Stabat Mater XIII

Sitow 1500

Van der Weyden 1441

Van der Weyden 1464

Memling 1480

Memling 1480

Van der Weyden 1450

Capacitat d'elecció

Hernández Pijuan 1998

"Con la existencia se nos dió la capacidad de elección entre el bien y el mal (Schelling dixit), sin la cual no hay libertad. Pues la libertad consiste en eso: en la posibilidad, bien real,  bien positiva, de ejercer el mal."

Eugenio Trías a Foc Nou, desembre de 1999, p. 22

L'arrel i les branques

"La clara serenitat i l'alegre harmonia constitueixen l'essència humana; les pautes comunes i les línies directrius regulen els assumptes. Quan es coneix l'essència humana, un es desenvolupa de manera espontània sense violar-la; quan se sap com regular els assumptes, les pròpies accions no són caòtiques.

Proporcionar una ordre que es dispersa sense parar, unificant-ho tot a través de l'òrgan, d'això se'n diu cor. Veure l'arrel i amb això conèixer les branques, atenir-se a l'u i amb això respondre a la multiplicitat, d'això se'n diu art. Conèixer la raó per la que estàs vivint on ets, saber on vas quan vas a algun lloc, saber del que depens quan treballes, i saber on aturar-se quan actues, d'això se'n diu la divinitat."


Del Wenzi 105

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Quatre universos

"Cal distingir quatre sentits diferents d'"univers": l'univers perceptible, l'observable, l'intel·ligible i el total.

L'univers perceptible

Potser la paraula "univers" sigui massa grandiosa per a designar l'àmbit de les nostres percepcions, vivències i experiències. Potser sigui preferible en aquest context fer servir la paraula "món", lleugerament més recollida, i parlar així del món perceptible o experiencial.

Cada animal té el seu món. De la immensa quantitat d'informació objectiva present en el seu medi, cada animal en detecta només una part, aquella que està genèticament programat per detectar, interpretar i experimentar. La guineu percep la trajectòria que ha seguit el conill, detectant amb el seu fi olfacte les molècules que el conill ha deixat en passar preses en els matolls. El rat penat s'orienta sense cap dificultat a la fosca caverna o a la penombra del bosc, localitzant les seves preses o els obstacles al seu vol mitjançant la detecció del ressò rebotat dels seus propis ultrasons. Les abelles veuen els colors ultra-violeta de les flors. Algunes serps detecten direccionalment l'infraroig. Alguns peixos perceben les variacions del camp magnètic. Totes aquestes percepcions produeixen en els animals que les tenen experiències i vivències que els que no les tenim no podem ni imaginar, ja que cauen fora del nostre món perceptible. I menys escara, si és possible, podem imaginar quines percepcions i vivències puguin tenir els desconeguts organismes que possiblement poblin altres racons de l'univers allunyats del nostre sistema solar.

Els móns perceptibles dels animals de la mateixa espècie es solapen considerablement, per la qual cosa podem parlar del món de l'espècie. De tota manera, alguns individus poden no tenir accés a parcel·les d'aquest món, com passa amb els cecs de naixement respecte al món visible, o amb els sordmuts nats respecte al món dels sons.

L'aparell sensorial de l'espècie determina el tipus de percepcions i experiències de les quals els individus de l'espècie són capaços. La frontera així establerta entre les percepcions possibles i les impossibles per a aquests animals constitueix el límit de la seva possibilitat de percebre, o, com també es diu, l'horitzó del seu món perceptible. No puc tenir qualsevol sensació o experiència, sinó només aquelles que el meu aparell neurosensorial, en contacte amb els estímuls als que respon, pugui generar. Les percepcions i experiències d'animals amb aparells neurosensorials molt allunyats dels nostres queden més enllà del nostre horitzó vivencial. Per al cec, les experiències visuals estan també més enllà del seu horitzó vivencial. El meu horitzó vivencial marca els límits de les meves experiències possibles.

Les limitacions principals -o horitzons- del nostre món perceptible es deuen al nostre aparell neurosensorial, que només respon a una certa gamma d'estímuls, que només detecta determinats tipus de senyals. Tot i que el nostre sentit de l'oïda és molt important en la nostra vida social, el seu abast cosmològic és nul, ja que els senyals acústics que detecta només es produeixen i transmeten a l'interior de l'atmosfera. De fet, tota la informació perceptiva que rebem de fora del nostre planeta ens arriba pel sentit de la vista, que és sensible a la radiació electromagnètica de longitud d'ona entre 0,4 i 0,7 micròmetres (un micròmetre és igual a 10 elevat a -6 metres), o, equivalentment, de freqüència entre 4,2 per 10 elevat a 14 Hz i 7,5 per 10 elevat a 14 Hz. Per aquesta finestra el nostre món perceptible treu el cap a l'univers extraterrestre. Els humans sempre han mirat el cel amb admiració i sorpresa, i els cossos celestes, divinitzats a moltes cultures, han estat habitants distingits del seu món perceptible i objecte freqüent de la seva atenció.

L'univers observable

L'univers observable abasta no només el perceptible amb els sentits naturals, sinó també tot allò de que rebem notícia a través de les extensions artificials dels nostres sentits que són els instruments científics d'observació, com ara els telescopis i radiotelescopis, plaques fotogràfiques i detectors de neutrins. L'univers observable és l'univers accessible a la ciència observacional, i en especial a l'astronomia.

Un horitzó observacional és un límit a l'observació, una frontera que separa el que pot ser observat del que no ho pot ser. Òbviament, l'horitzó observacional és relatiu als instruments d'observació disponibles en un moment determinat, així com a la posició espai-temporal de l'observador (de la comunitat científica, de la humanitat...). Els progressos tecnològics de la instrumentació comporten ampliacions de l'horitzó observacional i de l'univers observable. El mer pas del temps i els eventuals desplaçaments en l'espai també comporten desplaçaments de l'horitzó observacional.

L'especificació o traçat dels horitzons de l'univers observable no és el resultat de la mera observació. En aquest traçat hi intervenen especialment teories físiques i models cosmològics. Segons quines teories físiques acceptem en un moment determinat, traçarem d'una manera o d'una altra els horitzons observacionals. Per això en tot el que diguem aquí sobre aquests horitzons estarem pressuposant una gran quantitat de teoria física vigent, com no podria ser menys.

Cap senyal pot viatjar a velocitat superior a la de la llum. Per tant, ara i aquí no podem percebre senyals del que va passar fa menys d'un any a un lloc allunyat de nosaltres més d'un any-llum, ni del que va passar fa ments de dos anys en un lloc allunyat de nosaltres més de dos anys llum, etc. Només ens poden arribar senyals d'esdeveniments ocorreguts a distàncies (mesurades en temps-llum) menors que el temps transcorregut des de llavors. (...) És l'anomenat con de llum del passat. Només dels esdeveniments situats en el con de llum del nostre passat en podem rebre senyals. De la resta dels esdeveniments (dels separats de nosaltres per una distància space-like o dels situats en el con de llum del futur) no podem, per principi, rebre'n cap notícia (dels primers, mai; dels segons, per ara).

(...)

De fet, només podem rebre senyals dels objectes còsmics en determinats moments de la seva trajectòria temporal.  Així no podem tenir un mapa actual (un world map, en la terminologia de Milne) de l'univers, sinó només una certa imatge (world picture) temporalment heterogènia. Així veiem les galàxies properes com aquestes són (o eren) en la seva maduresa, després de diversos milers de milions d'anys d'evolució, mentre que els senyals que rebem dels remots quàsars van ser emesos en la seva ja llunyana infantesa. No observem quàsars en les proximitats espai-temporals de la nostra galàxia. Però, conforme observem més lluny en el temps i en l'espai, vers els confins de l'univers observable, les galàxies es fan rares i observem més i més quàsars. No és possible observar la joventut de les galàxies ni la maduresa dels quàsars. La nostra imatge de l'univers observable és un mosaic, les peces del qual provenen de temps molt diferents, un peculiar tall espai-temporal determinat per la peculiar perspectiva de l'observador.

Quan el 1987 ens van arribar els primers senyals de la supernova 1987A, el que estàvem observant era una explosió que va tenir lloc al Gan Núvol de Magalhaes fa uns 170.000 anys. El que estigui passant allà ara és impossible de saber, al menys de saber-ho observacionalment. El Gran Núvol de Magalhaes podria haver desaparegut completament fa 100.000 anys, sense que ningú se n'hagués assabentat. De fet, ningú podria assabentar-se'n  en les properes mil generacions d'humans. L'univers observable és sempre un univers passat, antic. L'univers actual és inobservable. No podem observar com és l'univers avui; només com era fa molt de temps (diferents parts en diferents temps). L'univers sencer (excepte el nostre grup local) podria haver desaparegut fa un milió d'anys, molt abans que sorgís la nostra espècie. Nosaltres no ens n'hauríem assabentat. No hi ha manera d'assabentar-se'n. Només podem observar que existien galàxies més enllà del nostre grup local fa diversos milions d'anys; però no podem observar si existeixen ara. Aquestes possibles galàxies actuals estan més enllà de l'horitzó de l'univers observable.

(...)


L'univers intel·ligible

L'univers intel·ligible és la nostra construcció teòric-conceptual màximament comprensiva sobre la realitat en el seu conjunt, en la mesura que aquesta ens sigui accessible científicament. L'univers intel·ligible incorpora i dóna compte de l'univers observable, però va més enllà d'ell, l'extrapola i el transcendeix. Incorpora també totes les lleis i teories científiques rellevants i vigents, així com les entitats per elles postulades. Abasta tant els mètodes de representació com les matemàtiques sots-jacents, tant la física com els pressupostos bàsics i qualsevol altre recurs conceptual utilitzat en la construcció.

Alguns aspectes de l'univers observable són menyspreats en la construcció de l'univers intel·ligible. I no totes les teories són tingudes igualment en compte a l'hora d'elaborar-lo.  El resultat d'aquest procés de conceptualització integrada és una imatge científica més o menys idealitzada de l'univers en el seu conjunt. Aquesta imatge es plasma en la forma d'un model cosmològic.  Cada model cosmològic diferent és una imatge diferent de l'univers intel·ligible, o, si es prefereix, un univers intel·ligible diferent.

Un horitzó conceptual o d'intel·ligibilitat o teòric és un límit a allò que es pot saber, conjecturar o pensar en base a determinat model cosmològic o esquema conceptual, és a dir, fent servir els conceptes, hipòtesis i intuïcions característics del model o esquema, així com les teories matemàtiques i físiques sots-jacents.

A l'univers intel·ligible newtonià no es pot ni tan sols plantejar la qüestió de la possible curvatura de l'espai, ja que la geometria euclidiana és un dels seus horitzons d'intel·ligibiliat. La singularitat en que consisteix l'origen de l'univers en el model cosmològic del big bang és un horitzó d'intel·ligibilitat d'aquest model. En arribar a aquest punt les equacions deixen de tenir solucions finites, els conceptes deixen de tenir sentit, el model deixa de funcionar. Ja no pot anar més enllà.

La uniformitat de les lleis de la física en tots els punts de l'espaitemps és un horitzó d'intel·ligibilitat de tot univers intel·ligible. Cosa que no implica que la realitat hagi de ser així. La realitat podria ser molt diferent. Les lleis que coneixem podrien tenir només validesa local. La velocitat de la llum podria ser una constant només al nostre racó de l'univers. El corriment  de l'espectre de les galàxies llunyanes cap al vermell podria no deure's a l'efecte Doppler, a la velocitat de recessió, sinó a altres factors desconeguts. Les masses podrien repel·lir-se i l'energia podria no conservar-se. Certament, un univers així contradiria les nostres lleis científiques i no ens resultaria intel·ligible. Però és que l'univers real podria no ser intel·ligible, en quin cas no hi hauria cap possibilitat d'entendre'l. De tota manera, no hi ha cap raó per prosseguir en aquesta línia d'escepticisme especulatiu i estèril. En la mesura que vulguem pensar sobre l'univers, en la mesura que vulguem conceptualitzar-lo, hem de concebre'l com un univers intel·ligible, com un model cosmològic, si més no provisionalment. La nostra única possibilitat de traspassar els límits d'un model cosmològic insatisfactori consisteix a construir un model cosmològic de més gran abast, amb la qual cosa no haurem abandonat l'univers intel·ligible; simplement l'haurem ampliat.

El món perceptible té una certa estabilitat, ja que està ancorat a la nostra constitució genètica. L'univers observable és una extensió del perceptible, i entre ambdós hi ha una òbvia interrelació. Els resultats observacionals no perceptibles (per exemple, els corresponents a les ones de ràdio) es tradueixen a imatges perceptibles, ni que només sigui en forma de diagrames o imatges sintetitzades per ordinador, per tal de poder ser assimilats intuïtivament. I les intuïcions perceptibles són corregides per les dades observacionals. Encara que sigui perceptivament evident que el sol surt cada matí per l'orient, es mou sobre els nostres caps i es pon cada tarda per l'oest, acabem refusant aquesta evidència en funció d'altres dades observacionals menys immediates.

L'univers intel·ligible estableix els límits de l'univers observable i corregeix les seves dades. Per exemple, creiem que hi ha més massa que la que es veu, basats en arguments teòrics. (...) L'univers observable, per altra banda, serveix de pedra de toc a l'univers intel·ligible, la primera funció del qual és donar compte de les dades d'observació. Per això noves dades observacionals poden conduir a l'abandonament de determinats models cosmològics, com va passar amb el model de l'estat estable després del descobriment observacional de la radiació còsmica de fons.


La realitat total

Els límits de l'univers intel·ligible són els límits dels nostres recursos intel·lectuals i conceptuals, i no tenen perquè ser límits de la realitat. La realitat és precisament tot el que hi ha, sense cap limitació, i amb independència del fet de ser pensable o cognoscible o no. Per això la realitat és l'il·limitat, l'ápeiron, que diria Anaximandre.

Ara bé, en la mesura en que puguem pensar o dir alguna cosa intel·ligible sobre l'univers, per definició estarem en l'àmbit de l'univers intel·ligible, que és també l'àmbit del simbòlicament articulable, l'àmbit del llenguatge i de la matemàtica. En la mesura en que la realitat vagi més enllà de de l'univers intel·ligible, es tracta d'una realitat inefable, amb la que es pot tenir una relació mística, però de la qual no es pot parlar.

Karl Jaspers [1935, Vernuft und Existenz, Groningen, 2. Vorlesung] ha anomenat l'envolvent (das Umgreifende) a "allò dins del que es troba tancat tot horitzó particular... i que no és ja visible com a horitzó". Benjamin Gal-Or [1987, Cosmology, Physics and Philosophy (2nd edition) Springer Verlag New York Inc. p. 349 ss.] ho ha anomenat Havaya o hwehya ("el tot", en hebreu). Milton Munitz [1986, Cosmic Understanding, Princeton University Press, cap. 6] ho ha anomenat the Boundless o Boundless Existence. Aquest tot il·limitat i envoltant, aquesta realitat última i total, alhora abasta i transcendeix tots els horitzons perceptibles, observables i intel·ligibles.

La nostra percepció no arriba més enllà de l'horitzó perceptible, ni podem fer observacions fora de l'univers observable, ni podem representar, pensar o entendre la realitat fora de l'univers intel·ligible. Però, fins on arriben, la nostra percepció percep la realitat, les nostres observacions són reals i l'univers que mirem d'entendre és l'univers real, la realitat mateixa. Però només en part aconseguim el que pretenem. Tot i això, és sorprenent quant aconseguim. La realitat total és com el límit inabastable d'una successió d'universos observables i intel·ligibles, variables en el temps. (...)"


Jesús Mosterín a Límites del conocimiento cosmológico, dins de "Filosofía de la ciencia hoy", Fundació Vidal i Barraquer, Cuadernos "Institut de Teologia Fonamental" n. 24, abril de 1994.

L'esplendor de l'espígol

No passarà

Hernández Pijuan 2004

"Saps perfectament
que mai més passarà res,
i en canvi no se'n va
aquesta impressió,
que no saps d'on surt,
que no té cap fonament,
però que sorgeix de tant en tant
com una estranya remor;
la impressió que alguna cosa
està a punt de passar.

I mai passa,
i no passarà."


Li Migara

Gosem parlar de religió

Saenredam 1642

"La religión es parte de ese mundo que hemos creado con nuestra mirada, soñado. La religión es creación nuestra, aunque en algunas ocasiones y lugares los humanos hemos soñado dioses que se nos aparecían y nos revelaban su palabra, su religión. La religión es la forma en que hemos formulado hasta hoy la conciencia de que la vida humana es mágica y trascendente. El conocimiento de las distintas dimensiones de la trascendencia está repartido entre las diversas formas de religión, del panteísmo y el chamanismo al sintoísmo o a las religiones monoteístas. Del extatismo budista al dramatismo y la escatología del judaísmo y el cristianismo. Todos los momentos y formas de la vida trascendente están en las religiones, desde la disolución del yo hasta el darle sentido a la historia colectiva.

(...)

Para los europeos existieron otras dimensiones de la experiencia religiosa, como bien nos recordó Rudolf Otto en su ensayo sobre lo sagrado, pero para las generaciones que hoy ocupan el poder y son hegemónicas no hay sitio ya para el sobrecogimiento y el espanto ante lo numénico, no invocamos a los dioses y tampoco nos visitan. Hace mucho ya que Hölderlin los extrañó y añoró. Nuestro yo orgulloso no se humilla, no se arrodilla ante dios alguno ni ante nada. Somos libres, pero ¿y si nuestro secreto fuese que necesitamos ser humillados, domados como los caballos? ¿Es el masoquismo el centro oculto de nuestra cultura moderna? ¿Seguro que podemos vivir sin la gran culpa? ¿Se puede vivir sin absolución? ¿Ante quién nos humillaremos avergonzados para implorar perdón por lo imperdonable? Vergüenza y culpa, son tan poco modernas; pero están en nuestro ADN, aunque lo neguemos.

Entre nosotros sólo queda sitio para el leve estremecimiento ante un paisaje impresionante o el arrobo de la música. Las emociones que nos producen los Requiem de Mozart, Verdi, Britten o Fauré, por ejemplo, son una anomalía que manejamos escrupulosamente y que depositamos en un lugar donde no nos perturba, el campo del arte, pero que no dicen nada a nuestras vidas cuidadosamente escindidas y compartimentadas. Para nosotros es música eviscerada y deshuesada, olvidamos su centro, un rito sagrado, y disfrutamos de su envoltura esterilizada. Somos cursis hasta la refinada crueldad, no salvajes.

(...)

Las religiones, además, nos proporcionan algo que necesitamos, además de los mitos, los ritos. Igual que nuestra civilización es una emanación del judeocristianismo también en nuestra vida civil y profana conservamos el eco de los ritos religiosos que articularon nuestra vida, ritos de recibimiento, de paso y de despedida. Y que nuestra mente sigue necesitando, o nuestra alma. El rito es un lenguaje necesario entre nuestro yo y el mundo y se da la paradoja de que cuanto más perdamos los ritos articuladores de nuestra vida más rituales neuróticos crearemos; cuanto menos significado tengan los actos de nuestros días y menos pautados estén más compulsivos seremos, menos dueños de nosotros.

En realidad una vida sin religión o religiosidad, sin sentido de trascendencia, no es plenamente humana pues lo específicamente humano, el lenguaje, nace para solucionar un problema propio de nuestra especie, la conciencia insoportable del yo y su límite, la muerte. Con el lenguaje es con lo que nos esforzamos por romper nuestra soledad e integrar la muerte en nuestras vidas, darle sentido y eso lo consigue el lenguaje religioso, es lo que nos permite hablar con nuestros muertos y situar en el tiempo a nuestros descendientes. Somos los que hablamos a los muertos, esos somos. Y la religión es la emoción que acompaña a nuestra inteligencia."

Suso del Toro a La Vanguardia/Culturas del 05.03.2008

Stabat Mater XII

Duccio 1311

Multschler 1437

Raffaello 1516

Marihuana catalana

Bonnard 1927

"Ho expliquen els consumidors: “Un porro de marihuana d'avui no té res a veure amb l'herba que es fumava fa anys. Col·loca molt més”. Tenen raó. El nivell de puresa que es detecta en les anàlisis de les plantes de marihuana confiscades a Catalunya s'ha multiplicat perillosament. Tradicionalment la mitjana de puresa era d'un 13%, però als laboratoris ja s'han detectat nivells superiors a un 50%. Els nous enginyers de la marihuana estan aconseguint, mitjançant la modificació genètica, una herba que potencia els efectes psicoactius del THC (tetrahidrocannabinol). O, dit d'una altra manera, s'està produint una herba que col·loca molt més i que, per tant, té més efectes secundaris. Consumir-ne agreuja perillosament els danys que pot provocar.

Aquesta nova marihuana més pura que es produeix i es conrea a l'hort català s'analitza als laboratoris de la policia científica dels Mossos d'Esquadra. Els agents de bata blanca han elaborat un informe que completa un treball d'intel·ligència que dissecciona el què està passant amb la marihuana a Catalunya. Les xifres són aclaparadores. No hi ha setmana que la marihuana no aparegui enmig d'alguna investigació policial. I costa que hi hagi un sol dia en què alguna unitat no s'apoderi d'alguna plantació, exterior o interior, que són les que han proliferat més els últims temps.

El degoteig de confiscacions per separat no impressiona, però, si se sumen, les xifres maregen tant com els efectes que provoca la substància. Unes quantes xifres expliquen la magnitud del fenomen. El 2015 hi va haver el punt d'inflexió. Aquell any la policia catalana es va apoderar de cinc tones de marihuana en plantacions, principalment exteriors. L'any següent la policia, sense cap pla especial, en va intervenir 14 tones, la mateixa xifra que el 2017. Aquesta última quantitat hauria estat superior si bona part de l'activitat policial no s'hagués ressentit dels efectes dels atemptats del 17 d'agost i el context polític posterior del referèndum de l'1 d'octubre. Però aquesta és una altra qüestió. El que és rellevant és que les confiscacions de marihuana es van triplicar d'un any per l'altre, i el ritme d'operacions policials d'aquest 2018 fa pensar que s'assolirà un nou rècord.

Què passa? El comissari Rafel Comes es va fer aquesta mateixa pregunta quan va agafar les regnes de la Comissaria General d'Investigació Criminal. Va encarregar a la unitat d'intel·ligència del seu departament un informe detallat sobre la marihuana, un treball que estudiés el fenomen des de tots els punts de vista. L'estudi comença en la seva introducció amb una dada a tenir en compte. D'entrada, a Catalunya es fuma molt més que a la resta d'Espanya. Segons dades del Pla Nacional de Drogues del 2016, un 33% dels menors catalans d'entre 14 i 18 anys havien consumit marihuana. Representen un 8% més que a la resta d'Espanya.

El dossier revela que el mapa delinqüencial de Catalunya dels últims tres anys s'ha vist alterat per la proliferació d'unes plantacions que van des d'una habitació en un pis fins a la totalitat d'una masia abandonada o naus industrials de milers de metres quadrats en polígons. Tot s'hi val, i qualsevol racó s'ha convertit en un bon lloc per plantar i guanyar diners pràcticament sense riscos.

El cultiu ha crescut molt, però només es coneixen les xifres dels milers de plantes que els Mossos arrenquen a les plantacions que descobreixen, unes troballes que moltes vegades són possibles gràcies al fet que la col·laboració ciutadana ha augmentat, sigui perquè de sobte tot un edifici es queda a les fosques i salten els ploms, com va passar en diversos immobles del barri de la Mina, sigui per la inconfusible olor o sigui pels incendis que provoquen les connexions precàries al sistema d'enllumenat públic. De la mateixa manera, els tècnics de les companyies elèctriques, com Endesa, han fet un estudi en què han quantificat a partir de quin “consum sospitós” en un immoble, local o magatzem hi ha indicis que en aquella estança es conrea marihuana.

Tots aquests elements poden provocar una trucada i l'inici d'una investigació policial que acabi amb el desmantellament d'una plantació, molt gran, mitjana o petita. Però què passa amb tot el que la policia no veu i creix sota els llums de sodi que il·luminen les plantacions durant les 24 hores del dia? La següent dada ajuda a entendre més bé l'abast del problema. Actualment a Catalunya hi ha 717 clubs cannàbics, als quals pertanyen 165.000 socis. Cada fumador té autorització per consumir uns 60 grams de marihuana al mes, sempre que tingui més de 21 anys, i 20 grams si té entre 18 i 21 anys. Només per subministrar el mercat legal que proveeix els clubs cannàbics es necessiten entre 1.700.000 i 2.500.000 de plantes de marihuana. El 2017 els Mossos es van apoderar d'un 10%, unes 170.000 plantes. Així doncs, qui conrea la resta de la marihuana que es consumeix?

El que és evident és que la droga no s'importa. Catalunya fa temps que va deixar de comprar marihuana a l'exterior. Al contrari, s'ha convertit, com apunta el comissari Comes, en un dels principals exportadors de marihuana d'Europa. A França, Itàlia, Holanda i la Gran Bretanya la maria catalana està ben valorada i buscada, per aquests alts nivells de puresa que els laboratoris certifiquen diàriament.

Aquest 90% dels cultius que no es veuen són els que més preocupen els responsables policials, perquè són conscients que el problema de la marihuana “va més enllà del delicte contra la salut pública” i és un error plantejar solucions només sota aquest prisma. L'enfocament és un altre de ben diferent. El negoci és tan lucratiu que no només s'hi han apuntat els petits delinqüents que deixen de robar per dedicar dues habitacions de casa seva al cultiu de marihuana, sinó que es comencen a assentar al territori grups criminals organitzats, una màfia que o bé compra, perquè aquí el preu és molt barat i la qualitat és bona, o bé s'alia amb la delinqüència local per produir i exportar a la resta d'Europa. I això és precisament el que ha encès la llum vermella de perill.

El crim organitzat sempre ve amb la violència i les armes de foc. Això es tradueix en homicidis, segrests, extorsions i assalts pistola en mà. Els últims dos anys hi ha hagut quatre assassinats relacionats amb el tràfic de marihuana i 41 robatoris amb violència en domicilis. Els últims mesos s'han desarticulat set organitzacions criminals, una amb vinculacions a Alemanya.

Els beneficis que genera la marihuana són desorbitats. L'informe de la policia ha quantificat els guanys. Amb una inversió de 6.000 euros s'assoleixen beneficis de fins a 260.000 euros en només un any. Es tracta de cultius intensius, amb unes noves mates molt més baixes, que amb prou feines necessiten aigua i que són capaces de donar fins a quatre collites l'any. Amb només 17 plantes de marihuana, que ocupen un metre quadrat, s'aconsegueixen 300 grams d'herba.

Els preus també ajuden a entendre l'efecte crida que s'està generant. Al mercat negre, al carrer, cada gram de marihuana costa cinc euros i el quilo es paga a uns 1.300. A la resta d'Europa, el preu mitjà és de més del doble, d'uns dotze euros el gram, la mateixa tarifa que als clubs cannàbics. Aquí la marihuana no només és més barata, sinó també, a l'efecte de substància psicotròpica, molt millor."

Reportatge de Mayka Navarro a La Vanguardia del 22.05.2018

Amor i coneixement

"No hi ha humanitat més gran que estimar la gent, ni coneixement més gran que conèixer al poble. Si hi ha amor pel poble, no es castiga ningú a causa de la rancúnia; si hi ha coneixement del poble, no hi ha política a l'atzar."


Del Wenzi 103

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Munch i la malaltia

Munch 1889

"La malaltia, la bogeria, la mort van ser els àngels que custodiaren el meu bressol. Des de llavors m'han acompanyat sempre."

Edvard Munch (1863-1944)

Munch 1896

Munch 1907

Valors comercials

Hodgkin 2016

Heus ací una colla de valors desitjables en una botiga de béns culturals (el conjunt és molt ideal, certament, però és bo no rebaixar les aspiracions; les limitacions de la realitat ja prou que s'encarreguen d'acotar-les). Potser tots o part d'aquests valors serien extensibles a altres menes de botigues.

1. Servei al desenvolupament integral o maduració de les persones

2. Promoció d'una visió responsable i conscient del consum

3. Promoció activa de la solidaritat amb el tercer i quart món, amb els pobres, els exclosos, els marginats

4. Atenció a l'impacte mediambiental dels productes i dels procediments de treball

5. Defensa i promoció de la cultura, i en concret de la cultura catalana

6. Discriminació qualitativa dels productes oferts. Èmfasi en la qualitat dels productes

7. Oferir orientació al comprador per fer una tria adient i de qualitat

8. Participació dels treballadors en la presa de decisions

Els immigrants deixaran de ser-ho

Barceló 2004

"No comparteixo en absolut la idea molt estesa que la incorporació de les persones nouvingudes a la societat catalana vagi a ser problemàtica des d'un punt de vista comunitari, és a dir, cultural i cívic-polític. Els problemes, en tot cas, poden arribar com a resultat d'un mal encaix laboral, ja sigui per una explotació il·legal i abusiva, ja sigui per les dificultats de contractació creades pels pèssims mecanismes actuals de control dels fluxos migratoris. O potser siguin els canvis en el Codi Penal i l'enduriment de la repressió els que produeixin tensions greus sobre els nostres nous veïns, creant una sensació de persecució injustificada. Però els entrebancs culturals i d'identificació comunitària no passaran de ser simples escaramusses similars a l'expressió d'altres conflictes habituals en qualsevol societat complexa.

Tampoc comparteixo els arguments més freqüents utilitzats per positivitzar el fenomen immigratori. Per exemple, considero un argument feble al·legar baixos índexs generals de població estrangera, no només perquè es basen en dades inexactes, sinó perquè aquesta es concentra en algunes zones en proporcions certament elevades. O, en un altre sentit, no em convenç la idea sobre els avantatges de la immigració que ocupa llocs no desitjats pels autòctons o que salva el sistema públic de pensions. I no només per l'ambigüitat moral de voler apel·lar a l'egoisme de la comunitat de recepció o perquè serien desmentides amb poc que canviés el context econòmic actual. L'experiència mostra que l'argument de la utilitat de la immigració, tot i ser cert, no redueix per si mateix les resistències socials.

I malgrat tot, tinc grans -i diria que sòlides- esperances en la bona i ràpida evolució de la incorporació dels nous immigrants que, per a sorpresa de molts, abandonaran aquesta condició de manera molt més ràpida de com ho van fer antecessors seus. Una evolució a la qual contribuiran tant els novíssims catalans sortint -per poc que els hi posem fàcil- de les seves presons identitàries, com els actuals catalans en respectar -en expressió feliç de Manuel Delgado- el "dret a la indiferència "dels primers. És a dir, el dret a no ser condemnats amb una terrible mirada condescendent que els tanqui en els seus atributs d'origen, nova forma de racisme social que va denunciar la declaració final del IX Congrés d'Antropologia de l'Estat Espanyol celebrat a Barcelona el mes de setembre passat.

La meva esperança ferma es fonamenta, almenys, en deu raons que només podré enumerar, tot i que cadascuna d'elles mereixerien ser exposada i defensada amb més precisió. I per començar, res millor que recordar l'extraordinària força amb què la modernitat, especialment en el seu vessant tecnològica aplicada a la vida de cada dia -per bé i per mal, amb gust o a pesar nostre-, porta ja temps homogeneïtzant-nos culturalment a tots. No hi ha cap grup que pugui resistir a l'acció transformadora de la modernitat tecnològica. Per dir-ho amb una exageració poc correcta però exacta, quan un individu culturalment "diferent" va enganxat a un mòbil "igual" als nostres -i que quedi clar que quan dic un mòbil podria dir qualsevol altre aparell de nova tecnologia- és com si portés a sobre una bomba d'explosió controlada en contra de la seva diferència actual.

En segon lloc, cal tenir en compte en quin tipus de societat s'instal·la aquesta modernitat. Aquí va arribar amb retard, però va arrasar i segueix arrasant gairebé sense resistències. La catalana és una societat tan oberta que sovint deixa l'individu a la intempèrie. Potser d'altres països n'envegem la seva major organització, però la veritat és que aquí hem après a improvisar en un marc molt obert d'intercanvis socials informals. I aquests estils de vida poc rígids permetran una permeabilitat comunicativa amb la població nouvinguda -és a dir, una capacitat per a l'intercanvi personal- molt més gran que en altres latituds. Per aquesta mateixa raó, i serà el meu tercer argument, no cal oblidar que nosaltres també hem viscut un procés de canvi cultural accelerat, de manera que els nous immigrants són, per poc que vulguem fer memòria, una mena de mirall de nosaltres mateixos fa només trenta o quaranta anys. ¿No serà, en molts casos, que la reacció espantada davant els nous veïns té molt a veure amb unes diferències que ens recorden semblants ja superats d'indumentària, pietisme, desigualtats de gènere, autoritarisme familiar, etcètera?

És cert que sovint sol posar-se la religió com a diferència infranquejable, pel que pogués tenir de atàvica la confrontació entre "moros i cristians". M'estranyaria, perquè en general els conflictes entre credos oculten altres interessos menys celestials. Però és que aquí -i és el meu quart argument- cal comptar positivament amb un factor que s'ha considerat com culturalment negatiu per a la pròpia tradició cultural: la profunda indiferència religiosa dels catalans, amb un nivell de secularització gairebé no comparable amb cap altra societat occidental. La societat catalana no és laica, com la francesa, sinó cristianament indiferent i inculta. ¿I com van a barallar-se "moros i cristians" a causa d'una diferència culturalment desconeguda? Diguem-ho clar: a Catalunya, la resistència a la construcció de mesquites amb el que té a veure és amb la cultura de l'especulació immobiliària i no amb la religió.

En cinquè lloc, cal observar que s'està explicant habitualment amb nous immigrants per ocupar-los en l'atenció de fills menors i gent gran. És a dir, que els confiem les persones més vulnerables i més estimades. Si aquesta no és una manera eficaç de vèncer rars prejudicis i superar suposades barreres culturals, ja em diran vostès. La sisena raó de la meva opinió res catastrofista està en el fet que ara disposem de polítiques públiques i universals d'educació i salut per als nouvinguts. Aquest fet és nou. Immigrants anteriors es van trobar amb un buit que van superar amb la seva pròpia intel·ligència i amb l'ajuda, per exemple, d'una Església catòlica conciliar que en aquells moments ja estava amb els pobres. Ara, en canvi, es disposa d'una xarxa escolar pública en què es desenvolupen molts i molt bons programes d'acollida, això sí, comptant novament amb la dedicació i professionalitat d'uns i unes mestres excepcionals. Dedicació reconeguda obertament -així em consta- per les famílies de tants nens i nenes que posen la seva esperança d'emancipació social en l'educació, amb resultats -a igualtat de condicions- que ja superen els dels alumnes autòctons. I el mateix passa amb la salut: no sé si hi ha consciència d'això, però amb només residir aquí, els nostres nous veïns guanyen molts anys per a ells i per a seus fills en esperança de vida, que no és poca raó per acceptar les regles de joc general.

Podria semblar de menor transcendència, però la té: en setè lloc, a Catalunya es discuteix fins a la sacietat sobre immigració a fòrums intel·lectuals i polítics. Des de la comissió d'estudi sobre la política d'immigració del Parlament fins a la inacabable llista de cursos, seminaris i publicacions de l'Institut Europeu de la Mediterrània, crec que pot dir-se que ja disposem d'un corpus de pensament teòric i pràctic avançat de molt interès per a propis i estranys. Comptis, a més -i vaig pel vuitè argument-, amb l'experiència positiva acumulada per Benestar Social i els municipis catalans, capaços d'intermediar en els petits conflictes quotidians i d'articular polítiques eficaces sense crear recels. Una experiència que també tenen tantes organitzacions no governamentals i que quan no cauen en paternalismes condescendents -d'efectes contraris als buscats- suposen una forma d'intervenció necessària per arribar on no hi ha l'Administració.

I encara em queden dos últims bons arguments. El novè és l'oportunitat que representa el fet que per als catalans l'idioma sigui la principal, potser l'única, carta de presentació exigida a l'hora de mostrar bona voluntat amb la comunitat d'acollida. Aquí, un immigrant balbuceja un parell de frases en català, i se li esborren els antecedents d'origen. Exagero, és cert. Però la cosa va en aquesta línia. L'idioma, sol dir Anna Cabré, és el camí d'incorporació més fàcil, més ràpid i més "econòmic" dels coneguts. Llàstima del mal exemple que suposa la intransigència idiomàtica d'aquells que tot i portar més de trenta anys a Catalunya encara no han provat els avantatges que comporta tal demostració de bona voluntat. I hauríem d'evitar la intervenció estúpida d'aquells intermediaris que sabotegen l'accés lingüístic al català dels immigrants per suposades raons de major utilitat del castellà i que els fan tan mal favor.

El desè i últim argument és el més abstracte. Però crec possible sostenir la hipòtesi que realment hi ha un model català d'incorporació a la comunitat civicopolítica emparat en una simple raó: en la major part, aquest és un país d'immigrants que han après a deixar de ser-ho. Durant segles. I aquest model potser únic al món, o amb particularitats úniques, no ha passat ni pels mosaics culturals ni pels mestissatges -paraula racista on les hi hagi- ni per aliens multiculturalismes o rares interculturalitats. A Catalunya el que ha funcionat és el model de l'"empelt social", pel qual l'esqueix nou revitalitza la planta antiga de velles arrels però donant nous i diversos fruits.

El que s'ha dit: els catalans, per poc que ens deixin tranquils, anem a resoldre de manera sorprenentment satisfactòria i ràpida la incorporació dels nous veïns a un país d'antics immigrants que majoritàriament van oblidar la seva condició d'origen. I serà una nova gran oportunitat per revitalitzar el projecte de construcció de la nació catalana."

Salvador Cardús a La Vanguardia del 23.01.2003

Transmissió

"És necessari, en qualsevol cas, buscar l'orientació de persones autèntiques elevades. Si no trobes persones autèntiques que puguin indicar-te els refinaments i les subtilitats, no comprendràs el gran camí. En aquest cas, qualsevol cosa que entenguis serà encara superficial, i al final no aconseguiràs assolir les profunditats misterioses. Si no assoleixes les profunditats, com podràs entendre el gran camí? Per tant, sabem que el gran camí requereix que busquem la veritable transmissió.

Aquesta veritable transmissió es rep individualment d'un mestre; hi ha una obertura en la foscor que produeix un clar enteniment. Quan ets capaç d'un clar enteniment, finalment entens el misteri ocult. Després de conèixer el misteri ocult, coneixes el gran camí. D'això se'n diu tenir coneixement i es considera un assoliment. Quan s'assoleix aquest misteri últim, llavors el no fer és finalment possible."

Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)

Stabat Mater XI

Giotto 1315

Simone Martini 1333

Fra Angelico 1423

Veronese 1588

La fórmula Hurtado

Motherwell 1954

"Sembla que Meritxell Batet planteja, entre altres coses, posar sobre la taula de negociació alguns articles de l'Estatut del 2006 que, segons el TC, serien constitucionals si no fossin a l'Estatut, sinó en una llei orgànica. Aquesta fórmula, que el president Montilla ja havia tingut en compte després de la famosa sentència, recorda la que Amadeu Hurtado va recomanar al president Companys quan el Tribunal de Garanties va anul∙lar, com a resultat d'un recurs del govern de la república, la llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. La proposta d'Hurtado, que havia actuat com a comissari de la Generalitat en aquell plet, era que el Parlament tornés a votar la llei sense alterar-ne el fons, però introduint-hi esmenes secundàries que permetessin adaptar-la als termes de la Constitució relatius a les competències que el tribunal considerava que es vulneraven. Aquesta proposta, que tenia el suport del govern espanyol de Ricardo Samper, que s'havia compromès a no presentar un nou recurs, no va ser acceptada per Companys, que va comunicar a Hurtado que la dignitat del Parlament no consentia modificar ni una sola coma del text i que estava “disposat a arribar fins a les últimes conseqüències sense retrocedir davant dels més greus perills personals”. Dies després, el Parlament va ratificar la llei. Faltaven gairebé quatre mesos perquè es desencadenessin els fets del 6 d'octubre del 1934, que van acabar amb dotzenes de morts, amb Companys i gairebé tot el seu govern empresonats i amb el conseller de governació, Josep Dencàs, a França després de fugir pel clavegueram.

El mateix Hurtado, que va ser el propietari del mític setmanari Mirador, explica el seu record d'aquests episodis a Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps. 1894-1936 (Edicions 62). Quan evoca els esdeveniments, relata que, poc després de la sessió en què es va ratificar, va saber que l'entestament en la llei de Contractes de Conreu era un simple pretext per aixecar un moviment insurreccional contra la república. I a continuació afegeix que el “factor actiu estimulant més actiu” entre els que tenien a l'agenda aquest aixecament era el “grup de totalitaris que, en nom d'un nacionalisme radical, anaven introduint en les masses ingènues dels partidaris la fe en el vigor dels mètodes de força”. Aquest grup de totalitaris eren evidentment les Joventuts d'Esquerra Republicana d'Estat Català, liderades pel mateix Dencàs i per Miquel Badia, el "capità collons", de qui s'ha parlat tant aquests dies arran de la devoció del president Torra per algunes figures històriques del catalanisme. Però, més que pel retrat d'aquests personatges, el testimoni d'Hurtado és important perquè ens recorda que la vella distinció entre els motius reals i els pretextos no només serveix per explicar a la manera de Tucídides els orígens de la guerra del Peloponès. La influència dels qui no volen que cap negociació transaccional sensata els espatlli el que veuen com un bon pretext acostuma a ser decisiva en moltes històries, sobretot en les que acaben malament."

Josep Maria Ruiz Simon a La Vanguardia del 12.06.2018

Estat sense estat

"La divinitat és el que s'anomena un estat sense estat, una imatge sense res a dins, insondable; però gràcies a ella el món pot ser modelat i transformat."


Del Wenzi 101

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Tornar a asfaltar

Hernández Pijuan 1978

"Els dos nacionalismes, l'espanyol i el català, van consolidar les seves posicions irreductibles ajudant-se de manera explícita. Si obtenien el suport d'una gran part de les seves respectives societats era gràcies al fet que, treballant en tàcita aliança, no acceptaven cap més camí que el de la confrontació. L'uniformisme espanyol i el sobiranisme català són antagònics: però, per mantenir l'hegemonia als seus territoris respectius, necessitaven que l'altre els ajudés no cedint ni un pèl. A tots dos els convenia que les terceres vies no tinguessin versemblança. Que apareguessin davant de les seves respectives societats com una claudicació, una covardia, una cessió vergonyosa a les posicions de l'enemic.

Per això, des del precís instant de la caiguda de Rajoy, ha cristal∙litzat a Catalunya una enyorança de la duresa espanyola. Per exemple: s'ageganta, no solament, la imatge de Borrell, sinó les seves frases més aspres, tot silenciant les que pronuncia en línia de tercera via, com la de recuperar les parts de l'Estatut escapçades pel TC. Per descomptat, recuperar-lo ja no forma part del discurs independentista, però podria interessar a una part dels seus votants. Hi ha dues menes de votants independentistes: els que ja han desconnectat i els instrumentals. Aquests darrers van anar-se radicalitzant perquè allò que oferia el PSC no semblava versemblant. Ara podria ser-ho. Podria! Si el Govern de Sánchez aguanta, el PSC i els comuns estaran en condicions de tornar a asfaltar la seva ruta, fins ara bloquejada.

Fer versemblant la tercera via dependrà del que pugui moure Madrid, sí, però una part essencial dels deures només es pot fer des de Catalunya: aconseguir que retornin al catalanisme no solament els independentistes pragmàtics, sinó també aquells sectors que, per reacció emocional a la ruptura amb Espanya, van abandonar-lo per passar-se a la frontal negació de la catalanitat que propugna Ciutadans. I això implica acceptar que el catalanisme també ha de revisar el seu discurs (donant als castellanoparlants el protagonisme que els correspon)."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 13.06.2018

Posicions religioses

Hernández Pijuan 1996

Aquesta reflexió se situa en un nivell previ a les tradicions religioses particulars. Mira d'establir alguns posicionaments sobre el fet religiós en general. Ens limitarem a tres posicions que semblen més mereixedores d'atenció.

Anomenarem posició A a la que considera que la divinitat és una entitat real preexistent al mateix cosmos (de fet, es considera a la divinitat com a creadora del cosmos, de la natura). Els humans poden constatar l'existència de la divinitat, d'alguna manera entrar-hi en contacte, comunicar amb ella. L'experiència mística seria un punt àlgid d'aquesta comunicació. L'experiència religiosa és una experiència prèvia als esquemes religiosos rebuts, no necessita d'aquests esquemes per a esdevenir. Després es pot reflectir en aquests esquemes, però no els necessita com a condició prèvia. L'experiència religiosa dóna lloc a una manera de viure amb sentit, dignitat i qualitat. Aquesta és la posició majoritària en el si de la majoria de tradicions religioses, i per a algunes d'elles és condició imprescindible per a formar-ne part.

Anomenarem posició B a la que considera que la divinitat és una construcció cultural que fa possible l'experiència religiosa quan les persones entren en contacte amb la construcció, el desplegament de la qual pot ser molt ampli. Per a aquesta posició la divinitat és una magnífica, potentíssima, imprescindible construcció cultural humana que té un paper fonamental en el desenvolupament de la vida humana; tot un seguit de generacions ha anat treballant i enriquint aquesta construcció, i deixant que formés part dels seus itineraris vitals. En el marc d'aquesta construcció cultural a la divinitat se li poden atorgar simbòlicament la preexistència i la capacitat de creació: se li pot atorgar l'atribut de la preexistència per subratllar la seva incommensurabilitat amb el cosmos, el seu caire de "totalment altre", de "no identificable amb res", de "sant", cosa que porta a evitar tota idolatria, tota identificació de la divinitat amb alguna cosa aprehensible (perquè per a poder jugar un paper clau en la vida humana no s'ha d'identificar amb res); i se li pot atorgar l'atribut de la capacitat de creació per subratllar el valor de tot el cosmos del que formem part (veure la narració de la creació al començament del llibre del Gènesi i la seva insistència en la bondat del que s'anava creant, inclòs l'ésser humà). Però cal anar amb compte amb aquestes atribucions simbòliques, com també amb altres com les de la omnipotència, a omnipresència o la omnisciència de la divinitat; indiquen aspectes remarcables de la dinàmica de la divinitat, i són útils, però queda pendent i planeja pel darrera la qüestió del mal. També en aquesta posició B es considera que l'experiència religiosa dóna lloc a una manera de viure amb sentit, dignitat i qualitat.

Anomenem posició C a la que considera que es pot accedir a una manera de viure amb sentit, dignitat i qualitat sense necessitat de cap construcció cultural vertebrada per la noció de divinitat. Es considera que les tradicions religioses han ajudat a potenciar aquesta manera de viure, i encara poden ser font d'inspiració en la recerca d'aquest objectiu, però no són imprescindibles i en el marc de la cultura actual més aviat són un obstacle. Es pot donar una recerca laica de la interioritat que genera una vida de qualitat humana profunda, i això és el que cal potenciar en l'actualitat.

Hi pot haver altres posicions, però és el debat entre aquestes tres el que considerem més pertinent, més rellevant, més potencialment fecund. Constatem, però, que en general aquest debat no es produeix. Cada posició mira amb recel les altres dues. No es considera que puguin compartir dinàmiques comunitàries. Són més un enemic que un aliat. L'objectiu compartit de promoure una vida humana amb sentit, dignitat i qualitat no es considera suficient com per que passi a primer pla i permeti articulacions operatives entre les tres posicions. Si més no, en la pràctica.

Considerem que això és una desgràcia. Que les diferents perspectives conceptuals prevalguin sobre l'objectiu vital pragmàtic costa d'entendre, però és així. Els conceptes bloquegen el compartir i col·laborar, fins i tot bloquegen el diàleg. Són tres mons desconnectats, que van cada un pel seu compte (quan no estan en guerra oberta) i tendeixen a afeblir-se i a ser cada cop menys significatius (cada un d'ells i en conjunt) en el marc de les societats contemporànies (per molt que els sociòlegs de la religió diguin que, excepte a Europa, les tradicions religioses estan en plena forma).

Regal enverinat

Hernández Pijuan 1999

"Ser libre es algo tremendo; algo descomunal; inaudito (como inaudito es hallarse siempre imantado por el límite; por eso la pasión del vértigo es la expresión misma de esa polarización limítrofe que define nuestra condición). Y algo vertiginoso (y por consiguiente inaudito) constituye poseer como envevenado regalo la libertad."

Eugenio Trías a Foc Nou, desembre de 1999, p. 21

Ordre quotidià

Fautrier 1929

"Es tracta d'aconseguir una implicació en les coses que no tingui tant de pes sobre l'ordre quotidià. L'ordre quotidià és l'única cosa que importa. L'única cosa que importa. L'ordre dels dies, dels matins i de les tardes. I el nivell en el que això pot comprendre's i modificar-se, un nivell que està per sota de l'ordre quotidià, és el nivell en el que cal fer totes les accions. És el nivell de les energies, com dir-ho? El nivell de les energies, de la pròpia força, de l'impuls intern, d'allò que determina que un dia, de sobte, diguis prou definitivament. El nivell en el que les coses es formen, prenen cos i arriben a donar-se. El nivell de les energies, de les pròpies energies. El nivell en el que les forces, totes les forces, fins el límit de la fatiga darrera, de la fatiga insuperable, es destinen cap a una cosa o cap a una altra. I el que cal fer és una cosa senzilla. Cal dedicar no tot el temps, sinó totes les energies, a allò que t'has proposat de fer, i no a allò que t'ha estat imposat de fer. Entre el que t'has proposat de fer i el que t'ha estat imposat de fer, entre aquests dos corrents demolidors, hi ha una diferència subtil, una diferència de matís mínima. Una diferència que gairebé no existeix, que pels altres pot passar completament inadvertida. Pels altres pot ser un absolut misteri. Però aquesta diferència subtil, aquesta diferència mínima de matís, és decisiva. D'ella depèn tot."

Lluís Nacenta al seu blog 19 preguntes (entrada del 17.02.2018)