Sobre la qualitat humana

Picasso 1908

La noció de qualitat humana és important, fins i tot clau, decisiva. Per això val la pena fer esforços per precisar-la, ja que no és tan òbvia com pot semblar a primera vista. És una noció fugissera, i és possible que sigui més fàcil constatar-la que no pas definir-la. A més, fàcilment deriva sigui cap al camp de l'ètica, sigui cap al camp de l'espiritualitat.

El nostre punt de partença serà considerar la qualitat humana com una certa manera de ser, combinació de coneixement, criteri, interès, equilibri i profunditat que genera persones serenes, coherents, fiables, capaços d'assumir i posar en pràctica els valors fonamentals.

Seria una mena d'estructura de la personalitat que mira d'incorporar una mirada atenta a com són les coses, una certa finor a l'hora de situar-les en la seva justa mesura i proporció, un interès intens pel que ens envolta –el contrari de la indiferència, podríem dir- i una disposició a deixar-nos impactar per aquesta realitat que copsem, una capacitat de ponderació, de trobar el camí del mig, de practicar el “de res, massa” dèlfic, de tenir seny i mesura, de no deixar-se emportar per extremismes ni eixelebraments, i la capacitat d'anar més enllà del que veiem a primera vista, buscant el que hi ha en el fons de les coses, el que queda amagat en una primera mirada superficial, allò que ens diuen les coses quan ens hi fixem i hi dediquem temps, quan les interroguem per fer-los dir allò que porten a dins, la trama invisible de les coses, per fer aflorar la seva cara oculta, per explorar el que signifiquen més enllà de la primera aparença, quin sentit tenen, a què responen i corresponen, quins valors transmeten.

La noció de qualitat humana és un concepte històricament canviant, una estructura on hi ha elements que desapareixen i altres que s'incorporen, al voltant d'un nucli més estable. Els components d'aquest nucli haurien de ser considerats bàsicament com a elements afavoridors de la qualitat humana, sense tenir el caràcter d'imprescindibles (dit d'una altra manera: es pot accedir a la qualitat humana sense algun d'aquests components), encara que també és cert que, segons com, poden ser considerats com a trets característics, com a traços definitoris, de la qualitat humana (en altres paraules: que qui accedeix a la qualitat humana fàcilment té bastants o la totalitat d'aquests components).

Entre aquests components destaquen els cinc següents:

1) Un component d'harmonia interior i assumpció amb conformitat de les característiques bàsiques de la naturalesa humana, una assumpció agraïda de les dinàmiques de la vida

2) Una aspiració a assolir majors nivells d'aproximació al desitjable en l'àmbit del projecte de vida personal (aspiració a major plenitud, a major perfecció)

3) Una sensibilitat al dolor aliè acompanyada per una capacitat d’implicar-se en iniciatives per reduir-lo

4) Una sensibilitat a la grandesa i bellesa del món, de la vida

5) Una capacitat d'acceptació de les situacions percebudes com a indesitjables però no modificables.

Aquest nucli més estable es traduiria en l'encarnació de certs valors fonamentals (autenticitat, honestedat, bondat, generositat, compassió, solidaritat, dignitat, etc.), que passarien a formar part d'aquestes "característiques més transtemporals" de la qualitat humana.

La qualitat humana es manifesta, d'una banda, com un mirar el món des de la profunditat o des de la distància, una mirada serena, lúcida, penetrant, comprensiva, benvolent. Seria un punt de vista, una actitud, una manera de ser i mirar el món. D'altra banda, es presenta com una dinàmica d'aspiració, un itinerari de creixement personal, de maduració.

En definir la qualitat humana apareixen dues tendències. Una de màxims, que inclou tot allò que en una època determinada forma part de l'ideal humà. Hi podrien quedar incloses la moralitat, la bona formació intel·lectual i física, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació, coneixements, habilitats, experiència), les bones condicions personals (intel·ligència, salut, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.), la sensibilitat, l'espiritualitat... I una altra de mínims, que opta per una noció de qualitat humana molt específica, diferenciada dels aspectes esmentats, una noció més intuïtiva, més fugissera, en la que la qualitat humana no presenta gaire dimensions, sinó que és més aviat concebuda com un nucli irradiant difícil de delimitar però que altres poden percebre i un pot desenvolupar, en el sentit de fer-lo més intens, més il·luminador, més que no pas més gran en dimensió (en aquesta reflexió s'utilitza aquesta opció de mínims).

És possible que la noció de "qualitat humana" proposada derivi d'una aspiració a definir un ideal humà sense recórrer a l'àmbit ètic/moral o a l'àmbit religiós/espiritual (seria així una versió "actualitzada" de nocions com "virtut" o "santedat"). El canvi social porta de vegades a la necessitat d'utilitzar nous termes per antigues problemàtiques, paraules que puguin ajudar a trencar prejudicis, que puguin donar accés a realitats que per altres camins resultarien de difícil aproximació. Hi pot haver, doncs, una relació entre l'ús de la noció de "qualitat humana" i la secularització de la societat (la seva autonomització de l'àmbit religiós/espiritual). Però això no té perquè suposar una desqualificació de la noció.

Cal recordar també alguns aspectes complementaris que permeten una aproximació més exacta a la noció de qualitat humana. En primer lloc, cal indicar que no tothom té desplegada la seva qualitat humana a un mateix nivell o grau, però que aquesta és present en totes les persones com a potencial, com a capacitat no activada. El que vol dir que la qualitat humana es pot treballar, desenvolupar, aprofundir.

En segon lloc, cal recordar que el desplegament de la qualitat humana no és el fonament de la dignitat intrínseca de la condició humana (tot i que el potencial de qualitat humana sí que atorga dignitat). Machado ho formulava així: "Por mucho que un hombre valga, nunca tendrá valor más alto que el de ser hombre.” Es tractaria de la "modèstia" de la qualitat humana: no pretén ser allò que dóna valor a l'ésser humà, l'ésser humà (i tot ésser humà) és valuós per ell mateix, més enllà del seu desplegament de la qualitat humana.

En tercer lloc, cal assenyalar que la qualitat humana no es pot mesurar, no hi ha "indicadors" quantitatius de qualitat humana (encara que sí que hi ha indicis que la revelen). Això dificulta la objectivació i la seva presa en consideració (potser només qui hi és sensible pot copsar-la o valorar-la, pot detectar aquests indicis).

En quart lloc, és oportú diferenciar la noció de qualitat humana de la de comportament irreprotxable, inatacable. En molts moments i aspectes es dóna una coincidència entre les pràctiques derivades de les dues nocions, però es pot ser una persona amb qualitat humana i tenir comportaments atípics, heterodoxos des del punt de vista de les pràctiques socialment més acceptades. Així mateix, tota persona (i per tant també les que aspiren explícitament a millorar la seva qualitat humana) pot tenir debilitats o cometre errors. És possible, doncs, dir que la qualitat humana porta a aspirar a la bondat i al comportament irreprotxable, però amb plena consciència de les limitacions de la condició humana, o que la qualitat humana porta a mantenir tenaçment l'aspiració a la bondat tot i la consciència de les pròpies imperfeccions i limitacions. La qualitat humana aspira que la persona no s'hagi de forçar a fer el bé, sinó que pugui transformar-se a si mateixa de tal manera que el bé li sigui fruit espontani (canviar el propi cor de pedra a carn, en expressió del salmista); la qualitat humana aspira a una reconfiguració profunda de les estructures mentals, de la personalitat, del "manera de ser".

Gandhi afirma: "La identificació amb tot el vivent és impossible sense autopurificació. Sense autopurificació, l'observació de la Llei de la No-Violència no és més que un somni buit. Ningú pot fer el bé si no és des del cor." Tagore ja suggeria aquesta direcció en el 184 dels seus "Ocells perduts": "Qui es preocupa massa per fer el bé no té temps per ser bo." És la línia que portava el Mestre Eckhart a afirmar: "La gent no hauria de preocupar molt pel que fa, sinó que hauria de preocupar més pel que és. Si la gent fos bona, la seva naturalesa i els seus actes ho mostrarien. Si ets just, així són les teves obres. No pensis en vestir-te de santedat en els fets, la santedat depèn de l'ésser. No és l'obra la que ens santifica, sinó nosaltres els que santifiquem l'obra." Perspectiva apuntada pel Nou Testament: "Així, tot bon arbre dóna bons fruits, però l'arbre dolent dóna fruits dolents. No pot el bon arbre donar mals fruits, ni l'arbre dolent donar fruits bons."(Mateu 7, 17-18). José Luís L. Aranguren planteja molt bé aquesta qüestió i la dels valors en la seva breu i bella obra “La ética de Ortega” (Madrid: Taurus, 1958), on esmenta, igual que a la seva “Ética”, la importància de l’ethos, el caràcter o personalitat moral, el tarannà. Aranguren assenyala així mateix com Ortega prioritza la manera de ser de la persona sobre els actes; en un text recollit per Aranguren, Ortega utilitza la referència al passatge de l'evangeli de Mateu que acabem d'esmentar en suport de la seva posició. Aranguren afegeix una aclaridora matisació (nota 42): "Encara que la moralitat dels actes hagi de posar-se en relació amb la persona de qui procedeixen, això no és obstacle per a que ells siguin bons o dolents en si mateixos també". La nostra insistència en la qualitat humana no s'hauria d'interpretar com un menyspreu del bon comportament moral, sinó més aviat com una defensa de l'ethos, de la configuració profunda del caràcter, enfront de la simple adequació a normes.

Segons la definició proposada de qualitat humana, aquesta no consisteix en un paquet de valors sinó que ve a ser un entramat previ (conceptualment, no cronològicament) que permet o facilita la pràctica dels valors. La qualitat humana no s'identifica amb la possessió de determinats valors (ser bo, ser honrat, etc.) sinó que és un conjunt de característiques personals que creen una predisposició, una condició favorable, una facilitat, una certa tendència espontània a assumir, personificar, encarnar valors. El que no exclou que la construcció de la qualitat humana no passi en bona part per treballar valors: la gènesi de la qualitat humana és complexa, com tot procés educatiu, i en ella la confrontació amb els valors té un pes i un paper de primer ordre.

La qualitat humana aniria associada a prendre's la vida seriosament, en profunditat, i per tant dissociada de l'evasió, de qualsevol intent de no afrontar la realitat. La qualitat humana aniria associada a anar fins al final amb les persones i les situacions, i conseqüentment dissociada de la frivolitat i superficialitat, de la inconstància i de la manca de compromís.

Tres petites imatges ens poden ajudar a evocar-la. Per una banda, es pot concebre la qualitat humana com la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir. O com la capacitat de viure amb sentit enmig de la dificultat i el sofriment. En segon lloc, es pot relacionar amb la capacitat dels humans d'apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se ells mateixos en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament. Finalment, podem considerar que la qualitat humana aniria lligada al desenvolupament de certa profunditat existencial i vital. Seria, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria.

Fent servir un llenguatge més poètic, podríem dir que d'alguna manera, la qualitat humana està relacionada amb la pròpia capacitat d'estimar; amb fer-se un mateix més subtil i profund; amb fer més subtils i profundes les relacions amb els altres, i fer més subtils i profunds els col·lectius, les societats. La qualitat humana fa les persones, les relacions i els col·lectius més madurs, més serens, més valuosos, més respectables, més venerables. Dóna qualitat, valor i intensitat de color a la realitat. Dóna aplom i dignitat, consistència i substància, gràcia i esplendor; és fer-ho tot més lluminós, més fi, més transparent.