna 2015).

Veritat i Bellesa

Picasso 1927

"Truth and Beauty are the great regulative properties in virtue of which Appearance justifies itself to the immediate decision of the experient subject. The justification determines its status in the immediate occasion. The subjective form of the prehension can include immediate emphasis or attenuation, and it can include purpose of prolongation into the future or purpose of exclusion. Truth and Beauty are the ultimate grounds for emphasis and for prolongation. Of course the present can be sacrified to the future so that Truth or Beauty in the future can be the reason for the immediate attenuation of either.

Truth is a qualification which applies to Appearance alone. Reality is just itself, and it is nonsense to ask whether it be true or false. Truth is the conformation of Appearance to Reality. This conformation may be more or less, also direct or indirect. Thus Truth is a generic quality with a variety of degrees and modes."


Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVI, 1 i 2



Possible traducció:

"La Veritat i la Bellesa són les grans propietats reguladores en virtut de les quals l'Aparença es justifica davant de la decisió immediata del subjecte experimentador. La justificació determina la seva situació en la ocasió immediata. La forma subjectiva de la aprehensió pot incloure èmfasi o atenuació immediats, i pot incloure propòsit de prolongació en el futur o propòsit d'exclusió. La Veritat i la Bellesa són els fonaments últims de l'èmfasi i de la prolongació. Per descomptat, el present pot ser sacrificat al futur, de manera que la Veritat o la Bellesa en el futur puguin ser la raó per a l'atenuació en el present immediat de qualsevol d'elles dues.

La Veritat és una qualificació que només s'aplica a l'Aparença. La Realitat és simplement ella mateixa, i és absurd preguntar-se si és certa o falsa. La Veritat és la conformació de l'Aparença a la Realitat. Aquesta conformació pot ser major o menor, i pot ser també directa o indirecta. Així, la Veritat és una qualitat genèrica amb diversos graus i modes".

Tomba sense repòs

Tàpies 1984

"Els esdeveniments de fa un any, que aquest cap de setmana tothom ha recordat, ens han deixat un panorama desolador, de tomba sense repòs, com el títol d'aquella delicada cançó tradicional irlandesa que cantava Joan Baez quan jo era adolescent: The unquiet grave. Estem en un laberint sense sortida. Uns, encapçalats per Oriol Junqueras, són a la presó esperant una condemna que –es diu– serà severíssima. Els altres, liderats per Carles Puigdemont, trigaran molts anys a tornar a casa.

Però no solament hi han perdut ells, els líders. Hi ha perdut l'independentisme. Els seus diversos corrents, lacerats pels retrets i les desconfiances, discuteixen com gat i gos, fins i tot per la qüestió lingüística. Hi ha perdut també el catalanisme, corrent transversal de la societat catalana, bombardejat en aquests anys de conflicte des de la trinxera de la independència i des de la de l'espanyolisme recentralitzador. Hi ha intents de reagrupar la transversalitat catalana, però no poden oferir a la ciutadania cap certesa ni cap seguretat.

Les gràcies del catalanisme eren moltes. La defensa de la catalanitat es feia compatible amb emocions i sentiments molt diversos: no posava entre l'espasa i la paret els catalans, sinó que els agrupava entorn d'un mínim comú denominador, fonamentat en el progrés social, econòmic i cultural. Un comú denominador en què, si ens hi fixem bé, tothom cedia una mica (els castellanoparlants en la llengua, els catalanoparlants en els seus somnis sobirans).

El catalanisme defensava, essencialment, dos objectius: mantenir l'eix econòmic barceloní, i salvar la cultura en llengua catalana de les maltempsades rebudes històricament i de les greus dificultats que la globalització imposa a les cultures petites. Però la gran dificultat del catalanisme era fer creïble la defensa de la posició catalana (que representa, en xifres rodones, el 20%, 21%, 22% de l'economia i la població espanyoles) en una Espanya hegemonitzada per un Madrid que, a la capitalitat tradicional de la política, la cultura i l'administració hi ha afegit, en les últimes dècades, el lideratge econòmic. El nacionalisme català de Pujol va destinar enormes energies, no pas a afavorir el catalanisme, sinó a aprofitar-se'n (buscant el consens en les lleis lingüístiques, però no deixant mai de fomentar l'acusació de sucursalisme contra els catalanistes del PSC, que coparticipaven en la direcció d'Espanya).

La història ha volgut que Espanya tingui dues grans ciutats competidores; i això la diferencia essencialment del model francès. Però nacionalistes, jacobins, liberals o conservadors espanyols han continuat somiant una pàtria a la francesa: lingüísticament uniforme i fortament liderada per un Madrid parisenc. Han transigit en la descentralització regional, però perceben com una anomalia la persistència de l'eix econòmic i cultural català. Aquests sectors es van descordar durant l'època d'Aznar (gràcies als indiscutibles atributs morals que atorgava la lluita contra ETA) i van provocar a Catalunya un efecte rebot o al∙lèrgic. La llavor del pujolisme, salpebrada i abonada per la visió aznariana d'Espanya, va fructificar en l'ascens d’ERC. I d'aquí va venir tot: la desesperada intenció del PSC de governar amb ERC sense deixar de ser lleial al PSOE, l'aventura i el fracàs de l'Estatut, el desconcert del catalanisme central i de les elits barcelonines. Finalment, el lideratge de l'independentisme va ser irresistible: procés i proclamació teatral de la república. I la cirereta del pastís: la victòria paradoxal d'Arrimadas i Cs. Les dues comunitats catalanes comencen a no tenir res en comú. I com escriu Cyril Connolly, en un llibre també titulat The unquiet grave, inspirat en la cançó citada: “No hi ha cap dolor comparable al que dos amants poden fer-se l'un a l'altre”. Atenció: Catalunya pot esdevenir per sempre una tomba sense repòs.

Les gràcies del catalanisme del PSC, del PSUC, de Josep Benet i de la vella Assemblea de Catalunya es poden resumir en les metàfores de l'airbag i la ròtula. Fer d'airbag entre les dues grans comunitats culturals; i de ròtula entre la catalanitat i la democràcia espanyola. Tot això s'ha perdut. Reconstruir-ho mentre els presos són severament jutjats sembla impossible.

The unquiet grave és una cançó que parla del neguit d'un jove que, havent mort la seva estimada, no la deixa reposar a la tomba per causa del seu amor inflamat. És així com els Casado, Puigdemont, Arrimadas i companyia, aferrats als rèdits dels seus somnis excloents, estan impedint que les societats catalana i espanyola facin el dol imprescindible. Sense aquest dol, no aconseguirem entendre la lliçó de la tardor que cada mes de novembre es renova amb el dia dels morts (ara descafeïnat en Halloween). No aconseguirem que les fulles del procés caiguin silenciosament. No podem esperar un hivern reflexiu. I els verds de la primavera, quan tornin, no portaran una consciència clara del que ens ha passat. Amb el mateix neguit, continuarem regirant-nos a la tomba del fracàs col∙lectiu."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 29.10.2018

Fe

Barnett Newman 1946

"El paradigma de la nova consciència substitueix la seva estructura de creences per un sistema de fe (A. Watts), ja que la fe és una obertura sense reserves de la ment a la veritat, sigui aquesta la que sigui; sense concepcions prèvies, la fe implica una "immersió en el desconegut". Les creences s'aferren, però la fe és un deixar-se portar."

Carlos Fregtman a Entre la Ciencia, la Psicología y lo Sagrado, Nueva Conciencia, Revista Integral 1991

Creació i aliança

Rouault 1910

"És bonic veure com els biblistes ens mostren que sempre que la Sagrada Escriptura ens parla de la creació, ho fa en un context d'aliança, i ens expliquen que el poble d'Israel sols va arribar al concepte de creació des de la seva experiència de l'aliança, de la força poderosa de Jahveh que el salvava, de la llum i de l'amor de Déu que el guiaven i li obrien un horitzó d'esperança. Del Déu de l'aliança van passar, els autors sagrats, al Déu creador. Però cal afegir que això no va passar així casualment, que les coses no van succeir al poble d'Israel d'aquesta manera com podien haver-li passat d'una altra, sinó que aquesta és l'única manera d'accedir al Déu de la creació, tant per al poble d'Israel com per a nosaltres. Sols des de l'experiència de la gràcia amorosa de Déu tenim accés a la seva realitat com a Déu creador."

Josep M. Coll (1934-2017) a La salvació cristiana, mite i realitat, Editorial Claret (1981)

Pintar

Balthus 1940

"Pintar és sortir de si mateix, oblidar-se, preferir per damunt de tot l'anonimat i arriscar-se a no estar d'acord amb el segle, amb les modes i amb els pròxims."

Balthus a Mémoires de Balthus: recueillies par Alain Vircondelet, Monaco 2001

Clar i afable

"Un ordre social clar i afable es caracteritza per l'harmonia i la tranquil·litat, la senzillesa i la simplicitat, la serenitat i l'alliberament de l'agitació. Internament unit a la divinitat, externament d'acord amb la justícia, el discurs és breu i lògic, l'acció és alegre i assenyada. Els cors estan en pau i són autèntics, les obres són senzilles i sense ornaments."


Del Wenzi 136

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Joana Raspall: Haikus

Sunyer 1910

"Eren de seda
els pètals ara mústics
que el vent s’emporta.

*

La gota d’aigua
pot transformar la roca
acariciant-la.

*

La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos.

*

L'ametller gosa
florir quan la glaçada
està distreta.

*

Estic desperta?
Potser abans vivia
el somni d'ara?

*

Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense trair-me?

*

Jo caminava
creient que estava quieta
i el món corria.

*

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

*

Tot i passant-hi,
els camins de la vida
no sé on menen.

*

Visc forastera
en una terra xopa
de desmemòria."



Joana Raspall (1913-2013)

Mondrian: Arbres

Mondrian 1908

Mondrian 1908

Mondrian 1909

Societat kitsch

Delaunay 1930

"En la nostra societat kitsch el mercat és la raó suprema, l'educació està subordinada a la seva rendibilitat econòmica i en els mitjans tot ha de ser lleuger i divertit."

Rob Riemen a Barcelona el 22.10.2007 (recollit per Llàtzer Moix a La Vanguardia del 28.10.2007)

Sol

Van Gogh 1890

"Sol.
Tot i ser estimat, i molt.
Però en darrera instància, sol.
No s'hi està del tot malament.
Cert enyor de complicitat, controlat.

La cosa pot acabar així.
No haurà estat un mal camí.
No se sap si en queda gaire.
S'haurà de fer.
Sol."


Li Migara

Pintures sobre Getsemaní

Duccio 1311

Masaccio 1426

Mantegna 1460

Bellini 1475

Botticelli 1482

Peruggino 1493

Gossaert 1510

Cranach 1518

Tintoretto 1544

Veronese 1583

El Greco 1596

El Greco 1605

El Greco 1610

Vaccaro 1660

Goya 1819

Delacroix 1827

Gauguin 1889

Lèxic últim

Motherwell 1965

"A Contingencia, ironia y solidaridad, un llibre que es va publicar a finals dels anys vuitanta, Richard Rorty va posar en circulació el concepte de lèxic últim (“final vocabulary”, en anglès). Amb aquest concepte, el filòsof nord-americà volia descriure el conjunt de paraules que les persones utilitzen per justificar les seves accions o les seves creences, quan lloen els seus amics o mostren menyspreu pels seus enemics o quan expliquen els projectes o narren retrospectivament la història de les seves vides o de les seves societats. Segons ell, les paraules que constitueixen aquest lèxic són “últimes” perquè davant de la manifestació d'algun dubte sobre la seva importància, el seu usuari no disposa d'altres recursos que els arguments circulars, el silenci o l'ús de la força. Rorty distingeix, dins d'aquest lèxic, dues porcions de termes. La més petita es compon de paraules subtils i flexibles com “veritable”, “bo”, “digne” o “correcte”. La més gran, de termes més rígids, com “Crist”, “Anglaterra”, “la revolució”, “pautes professionals”, “progressista”, “decència” o “creatiu”. Evidentment, “Anglaterra” es pot substituir per “Catalunya” o “Espanya” i es podrien contemplar termes com “la sobirania”, “demòcrata” o “emprenedor” quan aquestes paraules formen una part rellevant del lèxic que poden arribar a fer seu els membres d'una determinada tribu.

Rorty parteix del principi que tothom habita mentalment en un lèxic últim d'aquesta mena, però que no totes les persones s'hi troben igual de còmodes. N'hi ha que s'hi troben molt confortables i que pensen que les afirmacions que s'hi formulen fins i tot serveixen per jutjar severament, d'acord amb el “sentit comú”, les creences, les accions i les vides alienes, tant les d'aquells que usen altres lèxics últims com les d'aquells que, encara que usin les mateixes paraules, no en comparteixen la definició, amb una tossudesa que, des del sentit comú, només pot ser producte de la mala fe. Altres persones, en canvi, aquelles a qui el pensador estatunidenc denomina “ironistes”, tenen dubtes sobre el vocabulari últim que utilitzen per expressar les seves opinions i desigs perquè són conscients de la seva contingència, de la multiplicitat de sentits que poden anar adquirint les paraules i de l'absència d'un criteri definitiu per elegir entre vocabularis últims alternatius. En molts casos, els seus dubtes van acompanyats de la inclinació per la lectura, que permet conèixer persones (com Alcibíades o Julien Sorel), famílies (com els Karamazov) o comunitats (com els Nuer) que no comparteixen el lèxic que cadascú pot compartir amb els veïns o relacionar-se amb pensadors que havien usat algunes paraules d'aquest vocabulari amb significacions diferents perquè van néixer massa aviat per poder ser tan llestos com nosaltres. Però llegir no és necessàriament una escola de la ironia de què parla Rorty, particularment des que, d'acord amb les preferències de l’autodenominat “pensament crític”, es tendeix a llegir els textos d'altres temps buscant la confirmació dels prejudicis que dominen el nostre."

Josep Maria Ruiz Simon a La Vanguardia del 19.06.2018

Il·luminació i organització

"Quan s'evapora l'energia en el cel i la terra, no queden llavors establertes la cortesia, la justícia, la modèstia i la consciència, i totes les persones s'excedeixen entre si; encara són presents la violència i la crueltat enmig d'una vaguetat indistinta.

(...)

Si pots fer servir veritablement la il·luminació espiritual per organitzar el país, de manera que la ment retorni al seu origen, la naturalesa del poble serà llavors bona."

Del Wenzi 135

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Amb Déu

Campin 1420

"Anaven dos homes per la vall, i l'un li va dir a l'altre, tot assenyalant les muntanyes: "Veus aquella ermita? Doncs allà hi viu un home que ja fa molt de temps que es va apartar del món. Busca a Déu, i a ningú més a la terra."

"No trobarà a Déu -va dir l'altre- fins que no se'n vagi d'aquesta ermita i de la soledat que l'envolta, i torni al nostre món per a compartir les nostres joies i les nostres penes, a ballar amb les nostres dansaires a les festes de casament, i a plorar amb els que ploren a costat del taüt dels nostres morts."

I l'altre home, tot i que en el seu cor estava convençut, va afegir: "Estic d'acord amb el que dius, però crec que aquest ermità és un bon home. I, no podria ser que un sol bon home fes amb la seva absència bens més grans que l'aparent bondat de tants altres?"

Halil Gibran a El vagabund (publicat post mortem el 1932)

Léger cubista

Léger 1914

L'alegre i harmònic cubisme de Fernand Léger (1881-1955)...

https://photos.app.goo.gl/jwgJKmXU9WPrWsfY9

Mística

Canogar 1962

Diu la Viquipèdia que "la mística (del verb grec myein, «tancar», d'on mystikos, «tancat, arcà o misteriós») designa un tipus d'experiència molt difícil d'aconseguir en què s'arriba al grau màxim d'unió de l'ànima humana al Sagrat durant l'existència terrenal." També la considera com l'"activitat espiritual que aspira a aconseguir la unió o el contacte de l'ànima amb la divinitat." També diu que "el misticisme és la sensació que prové del convenciment que s'ha establert una unió directa entre la persona i Déu." 

El Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra parla de "doctrina que posa la perfecció en una mena de  contemplació i d'èxtasi  que eleva l'home a una unió misteriosa amb Déu, que li permet de copsar en aquesta vida l'essència divina."

El Diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia catalana i el de l'Institut d'Estudis Catalans parlen d'"experiència, veritable o suposada, d'unió directa de l'home amb la divinitat." Curiosa aquesta interpolació de "veritable o suposada": sembla un escrúpol d'un redactor poc favorable a la mística... També li aniria bé substituir "l'home" per "l'ésser humà", per exemple. En canvi, m'agrada que parli de "la divinitat".

El Diccionari de la llengua espanyola d'Espasa-Calpe parla d'"unió íntima i espiritual amb la divinitat" i el Diccionari de la Real Academia Española parla d'"experiència del diví."

El Diccionari Enciclopèdic Vox parla de "conjunt de doctrines i pràctiques per a arribar al coneixement intuïtiu de Déu." Els K Dicctionaries Ltd. en parlen com "activitat espiritual que aspira a la unió amb Déu."

El "Petit Robert" parla de "conjunt de creences i pràctiques  que es donen per objecte una unió íntima de l'home i del principi de l'ésser (la divinitat)" i d'"una fe religiosa intensa i intuïtiva." El "Robert micro poche" ho reformula com "les pràctiques i les creences que es proposen una unió entre l'home i la divinitat."

El Webster parla de "la creença que el coneixement directe de Déu, la veritat espiritual o la realitat última pot ser assolit a través de l'experiència subjectiva (com la intuïció o la penetració)." També parla d'"una comunió individual directa amb Déu o la realitat última" i de "tenir un significat o una realitat espirituals que no és ni aparent als sentits ni obvi per a la intel·ligència."

L'American Heritage Dicctionary parla d'"una disciplina espiritual que es proposa la unió amb el diví a través de la meditació profunda o la contemplació."

Potser cap d'aquestes aproximacions és "la bona" però el conjunt mostra un panorama prou útil a l'hora d'aproximar-se a la noció de "mística". I veiem que normalment s'associa mística amb l'experiència d'una connexió personal directa amb Déu, la divinitat, la realitat última o com se'n vulgui dir.

Aquest Déu és vist o considerat per molts com un ésser extracòsmic, preexistent al cosmos, creador del cosmos. Però no tothom té clara aquesta aproximació a Déu. La pregunta passa a ser si hi ha espai per a una experiència mística que no sigui fruit de la revelació personal d'un Déu preexistent.

Crec que sí. La mística seria llavors una peculiar derivació del contacte personal amb la simbologia religiosa. Per al místic, la simbologia religiosa no passaria només per la ment, sinó que esdevindria experiència directa, emocional, física. El místic aconsegueix anar més enllà de la consideració racional, aconsegueix encarnar el símbol, fer-lo tangible en el seu interior, aconsegueix que el símbol li parli sensiblement, abastant tota la seva persona, "en cos i ànima". Una experiència preciosa, desitjable i gens fàcil d'assolir.

Una experiència que és afavorida per la vivència comunitària. Venim de tradicions on es redueix massa l'experiència mística al nivell individual, al tu a tu amb Déu, com si la comunitat no fos rellevant en aquesta dinàmica. Les definicions que hem repassat ho testimonien. Cosa per altra part comprensible en temps individualistes, en temps en els que la dimensió comunitària costa de materialitzar. Però potser la mística del futur haurà d'incorporar millor aquesta dimensió comunitària.

Dibuixos de Holbein

1527

1536

1536

1536

1538

Horari

“Un rei havia establert unes hores al dia per tal que qualsevol súbdit pogués tenir audiència. Un matí va arribar un pidolaire fora de les hores assenyalades i va demanar per veure el rei. Els guàrdies es burlaren d'ell i li van preguntar si no coneixia la llei. El pidolaire va contestar:

- “La conec perfectament, però només val per als qui volen demanar al rei coses que ells mateixos necessiten; jo, en canvi, vull parlar al rei sobre les coses que el regne necessita.

El pidolaire va ser acceptat a palau immediatament.”

Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.

Dades

Dubuffet 1950

"La joventut, la flor de la vida. Sí, però això no pot amagar que hi ha molts joves que ho passen malament. De fet, un 30% assegura (o creu) haver patit algun trastorn de salut mental l'últim any, un problema que afecta més les dones (33%). Uns dos milions de joves d'entre 15 i 29 anys. Segons els símptomes que descriuen, un 21,6% parla de quadres depressius, per bé que només un 11,4% ha estat diagnosticat.

En un període de la vida en què sembla que tot està a favor, la realitat és que molts joves espanyols reconeixen que ho estan passant malament; cansats, sense energia, amb fòbies, amb crisi d'ansietat, problemes de son i una persistent sensació de fracàs... i, una altra vegada, les dones en més proporció. La tan anunciada xacra de les malalties del segle XXI, els trastorns mentals, de què tantes vegades havia advertit l’OMS, sembla que afecta directament la joventut espanyola.

Aquestes són algunes de les dades que s’extreuen del Baròmetre juvenil de vida i salut dut a terme per la Fundació d’Ajuda contra la Drogoadicció (FAD) i la Fundació Mutua Madrileña, amb una mostra en línia de 1.200 persones d'entre 15 i 29 anys, presentat ahir a Madrid i que apunta que la meitat dels joves que van reconèixer tenir algun problema mental (un milió, la majoria dones) van recórrer a un professional sanitari (psiquiatre, metge de família o psicòleg). La resta van abordar el malestar que sentien sense cap assistència.

Malgrat que la taxa de mortalitat dels joves espanyols (representen un 15% de la població total) és de les més baixes d'Europa (la majoria de les morts es produeixen per accidents, ofegaments i suïcidis), i que la seva esperança de vida és de les més altes, tenen més malalties cròniques (23%) que els seus homòlegs europeus (19%).

A més, presenten una inclinació excessiva a automedicar-se, malgrat les contínues crides d'atenció de les autoritats per tal d'evitar aquesta pràctica. Un 63% de les noies i un 52% dels nois prenen medicaments sense control mèdic, una acció heretada, possiblement, dels adults.

Un altre dels aspectes que han estudiat els autors de l'informe és el relatiu a la percepció de la seva imatge. Segons el baròmetre, d'acord amb l'índex de massa corporal (IMC) un 38,6% dels adolescents d'entre 15 i 17 anys estan per sota del pes recomanat (normopès). Per gèneres, la meitat de les noies (49,3%) pesen menys del que es considera correcte, davant el 14,9% dels nois.

En el costat oposat, el percentatge d'adolescents que tenen un excés de pes o que són obesos se situa en un 4,3% dels nois i un 4,8% de les noies.

Aquests percentatges contrasten amb l'alta prevalença de sobrepès i obesitat en nens i nenes d'entre 6 i 9 anys a Espanya, segons les conclusions de l'estudi Aladino 2015. Això es pot deure al fet que “en l'adolescència ja ets conscient de com ets, ja te'n preocupes, encara que sigui per qüestions d'imatge, i també perceps que no estàs com t'agradaria; t'autodisciplines”, va assenyalar el director general de la Fundació Mutua Madrileña, Lorenzo Cooklin. Entre els joves que tenen entre 18 i 29 anys, el percentatge de dones joves amb un pes per sota del recomanat és encara més gran que entre les adolescents: un 56% té normopès, i un 17,7% dels homes.

A pesar d'aquestes dades, crida l'atenció que un 64% de les dones i la meitat dels homes manifestin el seu desig de perdre pes. Aquesta dada és “molt significativa” en els joves de 19 anys. De fet, i malgrat que no arriba a un 5% de joves amb excés de pes, quatre de cada deu persones d'entre 15 i 29 anys reconeixen haver seguit alguna vegada una dieta d'aprimament (un 37% de dones i un 32% d'homes). Entre els que han decidit seguir alguna mena de control alimentari, un 17% reconeixen que han fet almenys cinc dietes al llarg de la seva vida.

Les principals raons per al control l'alimentació se centren en la intenció de perdre pes perquè això “suposaria una millora estètica, mentre que els motius de salut queden en un pla secundari”, assenyala l'estudi. I és que per a un 88% la imatge que projecten és important. Volen agradar i els preocupa el que els altres pensen del seu aspecte. Per a un 23% de les noies aquesta preocupació és alta, mentre que entre els nois la xifra és d'un 15%. La gran majoria reconeixen que si poguessin (almenys en teoria) canviarien alguna cosa del seu cos, si bé reconeixen que seria “poca cosa”. Ara bé, hi ha un preocupant 20% de dones i un 13% d'homes que asseguren que, si poguessin, ho canviarien tot."

Reportatge de Celeste López a La Vanguardia del 24.05.2018

Impregnats de la divinitat

"Les coses no es governen a si mateixes, sinó que són governades per l'harmonia. L'harmonia no es governa per si mateixa, sinó que és governada pel poble. El poble no governa per si mateix, sinó que és governat pels governants. Els governants no es governen a si mateixos, sinó que són governats pels desitjos. Els desitjos no es governen per si mateixos, sinó que són governats per la naturalesa. La naturalesa no es governa per si mateixa, sinó que és governada per la virtut. La virtut no es governa per si mateixa, sinó que és governada per la divinitat.

(...)

Només aquells que estan impregnats de la divinitat poden desaferrar-de les coses i tornar a l'ésser."


Del Wenzi 134

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Fuster: Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima


1

Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!
Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...


2

Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.
Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.
I així, i així, i així! Oh l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents successos!
Concorren a invocar-te, i t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.


3

Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.
Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.
I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!


4

Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.
A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura, al.legories.
Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.


5

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.
T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.
Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.


6

Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.
Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.
I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.


7

Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?


8

Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.
La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.
Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.


9

Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.
Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.
I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.


10

Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.
Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.
Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara."


Joan Fuster a Escrit per al silenci (1954)

Perir

Picasso 1932

"The common expressions of mankind fashion the past for us in three aspects,—Causation, Memory, and our active transfomation of our immediate past experience into the basis of our present modification of it. Thus 'perishing' is the assumption of a role in a transcendent future. The not-being of occasions is their 'objective immortality'. A pure physical prehension is how an occasion in its immediacy of being absorbs another occasion which has passed into the objective immortality of its not-being. It is how the past lives in the present. It is causation. It is memory. It is perception of derivation. It is emotional  conformation to a given situation, an emotional continuity of past with present. It is a basic element from which springs the self-creation of each temporal occasion. Thus perishing is the initiation of becoming. How the past perishes is how the future becomes."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XV, 17

Possible traducció:

"Les expressions comunes de la humanitat conformen el passat per a nosaltres en tres aspectes: la causació, la memòria i la transformació activa de la nostra experiència del passat immediat en base a la modificació actual que en fem. Per tant, "perir" és assumir un paper en un futur transcendent. El no-ser de les ocasions és la seva "immortalitat objectiva". Una aprehensió purament física és la manera com una ocasió en la seva immediatesa de ser absorbeix una altra ocasió que ha passat a la immortalitat objectiva del seu no-ésser. Així és com el passat viu en el present. És causació. És memòria. És percepció de derivació. És conformació emocional a una situació determinada, una continuïtat emocional del passat amb el present. És un element bàsic del que neix l'autocreació de cada ocasió temporal. Per això, perir és la iniciació d'esdevenir. Com el passat pereix és com el futur esdevé".

Espiritualitat, raó i mite

Jawlensky 1923

Vuit qüestions pel que fa al tema de l'espiritualitat:

1) Perquè és complicat pensar actualment l'espiritualitat?

Perquè tradicionalment l'espiritualitat s'havia viscut i formulat en marcs mentals mítics (o sigui aquells on l'eix central no és el raonament deductiu, l'anàlisi racional, sinó una narració, una història, un conte que configura el pensament i commou el cor, impacta. Per exemple, els mites de la creació del món, o els del naixement de Jesús als evangelis i a l'Alcorà). I en canvi la modernitat comporta l'hegemonia de la racionalitat sobre el mite, introduint-nos en un marc mental diferent.

2) Què passa amb el mite en aquest nou marc mental?

Tres possibilitats (ens inclinem per la tercera, és clar):

1. Considerar que ja no li queda espai, que ha de desaparèixer.

2. Considerar que segueix amb la mateixa vigència que abans i que el mite pot continuar sent hegemònic i configurador bàsic dels esquemes mentals.

3. Considerar que la raó és hegemònica però que el mite pot continuar tenint un paper específic, no com a configurador del pensament però sí com a commocionador del cor i per tant com a condicionador del comportament.

3) És possible separar espiritualitat i mite?

Hi ha dues opcions extremes al respecte:

1. Sí que es poden separar, i això permet abandonar, ignorar el mite i preservar, mantenir l'espiritualitat. "Som espirituals però no som religiosos" és la formulació habitual del tema. Llavors l'espiritualitat passa a ser una dimensió racional de la persona que mira de cultivar al màxim la seva sensibilitat i els seus valors. L'espiritualitat passa a ser un compendi de sensibilitat a l'art i de sensibilitat moral, compendi que dóna qualitat i gruix a la vida de les persones. A aquestes no els hi fa falta cap obertura al misteri ni a cap dimensió que vagi més enllà de la raó. L'espiritualitat esdevé una dinàmica bonica i raonable.

2. No es poden separar, l'espiritualitat és una dimensió irracional, o a-racional, o pre-racional, o post-racional, però certament no racional, que només es pot vehicular a través del mite. Sense el llenguatge mític no es pot parlar d'espiritualitat. Amb plena consciència del caire simbòlic del mite, i del fet que és un fruit de la creativitat humana. No ens ve de fora, però tampoc no és el fruit d'una elaboració racional. És un tipus de narració commocionadora peculiar i insubstituïble. I com que en el marc mental modern ja no podem crear nous mites (hem perdut la innocència mítica, la capacitat de crear mites), hem de recórrer als antics mites (per sort, rics i abundants) per a poder continuar gaudint d'aquesta commoció.

4) Poden els mites continuar commocionant, tot i la consciència de la seva naturalesa simbòlica (no descriuen fets, no són narracions d'esdeveniments històrics objectivament constatables) i del seu caràcter de creació humana?

1. Hi ha qui creu que no, que només poden commoure si hom se'ls pren literalment, com a descripcions de fets reals, d'esdeveniments històrics. Si no creus que "allò va ser així", que "era real", no et pot impactar. El símbol no tindria capacitat d'impacte per ell mateix.

2. Hi ha qui creu que sí, que semblantment a com una pintura de fa 800 anys ens pot commoure, els mites ens poden continuar commovent tot i que siguem conscients del seu caràcter d'obra literària humana, de creació humana. Vivim els mites de manera semblant (tot i que no idèntica) a com vivim les obres d'art: ens hi interessem i ens deixem impactar per ells.

5) És la reflexió sobre l'espiritualitat rellevant?

El que s'ha dit fins ara sembla indicar que aquest és un tema complicat, sobre el que no és fàcil adoptar una posició; i que és un tema important, que mereix ser pensat i discutit, no és un tema menor.

6) De què depèn la commoció?

1. Del coneixement que tenim de l'element commocionador.

2. De la nostra estructura emocional i de la nostra conjuntura emocional, del moment emocional que estem vivint.

3. De la nostra educació, de com hem estat conformats de petits.

4. Del nostre interès, del nostre desig, de la nostra lliure voluntat, de la nostra decisió de conèixer quelcom.

Si no hem estat educats en els mites, si la nostra situació emocional no ens hi fa sensibles i si no ens interessem per conèixer-los, no hi ha gaire possibilitat de ser impactats pels mites.

De vegades deduïm, abusivament, d'aquesta ignorància nostra, la inoperància o no validesa dels mites.

7) Com es tradueix això actualment entre nosaltres?

1. Si no considerem possible treballar l'espiritualitat sense recurs al mite, tenim diverses opcions:

- Situar-nos en una posició d'equidistància respecte a totes les tradicions mítiques i pouar de totes elles d'una manera semblant.

- Triar les que sentim més properes o afins i treballar-les. 

- Considerar que n'hi ha una que, per tradició històrica, ens és més propera, i centrar-nos en ella (sense excloure possibles referències a altres tradicions). En el cas de Catalunya, aquesta tradició és el cristianisme. Això voldria dir apropar-nos-hi, conèixer-lo, deixar-nos impactar per ell i educar els joves en el coneixement i impacte d'aquesta tradició.

8) Què vol dir apropar-nos a la tradició cristiana?

No vol dir considerar-la com la única tradició veritable (totes les grans tradicions ho són) sinó com la tradició que ens és més propera i que volem conèixer més a fons. Vol dir ser conscients de l'indestriable paquet entre història i mite que configura el mateix nucli central del cristianisme. Vol dir assumir que no sabrem mai quina part hi ha en aquest nucli central de component històrica i quina part de component mítica, i assumir la possibilitat que el que tenim per component històrica es fonamenti en la trajectòria de diferents personatges, amb un de central o no (i assumir sense tensió fins i tot la possibilitat que tot sigui construcció mítica). Vol dir, un cop assumit això, mirar de conèixer la vida de Jesús, l'impacte que va tenir, el seu missatge i les grans imatges mítiques que s'han anat construint al seu voltant (anunciació, naixement, bateig, transfiguració, rams, santa cena, pregària a Getsemaní, via crucis, crucifixió, descendiment, resurrecció). Vol dir conèixer i fer-nos properes aquestes imatges nosaltres i, si ens semblen prou rellevants, educar en elles als infants.