Comissió de Valors 2

Hodgkin 2000

Encara que hagin passat molts anys, aquests documents de treball de la Comissió de Valors impulsada l'any 2000 per la Generalitat de Catalunya en el marc de les Jornades "Catalunya demà" segueixen essent unes aportacions interessants...

COMISSIÓ PER AL DEBAT SOBRE ELS VALORS

Introducció

Si no només de pa viu l’home, de què més viu? La resposta a aquesta pregunta és un dels grans desafiaments de tota vida humana, i cada persona ha de trobar la seva. Però també podem pensar-hi plegats.

Una de les respostes, compatible amb d’altres, és que l’home viu de coneixements (allò que sabem) i de valors (allò que ens mou i ens commou). Coneixements i valors són necessaris tant per a la supervivència com per trobar-li gràcia a la vida.

Aquests valors es creen i es transmeten. La seva durada o vigència és molt diversa, tant a nivell personal com col·lectiu. Uns són fugissers, evanescents, d’altres semblen arrelats a les estructures més profundes de la condició humana i la seva modificació és mínima, tot i que en cada època i cada cultura es poden expressar de maneres més o menys diferents. La seva funció és enormement rellevant, tant per donar sentit a la vida de persones i comunitats com per donar-los-hi cohesió i coherència. Una persona o una societat ben dotada a nivell de valors, que els ha treballat per enfortir-los i enriquir-los, en surt més ben travada, més consistent, més motivada, més alegre, més confiada. Per això es pot parlar de la importància de la “riquesa ètica” de les persones i de les nacions.

Dèiem que els valors es creen i es transmeten, i que l’enriquiment en valors és una de les tasques importants que tenen al davant persones i col·lectius. Certament que la família i l’escola han estat els grans canals de transmissió de valors, als que darrerament s’han afegit els mitjans de comunicació. Però la qualitat de la transmissió que puguin fer aquests canals no està garantida. Són uns altres els factors que afavoreixen l’arrelament adient dels valors desitjats en una persona o un col·lectiu. I entre aquests altres factors hi ocupa un lloc rellevant el debat sobre els valors. “Per pair bé els valors, hem de discutir-los” podríem dir.

Probablement aquesta convicció de la importància dels valors per a una nació i d’aquesta capacitat del debat com a eina per a la transmissió de valors són al darrera de la decisió del govern de la Generalitat de Catalunya de crear, en el marc de la iniciativa “Catalunya demà”, una “Comissió per al debat sobre els valors”. Un nom que posa ja d’entrada en relleu la importància del debat, el fet que la Comissió no ha estat creada per determinar quins han de ser els nostres valors sinó per promoure un debat al respecte que pugui contribuir eficaçment a l’enriquiment ètic de Catalunya.

En aquest document us volem presentar les principals conclusions de la nostra primera etapa de treball, amb l’esperança que puguin ser útils per a promoure el debat sobre els valors en les moltes instàncies de la societat catalana. Recordem que els membres de la Comissió per al debat dels valors, per ordre alfabètic, són: Antoni Argandoña, Antoni Bassas, Maria Rosa Buxarrais, Àngel Castiñeira, Joan Corbella, Teresa Crespo, Francesc Escribano, Jordi Font, Ramon Guàrdia, Francesc Homs, Josep M. Lozano, Alba Molas, Jordi Porta, Raimon Ribera, Francesc Torralba i Eduard Vallory.

Per a un debat públic sobre els valors a Catalunya

Una de les coses que la Comissió ha fet és reflexionar sobre quines són les condicions que s’han de donar per tal que es pugui dur a terme un veritable debat públic sobre els valors a Catalunya, un debat que pugui donar els fruits desitjats. En Francesc Torralba ha estat l’encarregat de redactar una ponència al respecte, discutida i aprovada per tots els membres de la Comissió, i que ha estat publicada tant al recull de ponències de “Catalunya demà” com al número 13 de la revista Idees. A continuació resumim algunes de les seves línies principals.

1. SENTIT, RAÓ DE SER I LÍMITS LA PONÈNCIA

La potenciació del nostre marc de convivència, afecta, per descomptat els principals responsables polítics, socials, econòmics i religiosos del país, però també i d’una manera directa, els ciutadans que en formem part i això té molt a veure amb els valors que respirem. Detectem que hi ha valors que són decisius per al desenvolupament harmònic d’una societat, però també observem que hi ha valors (contravalors, en podríem dir) que afecten negativament la convivència i, fins i tot, poden amenaçar-la greument produint fractures en el si del teixit civil. Per aquest motiu, creiem que és essencial potenciar un debat públic, obert i participatiu al voltant dels valors que tenim els ciutadans d’aquest país i explorar, tanmateix, els valors que haurem de potenciar en el futur per assolir un país de qualitat en tots els sentits.

En el nostre context actual hi conviuen paradoxalment una “crisi” de valors, o si més no una vivència subjectiva de crisi per part de certs sectors, amb una certa “inflació” de valors derivats de propostes fetes des de diversos horitzons de referència. Aquesta pluralitat de valors que es detecta en el teixit social no la contemplem com a negativa, sinó més aviat al contrari, però ens obliga a discernir col·lectivament, és a dir, dialogadament i corresponsablement quins són aquells valors que cal emfatitzar en l’espai públic per assolir unes cotes de civilitat i d’equilibri social que ens permetin viure amb qualitat dins el nostre país.

Observem, tanmateix, que s’està produint a tot Europa una transformació global dels valors i que Catalunya no és aliena a aquest procés sinó més aviat tot el contrari. Aquesta transformació que no identifiquem exclusivament en termes de desfeta, es tradueix, a la pràctica, en el declivi d’alguns valors tradicionals, de valors que hem heretat culturalment al llarg dels segles, a través de la comunicació intergeneracional mitjançant l’oralitat i el testimoni, però també observem l’emergència de valors nous que aporten, d’una banda, les noves generacions de casa nostra i, d’altra banda, conseqüència del contacte amb altres cultures que ja formen part del nostre univers social. 

Partim de l’afirmació que ens trobem davant d’una societat plural en molts sentits, però també i, especialment, en el camp dels valors. A Catalunya, coexistim persones que participem de mentalitats diferents i que tenim diferents jerarquies de valors o, si més no, no exactament iguals els uns i els altres. Aquest procés que estem vivint en el present sembla que, segons els estudis prospectius, anirà in crescendo. Això no obstant, creiem que és essencial consensuar i pactar alguns valors fonamentals a fi de potenciar la convivència oberta, democràtica i participativa que ha caracteritzat el tarannà del nostre poble i que desitgem que segueixi tenint en el futur. No interpretem el pluralisme com una amenaça, sinó més aviat com un enriquiment que fa créixer la nostra identitat col·lectiva i axiològica, però suposa igualment un esforç de comprensió mútua i de diàleg entre les diferents opcions que es donen en el mateix territori.

L’objectiu de la ponència que presentem és, d’entrada, doble. En primer lloc, pretén aclarir el marc de referència i els procediments formals per a un debat públic sobre els valors a Catalunya. Encara que, òbviament, el debat també és necessari en els espais privats, el nostre objectiu és assentar les bases, és a dir, les condicions de possibilitat, per a un debat en l’espai públic que és essencialment plural i dispers. Aquest debat no afecta, tan sols, uns determinats àmbits de la societat, sinó el conjunt integral d’ella, per bé que, com direm posteriorment, hi ha àmbits que en són més especialment afectats. 

Som conscients, a més a més, de la dificultat que suposa articular públicament un debat públic sobre els valors ètics que volem compartir, perquè a més de la diversitat ideològica, no sempre hi ha una transparència entre els valors que diem que tenim i els valors que realment vivim. En algunes circumstàncies el debat sobre els valors pot convertir-se en un debat nominal, però no en un debat real. El debat sobre els valors es converteix en un diàleg real quan allò que expressem verbalment com un valor és realment viscut com a tal en la vida quotidiana.  

En el si de la vida col·lectiva, hi ha diferents àmbits públics on la tensió entre valors diferents es posa en relleu amb freqüència. Dient-ho d’una manera clara: s’hi troben persones que tenen horitzons de referència diferents i això es tradueix en hàbits, pràctiques i formes de vida distintes i, de vegades, no fàcilment compaginables. El nostre objectiu no és donar solucions a aquestes situacions, perquè la casuística és enorme i són problemes que difícilment poden resoldre’s amb un receptari. Més que donar solucions últimes o receptes fàcils, però simples, el nostre objectiu consisteix a definir les línies mare que poden fer possible un diàleg serè i públic sobre els valors a casa nostra. Es tracta de dibuixar el marc de referència, encara que òbviament hi pugui haver una distància entre la realitat fàctica i les condicions ideals que tractem de dilucidar. 

Això no vol dir, però, que aquesta ponència sigui merament metodològica, sinó que pretén, en segon lloc, destacar quins valors i quines actituds cal potenciar en l’escenari públic, a fi de mantenir o de millorar, si s’escau, el nostre grau de convivència i, tanmateix, definir quines actituds o quines formes de vida caldria neutralitzar perquè considerem negatives per al desenvolupament saludable de la societat catalana no tan sols en el present, sinó també en el futur. 

Som conscients que una de les millors herències que podem deixar a les generacions futures és, a més a més d’un país socialment just, econòmicament ric i competitiu, un marc convivencial on es pugui harmonitzar opcions de vida diferents en un clima de plena llibertat i de respecte mutu. 

En la segona part de la ponència, s’agrupen els àmbits de discussió en valors que, segons el nostre punt de vista, serà indispensable de portar a terme en un futur no gaire llunyà a casa nostra. Catalunya es troba davant de grans reptes de futur des del punt de vista social, polític, cultural i religiós, reptes que caldrà afrontar d’una manera seriosa abans que es concretin. Davant d’aquests interrogants de futur, els valors hi juguen un paper central, ja que hi ha valors que permeten afrontar-los amb seny, però també hi ha actituds que ens farien perdre unes possibilitats històriques úniques. 

Els valors no són fets empírics, sinó que es concreten en formes de vida i predisposicions anímiques cap a determinades accions. Davant d’aquesta allau de canvis que ja es beslluma en l’horitzó, entre els quals cal destacar la diversitat social i l’impacte tecnològic i la globalització, creiem que hem de ser protagonistes i no mers espectadors passius i per poder-ne ser d’una manera responsable i lúcida, cal assumir i viure col·lectivament determinats valors en l’esfera pública.

Finalment, en la darrera part de la ponència, s’analitzen algunes concrecions de caràcter polític, educatiu, social i individual a fi i efecte de potenciar els principals agents transmissors de valors i reforçar alguns valors que facin possible no tan sols el manteniment de la situació actual, sinó el desplegament d’una societat més lliure, democràtica i participativa. La família i l’escola juntament amb els mitjans de comunicació de masses són els principals agents transmissors de valors en la nostra societat actual i és fonamental potenciar-los i coordinar-los per tal que puguin fer la seva tasca de la manera més òptima possible. 

Som conscients que hi ha agents que poden distorsionar greument aquesta tasca i d’altres que, tanmateix, poden catalitzar-la. Analitzar quins són aquests agents i veure com es poden reforçar políticament i socialment també forma part de la tasca d’aquesta ponència. Es tracta de veure com es relacionen entre si aquestes tres esferes i veure quines possibilitats hi ha d’assumir corresponsablement uns valors públics que facin possible la construcció d’una societat de qualitat des del punt de vista humà. 

2. MARC DE REFERÈNCIA PER A UN DEBAT PÚBLIC SOBRE ELS VALORS A CATALUNYA

A Catalunya es fa necessari, tal com dèiem al principi, la posada en escena d’un debat públic sobre els valors. Aquest debat cal que sigui obert i participatiu i que permeti, d’aquesta manera, l’enriquiment mutu i el diàleg entre els diferents agents implicats. Més enllà de la legítima diversitat axiològica dels ciutadans d’un país lliure i democràtic com el nostre, es fa necessari trobar punts en comú, espais de trobada on sigui possible entendre’s i resoldre, per la via del diàleg, les diferents opcions des del punt de vista dels valors. 

El pluralisme és la condició bàsica i primordial d’un debat públic sobre els valors, però segons com sigui viscut i practicat aquest pluralisme, també es pot convertir en el seu principal obstacle. No enyorem una situació de monisme moral i menys encara el tutelatge massiu dels valors per una instància de la societat, però sí que creiem necessari un debat públic sobre els valors mínims que cal exigir-nos mútuament en el si de la societat catalana. Es tracta, doncs, de definir les nostres obligacions com a ciutadans i prendre consciència dels nostres drets com a membres d’una col·lectivitat que aspira a tenir un determinat grau de convivència i d’harmonia social. 

De fet, molts conflictes de caràcter social són l’expressió violenta d’una tensió en l’àmbit dels valors i palesen una inadequada manera de gestionar la diversitat del nostre país. Es tracta, doncs, de pensar i de proposar les condicions de possibilitat d’un debat públic sobre els valors on l’adjectiu públic signifiqui obert a tota la comunitat de persones que viu i treballa a Catalunya indistintament de la seva tradició originària i de les seves opcions en el camp dels valors. 

En la recerca d’aquests valors mínimament compartits pels diferents actors socials, hi són convidats tots els agents transmissors de valors, tant persones com institucions, però especialment els qui desenvolupen una tasca educativa en aquest camp i també els agents que tenen una influència de masses en el si de la societat. Estem convençuts que aquest debat tan sols podrà efectuar-se d’una manera adequada si es preserven unes determinades condicions de diàleg (diguem-ne regles de joc) i se segueixen uns procediments d’ordre pràctic. Cal tenir en compte que per posar en marxa un debat públic sobre els valors a Catalunya no n’hi ha prou d’implicar-hi els agents educatius tradicionals (família i escola), sinó també els agents polítics, socials, econòmics, però especialment els mitjans de comunicació social, que són, en molts casos, altaveus dels valors que es viuen en el si de la societat. 

A continuació, exposem, consensuadament, els elements actitudinals bàsics que caldria tenir en compte i els procediments pràctics que es podrien seguir, a manera de protocol, per portar a bon terme aquest debat en el si de qualsevol espai públic de la societat, ja sigui en una escola, una comunitat de veïns, un partit polític, un sindicat. Estan pensats perquè el debat tingui lloc en qualsevol escenari públic indistintament de la funció que desenvolupin els seus agents. 

Som conscients que algunes d’aquestes condicions resulten difícils de garantir en estat de màxima puresa atesa l’acceleració de la vida quotidiana i la complexitat de factors que incideixen en el desenvolupament de la vida pública. Amb tot, creiem que és possible una certa aproximació teòrica. En alguns casos, poden semblar, fins i tot, unes condicions utòpiques, però creiem que cal tendir cap a elles perquè el debat sigui real, transparent i simètric. Per això és bàsic vetllar, des de totes les perspectives, tant políticament, com socialment i personalment, a fi que aquestes condicions es donin d’una manera òptima. 

En el rerefons d’aquestes condicions hi ha, evidentment, algunes prescripcions que obliguen a unes determinades actituds i un determinat model de societat. La mateixa posada en escena d’un debat públic sobre els valors exigeix uns certs valors, unes certes actituds, uns horitzons de referència compartits, sense els quals és inviable qualsevol debat ulterior. Des d’aquest punt de vista, pensem que determinades actituds fanatitzants o de tipus irracional vulneren, d’entrada, les condicions d’un debat públic sobre els valors i, per això, és fonamental neutralitzar-les. No creiem que els valors públics s’hagin d’imposar des d’una esfera pretesament superior, sinó que creiem que més enllà dels horitzons referencials legítims de cada ciutadà, cal construir un marc compartit de valors mínims on sigui possible viure i conviure humanament. 

El debat públic sobre els valors no és patrimoni d’un determinat sector de la societat, sinó que creiem que cal efectuar-lo des de distints àmbits. Perquè el debat pugui desenvolupar-se d’una manera òptima, és essencial la superació de determinats obstacles que el poden fer impossible o, si més no, limitar-lo lleument o greument. El text està orientat a qualsevol actor públic que vulgui prendre part en el citat debat. Això vol dir que és de caràcter generalista, per bé que som conscients que en cada àmbit cal traduir-lo d’una manera peculiar. És ben diferent, per exemple, l’abast que pot tenir un debat públic sobre els valors en l’esfera escolar que en l’esfera sanitària o empresarial, però hem vetllat per descriure les condicions generals que facin possible el debat, tot adjuntant exemples concrets. 

2.1. La superació de tòpics, prejudicis i estereotips

La posada en marxa d’un debat públic sobre els valors exigeix per part dels diferents interlocutors que hi prenen part la posada entre parèntesis dels tòpics, prejudicis i estereotips mutus. Si l’interlocutor que pren part en el debat és incapaç de superar les seves múltiples preconcepcions envers l’altre, difícilment podrà atendre les seves raons d’una manera ben disposada. Els tòpics i els prejudicis obstaculitzen greument el debat públic i poden fins i tot fer-lo avortar. Si una persona, posem per cas, pateix un greu prejudici sexista, difícilment serà capaç d’acceptar i rebre les raons de l’altre interlocutor en el cas que tingui una condició sexuada menystinguda. 

La superació de prejudicis és un esforç que afecta directament la tasca educativa, no solament en el si de la família, sinó també i, d’una manera especial, en el si de la institució escolar. Els mitjans de comunicació social, però, també hi poden jugar un paper favorable o desfavorable, ja que com a altaveus socials que són, poden produir i propagar prejudicis envers un determinat grup o nucli de població o bé, d’altra banda, poden desfer-los i facilitar una bona comunicació entre interlocutors diferents. Cal tenir ben present que els mitjans de comunicació social tenen un paper importantíssim en la construcció d’un debat públic sobre els valors i que, com s’ha dit anteriorment, és necessari implicar-los. Si la seva funció és fer un servei públic, la gestació d’un debat sobre els valors que hem de compartir pot considerar-se una funció essencial en ells encara que no sempre sigui fàcil de fer compatible amb els interessos de caràcter econòmic.

2.2. Actitud de respecte envers la persona de l’altre

El debat públic sobre els valors solament és possible si es dóna una actitud de respecte envers la persona de l’altre interlocutor, és a dir, si se li reconeix una intrínseca dignitat, indistintament de les seves opinions, així com també el dret a expressar-se lliurement. Només en un escenari de reconeixement d’aquests dos drets fonamentals (igualtat-en-la-dignitat i llibertat) és possible un debat públic i real (no fictici) sobre els nostres valors individuals i col·lectius. 

Respectar la persona de l’altre i la seva llibertat d’expressió, però, no vol dir practicar la indiferència i menys encara el desinterès per l’altre, sinó atendre les seves raons encara que no siguin exactament iguals o bé completament divergents a les que hom defensa individualment. El debat públic sobre els valors exigeix una actitud de respecte actiu envers la persona de l’altre. En aquest sentit, la descohesió, el desinterès, la pèrdua del sentit de poble o de pertinença a una comunitat són extraordinàriament negatius perquè afavoreixen la indiferència, però no el respecte actiu envers la persona de l’altre. 

La indiferència no s’ha d’identificar amb la tolerància, perquè en el primer cas l’altre és completament irrellevant, mentre que en el segon és respectat, encara que hom no coincideixi amb les idees que defensa. La tolerància indica una manera de relació amb l’altre superior a la indiferència, però encara inadequada per assolir un bon nivell de convivència. Per assolir un respecte actiu envers l’altre s’ha d’aprendre a distingir la persona de les idees que ella mateixa defensa. 

El respecte a la persona de l’altre no vol dir necessàriament el respecte a les seves idees. Les idees, però, creiem que s’han de combatre amb les idees i a través de l’exercici del diàleg. Diguem-ho d’una manera clara mitjançant un exemple: És respectable la persona que defensa la xenofòbia en tant que persona, però no la idea que defensa, atès que aquesta idea atempta directament contra el Bé comú i crea fractura en el si de la societat civil. 

El debat públic sobre els valors només pot tenir lloc en la societat oberta, però el fet que sigui oberta no vol dir que en ella s’acceptin tots i cadascun dels valors i d’idees que s’hi defensen. Cal reflexionar col·lectivament sobre la vulnerabilitat de la societat oberta i explorar les actituds i les formes de vida que poden fracturar-la greument. Des del punt de vista educatiu, social i polític s’ha de vetllar per potenciar aquells valors que enforteixen la societat oberta i enginyar mecanismes de protecció i de defensa davant dels contravalors que la poden afeblir o bé dinamitar. 

2.3. Cal que hi hagi un pla de simetria entre els diversos actors

El debat públic sobre els valors també exigeix una tercera condició, a saber, que hi hagi una certa simetria entre els diferents interlocutors que hi participen. La simetria aquí no s’ha d’entendre només en el pla dels drets i dels deures, sinó també en el pla social, cultural, lingüístic, econòmic i educatiu. És fonamental que entre els dos o més interlocutors que prenen part en el debat, hi hagi un marc de drets compartits i també unes condicions de diàleg mínimament compartides pels dos. 

Si entre els interlocutors la diferència de drets i de possibilitats és abismal, el debat fàcilment no serà real, sinó que serà un debat marcat pel qui té un pes més gran a nivell social, polític, econòmic o cultural. El debat públic és possible quan tots els interlocutors, absolutament tots, també els qui pertanyen als grups més vulnerables de la nostra societat, indistintament del seu grau de poder i de capacitat de raonament hi són escoltats, sense cap discriminació apriorística. Això vol dir que només és possible aquest debat real si es vetlla per unes condicions de simetria en l’ús de la paraula i de l’argumentació. En l’àgora pública cal escoltar les raons de tothom i ponderar els seus arguments i això vol dir que tant en les institucions com en els mitjans de comunicació socials les relacions de poder no poden, ni han d’alterar el debat sobre els valors. 

En aquest sentit, es posa de manifest la necessitat de preservar els grups més vulnerables de la societat de possibles menysteniments o de discriminacions com a conseqüència de la seva fràgil situació social, política, jurídica i econòmica i cultural. Per això considerem que, en aquesta línia argumentativa, la responsabilitat social o la solidaritat (tal com s’entén d’una manera més àmplia) és un element bàsic i ineludible en un marc de referència que pretén garantir unes condicions mínimament equitatives en el debat públic sobre els valors. 

2.4. Cal explicitar, honestament, els propis valors

Una de les condicions bàsiques del debat públic sobre els valors és l’honestedat intel·lectual dels membres que hi prenen part. El pluralisme, tal com hem dit més amunt, no tan sols és legítim, sinó necessari per a un debat ric i fecund sobre els valors, però cal que els diversos interlocutors que hi prenen part siguin suficientment clars en la defensa de la seva posició i transparents en llurs opinions. En un clima d’ambigüitat o d’engany és impossible portar a terme aquest debat, perquè hom no sap, amb certesa, què pensa el seu interlocutor.

Això vol dir que cal recuperar el clima de confiança que faci possible un debat obert i franc sobre els valors i superar aquelles pressions que obliguen les persones a amagar llurs posicions o bé a emmascarar-les. La fractura de la confiança és un greu símptoma de debilitat de la societat occidental que cal pal·liar mitjançant la pràctica de l’autenticitat. És evident que recuperar l’autenticitat i la transparència en la manifestació dels valors personals implica, prèviament, un exercici de reflexió personal i de meditació sobre els propis mòbils de l’acció i els propis horitzons de referència. Per causa de l’acceleració del viure, aquest exercici d’autoanàlisi és més aviat absent que present en el gran gruix de la ciutadania.

A més a més hi ha una altra dificultat que cal superar que és el pudor a expressar allò que realment ens mou a obrar, és a dir, els nostres horitzons referencials, els valors que tenim interioritzats. Aquesta dificultat fa que moltes vegades els valors quedin reclosos en el pla de l’estricta privacitat i això no ajuda gens a resoldre els possibles conflictes generats per causa de valors divergents.

2.5. Capacitat d’escoltar les raons de l’altre

En el debat públic sobre els valors, la paraula hi juga un paper fonamental, però també ocupa un rol fonamental la pràctica de l’escolta i la capacitat d’observació. El debat només pot existir si hi ha capacitat d’escolta entre els diversos interlocutors que hi prenen part. Això vol dir disposar d’un cert temps d’escoltar i d’uns espais de trobada perquè es produeixi la receptivitat. Cal tenir en compte que amb la introducció de les noves tecnologies de la comunicació (les xarxes telemàtiques, per exemple), les possibilitats d’interacció amb els altres són molt més riques i complexes que el que ho han estat en un passat immediat i això també pot facilitar un debat públic sobre els valors més enllà de la presencialitat física. 

Des d’aquest punt de vista, el debat sobre els valors només serà realitzable plenament si tant socialment com políticament i mediàticament es faciliten i es propicien espais de diàleg, siguin presencials o virtuals, on la intencionalitat no sigui altra que la discussió sobre els nostres valors personals i col·lectius. La capacitat d’escoltar les raons de l’altre és bàsica per evitar que el debat sobre els valors no es converteixi en un pseudodebat o fals debat. Només si escoltem els altres, serem capaços de comprendre llurs raons i posicionar-nos davant de llurs arguments. Des d’aquesta perspectiva cal evitar la disputa per la disputa i adoptar actituds crítiques davant l’escenificació violenta de qualsevol forma de debat.

2.6. Evitar l’apropiació excloent dels valors

Els valors públics no són patrimoni exclusiu d’un determinat grup social, sinó que són el resultat de la història viscuda i assumida en el si d’una comunitat. És evident que aquests valors no neixen per generació espontània, sinó que han estat introduïts i difosos en el si de la nostra comunitat per diferents institucions i esferes, però no són propietat exclusiva de cap entitat, sinó que poden ser viscuts i assumits per diferents interlocutors més enllà del seu grau de pertinença a un determinat grup. 

En el debat públic sobre els valors mínims que cal compartir s’ha d’evitar l’apropiació excloent dels valors, ja sigui per part dels grups polítics o per part de diferents moviments o institucions religioses. Això no vol dir deixar de reconèixer que en el si d’aquells grups o institucions s’hi defensen coherentment uns valors, però els valors com a tals no són propietat de cap grup en exclusiva, sinó que, de fet, poden ser viscuts i transmesos més enllà dels àmbits on originàriament varen aflorar. Reconèixer la seva genealogia històrica és un deute, però no s’ha de convertir en un llastre.

Des d’aquest punt de vista, el debat públic sobre els valors ha d’evitar formes de polarització social, política o religiosa en el sentit negatiu del terme. Els valors públics han de convertir-se en horitzons de mediació i d’entesa entre els membres d’una societat, més que no pas en centres de polarització. Això no vol dir que tots els membres d’una comunitat hàgim de viure els mateixos valors, però sí compartir uns determinats valors col·lectius que intercedeixen entre les nostres diferències. 

El debat sobre els valors es tracta, doncs, d’un debat fonamentalment ètic i que té, evidentment, repercussions en el si de la societat i, des d’aquesta perspectiva, també és polític, però no ha de ser utilitzat políticament amb finalitats partidistes, perquè aleshores els valors ja no són objecte de discussió per ells mateixos, sinó en tant que són considerats instruments al servei d’un determinat projecte polític. 

Això vol dir que perquè es produeixi un debat públic sobre els valors a casa nostra, cal evitar l’apropiació dels valors per part d’institucions i de grups, encara que cal reconèixer els seus orígens i denunciar, quan convingui, qualsevulla forma de patrimonialització excloent dels valors.

2.7. Capacitat d’argumentar racionalment

Els valors ètics són com horitzons de referència de la vida personal i col·lectiva que mouen la vida activa de les persones envers una determinada finalitat. En el debat públic sobre els valors, l’argumentació a favor o contra determinats valors s’ha de desplegar des del pes de l’argumentació racional. Sense caure en el parany racionalista, és essencial potenciar la capacitat d’afirmar les pròpies conviccions (les que neixen de les pròpies creences) fins i tot en el cas que racionalment no es puguin ‘argumentar racionalment’, sempre però que siguin aportacions al bé comú i no al contrari. En l’àmbit de la pluralitat, les conviccions ideològiques difereixen i també les certeses de tipus individual. El gran instrument de construcció del debat és la racionalitat, admetent però que la aquesta admet diferents usos i que requereix una exercitació i una instrucció segons nivells i etapes. 

En aquest sentit, tant la família com l’escola, en tant que comunitats educatives bàsiques, poden jugar un paper decisiu en la mesura que s’instrueix en elles en la capacitat d’argumentar el perquè dels valors. El principi d’autoritat unilateralment considerat no té raó de ser en una societat plural, perquè encara que el principi d’autoritat pugui tenir legítimament valor en el si d’una determinada comunitat moral, no té perquè tenir-lo d’una manera global. 

Això vol dir que es fa necessari argumentar, amb raons, la licitud o il·licitud de determinats valors i no simplement transmetre’ls perquè ho dicta la tradició o una determinada autoritat. 

2.8. Capacitat de detectar valors positius en la posició de l’altre

En el debat públic sobre valors és fonamental la capacitat de detectar en la posició aliena valors positius. En el marc del pluralisme hi subsisteixen posicions diferents, però això no vol dir diametralment diferents, ni en tot necessàriament diferents. El debat públic només es pot construir si som capaços de detectar, més enllà de les diferències amb l’altre, els punts de convergència moral o ideològica. 

Un dels enemics en un debat públic sobre els valors és la tendència a la simplificació de les posicions en dues opcions empobrides i enfrontades, creant una tensió artificial en el diàleg i perdent la riquesa del matís i les diferents tonalitats de valors que s’han de donar en el si del debat públic.

La simplificació abusiva és una forma de caricaturització i de reduccció de la riquesa del debat i en aquest punt, tant els mitjans de comunicació social com els mateixos agents socials i polítics, hi tenen un grau de responsabilitat. Cal crear fòrums públics per al debat sobre els valors, però sense caure en la tan fàcil contraposició de parers radicalment oposats. Aquesta lògica pot obeir a criteris d’audiència, però no contribueix a un autèntic discerniment dels valors. En aquest sentit, en la presentació pública d’aquest debat cal evitar una escenificació que ja sigui, d’entrada, viciada o interessada.

2.9. Atendre les comunitats morals minoritàries i vulnerables

En el debat públic sobre els valors és fonamental centrar més l’atenció en aquells aspectes que uneixen les diverses comunitats morals estranyes entre si que no pas accentuar les divergències. La manera de trobar punts d’acord en l’àmbit públic exigeix, per part de cada comunitat moral i de cada membre, tant a nivell individual com grupal, l’obertura a la perspectiva axiològica de l’altre, la recepció del seu posicionament i la recerca de punts de trobada en el camp dels valors. 

A casa nostra hi habiten grups i cultures que es troben en una situació vulnerable que tenen un origen forà. El fet que socialment, políticament i econòmicament pateixin una precària posició, no vol dir que no s’hagin de considerar seriosament en la construcció d’un debat públic sobre els valors a Catalunya. Cal detectar aquells valors dels grups forans que poden ser assumits críticament i responsablement a casa nostra i enriquir d’aquesta manera la nostra identitat col·lectiva i el grau de convivència que desitgem per al nostre país. 

Partim de la idea que la nostra identitat com a poble no és estàtica, sinó que es va construint al llarg del temps i de les transformacions històriques. Des d’aquest punt de vista, cal ser receptiu als valors inherents a d’altres tradicions que poden enriquir substancialment el patrimoni moral del nostre país. No tan sols cal respectar llurs drets fonamentals i demanar-los l’assumpció dels deures compartits en la nostra societat, sinó que cal que siguem prou lúcids per integrar els aspectes més positius d’aquests grups i tradicions minoritàries que s’instal·len a Catalunya. 

2.10. Cal potenciar el judici crític de la ciutadania

Només és possible un exercici lliure i constructiu dels valors si la ciutadania participa d’un cert judici crític i d’una certa capacitat de discerniment de la informació i de la complexitat de la realitat. Perquè es desenvolupi un debat real sobre els valors cal que els interlocutors tinguin esperit crític, però no tan sols envers les posicions de l’altre, sinó també i especialment envers les pròpies posicions. El valor de la crítica és una de les grans herències de la Modernitat i cal no perdre-la de referència en la vida social, cultural, política i religiosa del nostre país.

La crítica només té sentit i autenticitat des de l’exercici de l’autocrítica. El conreu de l’esperit crític és essencial en una societat lliure i democràtica i ateny especialment les comunitats educatives, encara que també els mitjans de comunicació social. Cal que les noves generacions prenguin consciència del caràcter estantís i vulnerable de la societat oberta i que adoptin posicions crítiques envers aquells discursos o formes d’intervenció social que posen en joc els pilars fonamentals dels drets humans i de l’Estat de dret. 

En la mesura que les fonts de comunicació de masses siguin plurals, serà més possible el desvetllament de la consciència crítica. En aquest sentit, la unificació o homogeneïtzació de fonts d’informació en un sol grup pot comportar una pèrdua de matís i de diferència en el tractament de les qüestions la qual cosa anirà en detriment del judici crític. 

2.11. Superació de les actituds fonamentalistes

Les actituds fonamentalistes són completament negatives per a la construcció d’un debat públic sobre els valors. El fonamentalista, que és aquell subjecte que es considera en possessió excloent de la veritat, fa impossible el debat perquè, des d’aquesta perspectiva, l’altre no aporta res en la construcció dels valors, sinó que està completament en l’error. 

Des de l’educació i també des dels mitjans de comunicació social de masses cal neutralitzar les actituds fonamentalistes, en lloc d’atiar-les tot contraposant estratègicament grups radicalment oposats. En el debat públic sobre els valors, les conviccions són fonamentals i també la coherència amb les pròpies conviccions, però també ho és i molt la capacitat de donar raons de les pròpies posicions. Sense negar el valor que té l’ètica de les conviccions, creiem que en el si de l’espai públic és fonamental introduir una ètica de la responsabilitat, és a dir, un marc de convivència legítima més enllà de les legítimes conviccions individuals.

2.12. Superació de les posicions relativistes

L’actitud relativista invalida, d’entrada, la possibilitat d’un debat públic sobre els valors. El debat només és possible si hi ha diferents interlocutors que es disposen a defensar llurs posicions mitjançant l’exercici de la raó. Si un d’ells s’instal·la en el relativisme, és a dir, en el “tot s’hi val”, difícilment pot produir-se un debat d’idees, perquè serà tan relatiu en acceptar les pròpies idees com les idees d’altri. No s’ha de confondre, però, el relativisme amb una certa ductilitat en el reconeixement de la raó de l’altre. La ductilitat o la flexibilitat és recomanable en un debat públic sobre els valors compartits, però no el relativisme, que invalida qualsevol base teòrica o pràctica de convivència.

Partim de la tesi que en la societat oberta no tot és igualment acceptable, sinó que cal discernir col·lectivament i responsablement aquells valors que ens ajudaran a enfortir la nostra qualitat integral de vida i separar-los d’aquells valors o actituds que poden posar-lo en crisi. El relativisme obstaculitza greument la possibilitat d’un debat públic sobre els valors i per això cal neutralitzar-lo racionalment, sigui des de les comunitats educatives o bé des de les institucions polítiques o socials. 

2.13. Unes institucions mínimament justes

El debat públic sobre els valors a Catalunya pot escenificar-se en diferents àmbits, però en ell hi tenen una especial incidència les institucions. La societat està vertebrada per ciutadans, però sobretot per institucions creades pels mateixos ciutadans amb distintes finalitats. Una institució és, en aquest sentit, una xarxa de persones que s’orienten vers un horitzó compartit que intenten assolir mitjançat la seva intervenció, la seva praxi i el seu enginy. 

El debat sobre els valors no pot ser aliè a les institucions del nostre país, sigui quina sigui llur finalitat. És evident que no s’ha de confondre els valors institucionals (que són els propis de cada institució) amb els valors públics (que són els que assumim tots els ciutadans), però cal vetllar perquè en les institucions públiques i privades es respectin els mínims valors de la convivència. El desenvolupament òptim de les institucions no depèn exclusivament de la tecnologia o de l’economia, sinó de manera especial dels valors compartits que es respiren en el si d’aquella institució.

Només és possible un debat públic, franc i real sobre els valors en el si d’institucions mínimament justes. En un marc irregular des del punt de vista ètic, qualsevol discussió sobre els valors està viciada d’origen. Per això, és essencial potenciar i promoure la dignitat ètica de les institucions, la seva transparència i la seva permeabilitat. També les institucions privades en són afectades, perquè encara que siguin de titularitat privada això no les legitima per practicar en el seu si valors que entren en col·lisió amb els valors públics mínimament acceptats. 

Les institucions obertes i justes són el lloc idoni per a un debat públic sobre els valors, per a un debat on els diferents interlocutors puguin expressar-se lliurement sense coaccions o intimidacions de cap tipus.

2.14. El diàleg intergeneracional com a factor positiu

Un dels factors que pot enriquir notablement el debat públic sobre els valors a Catalunya és la posada en marxa del diàleg intergeneracional. Tradicionalment l’espai natural on s’ha produït aquesta trobada intergeneracional ha estat la família. En la societat contemporània hi ha, a més a més de la família, altres àmbits on és possible l’encontre entre generacions diferents (les institucions educatives en serien un exemple, però també el camp de l’associacionisme). 

A casa nostra podem detectar uns valors que formen part de la nostra herència col·lectiva i que s’han expressat de maneres molt diferents en la vida quotidiana, però que la generació més gran els encarna en pròpia pell. Alguns d’aquests valors pateixen una forta crisi d’identitat; d’altres, en canvi, tenen plena vigència. Hi ha, d’altra banda, valors que són innovadors en la nostra cultura i que afloren davant de situacions noves que genera la societat catalana. La trobada entre les diverses generacions és molt positiva per a un autèntic enriquiment en el camp dels valors i per a una nova configuració del marc de referència col·lectiu. 

Els valors poden ser objecte de transmissió i, de fet, històricament han estat transmesos de generació en generació per la vida de l’exemplaritat, de la paraula i del testimoni. També, però, poden ser objecte d’innovació. La història mostra que els humans tenim la capacitat d’assumir nous reptes i orientar-nos per valors que són innovadors en el temps en què apareixen. 

Creiem que la fractura entre generacions és una greu pèrdua de riquesa en el conjunt de la societat i que pot comportar una pèrdua de memòria col·lectiva i, en el fons, d’identitat. En aquest sentit, cal trobar espais i temps perquè es produeixi l’intercanvi generacional, cal possibilitar mecanismes perquè les generacions dialoguin entre elles, és a dir, perquè es trobin i dialoguin sobre els seus referents. Del que es tracta en l’hora present és de recollir aquella herència positiva del passat que ens permeti afrontar els nous desafiaments i simultàniament assumir els valors innovadors que ens permeten acostar-nos als reptes de futur. 

És fonamental, doncs, en el debat públic sobre els valors que les diverses generacions es trobin pacíficament, que mostrin llurs diferents valoracions i mostrin el sentit que donen a determinades actituds i horitzons de vida. S’ha de defugir tant de la mera reiteració del passat d’una manera acrítica i inercial, com de la mera innovació del present sense considerar els elements positius de la nostra herència col·lectiva. En el debat sobre els valors, el diàleg entre passat i futur, entre memòria i esdevenidor és bàsic per assolir una identitat sòlida que ens permeti afrontar els nous desafiaments.

Agenda de temes prioritaris

Una altra de les coses que ha fet la Comissió en la seva primera etapa ha estat proposar un conjunt de temes amb una estreta relació amb la qüestió dels valors sobre els que la Comissió considera que valdria la pena treballar col.lectivament a curt termini. A continuació us presentem aquests temes, amb alguns comentaris que permetin subratllar-ne alsguns aspectes clau.

    1. Sabrem conviure en la diversitat? Sabrem projectar la nostra identitat?

    2. Com respondrem davant la pobresa i l’exclusió?

    3. És possible un desenvolupament sostenible i solidari?

    4. Com haurem de concebre la família?

    5. Què ha de representar el treball en la vida de les persones?

    6. Quines propostes, projectes i models estem oferint als joves?

    7. Quin grau de participació i compromís hauríem de mantenir en relació amb la vida pública?

    8. Quina ha de ser la responsabilitat dels mitjans de comunicació?

    9. Com podem créixer com a persones?

    10. Es poden regular la ciència i la tecnologia?

    11. Com afrontar la cultura de la violència?

    12. Com donar resposta als nous reptes de la condició humana?

A continuació figuren conjunts de preguntes que ajuden a perfilar cada tema.

    1. Sabrem conviure en la diversitat? Sabrem projectar la nostra identitat?

    • El fenomen migratori és una realitat quotidiana. Les necessitats de mà d’obra no qualificada i barata és cada cop més gran en els països avançats, però les pors a invasions d’altres ètnies i races provoca reaccions xenòfobes. ¿Com trobar la via per a garantir el respecte a l’altre, com reconèixer els drets dels altres, com potenciar el diàleg, com no actuar des de la prepotència, com no practicar l’assimilació, com defensar la pròpia cultura, com fer possible una societat intercultural que s’enriqueix de la diversitat?

- Quin lloc han d’ocupar el immigrants en la societat catalana? Què podem esperar d’ells i què poden esperar ells? Què els podem exigir i què poden exigir? Hem de promoure una major obertura i relacions envers altres cultures? Com hem de processar i integrar els impactes i les propostes que ens arriben d’altres contextos culturals? Com podem aprendre a discernir què és acceptable i assumible i què no ho és? Quins són els límits, si és que n’hi ha, del relativisme cultural?

- ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles operativament presents en el nostre mateix marc social?

- La multiculturitat qüestiona la pervivència de la cultura autòctona? Com i fins on preservar la nostra identitat i com assegurar la cohesió ciutadana?

- És possible l’equilibri psicològic i social sense referències identitàries de caràcter col·lectiu i nacional degudament reconegudes?

    • És possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons?

- Com trobar un equilibri entre la identitat nacional, com a marc de convivència entre els membres d’una mateixa comunitat, i la consciència cosmopolita, que demana atenció pels problemes del conjunt de la humanitat?

    2. Com respondrem davant la pobresa i l’exclusió?

- Hem de considerar sempre l’atenció i la preocupació envers els empobrits i els exclosos un criteri de referència a l’hora de prendre decisions? Ho hem de considerar una qüestió rellevant només per a persones o institucions “especialitzades”? Quin lloc han d’ocupar la cohesió social i la solidaritat internacional en qualsevol visió que ens fem de Catalunya o de la nostra identitat nacional?

    • Podem canviar alguna cosa del sistema econòmic? És possible fer una economia més "humana" des de la llibertat?

- Com afectaran les noves tecnologies a la distribució del benestar? Com poden convertir-se en un factor d’integració?

    3. És possible un desenvolupament sostenible i solidari?

    • Perquè el desenvolupament integral de l’home d’una manera sostenible i respectuosa amb les properes generacions no és un valor compartit?

    • Degradació del medi per manca de respecte. Quins hàbits personals i col·lectius reforcem en relació amb el medi ambient i l’entorn urbà?

    • Adaptar-se i/o modificar l’entorn?

- ¿Cal difondre la consciència de la necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?

    • Quines actituds mantenim/hauríem de mantenir en relació amb el consum? És possible un projecte vital de benestar raonable i compartit en una societat llençada al consum compulsiu i il·limitat?

    • És possible la promoció de l' austeritat com a formula per a repartir millor els recursos? Es compatible amb la societat de consum?

- ¿Perquè critiquem el consumisme perquè representa l'exaltació del materialisme i de la recerca de la felicitat a través dels objectes i en canvi tenim un discurs que el justifica i que ens justifica perquè l'augment del consum intern és el motor de la nostra economia?

    4. Com haurem de concebre la família?

    • Quins són els elements que avui defineixen la família i quines són les funcions socials que en l’actualitat se li atribueixen? És un espai de privacitat i seguretat davant el món agressiu on vivim? El lloc de referència personal que facilita el sentiment de pertinença? L’instrument de transmissió de valors permanents o reproducció de models? Una eina per l’educació? El sistema establert per la continuïtat de l’espècie? El recurs que complementa la debilitat de l’Estat del benestar?

    • Quin tipus de suport i de condicions necessiten les famílies per poder esdevenir espais de personalització i de creixement en humanitat? Quines són les dificultats més rellevants que pateixen avui per assolir-ho?

    5. Què ha de representar el treball en la vida de les persones?

    • L’evolució del sistema productiu ha donat lloc a unes transformacions importants en l’organització del treball. Avui aquest ha perdut la centralitat en l’organització econòmica, no és l’element que defineix les relacions socials, és canviant, variable, els ingressos que provenen del treball cada cop estan menys lligats a l’activitat productiva, la formació inicial no serveix per tota la vida, l’experiència professional es valora per la capacitat de mobilitat i adaptabilitat... en una paraula el valor tradicional del treball ha canviat. Hi ha ocasions que el què es prima és l’economia de gran escala, l’especulació, el benefici fàcil, en definitiva l’enginyeria financera que no es fonamenta en valors produïts sinó en valors financers, intocables, immaterials. Quin és el valor que avui predomina amb relació al treball i quins aspectes positius o negatius comporten aquestes transformacions?

    • Com les persones haurien de conciliar el viure per treballar i el treballar per viure?

    • Perquè ens fa millors la competitivitat? És la competitivitat actual una destructora de valors? És coherent i possible educar en la solidaritat i en la generositat en una societat que predica i funciona segons el principi del profit individual i de la competitivitat?

    • En una societat cada vegada més global i competitiva, com formular unes noves relacions entre les persones jurídiques i els individus que vagin més enllà del valor pels diners?

    • Perquè quan parlem de valors que dominen i orienten la nostra vida poques vegades fem referència als diners, quan probablement és el valor que més ens fa bellugar-nos?

- ¿ Cal que el sentit de responsabilitat social i la recerca del bé comú siguin considerats com uns components intrínsecs de les pràctiques professionals i de les actuacions empresarials? Com fer que el treball sigui viscut també com un àmbit de desenvolupament personal i com una contribució a la societat?

    • ¿Fins a quin punt el treball en general (en la seva estructuració actual), i les empreses en particular, contribueixen avui al bé comú i al desenvolupament de la persona? Com pot contribuir l'empresa al desenvolupament de les persones?

    • És just guanyar diners gràcies a l’especulació? És correcte aprofitar situacions d’informació privilegiada? És acceptable el diner fàcil obtingut sense esforç?

    6. Quines propostes, projectes i models estem oferint als joves?

    • Quins són els objectius de l’educació? Què ha de transmetre el sistema educatiu?

    • Com poden passar les escoles i universitats de ser centres de coneixement a centres d’educació?

- Què porta a l’alt consum de droga, el desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte?

- Quines propostes, projectes i models estem oferint als joves? Quin paper han de jugar en relació a aquesta qüestió la família, l’escola i la universitat, les associacions, les indústries culturals, les ofertes per al lleure, els mitjans de comunicació, les empreses? Quines responsabilitats s’han d’assumir des de cadascun d’aquests àmbits?

    7. Quin grau de participació i compromís hauríem de mantenir en relació amb la vida pública?

    • Com entenem la participació igualitària? És un dret o un deure? Com aconseguir que tothom (homes i dones, adults i joves, rics i pobres) pugui participar a tot nivell (en les activitats econòmiques i productives, en la política com exercici de la democràcia, en els òrgans de decisió, en els sindicats, en les organitzacions...), aportant el seu esforç i la seva col·laboració?

    • Com superar la poca implicació i compromís en projectes cívics que es constata actualment? Com anar més enllà de l’individualisme i la pèrdua de fites comuns? Prioritat a la nostra societat urbana i post industrial dels valors i la recerca de la felicitat individual, a diferència d'altres societats més primitives i més rurals, on la felicitat no és entesa sinó és compartida i els valors dominants són de caràcter comunitari i col·lectiu.

    • Quins projectes comuns podem emprendre per a involucrar a les persones del nostre entorn?

    • La gratuïtat, com a element que fonamenta la legitimitat d’impulsar iniciatives ciutadanes sense esperar res material a canvi, va sent substituïda per la demanda de contrapartida, sigui en forma de petits obsequis –voluntaris olímpics– sigui en forma de punts per accedir a oposicions –avantprojecte de servei civil.

    • Podríem proposar un servei civil de posem tres mesos a tots els nois i noies, de manera que tothom treballi sense esperar recompensa econòmica una vegada a la vida? Ajudaria a fer ciutadans més responsables i interessats en el be comú i en la societat en la que viuen?

- S’ha generalitzat la sensació que allò públic és quelcom dolent –per corrupte, o per ineficaç, o per altament burocràtic– mentre que allò privat és bo –en tant que “societat civil”, en tant que “fora d’interessos”... Això influeix directament en com es valora l’espai d’allò públic. A aquesta sensació s’hi suma molts cops el propi teixit associatiu, els responsables del qual veuen sovint en els poders públics més el corrent contra el qual remar que no pas la via de col·laboració per fer possibles els canvis.

- Com enfortir la participació social i l’associacionisme? Quina importància té per al desenvolupament personal i per al progrés social la involucració en projectes compartits? Què ens cal per a millorar la qualitat organitzativa i participativa de les associacions?

- No només entre la gent jove, però sobretot, hi ha un sentiment generalitzat de “desinterès” per la política. Aquest desinterès, però, molts cops es restringeix a les pugnes de partit, perquè sí que hi ha interès sobre aquelles accions dels poders públics que repercuteixen directament o indirecta en la vida dels ciutadans.

    • Perquè desconfiem de la política i dels polítics? Perquè tenim una actitud abstencionista, fins i tot en temes que no només ens interessen, sinó que ens afecten directíssimament com pot ser l'educació dels nostres fills? (Exemple: la gran abstenció que es produeix en les reunions de pares d'escoles i llars d'infants)

- La societat occidental té acceptat unànimement com a valor que la democràcia parlamentaria és el menys dolent dels sistemes. Els sistemes polítics que tenim son autènticament democràtics?

- És possible la responsabilitat ciutadana sense implicació real en els processos de participació democràtica en el funcionament de la nostra societat?

    • ¿Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans?

- ¿Com dignificar l’acció política i el compromís polític de manera que l’exercici del poder i la gestió pública s’emmarquin explícitament en un projecte de país i en una actitud de servei a al comunitat? Com facilitar que els ciutadans s’hi reconeguin? Com promoure espais i mecanismes de participació política adequats a les noves realitats tecnològiques i socials?

    8. Quina ha de ser la responsabilitat dels mitjans de comunicació?

    • Com incidir en els mitjans de comunicació per tal de posar-los al servei d’uns valors consensuals per la societat? Cal un control social dels mitjans de comunicació, que vetlli per una promoció dels valors als continguts tant informatius com d'entreteniment? La captació d’audiència valida qualsevol proposta per part dels mitjans?

- Quin paper juguen els mitjans de comunicació en la configuració dels referents i dels missatges socials? Quins criteris han de predominar en la seva relació amb l’audiència? Té sentit, en el que pertoca a aquestes responsabilitats, distingir els mitjans segons la seva titlularitat? Com aprofitar les possibilitats de les tecnologies de la informació per facilitar un creixement en coneixement, per promoure les interaccions personals i per construir xarxes de relacions socials?

    • ¿Faciliten els mitjans de comunicació que hi hagi valors mundialment compartits, que adquireixin una dimensió planetària (promoció del 0,7 del PIB, condonació de la deute exterior d’alguns països, aplicació de la justícia a homes que han actuat en contra del drets fonamentals de l’home com Pinochet...)?

- Com afectaran a la multiculturitat els nous mitjans d'informació (Internet, Televisions globals o interactives etc.)? I a la cultura catalana? I a l'educació?

    9. Com podem créixer com a persones?

- Cal promoure la consideració que créixer com a persones en qualitat de vida no es limita al gaudi de béns i serveis, sinó que inclou el desenvolupament de la vida interior i de la sensibilitat en totes les seves dimensions? Què han de fer les diverses tradicions religioses, morals, educatives, etc., per a estar al servei d’aquest creixement?

    • Hem de promoure el reconeixement social de la necessitat d’educar i desenvolupar el món emocional i afectiu? Hem de promoure el reconeixement social de la necessitat d’educar i desenvolupar la capacitat d’establir vincles, lligams i compromisos?

    • Quin paper han de jugar en la valoració personal i social d’aquests processos experiències humanes com l’esforç, el sacrifici, el dolor o el sofriment? Com hem de situar personalment i socialment la nostra relació amb les limitacions, les frustracions, els fracassos i, en un altre ordre, amb la mort? Val la pena patir? Perquè no ens atrevim a parlar als nostres joves i adolescents de la mort i del sofriment?

- Com recuperar el “valor” dels sentiments per sobre de tot allò que és viscut com a “útil” o productiu?

- Relació personal que lliga i configura, o bé independència? Estabilitat i/o canvi (per exemple: en la parella)?

    • Què perdem i què guanyem amb el gradual afebliment de la disciplina?

    • Què hem de fer per a que l'oci i el temps lliure siguin mitjans de convivència i desenvolupament personal i social?

- Quins valors o contravalors aporta l'esport a la vida de cada dia?

- Per quina raó ha adquirit tanta transcendència la forma del cos en la nostra societat?

    • Perquè donem més importància a la realització laboral i personal que no pas al temps que dediquem als fills i als avis? Perquè tenir cura els fills i els avis no és un valor emergent en la nostra societat? Qui ha de tenir cura dels nostres avis quan ja no poden valdre's per si mateixos?

- ¿Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana? ¿Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació?

    10. Es poden regular la ciència i la tecnologia?

- Què passa amb avenços científics com ara la clonació?

- Què hem de fer amb els embrions criopreservats que hi ha a casa nostra?

    • Com actuar i treure profit dels avanços tecnològics sense posar en perill la pròpia dignitat de la persona? Com es pot arribar a portar a terme la manipulació dels gens per a benefici de la humanitat. (curació de malalties, definició del gènere...)? Com fer ús de les tècniques de trasplantaments (compra d’òrgans) o de lloguer de mares, o congelació de semen...?

    11. Com afrontar la cultura de la violència?

- Perquè s’omplen cada dia més les presons? On és el límit de la responsabilitat personal dins d’una societat que, en el seu funcionament, genera actituds antisocials?

    • Cada dia amb més freqüència apareixen noticies sobre actes violents. Violència en els enfrontaments entre països, entre sectors d’una mateixa nació, d’una mateixa família (marits que maltracten a les seves dones), en bandes de joves que practiquen el vandalisme urbà.... Com és que amb el desenvolupament del coneixement no s’ha imposat el respecte a l’altre?

- El cinema i la televisió ens normalitzen la violència gratuïta. Hi ha diferència entre aquesta violència i la que s’exerceix en defensa pròpia, sigui individual o col·lectiva?

    • Hem de limitar els continguts violents al cinema i a la TV?

    12. Com donar resposta als nous reptes de la condició humana?

    • ¿Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment l’ésser humà?

    • Com superar la situació de discriminació de la dona?

- ¿Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació?

    • En una societat plural com la nostra, és possible una ètica de mínims –i de no tan mínims– capaç de ser compartida pel conjunt de la societat?

Junta de la Comissió de Valors de Noruega

¿Quins són els valors més importants de la societat d’avui i de demà? Aquesta és la pregunta que més s’ha repetit a totes les trobades populars on hem participat durant aquests últims tres anys [1999-2001]. I, probablement, cada vegada haurem respost de manera una mica diferent. Al concloure el projecte de la Comissió de Valors hem pres la decisió d’escriure una carta amb la qual intentem donar una resposta de conjunt.

EL VALOR DE LA LLIBERTAT

La llibertat és una de les condicions bàsiques de l’ésser humà. La vida ens ha estat donada plena de possibilitats i nosaltres la modelem mitjançant les nostres eleccions. La llibertat ens repta a triar entre el bé i el mal, el que és correcte i el que és incorrecte. I ens dóna responsabilitats. La llibertat comporta sempre una obligació de rendir comptes envers alguna cosa més enllà de nosaltres mateixos. 

Es tracta d’una llibertat interior: ment i pensament lliures. El presoner polític a la seva cel·la pot sentir-se lliure perquè ha conservat la seva dignitat personal.

Però la llibertat s’ha de dotar de possibilitats de desenvolupament a la vida real també. Aleshores es tracta de ser lliures d’una opressió exterior i de llibertat política.

La història de Noruega, aquests últims 200 anys, és un relat de la lluita per la llibertat. Una llibertat que ha portat seguretat per a molta gent. L’allibera ment de sobirans estrangers, de fam i de penúries, de mortalitat infantil i d’epidèmies, de labor infantil i de càstig corporal. La llibertat de votar en les eleccions, d’escollir educació i professió i en el cas de les dones de triar el nombre de fills que desitgen. L’alliberament de tenir dies laborals massa llargs i de treballs perjudicials per a la salut. La llibertat de pensar i de creure el que es vulgui, per expressar-se i per organitzar-se, per predicar, per canviar de religió i de conceptes de vida La llibertat per viatjar, parlar i aprendre la llengua pròpia i per aprendre la seva cultura i religió. La llibertat per viure amb dignitat humana tot i caure malalt, quedar discapacitat o fer-se gran. Vivim en una època i a una part del món on la nostra llibertat és més gran que mai a la majoria dels àmbits. N’estem agraïts. Van ser el coratge, la voluntat de sacrifici i el treball polític de molta gent que ens han proporcionat aquesta llibertat que avui prenem per donada. Però no és ni donada per la natura ni eterna. Si en fem un mal ús, pot girar-se en contra de nosaltres mateixos.  

EL PREU DE LA LLIBERTAT

La llibertat no és possible sense l’esperit de comunitat. D’ençà que naixem depenem d’altres persones. Som concebuts d’una unió i ens hi sentim units tota la vida. Deixarem algunes comunitats, per escollir-ne d’altres. Fora de la comunitat no som lliures, estem desvalguts.

Alguna gent confon la llibertat individual amb l’egoisme. La individualitat significa, malgrat tot, tenir consciència de la nostra posició particular com a ésser humà. Significa conèixer-se a si mateix, desenvolupar les nostres aptituds i realitzar ideals propis i tenir el coratge d’alçar-se allà on la col·lectivitat uniforma i imposa. Però també a reconèixer la responsabilitat personal envers els demés.   

L’egoisme és una cosa ben diferent. Significa buscar avantatges personals a costa dels altres. Tenir prou amb si mateix. Però l’egoista es traeix a si mateix, perquè oblida que depenem els uns dels altres per poder realitzar la nostra individualitat. 

 

Tinc la responsabilitat de la llibertat del meu pròxim. Tinc una part de la vida del meu pròxim a les meves mans. Això implica poder i responsabilitat. Tinc el poder de destruir l’altra persona i, per això, tinc la responsabilitat de no fer-ho. Tinc el poder d’ajudar l’altra persona i, per això, la responsabilitat de fer-ho.

La llibertat queda limitada per a la persona amb poc poder. Una persona pot tenir totes les possibilitats formals en una societat, sense ser capaç d’aprofitar-les. No hi ha cap rètol amb «Prohibit el pas a persones discapacitades i a les persones de la tercera edat» a l’exterior del despatx públic amb escales altes i sense ascensor. Cap circular avisa l’immigrant que en la majoria de casos no el cridaran per una entrevista de feina. Cap norma decideix que un malalt s’hagi d’allitar a les 19 hores per manca de personal.

 La llibertat d’una societat s’ha de mesurar partint de la gent amb menys poder: els més joves, els més grans, les persones d’un nivell d’educació inferior, d’ingressos més baixos i de salut més precària. Els discapacitats que encara s’han de quedar fora de la meitat dels nostres edificis públics i de molts dels nostres transports públics i que, per tant, a la pràctica se’ls nega la llibertat que altres persones prenen com natural: Els immigrants i les persones que demanen asil polític, asseguts aturats als centres de recollida. Els drogoaddictes, els alcohòlics i els pacients psiquiàtrics que no tenen lloc per rebre tractament. Les dones i els nens exposats a actes violents i abusos sexuals. Els nens que no poden participar en activitats d’oci normals i corrents perquè són pobres. Els nens que pateixen l’abús dels pares d’estupefaents com drogues o alcohol. Si ho comparem amb l’ideal de llibertat per a aquests grups també, trobem mancances importants en la societat noruega d’avui dia. Una llibertat que només val per a una minoria, s’ha d’anomenar pel seu nom correcte : privilegi.  

La llibertat d’expressió és un del nostres mitjans més importants per crear una comunitat on podem conviure amb les nostres diferències i els nostres desacords. La llibertat d’expressió significa el dret de no estar d’acord, de provocar, d’irritar, de protestar, de manifestar-se amb altra gent o de quedar-nos sols amb la nostra opinió. Si no conversem sobre la manera d’utilitzar la nostra llibertat, ni sobre valors o moral i ens limitem a parlar sobre legalismes i conveniències només, hem triat una via perillosa.  

La llibertat d’expressió i de creences han estat les dues cares d’una mateixa moneda. La llibertat religiosa va venir tard al nostre país. Fins 1956 no es va eliminar de la Constitució la prohibició d’admissió dels jesuïtes al regne i fins l’any 1964 la llibertat d’expressió no es va fer constitucional. El principi de llibertat religiosa afecta entre d’altres la qüestió si el govern ha de nomenar els caps superiors de l’Església Noruega i si la meitat dels membres del govern hi han de pertànyer o no. Tant per consideració a les persones que no confessen la fe evangèlica luterana com per consideració a la llibertat de l’Església Noruega com a comunitat confessional, aquestes dues disposicions haurien de ser eliminades. 

MOBILITZACIÓ DE LA RESPONSABILITAT

¿Com mobilitzar el sentit de responsabilitat? Pensem que la cosa més important ha de realitzar-se entre les persones a nivell individual, a les famílies, a les escoles i a la societat civil. La societat civil està constituïda per associacions, agrupacions i organitzacions on ens reunim amb correligionaris lliurement i voluntàriament.  Al mateix temps la societat civil representa un para-xocs contra la possible tiranització de la població de part del poder estatal. A l’àmbit del voluntariat succeeixen moltes coses positives a Noruega, des dels nens que recullen joguines i roba per a nens d’altres països, fins a les associacions sanitàries, Amnistia Internacional o el Centre Antiracista.

 

En el treball contra el racisme i el neonazisme, segur que les manifestacions amb torxes i d’altres manifestacions són importants, com a accions simbòliques, unificadores i mobilitzadores. Però si no hi ha cap continuïtat a les cases, als jardins d’infància i a les escoles, als clubs de joves i a les associacions de persones de la tercera edat, als estaments laborals i als municipis, és possible que les manifestacions amb torxes poden haver-se limitat a crear una publicitat incrementada sobre els racistes i que s’hagin convertit en un coixí còmode per a tots nosaltres. No hi ha prou amb treballs que creïn actituds, calen també iniciatives pràctiques com ara activitats extraescolars gratuïtes i ofertes per incloure tothom en la comunitat.   

De tant en tant no hi ha prou amb apel·lar a la responsabilitat individual. Hem de recórrer a la llei. Un exemple : Tots estem d’acord que fan falta lleis que prohibeixen amenaces i apologies a actuacions criminals. Estem d’acord també que la difusió d’idees sobre racisme i discriminació racial ha d’estar prohibida. Això resulta tan destructiu que la societat ha de marcar uns límits inequívocs.  

Alhora sabem que no hi ha prou amb lleis. Si el racisme queda fixat a les ments de la gent, no ens en podem desfer tan sols prohibint-ne les expressions. Hem de treballar les nostres actituds. Alguna gent pensa que si les expressions plenes d’odi no poden sortir a la superfície, resultarà difícil combatre aquestes actituds mitjançant la discussió i la crítica. Si el racisme s’instal·la en la clandestinitat, la presa de consciència podria afeblir-se. Amb allò que arribem a conscienciar, podem fer alguna cosa. Allò que no arribem a conscienciar, fa alguna cosa amb nosaltres. Són dilemes que hem de tractar com a problemes que no podem resoldre una vegada per totes.  

TOLERÀNCIA I EQUIVALÈNCIA

L’herència cultural a Noruega és rica en valors i tradicions. La nostra proximitat a la natura és un d’aquests valors i la igualtat social n’és un altre. Tenim un estat de benestar basat en l’ideal de solidaritat. Tenim una democràcia amb estat de dret i igualtat davant la llei, llibertat d’expressió i llibertat religiosa. No són valors exclusivament noruecs, sinó valors que tenim raons per estar-ne orgullosos i que hem de transmetre a futures generacions. 

El repte de conservar la nostra identitat pròpia, sense que s’hagi de viure com un fet excloent per aquells de nosaltres que venim d’altres països. Resulta comprensible que s’instal·li un escepticisme quan ens trobem amb allò que ens resulta aliè. Resulta comprensible també que tinguem prejudicis pel que fa «als altres», aquella gent que no coneixem. Però tenim un deure moral de no convertir aquests prejudicis en veritats, sinó comprovar-los i combatre’ls. A la trobada amb els refugiats als centres d’acollida dels asilats, comprovem potser que els prejudicis no concorden. «Però ella no és així», diem. Aleshores hem fet el primer pas pel camí de l’examen de consciència. L’hem vist sense el segell col·lectiu del grup, com una persona, única i insubstituïble. Es tracta, potser, del primer pas pel camí cap al reconeixement de tots els refugiats i de tots els que demanen asil polític. 

 

Noruega no ha estat mai una societat homogènia, ni ètnicament ni culturalment. Malgrat això tenim unes tradicions febles d’acceptar maneres de viure diferents. «Vine com ets: esdevé com nosaltres» era sovint el refrany. Ens hem imaginat que som tan iguals. Hem creat mites respecte a la nostra igualtat i ens hi hem aferrat. La part positiva de la manera de pensar noruega sobre la igualtat, és que no hem tingut diferències socials importants entre la gent. La part negativa és que les persones que es consideren «diferents» sovint se senten excloses. L’orgull de ser de Noruega, s’haurà de convertir també en l’orgull de la diversitat cultural i ètnica del país.

La norma bàsica és que ens hem de respectar tal com som, les opinions de cadascú de nosaltres tal com les formulem i les característiques culturals i particulars de cadascú de nosaltres tal com les expressem.

Però no ens mereixen respecte totes les opinions o expressions culturals. No acceptem actuacions que infringeixin el valor humà, ni tan sols quan es justifiquen amb raons culturals, religioses o amb la consideració per al «millor de la comunitat». Les idees dels neonazis de superioritat de la raça no són tan sols intolerables, sinó que s’han de combatre.

La convivència multicultural és laboriosa. Els problemes no s’han de silenciar, sinó que s’han de portar a la llum i ventilar-se en col·laboració amb grups diferents de la societat. Això exigeix punts de trobada on ens podem veure i parlar. Converses sinceres sobre la fe i sobre els conceptes de la vida n’és una via. La vida laboral, les associacions de veïns, les escoles i les organitzacions esportives són els terrenys on hem d’entrenar-nos a respectar la diversitat. 

 

Un sentiment d’identitat és important per poder funcionar dins una comunitat. La identitat està íntimament relacionada amb una llengua pròpia. A part d’això resulta imprescindible dominar la llengua materna per poder aprendre correctament una segona llengua.

 

El setembre l’any 2000 el comitè de l’ONU contra la discriminació de races va criticar Noruega per una actuació dolenta en el treball contra el racisme i la discriminació ètnica. La crítica es referia a un codi de lleis defectuós, un control feble, una discriminació pública i un tractament diferenciat ocult. 

Desitgem un endreçament del codi de lleis existent i una llei nova que prohibeixi la discriminació a tots els àmbits de la societat. 

L’ESCOLA

L’Escola Pública bàsica és un dels terrenys més importants que tenim en comú.  Desitgem protegir-la i reforçar-la. El nostre ideal és que tots els pares puguin enviar els seus fills a l’escola més propera amb la seguretat que sigui bona i que respecti els seus valors. Una escola que no sigui tan sols una preparació per a la vida, sinó que sigui la vida mateixa, amb tota la seva diversitat i amb aprenentatges diferents.  

 

Al mateix temps els pares tenen el dret de decidir quin tipus d’educació escolar han de rebre els seus fills, a la condició que aquesta compleixi unes exigències mínimes.  Això significa que els pares també han de tenir la possibilitat de triar una altra oferta escolar per als seus fills que la pública. 

 

L’escola pública d’una societat multicultural i multireligiosa s’ha de basar en valors unificadors que inclouen i respecten la diversitat dels alumnes pel que fa a facultats i aptituds. El paràgraf d’objectius i els plans d’estudi de l’escola noruega s’han de formular de manera que tants pares com sigui possible, puguin portar els seus fills a l’escola pública, sense haver de preocupar-se que els seus fills rebin un ensenyament i una educació contràries als seus conceptes de vida o contra la seva fe.  

El grup escolar del diàleg sobre la fe i sobre els conceptes de vida de la Comissió de Valors, ha elaborat una proposta per a un paràgraf d’objectius nou que pensem que ens sembla constituiria una bona base per a una revisió necessària. Aquesta diu entre d’altres : «L’ensenyament a l’escola ha de basar-se en la herència cristiana i humanista, proporcionar l’espai per a la diversitat religiosa, cultural i conceptual de la vida i familiaritzar els alumnes amb valors humans comuns. »

Desitgem una assignatura de religió i de concepte de vida comuna a l’ensenyament bàsic, un punt de trobada on els nens poden aprendre sobre la fe i sobre els conceptes de vida dels uns i dels altres. Alhora pensem que els pares han de tenir el dret de demanar l’exempció d’aquesta assignatura, si més no, al nivell infantil. Pensem que pot constituir una vàlvula de seguretat que pugui reforçar l’ideal d’una escola pública comuna. 

 

Volem també apel·lar als polítics per protegir les escoles petites i compartides per pocs. Signifiquen molt, tant per als nens com per als pares i per a la societat local. Molta gent veu estalvis importants, si es fusionen escoles petites. Però resulta difícil de determinar amb xifres la identitat local, la pertinença i el benestar, al moment d’elaborar els pressupostos. No es pot comptar tot el que compta. Això significa sovint que valors inquantificables es subestimen o passen inadvertits i oblidem que el valor intrínsec realment té un valor intrínsec. 

  

S’ha mencionat que la diferència entre una escola bona i una de dolenta és el mestre. Hi estem d’acord. Per això s’ha de reforçar l’educació dels mestres, de manera que es pugui assignar un pes major a la saviesa pedagògica i a la competència ètica.

 

EL SERVEI DE SALUT 

La llibertat és un valor decisiu per al servei de salut, tot i que continuï marcat per una tutoria cara als pacients i als clients. Això ha de ser història passada. El pacient ha d’aconseguir més informació sobre la seva malaltia, unes possibilitats millors per comprendre la seva situació i una llibertat més gran per decidir sobre el seu cos i la seva salut.  

La malaltia és també una experiència personal que es manifesta a partir de l’historial i de la vida de cada individu. Això hauria de portar com a conseqüència que el servei de la salut basi la seva feina en la vivència de cada individu, a més que en la ciència moderna.   

Desitgem un servei de salut just que surti en defensa tant de pobres com de rics, de vells i de joves, de dones i d’homes, de residents a les afores i als centres urbans. Només un servei públic de salut sòlid ens el pot donar. Les persones malaltes i necessitades han de tenir la seguretat de poder rebre assistència d’experts amb independència d’un poder adquisitiu privat, del seu lloc de residència o de la seva posició a la societat. La crisi dels hospitals públics, la manca de metges a les afores i el desenvolupament d’assegurances i d’empreses de salut comercials amenacen aquesta seguretat. El govern i el Storting (el Parlament) han d’assegurar la qualitat, el reclutament i el recolzament d’un servei de salut comú i sòlid a Noruega.  

CONVIVÈNCIA I NENS

La diversitat d’estructures familiars i de formes de convivència és típica de la nostra cultura moderna. En el decurs d’una generació s’ha produït una revolució. Els adults gaudeixen de la llibertat d’escollir la seva forma de convivència. Els nens no la tenen. La llibertat dels adults i la seguretat dels nens poden xocar. Aquí les consideracions per allò que sigui millor per als nens han de tenir prioritat.  

La majoria dels nens a Noruega viuen bé. Gaudeixen d’una seguretat material i una possibilitat única i històrica de desenvolupar-se i de realitzar els seus talents i interessos. Però els nens són vulnerables també i dependents de protecció. Aquesta protecció és bàsicament responsabilitat dels pares. La família té un paper fonamental en la vida i en el desenvolupament dels nens. És el bressol de la personalitat.

  

Quan dues persones engendren un fill junts, és un avantatge, tant per a l’adult com per al nen, que la convivència estigui basada en un compromís sòlid. Normalment serà el matrimoni, tot i que el matrimoni en si mateix no sigui cap garantia per al benestar dels nens. 

 

Cada any uns 9 a 10.000 nens, aproximadament, viuen la separació dels pares. Això no significa necessàriament que la responsabilitat dels pares deixi d’existir o que els fills tinguin la sensació de perdre un dels pares. Malgrat tot ens mostrem escèptics a convertir en norma que els fills més petits tinguin dues residències també, quan es produeix una ruptura de la convivència dels pares. El fill no és un objecte que s’ha de «repartir de manera justa i equitativa», sinó una persona menuda i vulnerable que necessita amor, atenció i seguretat.   

 

L’educació dels fills és una tasca important i una saviesa popular antiga diu que els pares solen necessitar ajuda. «Cal tot un poble per educar un nen», diu un proverbi africà. Això significa que tots els nens són els nostres fills. Per això a més hem de fer cas dels fills del veí i col·laborar en la seva educació també. 

Els centres comercials, les botigues de video i els mitjans d’informació socials exerceixen avui dia una forta influència sobre els nens i treballen sovint en contra dels valors que la família i l’escola miren de transmetre. S’hauria de convidar també aquestes institucions a col·laborar i enfrontar-los amb la seva responsabilitat pel que fa a la influència fàctica que exerceixen. 

Molts nens experimenten una coacció quotidiana disfressada de llibertat. Els cal tenir aquell pantaló, aquella americana o aquella marca. Les veus seductores de la publicitat han aconseguit transmetre el seu missatge. Desitgem que la prohibició contra la publicitat dirigida als nens per sota dels 12 anys d’edat a la radio i a la televisió, s’ampliï a tots els mitjans informatius socials. Molt especialment hauríem de combatre la publicitat sexualitzada que, cada cop amb més agressivitat, va dirigida a nens més petits. Els mitjans, la indústria de la moda i la indústria de la música pop evadeixen massa fàcilment la seva responsabilitat pel que fa a la sexualització de la infància. Valorem infinitament més la llibertat de l’infant a ser nen que la possibilitat de la indústria de la publicitat de guanyar diners.  

     

Sens dubte sabem que els nens han d’aprendre a dir no. Els nens, però, han de ser protegits precisament perquè són nens. No tenim el dret de transferir-los la responsabilitat d’unes opcions de les quals no tenen la capacitat de veure l’abast ni de prendre les conseqüències. 

L’any 1993 es va aprovar una llei de convivència de les parelles que dóna el dret als homosexuals de viure una relació de parella públicament declarada, un dret inexistent a la majoria dels països.    

La lluita dels homosexuals per aconseguir reconeixement i dignitat infon respecte. Aquesta lluita ha costat molt i encara no està acabada. La ridiculització, la condemnació i la discriminació continuen formant part de la vida quotidiana de molts homosexuals. Molts d’ells viuen amagats per por a les reaccions de l’entorn.

 A la Comissió de Valors, com a la població en general, hi ha diferents opinions pel que fa a les conseqüències pràctiques que hauria de tenir la igualtat dels homosexuals. Uns quants de nosaltres instem a la majoria de l’Església Noruega d’abolir la prohibició d’exercir alts càrrecs eclesiàstics. D’altres de nosaltres opinem que no és correcte demanar a l’Església Noruega d’actuar en contra d’allò que entén com un deure segons la seva convicció religiosa. Alguns membres de la junta opinen que les parelles homosexuals no han de tenir el dret d’adoptar nens, ja que aquest dret té més consideració amb el «dret dels adults a tenir fills» que «el dret dels nens a tenir pares». Altres membres opinen que hauria de ser una conseqüència de la idea d’igualtat de la llei de les parelles de fet que els homosexuals també tinguin possibilitats d’adoptar nens.

L’ÉSSER HUMÀ: ESCALA DE VALOR DE TOTES LES COSES

Dignitat humana significa que l’ésser humà és valuós en virtut de ser un ésser humà. La dignitat no és una cosa que ens hem de merèixer, sinó una cosa que ens és donada. 

Ens preocupen cada cop més unes tendències a valorar les persones per les seves prestacions, pel seu consum o per la seva utilitat. Resulta particularment preocupant quan la lògica d’efectivitat i d’utilitat es pren com a base per als serveis d’assistència socials i per a la tecnologia mèdica moderna. «Moriré tan ràpidament com pugui», va dir una dona gran a un hospital fa un temps. S’adonava potser, que la família o el personal estaven a punt de perdre la paciència. Morir ràpidament era l’última prestació que se li exigia. En el seu cas la llibertat hauria pressuposat acceptació i cures i que s’ocupés d’ella algú que li pogués donar la llibertat de morir amb dignitat.   

La Junta de la Comissió de Valors ha dit un no ben clar a legalitzar una assistència activa a morir, perquè opinem que qualsevol persona té un valor únic i inalienable. El respecte per la vida implica també un respecte per la mort natural quan arriba el moment. Un codi de lleis que obre la possibilitat que el servei de salut pugui treure la vida a algú, seria una contradicció total amb la inviolabilitat de la vida humana. El nostre no a la legalització d’una ajuda activa per morir, és també un no a una societat on l’única vida que sembla tenir valor és la productiva i la que funciona bé. És també un sí a una ajuda millor per viure a la fase terminal de la vida, un sí a les atencions i a la misericòrdia, un sí a l’alleugeriment del dolor i un sí a la unió i a la sinceritat pel que fa a la mort.  

La biotecnologia i la tecnologia genètica obren grans possibilitats i grans perills, tant per a l’ésser humà com per a la natura. Aconsellem prudència, tant pel que fa a la recerca mèdica i a productes alimentaris modificats genèticament. El principi de més val prevenir és un principi ètic important. Això significa que tenim l’obligació de ser cautes amb posar en marxa processos biològics dels quals en desconeixem les conseqüències, en un termini més curt i més llarg, que puguin perjudicar la vida a la terra.

La tecnologia genètica ofereix grans possibilitats per manipular el material genètic hereditari humà. Aquesta informació pot utilitzar-se tant per curar malalties com per «dissenyar» éssers humans nous. Recolzem les iniciatives que s’han presentat per aprovar una prohibició internacional contra la clonació d’individus i la manipulació genètica amb cèl·lules sexuals.   

 

Els canvis ràpids de la tecnologia mèdica ens endinsen en conflictes de valors nous i difícils, sobretot pel que fa a embarassos, naixements i avortaments. Mitjançant la tecnologia genètica i el seguiment mèdic de l’embaràs, rebem informació sobre els gens de cada fetus en particular i amb això sobre possibles discapacitats funcionals congènits. Per a la dona embarassada això significa que ha de prendre decisions difícils tant emocionalment com moralment. L’alternativa al fet d’escollir l’avortament pot ser el d’infantar un fill discapacitat. Aquesta elecció es pot fer tan difícil per a algunes dones que haurien preferit no disposar d’aquesta informació. Però està allà i no es pot «desinventar». Es fa cada cop més difícil per a les futures mares de rebutjar-la. 

Advertim contra un desenvolupament on els fetus en el ventre de la mare són avaluats des de la perspectiva d’una futura utilitat. A una societat amb exigències cada cop més grans pel que fa a prestacions i efectivitat, temem que es pugui optar per l’eliminació d’un major nombre de fetus amb discapacitats funcionals. La síndrome de Down, l’hèrnia medul·lar i la distròfia muscular són algunes d’aquelles discapacitats que segons les lleis actuals constitueixen «discapacitats serioses». Si es pot saber el sexe, la salut i les característiques genètiques cada cop més aviat en l’embaràs, així doncs, ¿què passarà amb la protecció jurídica del fetus? Tot i que cada dona s’hagi de responsabilitzar individualment de la seva elecció, les normes i els valors de la societat influiran sobre la freqüència amb la qual les dones optaran per l’eliminació d’un fetus amb discapacitats.  

 

Instem als polítics d’elaborar projectes d’assistència concreta i un seguiment de nens amb discapacitats, a part d’assegurar-se que es coneguin.  Els pares han de saber que no es quedaran sols amb tota la responsabilitat, si opten per tenir un fill discapacitat. 

 

En un moment en el que s’està comercialitzant la fecundació, quan els pares poden comprar òvuls i espermatozoides de donants amb les característiques «correctes» i, fins i tot, llogar un úter succedani, aleshores, l’ésser humà s’ha convertit en una mercaderia. Opinem que la mera possibilitat de fer opcions com aquestes implica una perversió del concepte de llibertat i és un atac a la condició i a la dignitat de l’ésser humà. Si hem de ser el resultat d’una compra venda d’un mercat, això marcarà el concepte de saber qui som. Així doncs, ja no serem unes persones amb les nostres fragilitats i les nostres tares, sinó meres mercaderies amb el certificat i la data de caducitat corresponents. Les mercaderies es poden canviar, vendre, substituir i llençar. Hem substituït la llibertat de l’ésser humà per la manca total de llibertat de la mercaderia i el venedor n’ha assumit el paper de creador.   

 

EL MERCAT I EL CONSUMIDOR

 

Avui dia l’economia de mercat no té cap competència d’alternatives dignes de credibilitat. La seva força radica en l’eficàcia productiva. Però els seus punts febles salten a la vista: el mercat és despietat i injust. Per això «els mercats lliures» no valen com a criteri únic i exclusiu per a l’organització econòmica d’una societat democràtica.

 

Un dels punts febles d’un mercat lliure és que només les veus de les persones amb poder adquisitiu es fan sentir. Un altre és que el venedor no paga tots els costos de producció d’una mercaderia o d’un servei, com ara els costos relacionats amb la contaminació ambiental. Si fora així, els transports llargs de mercaderies sortirien perdent en la competència amb els productors més propers del consumidor. Això significaria menys avantatges per a l’empresa gran i menys contaminació. 

Temem un desenvolupament on la lògica del mercat s’arreli també a la societat civil de manera que, cada cop en major grau, les persones passen de ser ciutadans a convertir-se en simples consumidors. Un ciutadà participa en la vida pública, comprova les seves actituds i punts de vista en intercanvis d’opinions públics i contribueix a expressar la voluntat comunitària mitjançant eleccions polítiques. Un consumidor s’ocupa normalment dels seus interessos particulars. Allà on el ciutadà parla d’una responsabilitat compartida, el consumidor es limita a insistir sobre els seus drets particulars. La democràcia depèn de què siguem ciutadans.   

Però les solucions i les regulacions fetes en comú no resulten senzilles. Tenim molts exemples de malbaratament irresponsable, manca de democràcia i mala comunicació de part de l’administració pública també. 

 

 Els consumidors es poden unir i exercir poder polític. «Iniciatives per a un comerç ètic» és un intent prometedor de pensar globalment i actuar a nivell local. S’han d’implantar exigències als productes que comprem, entre d’altres que no s’hagin fabricat amb explotació de nens, que els obrers hagin gaudit del dret d’organitzar-se sindicalment i que la producció no hagi causat danys ni perjudicis mediambientals significatius.  

En una democràcia la regulació del mercat és feina dels polítics. A nivell nacional això significa regular la distribució de la riquesa amb l’ajut de seguretats, serveis i assistències socials. Això significa que s’ha de regular la vida empresarial per protegir la natura i l’entorn. 

Resulta inquietant i inacceptable que la pobresa sembla augmentar a Noruega i que l’expectativa de vida dels nens dels barris d’Oslo est sigui inferior a la dels nens nascuts a Albània. Les reformes socials i econòmiques s’han d’avaluar sempre segons els seus efectes sobre els grups més febles de la societat.  

 

La solidaritat és un valor amenaçat a Noruega. L’esperit comunitari que forma part de la tradició de valors noruega es troba sota la pressió de la cobdícia i del materialisme. I no són exclusivament els executius de la vida empresarial els que es deixen cegar pels beneficis. També les expectatives creixents dels consumidors estimulen la cobdícia. 

 

Com a ciutadans i consumidors vivim en un dilema. Volem, per exemple, disposar d’un clima estable i de benzina més barata. Però no ho podem tenir tot. I no podem limitar-nos a culpar la cobdícia dels altres. Hem d’acceptar la nostra responsabilitat i recordar-nos mútuament la diferència entre suficient i massa. 

UNA CONSCIÈNCIA GLOBAL

 

El dos d’agost de 1999 es van trobar dos nens congelats al tren d’aterratge d’un avió des de Guinea a Brussel·les. Tenien una carta a les mans: «Excel·lències, socis i responsables d’Europa: Ajuda’ns, patim enormement a Àfrica. Patim guerres, malalties i fam». Els noms dels nens eren Yaguine Koita i Fodé Tounkara. No van arribar amb vida, però el missatge sí que continua viu: Ajuda’ns!

Deixeu-nos mirar el món amb la mirada d’aquests nens. Salta a la vista: és un món extremadament injust. Tot i que l’escassetat de menjar constitueixi el problema més greu, pobresa implica també manca de carreteres, autobusos, hospitals, medicaments, aigua i també vergonya, humiliació i impotència. No es limita a atacar les persones materialment sinó també moralment. Els pobres se senten abandonats per tothom. Els valors tradicionals i els de solidaritat són posats sota pressió amb el resultat freqüent d’anarquia, de criminalitat i de violència.  

 

Onze milions de nens per sota de cinc anys d’edat moren cada any per manca d’aigua pura, de menjar i d’oferta d’assistència sanitària. ¿Podem aconseguir d’entendre que els nens van morint un per un? Es tracta d’una tragèdia que es va repetint 11 milions de vegades, cada any.

Sabem que aquest desenvolupament no pot continuar. Mata en silenci i resulta perillós tan moralment com políticament. 

 

Sabem que no hi ha prou amb l’ajut als països en vies de desenvolupament.  La mancança primordial és la comprensió que l’economia mundial és injusta i, després, les iniciatives polítiques per portar capital als pobres del món.  Segons la nostra opinió resulta moralment inacceptable que les nostres inversions dels beneficis del capital al mercat mundial hagin de servir exclusivament per fer-nos més rics. Pensem que s’haurien d’invertir per fer una feina útil allà on fa més falta. 

Per això proposem que, d’entrada, un 10% del fons del petroli s’hauria d’invertir en activitats empresarials a països pobres. Hauríem també de treballar a favor d’un comerç mundial que doni els països pobres accés als mercats dels països rics i concedir exempció total d’aranzels per a la importació dels països menys desenvolupats. Hauríem de condonar el deute dels països pobres i treballar a favor d’un sanejament internacional dels deutes. D’altra banda hauríem gravar les transaccions internacionals de manera que el poder dels especuladors es minvi i es reforci l’autoritat dels polítics.

La llibertat té una perspectiva local i una de global. Però també té una perspectiva a llarg i a curt termini. La perspectiva llarga tracta de com les meves opcions d’avui afectaran la llibertat dels nostres descendents. Estem utilitzant la nostra llibertat d’una manera que pot encadenar-los a la privació de llibertat.

Si no tenim més cura de la natura, arrisquem un col·lapse ecològic amb conseqüències impensades per als nostres descendents. Som la primera generació de la història en modificar el clima i l’última que no n’hem de pagar el preu corresponent. La natura és alguna cosa més que un entorn només. És el nostre origen. Nosaltres en procedim i hi som presents amb les nostres facultats de sentir i de viure. Per viure l’hem d’utilitzar. Però la modèstia ha d’equilibrar el seu ús. Sinó destruïm aquella natura de la qual depenem.      

 

Malgrat aquestes perspectives greus, disposem també d’una sèrie d’indicacions esperançadores actualment. Una consciència nova d’ètica global està sorgint. «Reinventar una manera de governar global nova no és una opció, sinó una necessitat per al segle xxi» deia el programa de desenvolupament de l’ONU en el seu informe de 1999. Amb aquesta perspectiva posem la nostra esperança en l’ONU. No tenim cap eina internacional millor per crear una comunitat global on totes les veus es puguin sentir.  Per això s’ha de reforçar l’ONU, tant econòmicament com organitzadorament, de manera que puguem «salvar la generació venidora dels horrors de la guerra», així sona el pacte de l’ONU. 

No és cap novetat que les persones s’encarin amb l’exigència d’una ètica universal que no fa diferència entre jueu i grec, esclau o persona lliure. La novetat consisteix de les cares a la pantalla de televisió al «poble global» on les mirades ens responsabilitzen a tu i a mi. Ens resulta natural sentir una responsabilitat major cap al nostre veí més proper que cap a gent desconeguda de zones més llunyanes. Però a mesura que ens convertim en ciutadans del món, les persones més llunyanes esdevenen, cada cop més, els nostres veïns. La globalització de la responsabilitat moral ja no és tan sols una utopia bonica, sinó una necessitat.

EL PODER DE LA VOLUNTAT

La llibertat no està escrita als gens humans com una cosa hereditària natural. L’esperit de comunitat no és una part elemental de les muntanyes noruegues. Tant la llibertat com l’esperit de comunitat s’han de voler anhelar, guanyar, renovar i compartir. La lluita es fa a dos terrenys: dins de cadascú de nosaltres i en la suma de tots nosaltres, la societat.

     

La política formula les possibilitats de cada individu quan reparteix les condicions de vida. Quan el govern municipal, l’assemblea provincial o el Parlament pren les seves decisions sobre ingressos, feines, educació, habitatges i medi ambient, estan repartint les condicions marc de la llibertat al mateix temps. Però la política tracta també de crear i d’administrar valors immaterials com la seguretat, la dignitat, la tolerància i l’educació. 

Molta gent se sent dirigida per poders fora de la nostra àrea d’influència. Pensem que hem de seguir «el progrés», «la reorientació», «el mercat» i «la globalització» com somnàmbuls. La política activa s’ha vist desplaçada per la demonologia passiva. El nostre fatalisme modern diu que el món està dirigit per un enorme programa informàtic anònim que ningú no ha formatejat, ningú no entén ni ningú no pot acusar o canviar. La sensació que jo no hi puc fer res, entela la mirada i afebleix la voluntat. No tan sols a nivell individual, sinó a les escoles, a les empreses, als municipis, als parlaments i als governs.

La qüestió no és si es pot controlar el desenvolupament. Avui dia sí que es controla.

La qüestió és: ¿per qui i cap a què?

Fa cent  cinquanta anys Noruega era un país pobre on la majoria de la població vivia en la misèria, en l’opressió i en la impotència. Molta gent pensava que els alts càrrecs públics havien rebut la seva intel·ligència de Nostre Senyor, que la societat de classes estava decidida pel destí i que la misèria dels pobres obeïa a una llei natural. Però algunes persones volien que fos diferent. Creien en la possibilitat de crear una Noruega millor. I va ser possible, quan prou gent ho va voler i va haver-hi el coratge i el poder polític per fer-ho. 

 

¿Significa això un optimisme ingenu i una fe il·lusa en el progrés? No. Després d’haver deixat enrere nostre el segle més sanguini de tota la història de la humanitat, coneixem la nostra capacitat destructiva. El colonialisme, l’extermini dels jueus i la bomba atòmica, ens recordaran per sempre més de la foscor del cor humà i del despotisme de la comunitat. Però aquests coneixements no ens han d’immobilitzar.

 

Algunes de les últimes paraules que l’escriptor Bjørnstjerne Bjørnson va escriure, va ser el títol d’un poema dedicat a les dones treballadores poloneses. Deia així: «Les accions bones salven el món». No va escriure «les accions grans». En tal cas la majoria de nosaltres ens hauríem rendit. Tots nosaltres podem contribuir amb accions bones, coses menudes que poden significar la diferència entre utopia i realitat. 

 

La política no tracta tan sols de voler, sinó de poder també. A través de l’activitat política podem canviar les condicions de vida i els horitzons de les possibilitats. Podem crear una justícia més gran i un entorn millor, o bé podem deixar de fer-ho. 

A través de la major part de la història les fronteres del nostre món moral ha coincidit amb les fronteres de la llengua, de la religió o de la nació. Hem dit amb Ibsen: «Sempre faig el meu deure, però sempre dins el meu districte». Ja no és així. Avui el meu districte abasta tot el món. La declaració de drets humans de què «totes les persones han nascut lliures i amb el mateix valor humà» va significar una capítol nou en la manera de pensar i encara en defugim les conseqüències. 

 

 A través de la major part de la història, les obligacions de les persones no s’estenia més enllà que la seva vida o, màxim, la dels seus fills. A la nostra època les obligacions són unes altres. Sabem molt de les conseqüències mediambientals a llarg termini de les nostres actuacions. Però defugim les conseqüències d’allò que sabem. Si el plutoni té un temps de reducció a la meitat de 24.000 anys, la nostra responsabilitat arriba infinitament més enllà. 

La llibertat sense deures porten cap a la cobdícia i als greuges. Deures sense llibertat signifiquen la negació de la vida i el moralisme. Per tant aquest escrit ha esdevingut una carta sobre llibertats i deures.