Hermann Hesse: Edmund

Jawlensky 1930

"Edmund, un jove amb talent i de bona família, esdevingué durant alguns dels seus anys d'estudis el deixeble preferit del llavors conegut professor Zerkel.

Era en un període en el que l'anomenada post-guerra s'acostava a la fi, en que les grans guerres, la gran superpoblació i la total desaparició de la moral i de la religió havien donat a Europa aquell rostre desesperançat que veiem en gairebé tots els retrats dels representants d'aquell temps. Encara no havia començat veritablement aquella època coneguda amb el nom de “renaixement de l'Edat Mitjana”, però en qualsevol cas ja havia sofert una profunda commoció tot allò que, des de feia més de cent anys, havia estat generalment considerat com a respectable i valuós, i hi era perceptible en cercles molt amplis un cansament ràpidament creixent i un disgust envers aquelles branques del saber i del coneixement que des de mitjans del segle XIX havien estat les preferides. Ja se'n tenia prou i més que prou dels mètodes analítics, de la tècnica com a una finalitat per ella mateixa, de les artificials exploracions racionalistes, de la feble raonabilitat d'aquella imatge del món que unes dècades abans havia constituït la culminació de la cultura europea i entre els pares de la qual sobresortiren en el seu moment els noms de Darwin, Marx i Haeckel. En cercles progressistes com aquells als que pertanyia Edmund, dominava fins i tot un cert cansament espiritual general, una disposició escèptica, no exempta d'altra banda de presumpció, envers l'autocrítica implacable, envers un sofisticat menyspreu de la intel·ligència i dels seus mètodes predominants. Alhora aparegué en aquests cercles un interès fanàtic per la ja altament desenvolupada investigació religiosa. El testimoniatge de les religions conegudes ja no es contemplava com fins llavors sobretot des d'un punt de vista històric, sociològic o ideològic, sinó que es cercava la seva força vital directa, arribar a conèixer l'efecte psicològic i màgic de les seves formes, imatges i pràctiques. Tanmateix, encara continuava regnant entre els vells i els professors la curiositat una mica presumptuosa de la cientificitat pura; un cert gust per aplegar, comparar, explicar, ordenar i pontificar; els joves i els estudiants, en canvi, prosseguien aquests estudis amb un nou esperit, o sigui amb un gran respecte, amb un gran desig envers els fenòmens de la vida religiosa, amb una gran ànsia per assolir el fons de cada culte i de cada fórmula que la història ens ha transmès, i amb una dissimulada aspiració -mig per cansament vital, mig per un viu anhel de creences- envers el cor de totes i cada una d'aquestes manifestacions, envers una creença i una actitud espiritual que potser els farien possible, com als seus llunyans avantpassats, viure des de fortes i altes motivacions i amb aquella desapareguda frescor i intensitat que resplendeixen en el cultes religiosos i en les obres d'art del passat.

Fou famós, per exemple, el cas d'aquell jove professor auxiliar de Marburg que s'havia proposat explicar la vida i la mort del devot poeta Novalis. Com se sap, Novalis prengué la decisió, després de la mort de la seva promesa, de seguir-la en la mort i, com a autèntic devot i poeta que era, no va utilitzar mitjans mecànics com verí o armes de foc, sinó que a poc a poc, anà devers la mort amb purs mitjans psíquics i màgics, morint ben aviat. El professor auxiliar caigué llavors en la fascinació per aquesta vida i mort insòlites, i li agafà el desig de fer com el poeta i morir com ell, simplement a través de la imitació i la identificació espirituals. L'impuls per fer-ho no era pròpiament l'estar tip de la vida, ans l'anhel del prodigi, o sigui de la recerca de la influència i domini de la vida corporal mitjançant els poders de l'esperit. I certament visqué i morí com el poeta, quan encara no tenia trenta anys. El cas causà aleshores sensació i va ser vehementment condemnat tant per tots els cercles conservadors com per aquella part del jovent que troba la seva realització en l'esport i el gaudi de la vida material. Però ja n'hi ha prou d'això; no volem aquí analitzar aquella època, sinó només fer al·lusió a l'actitud espiritual i a l'atmosfera dels cercles dels que formava part l'estudiant Edmund.

Aquest estudiava doncs ciències de la religió amb el professor Zerkel, i els seus interessos s'adreçaven gairebé exclusivament a aquelles pràctiques, en part religioses, en part màgiques, a través de les quals altres èpoques i altres pobles havien intentat dominar espiritualment la vida i enfortir l'esperit humà enfront de la natura i la fatalitat. No es dedicava, com el seu mestre, als aspectes reflexius i literaris de les religions, a les seves anomenades concepcions del món, sinó que el que ell mirava de conèixer i explorar a fons eren les autèntiques pràctiques, exercicis i fórmules que operen directament sobre la vida: el secret del poder dels símbols i sagraments, les tècniques de concentració espiritual, els mitjans per a la producció d'estats espirituals creadors. La manera superficial amb la que durant un segle s'havien explicat fenòmens com l'ascesi, els exorcismes, el monaquisme i l'eremitisme havia reculat des de feia temps davant d'un estudi seriós. En aquell temps Edmund participava en un seminari restringit de Zerkel -del que, a més d’ell, només en formava part un altre estudiant avançat- dedicat a endinsar-se en certes fórmules màgiques i tantras trobats recentment al nord de l'Índia. El seu professor tenia per aquests estudis un interès purament científic; aplegava i ordenava aquests fenòmens com un altre podria col·leccionar insectes. De totes maneres s'adonava perfectament que el seu estudiant Edmund practicava una mena totalment diferent de deler envers aquells aforismes màgics i fórmules de pregària, i havia també remarcat des de feia temps que l'estudiant havia penetrat en alguns secrets que pel mestre romanien tancats, gràcies a l'índole pietosa dels seus estudis; esperava conservar encara llarg temps aquell bon estudiant i servir-se de la seva col·laboració.

De moment desxifraven, traduïen i interpretaven els textos d'alguns mantres indis, i Edmund acabava d'intentar traduir de la seva antiga llengua un d'aquests aforismes tal com segueix: “Si arribes a una situació en que el teu esperit emmalalteix i oblida allò que necessita per viure, i vols conèixer què és el que necessites i has de donar-li: llavors buida el teu cor, redueix la respiració al mínim, imagina't el centre de tu mateix com una cavitat buida, adreça la teva mirada envers aquesta cavitat i concentra't en la seva contemplació, i així la cavitat deixarà de ser buida i et mostrarà la imatge que el teu esperit necessita per a poder continuar vivint”.

“Bé”, digué el professor assentint. “On vostè diu “oblidar” seria encara una mica més precís dir “perdre”. I vostè haurà remarcat que el terme cavitat és el mateix que aquests astuts sacerdots o mags utilitzen per a designar el sí matern. Aquesta colla varen realment aconseguir fer d'unes indicacions força assenyades per a curar la malenconia una enrevessada fórmula màgica. Aquesta mar pegil trafu gnoki, amb les seves ressonàncies de les fórmules dels grans encantadors de serps, deu haver sonat prou inquietant i esgarrifosa als pobres bengalís als qui els ha estat tirada al damunt! Les mateixes instruccions per al buidat del cor, la restricció de la respiració i la interrogació de la mirada no ens ofereixen certament res de nou; per exemple, a l'aforisme 83 estan certament formulades amb major precisió. Ara bé, Edmund, vostè naturalment deu ser d'un parer totalment diferent, oi? Què li sembla?”

“Senyor professor”, digué Edmund en veu baixa, “crec que també en aquest cas vostè subestima el valor de la fórmula; aquí no ve de les pobres interpretacions que nosaltres donem a les paraules, sinó que ve de les paraules mateixes; alguna cosa ha de venir del pur esperit de la fórmula, del seu so, de la tria d'estranyes i antigues paraules, de les associacions desvetllades pel ressò de l'encantador de serps -tot això junt donà a l'aforisme el seu poder màgic”.

“En cas que realment el tingués!” rigué el professor. “És veritablement una llàstima que vostè no hagués viscut en aquell temps, quan aquests aforismes encara eren vius. Vostè hauria estat un destinatari altament agraït per les arts màgiques d'aquests poetes d'aforismes. Però vostè ha arribat alguns milers d'anys massa tard, i voldria fer amb vostè una juguesca: per més que vostè s'esforci a dur a terme la prescripció d'aquest aforisme, no en sortirà ni el més petit resultat”. S'adreçà a l'altre estudiant i continuà parlant de forma interessant i de bon humor.

Mentrestant, Edmund rellegí ràpidament altre cop el seu aforisme; les seves paraules inicials li feren una impressió especial, com si semblessin escaure a ell i a la seva situació. Paraula per paraula repetí dins seu la fórmula, i intentà alhora acomplir plenament la seva prescripció: “Si arribes a una situació en que el teu esperit emmalalteix i oblida allò que necessita per viure, i vols conèixer què és el que necessites i has de donar-li: llavors buida el teu cor, redueix la respiració al mínim, imagina't el centre de tu mateix com una cavitat buida, adreça la teva mirada envers aquesta cavitat i concentra't en la seva contemplació”, etc.

Aconseguí concentrar-se millor que en anteriors intents. Seguí les indicacions, i una sensació li digué que havia arribat realment el moment, que el seu esperit estava en perill i havia oblidat el més important.

Poc després de l'inici d'un senzill yoga de respiració, que practicava sovint, sentí que alguna cosa passava en el seu interior, sentí que al centre del seu cap s'hi formava una petita cavitat, la veié descloure's petita i fosca, adreçà la seva atenció amb creixent ardor a aquella cavitat de la mida d'una nou, o el “sí matern”. I la cavitat començà vacil·lantment a il·luminar-se des des de dins, i la claror augmentà gradualment, i es revelà més i més clarament a la seva mirada dins la cavitat la imatge del que per a ell era necessari de fer, per tal de poder continuar desenvolupant la seva vida. Ell no s'espantà de la imatge, ni dubtà en cap moment de la seva autenticitat; ell percebé en el més profund d'ell mateix que la imatge tenia raó, que no li mostrava altra cosa que la “oblidada” necessitat més profunda del seu esperit.

I així prosseguí llavors, alimentat per la imatge amb una força mai coneguda, content i segur del manament de la imatge, i portà a terme l'acció la representació de la qual havia vist a la cavitat. Obrí altre cop les parpelles, abaixades durant l'exercici, s'aixecà del banc, feu un pas endavant, allargà les mans, les posà al voltant del coll del professor i feu pressió amb ambdues, llargament, fins que sentí que ja n'hi havia prou. Deixà caure l'estrangulat a terra, es girà i recordà llavors que no estava sol: el seu company seia lívid al banc, amb gotes de suor al front, i el mirava fixament amb horror.

“Tot s'ha acomplert al peu de la lletra!” cridà Edmund entusiasmat. “He buidat el meu cor, he respirat superficialment, he pensat a la cavitat en el cap, hi he adreçat la meva mirada fins que realment s'hi ha ficat a dins, i de seguida ha aparegut la imatge; he vist el mestre i m'he vist a mi mateix, i he vist les meves mans al voltant del seu coll i tota la resta. He seguit plenament la imatge, no ha fet falta cap esforç, no ha calgut cap resolució. I ara em sento tan meravellosament bé com mai en tota la meva vida!”

“Home”, contestà l'altre, “torna en sí, reflexiona! Has matat! Ets un assassí! Per això seràs executat!”

Edmund no el sentia. De moment aquestes paraules no li arribaven. Va dir en veu baixa les paraules de la fórmula per ell mateix: Mar pegil trafu gnoki i no veié davant d'ell al mestre ni mort ni viu, sinó l'amplada il·limitada del món i de la vida, que s'obria davant d'ell."

Hermann Hesse (1930)

Intent de traducció de Raimon Ribera