Hernández Pijuan 1988 |
"Aquestes tres coses són d'importància essencial quan ens enfrontem amb un problema immens: 1) Hem de comprendre que no hem de seguir la nostra inclinació personal, per agradable i apremiant que sigui, ni actuar d'acord amb ella; 2) No hem de permetre que el nostre temperament, intel·lectual o emocional, o la nostra idiosincràsia, regeixin la nostra vida i la nostra acció; 3) No hem de ser moguts per les circumstàncies. Si podem comprendre aquestes tres coses plenament, llavors ens podrem enfrontar a aquest immens repte, a aquest enorme problema: que l'ésser humà està en perill. (...) No un individu en particular, sinó l'ésser humà en la seva totalitat està en perill. (...) L'ésser humà ha perdut - si és que mai l'ha tingut - l'origen, la font, la fondària, la vitalitat de tornar a viure; s'ha tornat un ésser humà solitari, atemorit, ansiós, presoner de la desesperació, descontent, infeliç, en gran dolor. (...) L'home ha arribat al final de les seves invencions, les seves creences, els seus dogmes, els seus deus, les seves esperances, les seves pors; ha arribat a un final absolut. (...) Havent entès això, si és que ho podem entendre, hem de començar a esbrinar com renovar la ment, com renovar la totalitat de l'ésser. (...) Com una ment que ha estat tan fortament condicionada per tants segles, a través de tanta agonia, com es renovarà una ment així, de manera que pugui funcionar i pensar de forma totalment diferent? (...) ¿És possible trencar aquest condicionament i no caure en un altre, sinó ser lliures, de manera que la ment pugui ser una cosa nova, sensible, viva, alerta, intensa i capaç? (...) El primer que cal comprendre és que no podem dependre de ningú per a ser descondicionats. Quan comprenem això, o bé ens espantem perquè no ens podem recolzar en ningú, sinó que ens n'hem de sortir per nosaltres mateixos i això ens fa por, o perdem tot temor i veiem que hem de treballar perquè ningú ens pot ajudar, i llavors tenim vitalitat, tenim energia, tenim l'impuls per fer-ho. I només podem tenir aquesta energia aquest impuls i aquesta vitalitat quan no depenem de ningú ni tenim por. (...) Si estem alerta de quan condicionats estem, de quins són els factors que ens condicionen, de les nostres circumstàncies, llavors, estant alerta de tot això, podem fer alguna cosa. Però si no estem alerta, no podem fer res. El primer és estar alerta del nostre condicionament: com pensem, com sentim, quins motius hi ha darrera d'aquest pensar i d'aquest sentir. (...) Hem de veure la nostra complexitat, però només la podem veure si som completament senzills. (...) Però ser senzills és una de les coses més difícils. (...) Sabem que només podem mirar un arbre, una flor, la bellesa d'una tarda, quan els nostres ulls no estan emboirats, quan les nostres ments no estan divagant, quan no estem torturats pel nostre particular i petit problema. Llavors podem mirar l'arbre, i el capvespre té bellesa, llavors, per aquesta senzillesa, podem observar. (...) Ens hem de veure a nosaltres mateixos com a éssers humans, el que en realitat som i no el que pretenem ser i totes aquestes bestieses. Per veure-hi molt clarament hi ha d'haver llum, i no hi ha llum si traduïm el que veiem en termes de "m'agrada" i "no m'agrada". (...) Per veure qualsevol cosa hi ha d'haver llum, i per tenir llum hi ha d'haver cura amorosa, i amb claredat i cura podem observar. (...) Així podem començar a descobrir per nosaltres mateixos la font de tota vida; aquesta font que s'havia assecat, que l'ésser humà ha estat cercant eternament."
J. Krishnamurti a L'ésser humà està en perill, Nova Delhi, 1966
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada