Té sentit a la Catalunya d'avui que en una església de poble, en el marc d'una cerimònia de comiat d'una persona, es prohibeixi que s'hi llegeixin textos hindús, buddhistes, islàmics o taoistes? Quan parlem tant de multiculturalitat, de diàleg interreligiós, d'aliança de civilitzacions, té sentit que això passi en el comiat d'una persona que ha dedicat bona part de les seves energies a aquesta tasca? Quan els organitzadors de l'acte ho desitjaven, i els veins del poble ho veien bé, té sentit que una autoritat jeràrquica ho prohibeixi? O, més aviat, que ho pugui prohibir? Que no són del poble on es troben, els nostres temples, esglésies, capelles, fins i tot catedrals? Que són propietat d'una multinacional amb delegats al territori? Que no s'han fet amb els esforços i els diners de la gent i al servei de la gent, els nostres "espais sagrats"? Quina és aquesta noció de "text sagrat" que només adment com a tals els de la pròpia tradició i exclou els de les altres? Té lògica poder llegir un poema d'un poeta català del segle XX i no un text del Daodejing?
“L’atman posseeix ment, té a prana per cos, és la forma de la llum, concep la veritat, té per essència l’espai, conté totes les accions, tots els desigs, totes les olors, tots els sabors, abasta tot el que és, no té paraules, és indiferent. Aquest és el meu atman dins del cor, més petit que un gra de civada o de sègol o de mostassa, més petit que un bri de mill. Aquest és l’atman dins del meu cor, més gran que la terra, més gran que l’atmosfera, més gran que el cel, més gran que aquests mons.” (De la Chandogya Upanishad)
“Oh, Déu meu! Posa llum dins el meu cor, llum en la meva tomba, llum en la meva oïda, llum en la meva vista, llum en els meus cabells, llum a la meva pell, llum en la meva carn, llum en la meva sang, llum en els meus ossos, llum davant meu i llum darrera meu, llum sota meu i sobre meu, llum a la meva dreta i a la meva esquerra. Oh, Déu meu!, acreix la meva llum, dona'm llum, converteix-me en llum, Oh, llum de la llum, per la teva misericòrdia, oh, Misericordiós.” (De la tradició islàmica)
“Com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l'ànima del savi quan escolta les paraules del Dhamma. “ (Dhammapada, 82)
“La bondat suprema és com l’aigua que ho afavoreix tot i no rivalitza amb res. Ocupant la posició menyspreada pels altres, està molt a prop del Dao. La seva posició és favorable. El seu cor és profund. La seva paraula és fidel. El seu govern està en perfecte ordre. Compleix les seves tasques. Treballa incansablement. No rivalitzant amb ningú. És irreprotxable.” (Daodejing, 8)
“Tot és plenitud. Plenitud allà, plenitud ací. D’aquella plenitud neix aquesta plenitud. I arreu, idèntica a si mateixa, roman la plenitud.” (De la Isha Upanishad)
“Trenta radis convergeixen al mig però és el buit que hi ha entre ells qui fa moure el carro. Es treballa per fer recipients, però és el buit intern el que possibilita el seu us. Una casa està foradada de portes i finestres. Segueix sent el buit el que permet habitar-la. L’ésser dóna unes possibilitats, i és pel no-ésser que se les utilitza.” (Daodejing, 11)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada