dilluns, 14 d’abril del 2008

The Road




“The Road” (2006), de Cormac Mc Carthy, és una novel·la terrible. Difícil de descriure –l’incert caminar d’un pare i un fill per un món destruït per algun cataclisme que no es precisa-, l’obra mereix força adjectius concomitants: impressionant, impactant, trasbalsadora, punyent. “Terrible”, però, continua essent el més adient, a no ser que tornéssim a fer servir “tremenda” en el seu sentit primigeni, el sentit en el que es pot dir de Déu que és “tremens” (sense oblidar el “fascinans”, certament).

Perquè recomanar la lectura d’un llibre tan escruixidor, tan implacable? Perquè porta a valorar extraordinàriament el que tenim, la nostra vida, el nostre món, la nostra natura, la nostra cultura. Ens mou a valorar-ho com a tresors alhora preciosos i fràgils, que poden esvanir-se en qualsevol moment. L’obra de McCarthy porta a donar gràcies constantment per viure en un món vivible, que pot ser preciós i acollidor, en contrast amb la total desolació que es podria donar (i això no és una hipòtesi retòrica, sinó una circumstància perfectament plausible).

Aquest text pot ser més impactant encara que la literatura apocalíptica tradicional. No parla de la fi del món a la fi dels temps, en una gran destrucció còsmica; parla de la fi del món a la cantonada, amb uns supervivents per testimoniar l’enormitat de la catàstrofe.

Si el “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo és de lectura obligatòria a les nostres escoles, també ho hauria de ser –probablement cap als 16 anys- la lectura de “The Road” de Cormac McCarthy.

Costa imaginar que algú pugui llegir aquesta obra i no passar a mirar-se el món amb uns ulls més atents, més sensibles, més agraïts.