Posicions religioses

Hernández Pijuan 1996

Aquesta reflexió se situa en un nivell previ a les tradicions religioses particulars. Mira d'establir alguns posicionaments sobre el fet religiós en general. Ens limitarem a tres posicions que semblen més mereixedores d'atenció.

Anomenarem posició A a la que considera que la divinitat és una entitat real preexistent al mateix cosmos (de fet, es considera a la divinitat com a creadora del cosmos, de la natura). Els humans poden constatar l'existència de la divinitat, d'alguna manera entrar-hi en contacte, comunicar amb ella. L'experiència mística seria un punt àlgid d'aquesta comunicació. L'experiència religiosa és una experiència prèvia als esquemes religiosos rebuts, no necessita d'aquests esquemes per a esdevenir. Després es pot reflectir en aquests esquemes, però no els necessita com a condició prèvia. L'experiència religiosa dóna lloc a una manera de viure amb sentit, dignitat i qualitat. Aquesta és la posició majoritària en el si de la majoria de tradicions religioses, i per a algunes d'elles és condició imprescindible per a formar-ne part.

Anomenarem posició B a la que considera que la divinitat és una construcció cultural que fa possible l'experiència religiosa quan les persones entren en contacte amb la construcció, el desplegament de la qual pot ser molt ampli. Per a aquesta posició la divinitat és una magnífica, potentíssima, imprescindible construcció cultural humana que té un paper fonamental en el desenvolupament de la vida humana; tot un seguit de generacions ha anat treballant i enriquint aquesta construcció, i deixant que formés part dels seus itineraris vitals. En el marc d'aquesta construcció cultural a la divinitat se li poden atorgar simbòlicament la preexistència i la capacitat de creació: se li pot atorgar l'atribut de la preexistència per subratllar la seva incommensurabilitat amb el cosmos, el seu caire de "totalment altre", de "no identificable amb res", de "sant", cosa que porta a evitar tota idolatria, tota identificació de la divinitat amb alguna cosa aprehensible (perquè per a poder jugar un paper clau en la vida humana no s'ha d'identificar amb res); i se li pot atorgar l'atribut de la capacitat de creació per subratllar el valor de tot el cosmos del que formem part (veure la narració de la creació al començament del llibre del Gènesi i la seva insistència en la bondat del que s'anava creant, inclòs l'ésser humà). Però cal anar amb compte amb aquestes atribucions simbòliques, com també amb altres com les de la omnipotència, a omnipresència o la omnisciència de la divinitat; indiquen aspectes remarcables de la dinàmica de la divinitat, i són útils, però queda pendent i planeja pel darrera la qüestió del mal. També en aquesta posició B es considera que l'experiència religiosa dóna lloc a una manera de viure amb sentit, dignitat i qualitat.

Anomenem posició C a la que considera que es pot accedir a una manera de viure amb sentit, dignitat i qualitat sense necessitat de cap construcció cultural vertebrada per la noció de divinitat. Es considera que les tradicions religioses han ajudat a potenciar aquesta manera de viure, i encara poden ser font d'inspiració en la recerca d'aquest objectiu, però no són imprescindibles i en el marc de la cultura actual més aviat són un obstacle. Es pot donar una recerca laica de la interioritat que genera una vida de qualitat humana profunda, i això és el que cal potenciar en l'actualitat.

Hi pot haver altres posicions, però és el debat entre aquestes tres el que considerem més pertinent, més rellevant, més potencialment fecund. Constatem, però, que en general aquest debat no es produeix. Cada posició mira amb recel les altres dues. No es considera que puguin compartir dinàmiques comunitàries. Són més un enemic que un aliat. L'objectiu compartit de promoure una vida humana amb sentit, dignitat i qualitat no es considera suficient com per que passi a primer pla i permeti articulacions operatives entre les tres posicions. Si més no, en la pràctica.

Considerem que això és una desgràcia. Que les diferents perspectives conceptuals prevalguin sobre l'objectiu vital pragmàtic costa d'entendre, però és així. Els conceptes bloquegen el compartir i col·laborar, fins i tot bloquegen el diàleg. Són tres mons desconnectats, que van cada un pel seu compte (quan no estan en guerra oberta) i tendeixen a afeblir-se i a ser cada cop menys significatius (cada un d'ells i en conjunt) en el marc de les societats contemporànies (per molt que els sociòlegs de la religió diguin que, excepte a Europa, les tradicions religioses estan en plena forma).