Dir-se cristians

Benedetto Croce al seu estudi de Nàpols el 1946. Fotografia de Federico Patellani

Els experts ens recorden sovint que el context condiciona el text. Una mateixa frase pot expressar posicions prou diferents en funció del marc sociocultural en el que es planteja.

Això és prou clar amb l'escrit Perquè no ens podem no dir "cristians" del gran filòsof liberal napolità Benedetto Croce, fet a Itàlia el mes d'agost de 1942 i del que ara la revista VIA, del Centre d'Estudis Jordi Pujol, ha volgut, amb molt d'encert, celebrar el 70è aniversari publicant-ne la traducció al català i acompanyant-lo de diferents aportacions que ens permeten situar millor aquest magnífic document. Amb això VIA fa un bon servei a la cultura catalana i aconsegueix un dels seus números més reeixits.

Aquest número 18 de la revista VIA ens assenyala que el text de Croce, molt ric i matisat, era un posicionament contra la cultura feixista fet per un intel·lectual les obres del qual havien estat incloses a l´Index pel Vaticà el 1934. Va ser rebut polèmicament tant a dins com a fora de l'Església Catòlica. Llegit avui se'ns mostra com una preciosa lloança del cristianisme, molt proper a la sensibilitat des de la qual molts vivim actualment aquesta tradició religiosa.

Ara bé, el títol del ric dossier que la revista dedica al tema (o sigui, l'expressió "podem no dir-nos cristians?") separat del text de Croce pot ser fàcilment un exemple del pes del context que indicàvem al principi. Fins i tot avui, en un cert context pot ser una lloable invitació a expressar la pròpia identitat cristiana, a no tenir reticències a anomenar-nos cristians tant en la nostra intimitat, a l'hora de designar la nostra identitat ideològico-religiosa, com a nivell públic, no amagant la nostra condició de cristians ni com a individus ni com a col·lectiu. Res a dir.

Però en altres contexts aquesta expressió podria esdevenir actualment la reivindicació de la manifestació pública d'una identitat que es considera que ha patit un procés de marginació, que ha estat injustament oblidada o menystinguda. El que encapçalava un escrit antifeixista pot acabar essent utilitzat fàcilment com un eslògan antisecularista, anti societat laica o com li vulguem dir. Des d'aquesta posició, es voldria no només que les persones es puguin presentar públicament com a cristianes - ningú no ho ha prohibit, tot i que és cert que en certs entorns això pot generar incomprensió o fins i tot mofa -  sinó que la mateixa societat com a conjunt recuperés una vinculació pública al fet cristià. Una vinculació que, en el cas de Catalunya, havia estat omnipresent en la pràctica totalitat dels seus mil anys d'història. Neixem "de la mà de l'abat Oliba", per dir-ho d'alguna manera, i quedem vinculats a la tradició cristiana amb tanta intensitat que el bisbe Torras i Bages podrà formular el seu "Catalunya serà cristiana o no serà".

Personalment, no he deixat de "dir-me cristià". Per mi, això vol dir que la narració sobre Jesús de Galilea del Nou Testament i alguns dels impactes històrics que ha tingut són un element rellevant en la meva visió del món i de la història, en la meva concepció de l'ésser humà i la vida humana, i que aquesta narració juga un paper de referent clau en la meva vida, ressona profundament en el meu interior. Potser d'altres consideraran que aquest criteri és insuficient per anomenar-se cristià, i me'n qüestionaran el dret. Podem parlar-ne.

Però tinc clar que no pot designar-se com a cristiana una persona o una societat no impactada de facto i a fons per la figura de Jesús, tot i que això hagués estat així en el passat, tot i que el cristianisme hagi tingut un pes considerable en la seva formació. I crec que actualment la nostra societat catalana no està impactada per la figura de Jesús (i en aquest sentit és coherent que l'Església Catòlica parli de re-evangelització del país: la secularització ens ha "desevangelitzat", això és un fet). Hem deixat esvair l'impacte cristià a casa nostra, bàsicament per culpa de la incapacitat que hem tingut els mateixos cristians de fer-lo rellevant. Fa poc en Halil Bárcena deia que a la gent religiosa actual li fan falta tres coses: conèixer millor la seva tradició, tenir esperit crític i ser capaç d'oferir una presentació atractiva de la seva fe. Això és cert per a gairebé totes les tradicions religioses, i també per la cristiana, si més no a casa nostra.

Per tant: reivindicar ara a Catalunya que "no podem no dir-nos cristians" no tindria sentit, per molt que mirem de recorrer al pes de la història. El decisiu és el present. El que no vol dir que no puguem desitjar tornar a fer de Catalunya una societat on la referència cristiana hi sigui rellevant, fins i tot identitària, i treballar per aconseguir-ho. Però ho hem de fer, no reivindicar-ho emmig de laments i nostàlgies. No és el cas de VIA, que posant el tema sobre la taula a través del text de Croce evita aquest perill.