Soló i la "stasis"

Aquests dies de lectura de “The Grapes of Wrath” (1939), la gran novel·la de John Steinbeck sobre l'emigració del Mid West a Califòrnia a finals dels anys 30 del segle XX, i de debats sobre l’empadronament dels immigrants a Vic, he recordat que a la Grècia clàssica ja hi va haver migracions de grecs cap a noves terres. I que quan l'emigració no era la solució, s'havia d'entrar en una dinàmica de reformes del sistema que apaivagués la tensió social, com va fer Soló a Atenes. He anat als apunts d’en Carles Comas (una de les meves Bíblies); aquest és un resum de la referència que s’hi fa.

Soló fou un dirigent polític grec que, cap als volts de -575, va introduir a Atenes unes rellevants reformes per mirar d’apaivagar un clima social altament enrarit (la stasis, és a dir la tensió social, fou una constant en la història de les polis gregues; com que hi havia pocs recursos, n’hi havia prou amb l’existència d’una situació d’abús per a que la situació de la majoria esdevingués insostenible).

Soló va mirar d’incidir positivament, entre altres coses, en la situació d’endeutament i de submissió dels camperols i en el problema de la indefensió jurídica.

Els camperols grecs (“hectêmoroi”) havien de donar una sisena part de la seva collita als seus senyors i probablement estaven lligats a la seva terra sense poder-la deixar; els seus camps estaven assenyalats amb fites. Soló va suprimir aquesta institució: la obligació de donar la sisena part i el lligam a la terra; ell dirà poèticament que “va treure les fites”.

L’esclavatge per deutes era un problema etern dels camperols, i a Atenes es va agreujar amb l’arribada de blat a bon preu d’Ucraïna i de Sicília, posant als camperols en dificultats econòmiques encara més grans. Soló va fer dues coses importants respecte a això: va eliminar la possibilitat de ser esclavitzat per deutes i va obligar a alliberar a tots els esclaus per deutes (fins i tot va rescatar als que havien estat venuts a l’estranger).

La indefensió jurídica era un altre dels problemes dels camperols. Els camperols pobres es queixaven d’un doble greuge. De vegades un notable pledejava amb el camperol que li devia diners: no estaven d’acord en la quantitat o en el termini de devolució, etc. En aquestes ocasions els notables tenien dos avantatges. En primer lloc, la llei conforme a la qual s’havia de resoldre el plet no estava escrita sinó que era tradició oral; els notables eren els intèrprets autoritzats de la tradició i podien manipular-la al seu favor. En segon lloc, els notables eren els jutges naturals, l’autoritat moral que dirimia tota classe de plets; però en aquest cas ells eren jutge i part, i naturalment fàcilment dirimien en contra del camperol.

Els camperols demanaven dues coses: que s’escrivissin les lleis, les tradicions, i que es creessin tribunals més independents, tribunals de la polis que els notables no poguessin manipular.

Soló va posar per escrit les tradicions legals (a les que va afegir les seves pròpies lleis, per exemple la prohibició de l’esclavatge per deutes); la llei es va posar en taulons de fusta en lloc públic, per tal que tothom pogués consultar-la. I va apartar de la jurisdicció dels arconts els delictes de sang, sobre els quals es va poder apel·lar a l’Assemblea de tots els ciutadans. Encara hi va afegir que un tercer podia intervenir en un judici en favor d’algú que hagués estat perjudicat (molta gent senzilla no se sabia defensar per sí mateixa).

Gairebé un segle i mig més tard, Eurípides, a la tragèdia Les suplicants, posa en boca de Teseu el següent elogi sobre la situació d’Atenes:

"Quan les lleis estan escrites, pobres i rics tenen els mateixos drets. El dèbil pot respondre a l’insult del fort, i el petit, si la raó l’assisteix, vèncer al gran."

La “legislació per escrit” fou reclamada a moltes ciutats gregues i també a Roma. L’escriptura havia arribat a Grècia cap al -800: dos segles més tard ja es feia servir per a crear “seguretat jurídica”.