Referències triàdiques

Botticelli 1484

La tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat que nosaltres utilitzem com a eina d'anàlisi i d'orientació pràctica guarda paral·lelismes amb altres tríades més habituals, situades en un pla més teòric i dotades de major riquesa i potencial d'aportació, de major gruix intel·lectual. La nostra reflexió té un caràcter més orientat a la pràctica, més lligat a les possibilitats concretes d'induir itineraris de transformació personal (d'aquí la insistència en la dimensió del "treballar": treballar la sensibilitat, la qualitat humana, l'espiritualitat). La major o menor validesa de la nostra proposta dependrà de la seva capacitat de generar orientacions o processos personals.

Val la pena recordar algunes d'aquestes grans tríades formulades en el marc de potents reflexions intel·lectuals i indicar possibles paral·lelismes, equivalències o analogies amb la que nosaltres proposem. Això portarà potser a una comprensió més afinada de la nostra distinció i ajudarà a situar-la millor en el nivell més operatiu que li correspon.


Estètica, Ètica i Espiritualitat

La primera tríada és la formada per Estètica, Ètica i Espiritualitat. En relació a aquesta, la tríada proposada per nosaltres tendeix a situar els comportaments morals concrets (el que Aranguren, amb Zubiri, denomina la "moral com a contingut") en l'àmbit de la sensibilitat, la qual cosa obre el camí per a suggerir un cert paral·lelisme entre la qualitat humana i la "moral com a estructura". Es tractaria d'un paral·lelisme i no d'una identificació, perquè encara que aspiri a inspirar-se en el possible en ella, la nostra noció de qualitat humana, situada com hem dit en un pla més operatiu, no pretén assolir el relleu de la noció d’ethos com a "manera de ser" o forma de vida que es va adquirint, apropiant, incorporant al llarg de l'existència, com exposa Aranguren en el brillant capítol segon de la primera part de la seva "Ética". Aranguren inclou aquesta precisa cita de Zubiri: "El vocable ethos té un sentit infinitament més ampli que el que donem avui a la paraula "ètica”. L’ètic comprèn, sobretot, les disposicions de l'home en la vida, el seu caràcter, els seus costums i, naturalment, també el moral. En realitat es podria traduir per 'forma de vida' en el sentit profund de la paraula, a diferència de la simple 'manera de viure'." I Aranguren inclou també una bella cita de Helene Weiss per descriure l'ètica en el seu sentit primordial, en una accepció fins i tot prèvia, més fonamental, a la d’ètica com a mode de ser, però perfectament harmònica amb ella. Weiss considera l’ethos com el "lloc" que l'home porta en si mateix, la seva actitud interior, la seva referència a si mateix i al món; l’ethos seria la terra ferma, el fonament de la praxi, l'arrel de la qual brollen tots els actes humans.

El paral·lelisme entre la noció primordial d'ètica i la noció de qualitat humana que aquí es defensa és fecund, alimenta a aquesta darrera. S'ha preferit, però, parlar de qualitat humana i no d’ètica perquè es tracta d'un terme menys connotat en el llenguatge quotidià, al que d'altra banda el terme "qualitat humana" s'insereix amb notable comoditat. S'ha preferit perquè l'ús habitual del terme "ètica" sembla haver anat quedant en l'ús quotidià una mica allunyat d'aquesta noció primordial. El mateix mestre Aranguren -que amb el pas dels anys no ens queda més llunyà sinó més proper, pel que diu i per com ho diu- recorda que "la veritat és que ja des del mateix Aristòtil, la reflexió ètica havia començat a lliscar des del pla del ethos al dels éthe (héxeis), des del pla del seu caràcter moral al seu esqueixament en els diferents hàbits (virtuts i vicis)." Així doncs, tant la distinció de perspectiva d'anàlisi (entre un nivell més teòric i un de més operatiu) com la tendència del terme ètica a allunyar-se de la seva arrel, a limitar el seu sentit i a lliscar cap a un nivell més centrat en els continguts concrets, justifiquen l'opció aquí presa. El que no exclou que, explotant analogies, no puguem enriquir o matisar la noció de "qualitat humana" amb consideracions derivades del sentit més radical de la noció d'ètica.


Bellesa, Bondat i Veritat

La segona tríada és la formada per tres dels grans valors: Bellesa, Bondat i Veritat. Són tres grans camins d'aproximació a la realitat, compatibles i complementaris, que il·luminen així mateix amb els seus suggeriments analògics la tríada aquí proposada. Caldria aplicar a aquest nou paral·lelisme les consideracions que s'acaben de presentar a propòsit de l'ètica. I caldria tenir en compte que la correlació de Veritat amb Espiritualitat pot resultar explosiva segons com es faci, i alhora molt rica en estímuls per a la reflexió.


Pare, Fill i Esperit Sant

La tercera tríada seria la trinitat per excel·lència, la formada pel Pare, el Fill i l'Esperit Sant. El paral·lelisme és també aquí una gran font de suggeriments. Relacionar el Pare, el creador del món, amb la sensibilitat, o obertura activa, admirativa i agraïda cap a aquest món, càlid, protector i acollidor com un pare, obre moltes perspectives. La figura del Fill com a model i prototip de la humanitat, en les seves actituds vitals i en la seva relació amb el Pare, com a gran referent per la qualitat humana, compta amb una llarga tradició, baules de la qual serien les "Imitacions de Crist" i les pintures del rostre de Jesús. La connexió de l'Esperit Sant amb l'espiritualitat és òbvia, presenta una notable lògica, i ens porta a explotar metàfores com la de l'espiritualitat com a flama de foc, o com a vent impetuós, o com a do rebut i compartit que mou la nostra dinàmica interna... No és aquí el lloc per a un desenvolupament sistemàtic d'aquests paral·lelismes, però cal assenyalar el seu potencial de suggeriment. I recordar que a la imatge trinitària la relació entre els seus tres components és prèvia i prioritària respecte a la separació d'aquests components, els quals difícilment poden ser concebuts sense la relació amb els altres dos; és la relació la que configura els components, els quals no són previs a la relació ni poden existir fora d'ella, separats, essent més aviat facetes de la mateixa.


El món, Déu i l'ésser humà

La quarta tríada de referència seria la proposada per Raimon Panikkar en parlar de la perspectiva "cosmoteàndrica". Aquí el cosmos es correlacionaria amb la sensibilitat, el Teos amb l'espiritualitat i l’Andros amb la qualitat humana. L'íntima vinculació entre les tres esferes que porta a Panikkar a encunyar un nou i únic vocable per incloure-les a totes tres suggereix també l'íntima vinculació que ha d'existir entre sensibilitat, espiritualitat i qualitat humana, a la qual es fa referència en subratllar la seva interinfluència i el seu solapament. Aquesta connexió "forta" serà més evident per a aquelles persones que experimenten una ressonància amb els tres termes de la tríada, mentre que aquelles persones que no s'identifiquin amb algun dels termes tendiran a subratllar la seva autonomia més o menys plena. Això obre la porta a fecundes discussions.


Natura, cultura i cos-ment

La cinquena tríada seria la formada per la Natura (el que existeix sense els éssers humans), la Cultura (el que els éssers humans han produït i acumulat i que existeix independentment de l'existència del meu jo individual) i el cos-ment humà (el que només existeix si jo sóc). L'expressió "cos-ment" té la virtut d'emfasitzar la unitat i imbricació del cos i la ment, que a través de l'íntima unió del cervell amb la resta del sistema nerviós, formen un únic sistema que sovint tendim a separar. A la zona de solapament de naturalesa i cos-ment humà trobem els instints i les emocions (por, desig, ràbia...). En el solapament de cultura i cos-ment humà trobem el llenguatge, els coneixements, els valors i les religions, els quals existeixen socialment independentment de les persones, però són encarnats, personalitzats per cada cos-ment humà: el mateix llenguatge, els coneixements que un té, els mateixos valors, la pròpia religió... Els elements més específics del cos-ment humà són la consciència i la tríada sensibilitat - qualitat humana - espiritualitat, en la què centrem l'atenció en aquest text. La nostra tríada seria així una component de la tríada natura - cos-ment humà - cultura, que, des del punt de vista de la raó o del llenguatge lògic, abastaria la totalitat del que existeix.