Comiat d'un amic

Hodgkin 2002

"Des del desconcert, Toni, des del desconcert.

El desconcert de passar bruscament de la normalitat més absoluta a l’absència més radical.

El desconcert de passar de l’atrafegament, dels molts projectes, del sempre perspicaç comentari, sovint amb un deix d’ironia, a la impossibilitat de continuar la conversa, de mantenir la complicitat, d’embarcar-se en noves iniciatives.

El desconcert de no veure’t pel corredor venint a fer un comentari a l’Eugènia, o a buscar a algú del departament arrenglerat en els tres despatxos que hi ha a continuació.

El desconcert dels que et tractàvem cada dos per tres, dels que compartíem amb tu l’afany d’aconseguir uns alumnes conscients i sensibles als problemes de la nostra societat i del nostre país.

Un desconcert que ja no té remei, que es quedarà aquí, lligat al teu record, a l’estranyesa d’un marxar sobtat.

Enyorarem l’amic, el company, el professor, i assajarem mil vegades un comiat impossible, que hauria pogut ser de moltes maneres i no serà.

Potser tu, amant de la música i de la poesia, i del contrapunt mordaç, faries servir, en moments com aquest, la frase inicial d’una petita elegia que Màrius Torres escriví el 1938:

“La cançó trista ha de ser la més breu.”

O bé evocaries aquell model d’esperançada concisió del mateix poeta, quan deia:

“Això és la joia –ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort –tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.”

Nosaltres, però, desconcertats, no podem deixar d’afegir un poema més llarg de Màrius Torres escrit el 1942, pocs mesos abans de la seva també prematura mort, un poema dur, com dur és sempre el comiat d’un amic:

“No sents, cor meu la soledat de les estrelles

dins l’ordenació que ha constel·lat el cel?

En la nit de la terra, de fosca més rebel,

les ànimes estan ordenades com elles

amb el silenci, entorn, d’una altra immensitat;

i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,

que en ànimes germanes de constel·lació

fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.

Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai, brillant enfervorit,

tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana

com una estrella tremolant de soledat

en la nit sense espai, transparència ni edat

que engoleix la lluor de tota vida humana.”"

(Intervenció al comiat d'Antoni Güell a Collserola el 9 d’octubre de 2005)