Incertesa i religió

Clyfford Still 1978

Estem desorientats respecte a la nostra identitat religiosa. A nivell personal, no sabem si creiem o no creiem, ni sabem què vol dir “creure”. Venim d’un cristianisme que no sabem prou què és (i en Mel Gibson ho ha acabat d’embolicar). Posats a no saber, no sabem ni què és la religió. Topem amb un conjunt de religions (islam, jueus, sikhs, bahaistes, protestants, ortodoxos...) que tampoc entenem gaire, no sabem prou què són. La multirreligiositat alhora ens allibera (no ens sentim pressionats a prendre cap opció) i ens desorienta (cal triar? Com triar?).

A nivell col·lectiu no sabem quin és ni quin volem que sigui el pes de la religió en la nostra societat. No sabem si volem que la religió i les religions tinguin un paper públic o no. No sabem què vol dir una societat laica o un Estat laic (tot i fer servir sovint aquests termes).

En conseqüència, no tenim ni model ni projecte en aquest àmbit. La llibertat religiosa i la multirreligiositat són pressupòsits evidents i innegociables, però si ens quedem aquí els fem servir de refugi per no haver de plantejar-nos a fons el problema.

Però quan ens plantegem la qüestió d’incertesa i religió, hem d’anar amb cura. Partim del pressupòsit que la incertesa és negativa i que cal trobar la seguretat, que viure en la incertesa no és una bona manera de viure. És cert, això? Què hi diu la religió? És la religió una resposta a la incertesa del viure? Sí i no.

Sí: la religió és la gran font (potser l’única font) de seguretat. Ens vincula amb la totalitat, ens fa sentir u amb tot. Ens vincula als altres, ens hi obre i ens hi lliga amorosament. Ens vincula al present (no us preocupeu, mireu els lliris del camp...). Ens vincula a una experiència del viure com un sentir-se amorosament acollits per un pare. Ens ofereix “salvació”: passar del viure en el neguit al viure en la joia, de l’infern al cel, del sofriment a la pau. Crea vincles comunitaris acollidors, que permeten sentir-se acompanyat pel camí de la vida. Genera sentit vital, màxima font de seguretat (viure no és un absurd, té gràcia i genera agraïment).

No: la religió porta a la incertesa, és un atac permanent a la seguretat. Ens impulsa a no enganxar-nos a res, a no trobar seguretat en res (ni en els diners, ni en les relacions, ni en les creences...). Tot és impermanent i hem d’assumir la impermanència. Nosaltres mateixos no som res, som com una guspira, com l’herba del camp. Ens impulsa a anar sempre més enllà, a indagar, a estar oberts, a no refugiar-nos en certeses intel·lectuals o vitals: una set permanent de més coneixement, d’obrir nous camins cap a no sabem ben bé què: cap a una dimensió profunda de la realitat que és indefinible, fugissera, que ens crida sense que sapiguem mai ben bé qui ens crida o a què ens crida, que ens deixa senyals sempre incerts i discutibles. Ens impulsa a la generositat, a la despossessió, al compartir, a no tancar-nos en el nostre castell protector, a obrir-nos a l’altre i deixar-nos interpel·lar per l’altre, a contemplar i no a acaparar, a fruir i no a posseir. Ens impulsa a l’acció desinteressada: fer el que cal fer i no el que li convé al meu petit món d’interessos personals, de propòsits de guany, de fer carrera, de prestigi, d’influència. Ens impulsa a dedicar la nostra vida a cercar i apreciar l’indefinible, el que està més enllà de la nostra percepció interessada del món, el que és desconegut al qual obrir-se, l’irrepresentable, el que sempre et descol·loca, el que no pots ni dir ni pensar.

 Aquesta relació entre incertesa i religió ens pot ajudar a moure’ns millor en la nostra situació actual. Assumint que la religió és alhora la gran font de seguretat i la gran font d’incertesa ens aproparem a un millor coneixement de la naturalesa del fet religiós. Assumint un millor coneixement del fet religiós podrem pronunciar-nos sobre el que considerem pertinent i rellevant per a la nostra vida personal i per a la nostra vida col·lectiva. Assumint la seva pertinència i rellevància podrem proposar iniciatives per treballar aquesta dimensió cadascú de nosaltres, en els nostres grups i com a societat.

Perquè quan hom copsa de què va això del fet religiós, queda fascinat, i aquest passa a ser l’eix central de la seva vida (no una cosa més entre altres: l’eix central). I que persones, institucions i col·lectius poden ser vertebrats per aquest eix, ja que aquesta vertebració els permetria apropar-se al que haurien de ser, a la seva veritable naturalesa: veritables éssers humans, veritables institucions al servei de les persones, veritables pobles que expressen la riquesa i diversitat del fet humà i les seves múltiples maneres de desplegar-se guiats per la recerca d’aquesta dimensió profunda que fa de l’existir una experiència de joia i de grandesa.

(Guió de la ponència de Raimon Ribera la tarda del 22.05.2004 a unes Jornades d’educació de la Fundació Josep Sans celebrades a l’alberg Mare de  Déu de Montserrat de Barcelona).