Un dia afortunat

Hi ha dies especialment afortunats. No saps perquè, aquell dia tot encaixa i els moments magnífics s'encadenen sense fissures, sense cap nota discordant. Per a nosaltres, el 3 de gener de 2010 ha estat un d'aquests dies afortunats. Cap a mig matí ens varem endinsar per la part meridional del Cañón del Rio Lobos, una petita i preciosa gorja calcària enmig de terrenys d'arenisca, a cavall entre les terres de Sòria i les de Burgos. Ben aviat vàrem arribar a l'església de San Bartolomé, romànica, enigmàtica, ubicada en un terreny desnivellat, grisa i ataronjada. El seu exterior inclou un seguit de petits rostres i altres motius simbòlics, i dues finestres circulars mostren una mena d'estrella amb recorregut infinit. Dues enormes soques d'om presideixen l'espai d'accés al temple. L'indret és especial: les parets calcàries, no gaire altes però molt ben treballades pel riu i el temps, són també grises i ataronjades, i a les cúpules d'erosió que el riu hi ha anat excavant hi trobem precioses pintures abstractes d'un negre intens. És un d'aquells indrets que conviden a anar-hi tantes vegades com es pugui. Aquest dia, els colors eren especialment vius, ja que la pluja havia impregnat d'aigua el territori. El cel era d'un gris homogeni, l'aire transparent, la temperatura d'1º. Els voltors vigilaven, immòbils, des de les modestes alçades de les parets del canó, fet que els feia més pròxims del que és habitual. Varem seguir caminant riu amunt. La pluja es feu present -les capelines ens permeteren continuar- i la poca gent que havíem trobat fins llavors anà desapareixent, podent així gaudir en silenci i soledat de la bellesa rica i delicada, perfecta en les seves formes, com una miniatura d'un còdex medieval, del recorregut. Aquí, els murs calcaris i la vegetació es troben en perfecta harmonia. En ser ple hivern, els arbres de ribera deixaven observar amb major transparència els murs calcaris que delimiten el recorregut a banda i banda. Excepcionalment, el riu anava ple a vessar, de manera que en un cert moment el camí principal quedava tallat. Les ganes de continuar, però, ens van fer avançar per la banda de llevant del riu, seguint senders desdibuixats que ens van permetre allargar una hora més l'itinerari. Arraulits en una petita bauma que ens protegia de la pluja, varem dinar, per tornar després al punt inicial. La pluja es feu més intensa, així que amb l'X-Trail ens varem endinsar cap al sud fins a arribar al castell de Gormaz, espectacular runa d'una fortalesa musulmana del segle IX, encimbellada dalt d'un turó i amb una excepcional llargada. La vista és sensacional, amb el Duero als seus peus i preciosos camps llaurats amb les seves geometries i contrastos de color. Els vents ens van ser favorables, i durant uns minuts les boires es van esvair obrint davant nostre l'horitzó. El pas següent va ser Berlanga de Duero. Vista la seva bonica Plaza Mayor, vam anar a parar a la seva enorme i ben proporcionada col·legiata (edificada en només quatre anys a la primera meitat del segle XVI, i per tant amb plena unitat d'estil). Però la nostra atenció va ser immediatament captada per un estol d'estornells que volava justament damunt dels nostres caps i semblava tenir al campanar de la col·legiata com a eix del seu vol. Incansables, els estornells anaven construint a gran velocitat les seves espectaculars i canviants formes. Els teníem tan a prop que el so de les seves ales ens colpia en els moments de canvi de direcció. Embadalits, tot i el fred no podíem deixar de seguir-los contínuament amb la mirada. Els ocellets negres retallats contra el cel gris eren preciosos, i les figures de la seva indeturable dansa, fascinants. Devia fer més de vint minuts que els observàvem quan les campanes van tocar les sis i la groguenca il·luminació de la col·legiata es va engegar. Els estornells van continuar els seus exercicis acrobàtics en un cel cada cop més fosc, i en passar prop de campanar, els focus els hi canviaven el color, de manera que en lloc del negre sobre gris precedent, l'espectacle va passar a una nova fase cromàtica amb els ocells d'un color marró clar amb matisos groguejants sobre un cel blau fosc negrejant. Encantats, no podíem deixar de mirar el vol dels estornells. I cap a un quart de set, tot d'un plegat, els centenars d'estornells van començar a entrar en grans grups i de manera ordenada a les arcades del campanar; en pocs minuts eren tots dins, preparats per passar-hi la nit. Els focus no s'havien obert només, però, a la col·legiata; també el gran castell de la vila, amb les seves espectaculars quatre enormes torres circulars, quedava retallat al cel, creant una imatge fascinant que convidava a ser observada llargament. Costa de descriure, però la seva força i solemnitat ens van impressionar. Es feia tard, continuava ploviscant i fent fred, però ens va entrar el desig d'apropar-nos a la catedral del Burgo de Osma. L'immens recinte i l'espectacular campanar brillaven també sota els focus, i varem fer-ne la circumval·lació a peu; poca gent, silenci, els efectes de la llum sota la pluja... també aquí la fascinació es va fer present. Ens varem animar a caminar fins a l'harmònica Plaza Mayor, enmig del reflex al carrer mullat de les discretes però presents il·luminacions nadalenques i les persones, no gaires, que passejaven pel carrer. Un altre moment encantador. Tornant, en l'alegre foscor mullada de les solitàries carreteres, varem posar a gran volum la "llama de amor viva" i la "noche oscura" que portàvem en disc. Hi ha moments especialment adients per a segons quina música. Aquest en va ser un. Havien estat només unes deu hores, però tan rodones, tan completes, tan irrepetibles que ens ha fet il·lusió deixar-ne constància.