diumenge, 26 de desembre del 2010

Novel·les d'avui



Klee 1915



"Les veus del Pamano" i "Maletes perdudes" són dues novel·les fetes amb força intel·ligència i molt d'enginy. Ben plantejades, ben construïdes, ben realitzades (tot i que en alguns moments és difícil no veure-les com un enfilall de tòpics). Són entretingudes i han tingut èxit, s'han traduït a molts idiomes, funcionen bé. I enganxen, fan venir ganes d'anar llegint fins al final (com també passa, per exemple, amb "Ensemble, c'est tout" d'Anna Gavalda, o "An equal music" de Vikram Seth, o amb les telesèries de Benet i Jornet i altres dels nostres especialistes en la matèria).

Són grans novel·les? Són obres d'art? Això ja no queda clar. Com a best-sellers són bons. Per ser grans novel·les, els hi manca alguna cosa. Podríem dir que no n'hi ha prou amb una bona història, ni que sigui més o menys verídica, o amb unes referències acurades, o amb una notable habilitat per reflectir determinades situacions, per fer una gran novel·la.

Em sap greu dir-ho, perquè sé que han agradat a molta gent, però des del meu punt de vista els hi manca un dring d'autenticitat. Els personatges no són prou reals, humans, amb gruix; són més aviat plans, una mica massa esquemàtics i previsibles. Són més personatges que persones. Més peces d'una estructura que palpitacions de vida; més estereotips que identitats pròpies. Són eines al servei de la trama, i no éssers humans que la trama ens revela, ens permet conèixer en la seva riquesa i complexitat, en la seva originalitat i inesgotabilitat, per senzills que siguin.

Demanar això és posar el llistó molt alt? Potser sí. És això fer elitisme, adoptar posicions il·lustrades, allunyar-se del que la gent desitja? No ho crec. Si tant parlem d'aspiració a l'excel·lència, no hem de ser una mica exigents? Ens podem acontentar amb bons best-sellers? No ens cal mirar d'anar més enllà? No és aquesta una pretensió lícita i convenient per a la nostra cultura? És que no som massa fràgils com a cultura per conformar-nos amb segons què? No hem de desitjar i mirar d'assolir el més alt nivell en tot el que fem?



1 comentari:

Marc Arza ha dit...

"Els jugadors de Whist" de Vicenç Pagès-Jordà. Les referències pop potser la fan light però és una de les millors novel.les de la dècada. Amb personatges complerts i aquella mirada als racons foscos del moment que tenen els grans narradors.

Acabo de començar el "Maletes perdudes" i encara no en puc dir res. D'aquí a uns dies torno i apunto un comentari.

Salut i bona entrada d'any,

Marc Arza