Versions inicials

Klee 1923

El nostre amic luxemburguès Norbert Karrenbauer, en una comunicació personal recent, planteja una qüestió interessant: per què de vegades la primera versió amb la que ens hem familiaritzat d'una obra (en aquest cas, parlem de música clàssica, però potser passa en altres àmbits) ens sembla la millor, la insuperable? 

Això arriba de vegades fins al punt que les altres versions ens semblen "intolerables", indignes d'existir al costat d'aquella nostra de referència. I no hi ha cap fonament racional a aquesta preferència. De cada obra n'existeixen moltes versions d'alt nivell, i tot i que és normal tenir preferències, és força absurd considerar que n'hi ha una que és "la millor", la "definitiva". I normalment aquesta "versió preferida" ve de lluny en el temps, d'èpoques molt remotes, sovint de quan començàvem a fer els primers passos en el món de la música. Afegeix en Norbert: "Elle nous est alors sacrée. On pourrait dire que souvent c’est la version qui nous a fait connaître l’œuvre. Elle a donc été fondatrice, en quelque sorte. Il peut arriver alors l’interprète ou le chef d’orchestre qui veut, il n’y a rien à faire, on « ne s’en laisse pas conter », on reste fidèle à notre version, indétrônable." ("Ella ens és llavors sagrada. Es pot dir que sovint aquesta és la versió que ens ha fet conèixer l'obra. Ha estat doncs fundadora, d'alguna manera. Ja pot llavors venir l'intèrpret o el director d'orquestra que vulgui, no hi ha res a fer, "no ens deixem pas enredar", romanem fidels a la nostra versió, indestronable.")

És lògic, doncs, preguntar-se per què passa això. La resposta pot estar relacionada amb les xarxes de connexions neuronals que es creen el el cervell quan sentim una peça musical. Aquestes xarxes o estructures entre les neurones són la nostra resposta interior als estímuls que rebem de l'exterior, o bé estructures que elaborem en els nostres processos de reflexió (de "pensar", que en diem). D'aquestes estructures n'hi ha com a mínim de dues menes: unes que podríem anomenar més "emocionals", lligades a sentiments, imatges i impressions, i d'altres més "racionals", lligades als processos de raonament lògic. Quan sentim una obra de música clàssica generem dues estructures, una de cada una d'aquestes menes. La racional passa pels filtres dels nostres coneixements, que ajuden a vertebrar-la. La emocional és més directa, més incontrolable, menys depenent dels nostres coneixements i de la nostra voluntat. Alhora, aquestes estructures emocionals acostumen a ser més potents, menys controlables i menys modificables que les racionals. Tot i que en el cas d'una audició musical es puguin crear més o menys simultàniament (en canvi, en les reaccions espontànies a situacions externes la reacció emocional sempre és més ràpida que la racional, fruit d'un mecanisme de supervivència: de vegades no hi ha temps de pensar, cal fugir o atacar de seguida!), les dues estructures tenen les seves dinàmiques diferenciades.

Per això, doncs, és possible que l'estructura emocional creada per la primera versió de l'obra que vàrem sentir tingui tendència a predominar i a refusar les altres. Racionalment això no s'aguanta, segur que n'hi ha que són millors que la nostra preferida. Però en el nostre cor (en el nostre sentiment) aquesta té un lloc privilegiat, i costarà molt que n'arribi una altra que la substitueixi. Això es pot produir quan es donen unes circumstàncies molt especials, o sigui quan sentim una nova versió en un moment psicològic peculiar, en una situació vital molt intensa (un moment d'ensorrament greu, o un moment d'eufòria, per exemple), Això pot provocar una assimilació emocional forta de la nova versió que pot desbancar la primera en les nostres preferències. Però aquests esdeveniments són poc freqüents, i la versió inicial juga amb avantatge.

Haurem, doncs, d'aprendre a viure amb aquestes preferències irracionals però ben reals...