Imatges d'Erasme

Holbein 1523



Holbein 1523

Holbein 1523

 

Holbein 1523

Holbein 1523

Holbein 1530

Holbein 1530

Holbein 1530



Holbein 1530

Holbein 1532

Holbein

Holbein

Holbein

Cranach 1533

Quentin Massys 1517

Dürer 1520

Dürer 1526

Hieronymus Hopfer

Valor i Déu

 

Vallotton 1913

"El valor, és Déu que es realitza en nosaltres (Jules Lagneau, 1851-1894)."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 140

Text original:

"La valeur, c’est Dieu qui se réalise en nous. (Lagneau)"

"Es pot dir que el valor és Déu mateix en tant que ell es revela en la nostra experiència, és a dir en tant que ell es dóna a nosaltres o que es deixa participar per nosaltres."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 309

Text original:

"On peut dire que la valeur, c’est Dieu même en tant qu’il se révèle dans notre expérience, c’est-à-dire en tant qu’il se donne à nous ou qu’il se laisse participer par nous."

Consells

 

"Procura tocar bé i amb bellesa peces senzilles; això és millor que tocar mediocrement obres difícils."

"Les composicions fetes a base de passatges difícils no triguen a desaparèixer. El virtuosisme tècnic només té valor quan es posa al servei de propòsits més elevats."

"No ajudis a difondre la mala música; més aviat col·labora amb tota l'energia a suprimir-la."

"No es pot fer res d'autèntic en l'art sense entusiasme."

Robert Schumann a Consells als músics joves (traducció d'Agustí Delgado, Clivis Publicacions)

Decàleg de valors

Agnes Martin 1973

Una colla de valors que podrien ser una referència vertebradora per a algunes persones i entitats (l'ordre no és rellevant):

1. Construir la pau, defensar els drets humans, lluitar per la justícia.

2. Preservar l’entorn natural, impulsar un desenvolupament sostenible.

3. Defensar la diversitat (cultural, lingüística, religiosa...).

4. Dedicar una atenció prioritària a les persones, destinatàries de l’esforç de construcció d’una societat millor (una societat al servei de les persones).

5. Tenir una opció preferent pel poble, per la gent anònima, amb una especial dedicació als pobres i marginats, als qui pateixen, als imperfectes, als irrellevants (no a l’elitisme).

6. Promoure la innovació a tots els nivells, tot preservant alhora la rica herència del passat (mirar alhora endavant i enrere).

7. Posar èmfasi en la qualitat, el rigor, la serietat en els tractes, la paraula (enfront de la superficialitat, la frivolitat, la feina mal feta).

8. Construir un catalanisme serè, dialogant i obert a la novetat.

9. Treballar pel diàleg efectiu entre cultures i religions.

10. Tenir present la importància de la dimensió espiritual de les persones.

Acceptat

 

Rembrandt 1669 (detall)

"Això s'esdevé, o bé això no s'esdevé. I certament que no s'esdevé si intentem imposar-ho a nosaltres mateixos, igual com tampoc no s'esdevindrà mentre continuem pensant, gronxats en la nostra pròpia complaença, que no en tenim cap necessitat. La gràcia ens colpeix quan estem abassegats per un gran dolor i ens és impossible el repòs; quan caminem per la vall obscura d'una vida buida i sense significació; quan sentim que el nostre aïllament és més profund que d'habitud, perquè hem violat una altra vida, una vida que estimàvem o una vida de la que som bandejats; quan el nostre disgust pel nostre propi ésser, la nostra indiferència, la nostra feblesa, la nostra hostilitat i la nostra falta de direcció i de serenitat han arribat a fer-se'ns intolerables; quan, un any darrera l'altre, l'anhel de perfecció de la nostra vida resta irrealitzat; quan les velles compulsions regnen avui en nosaltres com ho han estat fent des d'anys i panys; quan el desesper anorrea tota joia i tot coratge. A vegades, en aquest moment, una onada de llum fa irrupció en la nostra nit i és com si una veu ens digués: "Ets acceptat. Ets acceptat per allò que és més gran que tu i del que n'ignores el nom. No en preguntis el nom, ara; potser el descobriràs més tard. No intentis de fer res, ara; potser més tard faràs molta cosa. No cerquis res, no acompleixis res, no iniciïs res. Senzillament accepta el fet que siguis acceptat!" Si això ens esdevé, és que fem l'experiència de la gràcia. Després d'una experiència així, podem no ésser millors que abans i podem no creure més que abans, però tot està transformat. En aquest moment, la gràcia domina el pecat, i la reconciliació basteix un pont damunt el riu de la separació. I res no és exigit per a l'acompliment d'aquesta experiència, cap pressuposició religiosa, moral o intel·lectual, ni res d'altre sinó l'acceptació.

A la llum d'aquesta gràcia tenim esment del poder de la gràcia en les nostres relacions amb el proïsme i amb nosaltres mateixos. Coneixem la gràcia de poder esguardar francament en els ulls dels altres, la gràcia meravellosa de la reconciliació de la vida amb la vida. Experimentem la gràcia de comprendre totes les paraules dels altres. No comprenem simplement el sentit literal dels mots, sinó també el que s'amaga a llur darrera, àdhuc quan són aspres i aïrats. Car fins i tot aleshores hi ha el desig de fresar una bretxa en el mur  de la separació. Experimentem la gràcia de poder acceptar la vida d'un altre, àdhuc si ens és hostil o nociva, car per la gràcia sabem que pertany al mateix Fons al que nosaltres pertanyem i pel que hem estat acceptats. Experimentem la gràcia que és capaç de superar la tràgica separació dels sexes, de les generacions, de les nacions, de les races, i àdhuc el gran abisme obert entre l'ésser humà i la naturalesa. A vegades la gràcia apareix en totes aquestes separacions per a reunir-nos amb aquells als qui pertanyem. Car la vida pertany a la vida."

Paul Tillich (1886-1965) a The Shaking of the Foundations (1948)

(llibre traduït al català el 1967 com a Els fonaments trontollen. Fragment citat per John A.T. Robinson a Honest to God)

Confrontació entre religions

El 16.12.2014 el jesuïta i catedràtic de filosofia Juan Antonio Estrada (1945) publicava a la revista electrònica Tendencias 21 un text amb el títol de "¿Qué futuro tienen las religiones monoteístas?" (el podeu trobar a

https://www.tendencias21.es/Que-futuro-tienen-las-religiones-monoteistas_a39195.html ).

És una bona formulació d'un punt de vista cristià madur, lúcid i equilibrat de la problemàtica de la filosofia de la religió, el contrast entre les diverses religions i el diàleg entre religions. En recollim alguns fragments que fan pensar, que ajuden a pensar en una temàtica important i oberta.

"Si todo vale es que nada vale. La aceptación incondicionada de todas las religiones, no sólo como respetables en sí mismas, en cuanto que son caminos humanos para afirmar el sentido de la vida y buscar a Dios, sino con el mismo valor a priori en cuanto a verdad y validez, redunda en un descrédito de todas. Del relativismo se pasa fácilmente al escepticismo: no es que todas valgan, sino que ninguna es verdadera, exista Dios o no, ya que la igualdad entre ellas es la mejor prueba de que el problema religioso es insoluble, porque Dios no existe o porque no es accesible.

Las diferencias, contradicciones y luchas entre ellas sería la mejor prueba de que ahí no hay verdad alguna, sino mera pasionalidad afectiva. Entonces tendría razón el ateísmo, o por lo menos el agnosticismo, con lo que sería imposible identificarse con credo alguno (a no ser por motivos afectivos, tradicionales o de meras preferencias subjetivas). El teocentrismo pluralista facilitaría por tanto la indiferencia religiosa.

La dimensión estética de la religión suple su pretensión de verdad. Aunque se le reconociera una dimensión ética, ésta deriva de la intencionalidad del creyente, no de la relación con Dios. Por eso, se pueden asumir todas las religiones, ya que se ha negado el valor proposicional y asertivo de cada credo. Se elimina el contenido semántico de las religiones y se vincula la religión a la poesía o al arte, en cuanto formas simbólicas que intentan expresar lo inexpresable (el misterio religioso, o lo místico, según la expresión de Wittgenstein). Las religiones dejarían de ser interlocutores válidos en cuanto que no tendrían pretensiones de verdad, por eso se las podría aceptar a todas por igual.

De esta manera podría ser posible hablar de un noumeno divino al que todos buscan, siendo las religiones fenomenologías distintas desde las que nos acercamos a la divinidad. Las manifestaciones de lo divino son recibidas y comprendidas desde categorías y conceptos inevitablemente impregnados por las diversas culturas. Por eso, ninguna religión podría defender la verdad última de su conceptualización, aunque todas se refieran a Dios.

La realidad divina no puede ser encerrada en ninguna experiencia religiosa, ni tampoco verificada en una tradición concreta, lo cual permite distinguir entre la representación religiosa, muchas veces cargada de simbolismo y mitología, y la realidad última a la que tiende. Se asume, por tanto, que todas las religiones son caminos válidos para llegar a Dios, pero que todas sus representaciones específicas son limitadas, parciales y fragmentarias, porque no llegan a la realidad noumenal divina.

Habría un único Dios, al que tienden todas las religiones y una pluralidad de representaciones de él. La variedad de experiencias religiosas puede ser evaluada según su capacidad para centrarse en Dios, que es la realidad última, y superar el propio yo colectivo o personal. Lo importante no es la fenomenología religiosa sino su tendencia trascendente. Lo fenomenológico hay que evaluarlo de forma pragmática y en relación con los valores absolutos que derivan del Dios de las religiones. Este sería el criterio dirimente para juzgar las religiones, ético y espiritual al mismo tiempo, según J. Hick. Según Hick, la praxis salvífica sería el común denominador de todas las religiones y, por tanto, una auténtica respuesta a la realidad divina.

A la hora de elegir criterios pragmáticos, evaluadores de las creencias es inevitable apoyarse en el contenido sustancial de una tradición concreta, con lo cual, indirectamente, ya estamos privilegiando una creencia determinada.

Si consideramos que el cristianismo es la religión verdadera podemos seleccionar algunas creencias básicas de su tradición (por ejemplo, la regla de oro del amor al enemigo o la afirmación de un Dios misericordioso que hace de las víctimas de la injusticia humana los destinatarios preferentes de su mensaje) para desde ahí evaluar otras religiones y establecer su validez. Pero este planteamiento está viciado en su origen, en cuanto que el presupuesto (que el cristianismo debe ofrecer criterios para evaluar la diversidad de creencias religiosas) es inaceptable para el que no profese esa religión.

Si se acepta el carácter fenoménico de todas las religiones, y con ello su no verdad, y se parte de que el carácter noumenal de la divinidad impide llegar a ella, ¿cómo se puede valorar el grado mayor o menor de adecuación o de verdad de cada religión? (...) No se sostiene tampoco la unicidad y consistencia de cada religión, ya que no se muestra por qué habría que mantenerse el marco referencial de una creencia religiosa, sin abandonarlo, y abrirse a un diálogo con las otras sin desbordar, sin embargo, el marco de comprensión de que se parte.

Si además de subrayar el carácter heterogéneo de las religiones, se acentúa el carácter de inconmensurabilidad de unas respecto de otras, siguiendo algunas de las interpretaciones básicas de la teoría wittgenstiniana de los juegos lingüísticos, el problema es irresoluble. No hay un denominador común que pueda abarcar a todas las diferencias. Se trataría de alternativas excluyentes, porque no son compatibles.

Las religiones ofrecen la experiencia religiosa de un fundador y de sus seguidores, con todas sus dependencias históricas y socioculturales, como punto de partida para hablar de Dios. Por eso, es inviable un sincretismo universalista abstracto. Si eliminamos las mediaciones históricas y sus contenidos sustanciales nos quedamos sin experiencias referenciales para hablar de Dios. La tensión entre particularidad histórica y pretensión de universalidad no puede resolverse a base de disolver el contenido sustancial de las tradiciones.

No hay una perspectiva imparcial que evalúe (el “ojo de Dios”, del que habla la tradición analítica), ni es posible distinguir lo accesorio de lo esencial de cada religión desde una conciencia pura como pretende Husserl. La tensión entre las pretensiones universalistas de la religión, que afirma un único Dios, y la diversidad de creencias religiosas, tiene como trasfondo la actual discusión sociocultural y ética entre la tradición ilustrada, que defiende un planteamiento universalista, por ejemplo, desde el giro pragmático y procedimentalista que propugnan Apel y Habermas, y los comunitaristas, como Charles Taylor, que defienden los contenidos sustanciales de cada tradición particular como núcleo de la identidad personal y colectiva.

Esas religiones parten del mundo de la vida y remiten a él, viendo la verdad como algo que está por hacer en la historia, con un interés práctico y soteriológico, en contra de una pretendida verdad neutral e imparcial, asumible por todos. Por eso, no hay un punto de vista universal ni absoluto que pueda dirimir en la pluralidad de religiones. No hay tampoco ninguna experiencia religiosa concreta que pueda ofrecer constatación empírica de que realmente se ha llegado a Dios. Dios no es alcanzable de forma directa e inmediata en una experiencia humana que se podría imponer a todos. Ninguna experiencia, por apodíctica y segura que aparezca al creyente, se escapa de la contingencia y finitud de lo humano. Siempre sería interpretación subjetiva y autorreferencial, que puede servir de testimonio e interpelación a otros, pero nunca sería prueba irrefutable.

Los condicionamientos de la historia son insuperables y la experiencia del Dios trascendente y absoluto, caso de que exista, se da siempre humanamente, a través de la mediación subjetiva personal y colectiva, sin que haya un en sí divino al margen de la creencia que asiente y acepta su presencia. Tiene razón Kant al afirmar la finitud humana, la importancia de la idea de Dios y la necesidad práctica de postularlo, pero eso no equivale a demostrar objetivamente que Dios existe.

Todas las imágenes de Dios son construcciones humanas, aunque sean inspiradas por la divinidad. El conflicto de interpretaciones es inevitable, aunque eso no significa que todas tengan el mismo valor, plausibilidad y capacidad de persuasión.

El camino a Dios, por tanto, no es la abstracción de lo sustancial comunitario, para obtener una visión de Dios aceptable a todas las religiones y reducida a un mínimo formal y trascendental. Esa síntesis abstracta, aparte de ser fácticamente irrealizable, dadas las diferencias fundamentales que hay entre las religiones y la imposibilidad de una definición que las abarque a todas, sería además inútil.

Por su extrema idealidad y grado de abstracción no serviría para decidir los problemas internos de cada religión. Sólo se puede deliberar sobre ellos dentro de la propia tradición concreta. Por eso el camino de la neutralidad, del consenso o de la abstracción no es válido. La universalidad sólo es posible desde cada tradición sustancial particular. Sólo desde dentro de la experiencia religiosa es posible diferenciar. Estamos abocados a una hermenéutica que parte de una tradición concreta y que no puede hacerse al margen de ella. Hay que partir, por tanto, de cada creencia religiosa y desde ella interpretar a las otras.

Por eso, no hay posibilidad de desarraigarse de la propia religión al analizar y comprender las otras. La verdad que podamos encontrar en otra visión diferente tiene siempre un contenido autorreferencial, desde el que establecemos jerarquías, divergencias y puntos comunes. Por tanto, la teología de las religiones tiene que partir siempre de las confesiones concretas, no de una abstracción de todas ellas.

Desde una tradición particular, la única universalidad posible es la de la apertura multicultural, que llega a una creencia abierta y no dogmática, es decir, cerrada en sí misma.

Hay que respetar el derecho de los seres humanos, como individuos y colectividades, a buscar la verdad y se puede asumir, sin menoscabo de la propia tradición, que todas las religiones son caminos hacia Dios. Desde los monoteísmos se puede también admitir que hay un encuentro plural con la divinidad, en cuanto han sido modos históricos de alcanzarla, aunque a la hora de establecer la verdad de esas experiencias colectivas sea inevitable el enjuiciamiento desde la referencia a la propia tradición.

Si una religión afirma ser el camino mejor y más válido para encontrarse con Dios, aunque haya múltiples vías de acceso, tiene que mostrarlo por su capacidad para inculturarse en contextos y momentos históricos diferentes. Tiene que ver su propia identidad como algo abierto y dinámico, en constante evolución e interacción, lo cual le permite modificar su propio credo a partir de otras contribuciones que le vienen de fuera.

Si una religión dice que es la que Dios ha elegido para toda la humanidad, y que por ello es verdadera y universal, tiene que mostrarlo en la teoría y en la práctica. Cuanto más capacidad tenga para absorber e integrar elementos extraños, sin por ello perder su propia identidad, como unidad multicultural, más testimonia su potencial universal. La identidad se muestra también en la capacidad para evolucionar y permanecer ella misma, a pesar de los cambios.

La apertura, la capacidad de diálogo, la autocrítica, la capacidad de crecer y de enriquecerse son las que hacen de ella particularidad abierta, que es la forma de universalidad de cada contingencia histórica. De ahí, la importancia del testimonio que es lo que arrastra y convence. La identidad religiosa no es algo estático, sino que es procesual y dinámica.

Al universalizarse una religión se hace más capaz de asumir formas plurales, adecuadas a los distintos grupos y zonas en las que pervive. La unidad de una tradición religiosa no viene dada por la uniformidad, sino por la comunión en la pluralidad, que lleva consigo diferencias e incluso conflictos, que sólo pueden resolverse desde una afirmación abierta de la propia identidad, contra la tentación de un esencialismo atemporal, ahistórico y estático.

La evolución y la capacidad para conservar una identidad en el cambio es un signo de apertura, de crecimiento y de universalidad. Además, la historia nos recuerda el potencial conflictivo y la violencia desencadenada en nombre de las religiones. Esto obliga a cada religión a recordar su historia, a mantener abierta la demanda de justicia de las víctimas y a vigilar su presente y futuro para que no resurjan de nuevo los fanatismos e integrismos del pasado.

La pretensión universal de una religión debe validarse en su capacidad para hacerse cargo de la libertad de los herejes e increyentes, a los que tiene que convencer con su testimonio, o queda desmentida en la facticidad histórica.

Cada religión que se abre a lo universal se enriquece, asimila e integra aportaciones de otras creencias, en la misma medida en que se ofrece a éstas como alternativa y como invitación.

La fecundidad histórica de una tradición se muestra por su capacidad de iluminar y potenciar ámbitos socioculturales distintos de aquel en el que se ha originado.

Ante la pluralidad de creencias no hay ninguna certeza de que la propia es la válida. (...) La duda aquí no sería un signo de falta de fe, sino al contrario, una muestra del carácter genuino, abierto y no dogmático, de ésta. No es posible conocer todas las otras tradiciones religiosas y mucho menos evaluar su potencial de verdad. Basta con la convicción de la validez del propio camino, que se va confirmando en la praxis experiencial de la vida y que se va afianzando como interpretación fecunda de la vida que genera valor y sentido.

Es coyuntural el haber nacido y crecido en un determinado contexto sociocultural y religioso, no lo es crecer en universalidad y apertura respecto a otras religiones, sin perder la convicción de estar en un camino verdadero que lleva a Dios e ilumina la vida. También hay que asumir la posible conversión a otra religión distinta, que en un momento determinado aparece como más fiable, es decir, más posibilitadora de experiencias religiosas plausibles y creíbles. La validez y plausibilidad del cristianismo no estriba en que pueda remitirse a un evento objetivo que todos deberían asumir y aceptar, como sería el postulado de la resurrección, sino en una comprensión, que se basa en la vida y muerte de Jesús, y que se ofrece como horizonte de sentido que puede motivar y clarificar a todos los hombres.

De este modo, cada religión es una hipótesis global que explica el mundo, inspira, motiva, y canaliza las búsquedas humanas. Si la propia comunidad de pertenencia resulta convincente, motivadora y cada vez más verdadera, en cuanto que se va afianzando a partir de la praxis vital, no hay motivo para abandonarla mientras que no se conozca otra alternativa más válida, y aunque haya certeza de sus contradicciones, limitaciones y aporías. Las particularidades abiertas son las formas de realizar la universalidad en la contingencia histórica, pero cada una conserva siempre su condición de creencia finita, contingente y limitada. Si la pregunta por Dios es última y universal, las respuestas son siempre penúltimas y fragmentarias.

Se reflexiona sobre la propia creencia de forma crítica, reflexiva e histórica, aceptando las aporías, contradicciones, limitaciones y páginas negras de la religión a la que se pertenece.

Por eso, las dudas y las preguntas sin respuesta, o al menos con soluciones parciales, que dejan insatisfecho, no son el signo de una inmadurez religiosa, sino que pueden testimoniar su vitalidad, apertura y capacidad de crecimiento. A partir de ahí, es posible el diálogo, el ecumenismo, la valoración e incluso el aprendizaje de otras religiones. Si, por el contrario, fuera cerrada en sí misma, incapaz de asimilar nada, de evolucionar y de aprender, se podría impugnar la pretensión de verdad universal que tenga, ya que sería desmentida por los hechos.

El cristianismo, como religión con pretensión universal y absoluta, tiene que interpelar a las otras religiones desde su propio camino histórico y vivencial, ofrecer su interpretación del hombre y del mundo y mostrar, en la práctica, su fecundidad y convergencia con los derechos humanos y la dignidad personal.

El cristianismo nunca puede superar el círculo hermenéutico de evaluar y autojuzgarse desde sus propios criterios específicos, ya que la dialéctica de pretensiones de universalidad y concreción particular es insuperable. Esta tensión debe ser fecunda obligando a la evolución y apertura, así como a rechazar las tentaciones fundamentalistas e integristas que amenazan a todas las religiones."

Alcover: La relíquia

Cézanne 1900

"Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos,
muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.

Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut."

Joan Alcover  (1903)

Zweig sobre Erasme

Holbein 1523

El 1934 Stefan Zweig escrivia aquest significatiu text, que forma el primer capítol de la seva obra “Triomf i tragèdia d’Erasme de Rotterdam”.

"Erasme de Rotterdam, que en un temps fou la major i més resplendent glòria del seu segle, gairebé no és, avui en dia -no ho neguem- més que un nom. Les seves innombrables obres, redactades en un oblidat idioma supranacional, el llatí humanístic, dormen ininterrompudament a les biblioteques; amb prou feines una sola, d’obres que van tenir fama universal en un altre temps, ens diu res en el nostre. També la seva personalitat, per ser de difícil comprensió i presentar ombres crepusculars i contradiccions, ha estat fortament enfosquida per la d’altres reformadors universals, més robustos i fogosos, i de la seva vida privada hi ha poc d’interessant a comunicar: una criatura humana d'existència silenciosa i incessant treball poques vegades proporciona una brillant biografia! És més, fins i tot la seva autèntica acció ha quedat soterrada i oculta en la consciència del temps present, com sempre ho estan els fonaments sota l'edifici ja construït. Per això val la pena anticipar aquí, clarament i breument, el que fa que Erasme de Rotterdam, el gran oblidat, sigui encara avui, i precisament avui, de tant de valor per a nosaltres. Entre tots els escriptors i creadors d'Occident va ser el primer europeu conscient, el primer lluitador amic de la pau, el més eloqüent defensor de l'ideal humanístic, benèvol per al mundà i per a l'espiritual. I com que, a més, va ser vençut en la seva lluita per aconseguir una forma més justa i comprensiva per al nostre món espiritual, aquest tràgic destí seu el lliga encara més íntimament a la nostra fraternal sensibilitat.

Erasme va estimar moltes coses que són estimades avui per nosaltres: la poesia i la filosofia, els llibres i les obres d'art, les llengües i els pobles, i, sense fer diferència en el seu si, el conjunt de la humanitat, en vistes a l'assoliment d'una civilització més elevada. Només una cosa va odiar de veritat sobre la terra, per antagònica de la raó: el fanatisme. Sent ell mateix el menys fanàtic de tots els homes, un esperit potser no de suprema categoria però del saber més dilatat, un cor no ple de bondats però de provada benevolència, veia Erasme en tota forma d'intolerància d'opinions el pecat original del nostre món. Segons la seva opinió, gairebé tots els conflictes entre homes i entre pobles podien ser resolts sense violència, mitjançant mútua tolerància, perquè tots cauen dins dels dominis de l'humà; gairebé tota conflagració es podia resoldre per mitjà d'àrbitres si els incitadors i exaltats d'una i una altra part no donessin tensió a l'arc de la guerra. Per això combatia Erasme qualsevol fanatisme com a focus pertorbador nat i jurat de tota comprensió, ja en el terreny religiós, en el nacional o en el de la manera de concebre l'Univers i la vida; odiava a tots els obstinats i gent d’una sola idea, ja apareguessin amb hàbits sacerdotals o amb togues acadèmiques, als que portaven aclucalls en el pensament i als fanàtics de tota mena i raça que a tot arreu exigeixen una obediència de cadàver per a les seves pròpies opinions i de tota altra concepció en diuen despectivament heretgia o brivalleria. Així com a ningú volia constrènyer a que acceptés les concepcions que ell ensenyava, també oposava decidida resistència a que el forcessin a seguir qualsevol confessió religiosa o política. La independència del pensament era per a ell cosa evident, i aquest esperit lliure sempre va considerar com un segrest de la divina pluralitat del món el que algú, sigui des de la trona o des de la càtedra, s'aixequés i parlés de la seva pròpia veritat personal com d’una missió que Déu li hagués confiat, parlant-li a cau d'orella a ell i només a ell. Amb tota la força de la seva intel·ligència, centellejant i convincent, va combatre, per aquest motiu, en tots els terrenys, al llarg de tota una vida, contra els fanàtics ergotitzants de les seves pròpies creences, i només en molt rares i felices hores es va riure d'ells. En aquests moments més suaus el fanatisme de front estret només li semblava una lamentable limitació de l'esperit, una de les innombrables formes de la "stultitia", les mil degeneracions i varietats de la qual tan hilarantment va classificar i caricaturitzar en el seu Elogi de la Bogeria. Com a home just, autèntic i sense prejudicis, va comprendre i compadir fins al seu més aferrissat enemic. Però en el fons, Erasme sempre va saber que aquest pervers esperit de la naturalesa humana, el fanatisme, havia de destrossar el seu propi món benigne i la seva existència.

Ja que la missió i el sentit de la vida d'Erasme era realitzar la síntesi harmònica del contradictori en l'esperit de la humanitat. Havia nascut amb un caràcter harmonitzador, o, per parlar com Goethe, que era semblant a ell en la repulsa de tot extrem, amb "una naturalesa comunicativa". Tota poderosa subversió, tot tumult, tota tèrbola disputa entre les masses, s’oposava, en la seva sensibilitat, al clar ésser de la raó del món, al servei de la qual se sentia obligat com a fidel i serè missatger, i, en especial, la guerra, com a la més grollera i desaforada forma de resoldre oposicions internes, li semblava incompatible amb una humanitat que pensés moralment. L'art singular de llimar conflictes mitjançant una bondadosa comprensió, d'aclarir el tèrbol, de concertar l’embolicat, de casar de nou el desunit i donar al disgregat un més alt enllaç comú, era l'autèntica força del seu pacient geni, i amb gratitud els seus contemporanis van anomenar simplement "erasmisme" a aquesta voluntat de comprensió que actuava en plurals formes. Per aquest "erasmisme" és per al que aquell home volia guanyar el món. Com que reunia en la seva mateixa persona totes les formes del poder creador, essent alhora poeta, filòleg, teòleg i pedagog, considerava també com a possible, en l'àmbit total del món, l'enllaç de l’aparentment irreconciliable; cap esfera va ser inabastable, o aliena, al seu art de conciliador. Per Erasme no existia cap oposició moral irreductible entre Jesús i Sòcrates, entre doctrina cristiana i saviesa antiga, entre pietat i moralitat. Ordenat sacerdot, va admetre als pagans, en el sentit de la tolerància, en el seu espiritual paradís celestial, i els va col·locar fraternalment a costat dels pares de l'Església; la filosofia, com la teologia, era per a ell una manera de buscar Déu, i igualment pura; no aixecava la mirada cap al cel cristià amb menor fe que amb gratitud cap a l'Olimp grec. El Renaixement, amb la seva sensual i alegre superabundància, no li semblava, com a Calví i altres fanàtics, enemic de la Reforma, sinó el seu germà més lliure. No fincat a cap país, però familiar amb tots, primer cosmopolita i europeu conscient, no reconeixia cap superioritat d'una nació sobre les altres, i com que havia ensenyat al seu cor a valorar els pobles en virtut dels seus esperits més nobles i cultivats, en raó de la seva elit, tots li semblaven dignes d'afecte. Convocar a tots els esperits selectes de tots els països, races i classes per formar una gran lliga de gent cultivada, va ser l’elevada temptativa que Erasme va prendre al seu càrrec com a meta pròpia de la seva vida, i en aixecar el llatí, la llengua que estava sobre les llengües, a una nova forma artística i capacitat d'exposició, va crear per als pobles d'Europa - cosa inoblidable! -, durant una hora universal, una forma supranacional i unitària de pensament i expressió. El seu dilatat saber tornava agraït la vista cap al passat, el seu sentit creient es dirigia, ple d'esperança, cap a l'avenir. Però apartava tenaçment la vista de la barbàrie del món, que aspira, una i altra vegada, a confondre, toscament i malignament, el pla diví, amb permanent hostilitat; només l'esfera superior, la que crea i dóna forma, l’atreia fraternalment, i considerava com a missió de tot home espiritual dilatar i amplificar aquest espai, per tal que alguna vegada, com la llum del cel, abasti, unitàriament i purament, tota la humanitat. Ja que aquesta era la fe més íntima d'aquest humanisme primerenc (i el seu bell, el seu tràgic error): Erasme i els seus consideraven possible el progrés de la humanitat per mitjà de la il·lustració, i confiaven en la capacitat educativa, tant dels individus com del col·lectiu, mitjançant una difusió més general de la cultura, dels escrits, estudis i llibres. Aquests idealistes primerencs tenien una commovedora i gairebé religiosa confiança en la capacitat d'ennobliment de la naturalesa humana per mitjà del perseverant conreu de l'ensenyament i la lectura. Com a home de lletres que creia en els llibres, Erasme no va dubtar mai de la perfecta possibilitat que la moral fos ensenyada i apresa. I la solució del problema de l'harmonització completa de la vida li semblava ja garantida per aquesta humanització de la humanitat, somiada per ell com a molt propera.

Tan alt somni estava constituït de tal forma, que, com imant poderós, podia atreure, a tots els països, els millors esperits d'aquell temps. A l'home dotat de sensibilitat moral sempre li sembla cosa insubstancial i sense sentit la pròpia existència sense el consolador pensament que també ell, com a individu aïllat, amb el seu desig i la seva acció, pot afegir alguna cosa a la moralització general del món, creença que dilata l'ànima. El moment present no és més que un esglaó per a una major perfecció, només és la preparació d'un procés vital molt més perfecte. Qui sap donar autoritat, per mitjà d'un nou ideal, a aquesta força d'esperança en el progrés moral de la humanitat, arriba a ser guia de la seva generació. D'aquests va ser Erasme. L'hora era singularment favorable per a la seva idea d'unió europea en l'esperit de l'humanisme, ja que els grans descobriments i invencions del canvi de segle, la renovació de les ciències i les arts pel Renaixement havien tornat a ser, des de temps enrere, per a tota Europa, un feliç i supranacional esdeveniment col·lectiu; per primera vegada, després d'innombrables anys de depressió, donava ànims al món d'Occident la confiança en el seu destí, i, de tots els països, les millors forces idealistes concorrien cap a l’humanisme. Tots volien ser ciutadans del món en aquest imperi de la cultura; emperadors i papes, prínceps i sacerdots, artistes i homes d'Estat, joves i dones, rivalitzaven en instruir-se en les arts i ciències; el llatí va arribar a ser el seu idioma fraternal comú, un primer esperanto de l'esperit: per primera vegada, des de la ruïna de la civilització romana - glorifiquem aquest fet! -, gràcies a la república de savis d'Erasme, tornava a estar en formació una cultura europea col·lectiva; per primera vegada, no la vanitat d'una sola nació, sinó la salut de tota la humanitat era la meta d'un grup fraternal d'idealistes. I aquesta aspiració dels homes espirituals a lligar-se en esperit, dels idiomes a entendre’s en un superidioma, de les nacions a fer les paus de forma vàlida en el nivell supranacional, aquest triomf de la raó va ser també el triomf d'Erasme, la seva sagrada, però breu i transitòria, hora universal.

Per què no podia durar - pregunta dolorosa - un imperi tan pur? Per què tornen a ser sempre vençuts els mateixos alts i humans ideals de comprensió espiritual? Per què lo "erasmista" té sempre tan escassa força efectiva en una humanitat que coneix, en canvi, des de fa molt temps l'absurd de tota hostilitat? Per desgràcia, hem de reconèixer i confessar clarament que un ideal que només es proposa el benestar general mai pot satisfer per complet a dilatades masses del poble; en els caràcters de tipus mitjà, també l'odi exigeix el compliment dels seus ombrívols drets al costat de la pura força de l'amor, i el profit personal de cada individu vol obtenir també d'aquella idea ràpids avantatges individuals. Per a la massa, el concret i aprehensible sempre serà més accessible que l'abstracte. Per això, en la política sempre trobarà més fàcilment partidaris tot programa que, en lloc d'un ideal, proclami una hostilitat, una oposició ben comprensible i manejable que es dirigeixi contra una altra classe social, una altra raça, una altra religió, ja que amb l'odi el fanatisme pot encendre fàcilment les seves flames criminals. Per contra, un ideal purament unificador, un ideal supranacional i panhumà com l’erasmisme està mancat, naturalment, de tot impressionant efecte òptic per a una joventut que vol veure, en lluitar, els ulls del seu adversari, i mai porta en si aquell elemental atractiu que té allò orgullosament disgregador, que mostra sempre a l'enemic més enllà de les fronteres del propi país i fora de les de la pròpia comunitat religiosa. Per això, sempre trobaran més fàcilment sequaços els esperits partidistes que atien en una determinada direcció l'etern descontentament humà; però l'humanisme, la doctrina d'Erasme, que no té espai per a cap mena d'odi, que fixa heroicament la seva pacient aspiració en una meta llunyana i amb prou feines visible, és, i seguirà sent, un ideal d'esperits aristocràtics en la mesura que el poble que ella somia, la nació paneuropea, no estigui realitzada. Alhora idealistes, i malgrat això coneixedors de la naturalesa humana, els partidaris d'una futura intel·ligència de la humanitat no poden deixar de veure amb claredat que la seva obra està sempre amenaçada per l'element eternament irracional de la passió; han de tenir consciència, al sacrificar-se, que sempre i en tots els temps hi tornarà a haver onades de fanatisme, brollant de les primitives profunditats de l’àmbit dels impulsos humans, que inundaran i destrossaran tot dic: gairebé no hi ha cap generació que no pateixi tal retrocés, i, després d'això, el seu deure moral és sobreposar-se a aquest desconcert intern.

Però la tragèdia personal d'Erasme consisteix en què precisament ell, el més antifanàtic de tots els homes, i precisament en el moment en què la idea del supranacional resplendia per primera vegada victoriosa a Europa, va ser arrossegat al cor d'una de les explosions més salvatges de passió col·lectiva, nacional i religiosa que recorda la història europea. En general, aquells esdeveniments als quals atribuïm una significació històrica no formen part de la consciència viva del poble. Fins i tot les ones d'una guerra no arribaven, en segles anteriors, sinó a poblacions aïllades, i en general l'home espiritual podia aconseguir mantenir-se a part de l'agitació, en cas de conteses socials o religioses, i contemplar des de dalt, amb cor imparcial, les passions dels polítics - Goethe és el millor exemple d'això, el qual, impertorbable, va prosseguir creant la seva obra íntima enmig del tumult de les guerres napoleòniques -. Però de vegades, en molt rara ocasió en el decurs dels segles, s'originen tensions contraposades de tal força d'impulsió, que tothom queda esqueixat en dos trossos, com una tela, i aquest estrip gegantí s'estén a través de tot país, de tota ciutats, de tota casa, de tota família, de tot cor. Per tot arreu, llavors, amb la seva pressió monstruosa, s'apodera de l'individu la força immensa de la "massa", i aquest no pot defensar-se, no pot salvar-se de la bogeria col·lectiva, un onatge tan furiós no permet que hi hagi cap posició ferma, cap posició a banda. Aquestes divisions totals del món es desencadenen i fan explosió a conseqüència del xoc de problemes socials, religiosos, o de qualsevol altra índole teòrica i espiritual, ja que, en el fons, és sempre indiferent per al fanatisme la matèria amb què s'inflama; només vol cremar i estendre les seves flames, descarregar la seva força d'odi acumulat; i precisament en aquestes apocalíptiques hores universals és quan amb més freqüència irromp en el deliri de les masses el dimoni de la guerra, trenca les cadenes de la raó i es precipita sobre el món, lliure i ple de goig.

En aquests espantosos moments de bogeria col·lectiva i divisió universal, la voluntat individual no té cap defensa. En va l'home espiritual vol salvar-se en la apartada esfera de la meditació; els temps el forcen a penetrar en el tumult, cap a la dreta o cap a l'esquerra, a inscriure’s en un bàndol o en un altre, a adoptar un lema o un altre dels partits en lluita; ningú, entre els centenars de milers i milions de combatents, necessita en aquests moments de major valor, de més força, de més decisió moral que l'home que ha adoptat una posició central, que no vol sotmetre’s a cap deliri partidista, a cap unilateralitat de pensament. I aquí comença la tragèdia d'Erasme. Com a primer reformador alemany (i realment l'únic, ja que els altres més aviat van ser revolucionaris que no pas reformadors), havia tractat de renovar l'Església catòlica segons les lleis de la raó; però el destí va posar davant seu, home d'esperit de molt dilatada amplitud d'horitzons, evolucionista, un home d'acció, Luter, un revolucionari dimoníacament agitat per les violentes forces del poble alemany. D'un sol cop, el ferri puny vilatà del doctor Martin destrossa el que la fina mà d'Erasme, només armada de la ploma, s'havia esforçat per enllaçar, tímidament i delicadament. Durant segles quedarà partit l'orbe cristià i europeu en catòlics contra protestants, gent del nord contra gent del sud, germànics contra romans: en aquest moment només hi ha una elecció, una decisió possible per als alemanys, per als homes d'Occident: o papistes o luterans, o el poder de les claus de Sant Pere o l'Evangeli. Però Erasme - i aquesta és la seva acció més memorable - és l'únic entre els guiadors d'aquella època que es nega a adscriure’s a un partit. No es posa del costat de l'Església ni del de la Reforma, per poder estar lligat amb ambdós bàndols: amb la doctrina evangèlica, ja que per convicció era el primer que l'havia exigit i fomentat; amb l'Església catòlica, per defensar en ella l'última forma d'unitat espiritual d'un món que s'enfonsa. Però a la dreta hi ha exageració i a l'esquerra hi ha exageració, a la dreta fanatisme i a l'esquerra fanatisme, i ell, l'home immutablement antifanàtic, no vol servir ni a una exageració ni a l'altra, sinó només a la seva norma eterna, la justícia. En va es posa com a mediador en el centre, i amb això en el lloc de major perill, per salvar d'aquesta discòrdia l'universal humà, els béns de la cultura col·lectiva; intenta, amb les seves nues mans, barrejar foc i aigua, reconciliar uns fanàtics amb altres: cosa impossible i, per això, doblement excelsa. Al principi en cap dels dos camps es comprèn la seva conducta, i, com que parla amb suavitat, cadascú confia en poder-lo atreure per la seva pròpia causa. Però amb prou feines comprenen tots dos que aquest esperit lliure no vol prestar acatament a cap opinió aliena ni protegir ni ajudar a cap dogma, l'odi i l'escarni cauen sobre ell des de la dreta i des de l'esquerra. Com que Erasme no vol ser de cap partit, trenca amb tots dos; "per als güelfs sóc un gibelí, i per als gibelins un güelf". Luter, el protestant, maleeix greument el seu nom; l'Església catòlica, per la seva banda, posa a l'índex tots els seus llibres. Però ni amenaces ni injúries poden inclinar a Erasme cap a un partit o cap a un altre; nulli concedo, "no vull pertànyer a cap"; aquest lema seu el manté fins al final; és homo per se, home a part, fins a les últimes conseqüències. Enfront dels polítics, davant els conductors i seductors populars que impulsen cap a una passió unilateral, l'artista, l'home d'esperit en el sentit d'Erasme, té la missió de ser el mediador comprensiu, home de mesura i de centre. No ha d'estar en cap front de batalla, sinó únicament i exclusivament en la que es lliura contra l'enemic comú de tot pensament lliure: contra el fanatisme; no apartat dels partits, ja que participar en el sentiment de tot l'humà és vocació de l’artista, sinó per sobre d'ells, au-dessus de la mêlée, combatent les exageracions d'un i altre costat, i en tots l'odi sense sentit i sinistre.

Aquesta posició d'Erasme, aquesta indecisió, o millor dit aquesta voluntat de no decidir, va ser, amb gran simplicitat, qualificada pels seus contemporanis i successors com a covardia, i es van mofar de les seves vacil·lacions conscients, com si fossin fluixesa i inconstància. En efecte, Erasme no es va confessar, amb pit obert, al món, com un Wínkelried; l’heroisme sense por no era propi seu. Amb tota prudència es va plegar per apartar-se; galantment va oscil·lar com una canya, a dreta i esquerra, però només per no deixar-se trencar pel vent i tornar sempre una altra vegada a aixecar-se. No va portar orgullosament, com una bandera, davant seu, la seva declaració d'independència, el seu "nulli concedo", sinó amagat sota el mantell com llanterna de lladre; temporalment es va arraulir i ocultar en amagatalls i va utilitzar refugis i pretextos durant les més bàrbares col·lisions del deliri col·lectiu, però - i això és el més important - va mantenir fora de perill i intacta dels espantosos huracans d'odi del seu temps la seva joia espiritual, la seva fe en la humanitat, i en aquest breu ble ardent van poder encendre les seves llums Spinoza, Lessing i Voltaire, com podran fer-ho, més tard, tots els futurs europeus. Com a únic de la seva generació espiritual, Erasme va romandre més fidel a tota la humanitat que a un clan determinat. Fora del camp de batalla, no pertanyent a cap exèrcit i hostilitzat per ambdós, Erasme va morir sol i solitari. Solitari, és veritat; però - i això és el decisiu - independent i lliure.

Però la història és injusta amb els vençuts. No estima gaire als homes mesurats, als mediadors i reconciliadors, als homes de la humanitat. Els seus preferits són els apassionats, els desmesurats, els bàrbars aventurers de l'esperit i de l'acció: d'aquesta manera, ha apartat la vista gairebé despectivament d'aquest callat servidor dels sentiments humanitaris. En el quadre gegantí de la Reforma, Erasme s'alça en últim terme. Dramàticament compleixen els altres el seu destí, tots aquells posseïts pel seu geni i per la seva fe: Huss s'asfixia entre les flames ardents, Savonarola és amarrat al pal de la foguera a Florència; Servet, llançat al foc pel fanàtic Calví. Cadascú té la seva hora tràgica: Thomas Münzer és tenallat amb tenalles de foc; John Knox, clavat a la seva pròpia galera; Luter, recolzant-se àmpliament sobre la terra alemanya, llança contra l'emperador i l'Imperi la seva amenaça de: "No puc fer altra cosa". A Thomas More i a John Fisher els posen el cap sobre el tallant dels criminals; Zwingli, intimidat per la maça d'armes, jeu a la plana de Cappel: tots ells figures inoblidables, intrèpids en el seu creient furor, extàtics en les seves penes, grans en el seu destí. Però darrere d'ells continua cremant la flama fatal del deliri religiós; els castells en ruïna de la Guerra dels Camperols són testimonis infamadors d’aquell Crist, mal comprès, cadascú a la seva manera, per aquells fanàtics; les ciutats arruïnades, les granges saquejades de la Guerra dels Trenta Anys i de la dels Cent Anys, aquests panorames apocalíptics clamen al cel la desraó terrenal del "no voler cedir". Però enmig d'aquest tumult, una mica més enrere dels capitans d'aquesta guerra eclesiàstica, i clarament allunyat de tots ells, ens contempla el fi semblant d'Erasme, lleument ombrejat de dol. No està amarrat a cap picota de martiri, la seva mà no apareix armada amb cap espasa, cap ardent passió crema el seu rostre. Però clarament es destaca la seva mirada, lluminosa i tendra, immortalitzada per Holbein i, a través de tot aquell tumult de passions col·lectives, es dirigeix cap a la nostra època, no menys agitada. Una serena resignació ombreja el seu front - ¡ai, coneix l'eterna estultícia del món! -, mentre que un lleu i molt delicat somriure de confiança es mostra al voltant dels seus llavis. Ho sap, en la seva experiència; és propi de la manera de ser de totes les passions l'arribar a fatigar-se. És destí de tot fanatisme l’esgotar-se a si mateix. La raó, eterna i serenament pacient, pot esperar i perseverar. De vegades, quan aquelles esvaloten, en la seva embriaguesa, ha d’emmudir i guardar silenci. Però la seva hora arriba, torna a arribar sempre."

Petrarca: Sonet 227

Simone Martini 1315

"Aura che quelle chiome bionde et crespe
cercondi et movi, et se’ mossa da loro,
soavemente, et spargi quel dolce oro,
et poi ’l raccogli, e ’n bei nodi il rincrespe,

tu stai nelli occhi ond’amorose vespe
mi pungon sí, che ’nfin qua il sento et ploro,
et vacillando cerco il mio thesoro,
come animal che spesso adombre e ’ncespe:

ch’or me ’l par ritrovar, et or m’accorgo
ch’i’ ne son lunge, or mi sollievo or caggio,
ch’or quel ch’i’ bramo, or quel ch’è vero scorgo.

Aër felice, col bel vivo raggio
rimanti; et tu corrente et chiaro gorgo,
ché non poss’io cangiar teco vïaggio?"

Petrarca, Sonet CCXXVII

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Oreig que els cabells rossos i arrissats

remous i encercles i per ells t'endinses

molt suaument; i aquell or dolç esquinces,

l'esbulles i el refàs en bells nusats,

tu vas als ulls on l'amorós fibló

em punxa tant que ací, plorós, me'l sento,

i, vacil·lant, cercar el tresor intento

com bèstia que tempteja en la foscor.

Ja em sembla retrobar-lo, i tinc esment

que en soc ben lluny; i m'alço i vaig caient;

veig el que és ver i veig el seu miratge.

Aire feliç, amb el bell raig vivent

romans! I tu, oh clar i joliu corrent,

¿per què, pel teu, no deixo el meu viatge?"

Daodejing 18

"Quan es deixa de banda el Dao
apareixen la moralitat i la justícia.
Quan la intel·ligència i la perspicàcia són admirades,
floreix la hipocresia.
Quan no hi ha harmonia familiar,
es parla de "lleialtat a la família" i d'"honorar els pares".
Quan hi ha desordre al país,
s'invoca "la fidelitat del bon súbdit".
Quan el Dao es perd, apareix la falsedat."


Daodejing 18

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Carner: Plany

Nonell 1906

"Si ella fos només una mentida bella,

si ella fos només un somni del matí,

al capdavall del cel potser, com una estrella,

o com un averany al fons de tot de mi,

llavores, foscament, viuria sols per ella,

tancat mon finestral amb l’heura del destí;

i sempre dins ma nit seria meravella

i ja cap veu del món no la podria occir.

Si ella fos només la boira de ribera,

les gotes de ruixim que saben els esculls;

si ella fos només l’esparsa volandera,

seria veritat i joia de mos ulls.

Però com ella riu i canta i fa sa via,

ve-te’l aquí l’engany i la malenconia."

Josep Carner a La paraula en el vent (1914)

Patrimoni natural de la humanitat

Com a gest simbòlic i alhora com a mesura eficaç per a la preservació del planeta, Nacions Unides s'hauria de fer càrrec de la gestió d'algunes zones del planeta, declarant-les patrimoni natural de la humanitat i passant a sostraure-les a l'administració dels estats per administrar-les directament.

Aquestes zones podrien ser, com a mínim, tres: l'Amazònia, el Sàhara i Sibèria. Això ajudaria a preservar la natura i les poblacions autòctones d'aquestes àrees. De passada, contribuiria a esborrar unes absurdes fronteres colonials o post colonials sense fonament geogràfic o ètnic.

Explicar contes

 

"Els que més sabien i els més ben educats
van il·luminar la reunió de savis amb la seva llum;
no van trobar un camí vers el dia en la nit,
només van explicar contes i després es van adormir."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 12 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Motivacions del lideratge

Rousseau 1904

Si parlem de les motivacions del lideratge, m'agrada proposar-ne cinc, sabent que no és fàcil separar-les, que normalment van barrejades (probablement amb percentatges diferents en cada cas):

1. - Les ganes de fer un servei (el compromís, la responsabilitat, l'altruisme).

2. - L’ambició (el desig de poder).

3. - El plaer de crear (les ganes de fer alguna cosa nova, de deixar empremta).

4. - La vanitat (el desig d'èxit, de fama).

5. - L’esperit d’aventura (l'exploració de territoris desconeguts).

Val la pena ser conscients d'aquests cinc components, i del seu pes en la motivació del líder encara que de vegades ell mateix no sigui conscient de la presència d'algun d'ells.

La tendència a l'autoidealització, per exemple, pot fer que l'ambició i la vanitat quedin més amagades a la pròpia consciència, i que en canvi la voluntat de servei quedi subjectivament sobreavaluada.

El plaer de crear i l'esperit d'aventura sovint queden en una certa obscuritat, en aquest cas més per manca d'anàlisi que per desig de justificar-se.

Jugar amb les cinc dimensions permet una explicació més completa dels comportaments observats. A l'hora de reflexionar sobre un líder, un dirigent, un directiu, pot ser útil i tenir gràcia aplicar aquest esquema i mirar quin pes creiem que té en ell cada una d'aquestes cinc dimensions.

Responsabilitat

Fautrier 1958

“És una gran veritat que som responsables, no només de nosaltres mateixos, sinó de l'univers sencer i del destí total de la humanitat.”

“Els nostres actes personals contribueixen a modificar l'univers i influencien el destí dels humans.”

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 37 i 38 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Vida i idees

 

Franz Marc 1914

"Quedo amb Leonhard Frank, amb qui mantinc una animada conversa que acaba tornant-se amarga i bronca. Ell reivindica la revolució, jo li responc que exigir el sacrifici d'altres em sembla menyspreable, ja que la revolució es paga amb sang. Li pregunto què és més important per a ell: la pau immediata sense la victòria que reclama (revolució i canvi de règim a Alemanya) o el triomf de les seves idees després de tres anys de guerra. Quan em respon que prefereix tres anys més de guerra, em rebelo contra l'autoritarisme i acabem posant-nos grollers. Li pregunto què fa ell, què sacrifica, quin perill corre, i em respon que està preparant la revolució. Li retrec que això és el mateix que fan els bel·licistes, que també recorren a la guerra, a la mort dels altres, per a defensar les seves idees. Se'n riu de mi per avantposar la vida a l'esperit, al que responc que la vida és l'única cosa que puc sacrificar i li pregunto perquè no se'n va a Alemanya. Em repugna aquest odi cec que, no obstant, no corre cap risc, aquest fanatisme gratuït en nom de certs conceptes teòrics, tot i que admiro molt la seva obra."

Stefan Zweig al seu Diari, entrada del 16.11.1917, escrita a Suïssa.

Valors i veritat

 

Vallotton 1904

"El propi de la filosofia dels valors és sostenir que els valors són ells mateixos essències que han de ser assolides per una evidència de sentiment. Però ningú no ha expressat amb més força i netedat que Husserl la relació entre el valor i l'essència. Hi ha, en efecte, dues menes d'essències diferents que són les veritats i els valors. Les veritats corresponen a l'actitud de la raó coneixedora, els valors a l'actitud de l'ànima desitjosa i disposada. Però els dos camps no són pas heterogenis l'un a l'altre: i malgrat l'afirmació de tants pensadors contemporanis, cal dir que hi ha una veritat dels valors."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 109

Text original:

"Le propre de la philosophie des valeurs est de soutenir que les valeurs sont elles-mêmes des essences qui doivent être atteintes par une évidence de sentiment. Mais personne n’a exprimé avec plus de force et de netteté que Husserl la relation entre la valeur et l’essence. Il y a, en effet, deux sortes d’essences différentes qui sont les vérités et les valeurs. Les vérités correspondent à l’attitude de la raison connaissante, les valeurs à l’attitude de l’âme désirante et voulante. Mais les deux domaines ne sont pas hétérogènes l’un à l’autre : et malgré l’affirmation de tant de penseurs contemporains, il faut dire qu’il y a une vérité des valeurs."

Truqueu

 

Rouault 1923

"La porta on he trucat, de nit i dia,

mon pensament atreu.

Com el captaire que en la porteria

del monestir s'asseu,

jo m'he assegut enfront de l'ombra incerta,

de cara al mur sagrat,

i es mon viure esperar que em sia oberta

la porta on he trucat."

Joan Alcover, Proverbis (1918)

"Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren." Mateu 7, 7-8.

Això diu l'evangeli de Mateu. Amb forma de dita popular, és un consell, una instrucció, un manament, una invitació. Una invitació a una actitud activa, d'iniciativa: demaneu, cerqueu, truqueu. I una promesa de resposta, d'obtenció de resultats: us donaran, trobareu, us obriran (algunes traduccions opten per "se us obrirà").

Sabem que això no va així literalment: tantes i tantes peticions d'ajut acumulades al llarg de la història sense resultat, sense resposta positiva! Tants desigs expressats ardentment i que romandran insatisfets! Tants esforços de recerca que no han portat enlloc! Si això no va així literalment, doncs, com podem interpretar l'afirmació de Mateu de manera que resulti útil, operativa, significativa, plena de sentit? Perquè aquí hi ha la gràcia, el quid de la qüestió: no es tracta de dir "com que aquesta frase literalment no funciona, passo d'ella, la ignoro, en prescindeixo." La gràcia és buscar què ens pot voler dir la frase: no abandonar-la, sinó portar-la a un altre pla -el simbòlic- i esprémer-la, explotar-la, treure-li el suc que pugui portar a dins.

Una interpretació possible, seria: l'adopció d'una actitud activa val la pena, compensa, és satisfactòria. Cal posar l'èmfasi en el primer aspecte, cal demanar, cercar, trucar. I d'aquesta manera de relacionar-se amb el món en sorgiran resultats. No mecànicament, mercantilment: demano cinc, obtinc cinc. No estem fent comerç, estem parlant de coses més fondes, més significatives. Tu actua, pren la iniciativa, i veuràs com en relacionar-te així amb el món aquest s'obre, et parla, et compensa, t'ofereix les seves meravelles. Des de la passivitat, això no passa; el món roman tancat, gris, mut, inaccessible. Però tu demana, cerca, truca, sense preocupar-te per l'obtenció d'un resultat, d'una resposta immediata i tangible; i a la llarga el món s'obrirà i t'omplirà amb els seves riqueses.

Les meravelles i riqueses del món sempre hi són, però cal saber veure-les, trobar-les. Cal fer-s'hi sensible, i això només és possible amb aquesta actitud activa, amb ganes, amb desig, amb expectativa, amb esperances. Llavors el món respon, t'obre les seves portes. Però si no es truca, i de vegades cal trucar fins a tres vegades, com els mestres sufís feien amb els qui volien ser deixebles seus, aquestes no s'obren.

I quan s'obren tenim accés a l'esplendor de la realitat, a les meravelles del món, incloses les que portem a dins, nosaltres que som també una part, un producte, un fruit d'aquest món. Però fins i tot per accedir a aquestes riqueses interiors nostres, cal l'actitud activa, cal trucar, i les nostres mateixes portes s'obriran, ens obrirem a nosaltres mateixos i ens mostrarem el nostre fons esplèndid, tot i que pugui estar mig cobert per noses, obstacles, vels, els quals podrem anar apartant en la mesura que les portes s'hagin obert i nosaltres emprenguem aquesta tasca. I llavors les meravelles que ens envolten i les que portem a dins es faran un mateix tot, sense fronteres, i ens hi immergirem sense saber ja si som dins o fora.

Caldrà doncs demanar, cercar, trucar. Demanar i cercar són coses fàcils d'entendre, semblen prou accessibles. Trucar és més críptic, però potser per això també més intens, més ric en significat potencial. Què deu voler dir trucar? A quina porta hem de trucar? Com hem de trucar? Qui sentirà aquest truc i ens vindrà a obrir? La gràcia del símbol és anar explorant els seus múltiples significats, i mai l'esgotarem, sempre seran possibles noves explicacions, altres consideracions. Si aconseguim anar més enllà de la obvietat i sequedat del refús de la interpretació literal ("no hi ha portes ni ningú per a obrir-les"), llavors és possible descobrir quines portes hi ha, quina és la millor manera de trucar-hi, i qui ens les pot obrir. De vegades serem nosaltres mateixos, i de vegades ens trobarem amb que hi ha portes que nosaltres som incapaços d'obrir, però que sorprenentment s'obren, i llavors ens podrem preguntar com és que s'han obert, com s'han obert, qui pot ser que les hagi obert. I aquest qui prendrà el nom que li vulguem donar, el que trobem més escaient, el que ens sembli més adient per a l'experiència d'obertura de portes que haguem viscut. I potser ens hi podrem adreçar, i potser fins i tot li podrem parlar de tu.