Sobre Uccello

Uccello 1456

"El seu nom de debò era Paolo di Dono; però els florentins el van anomenar Uccelli, és a dir, Pau Ocells, degut a la gran quantitat de figures d’ocells i animals pintats que omplien casa seva; perquè era molt pobre per alimentar animals o per aconseguir aquells que no coneixia. Fins i tot es diu que a Pàdua va pintar un fresc en el qual va donar com a atribut de l’aire la figura del camaleó. Tanmateix, no n’havia vist mai cap, de manera que va representar un camell panxut que tenia la trompa molt oberta /…/. És clar, a Uccello no li importava gens la realitat de les coses, sinó la seva multiplicitat i l’infinit de les línies; de manera que va pintar camps blaus i ciutats roges i cavalls vestits amb armadures negres en cavalls d’eben que tenien flames a la boca i llances dirigides como raigs de llum cap a tots els punts del cel. I acostumava a dibuixar mazocchi, que són cercles de fusta, coberts per un drap, que es posen al cap, de forma que els plecs de la tela emmarquin tot el rostre. Uccello els va pintar punxeguts, uns altres quadrats, uns altres amb cares amb forma de piràmides i de cons, segons totes les aparences de la perspectiva, i tant més quan que trobava un món de combinacions en els plecs del mazocchio. I l’escultor Donatello li deia: “Ah, Paolo, menysprees la substància en benefici de l’’ombra!”.

Però l’Ocell continuava la seva obra pacient i agrupava els cercles i dividia els angles, i examinava totes les criatures sota tots els seus aspectes, i anava a demanar la interpretació dels problemes d’Euclides al seu amic el matemàtic Giovanni Manetti; després es tancava i cobria els seus pergamins i les seves taules amb punts i corbes. Es va consagrar perpètuament a l’estudi de l’arquitectura, en el qual es va fer ajudar per Filippo Brunelleschi; però no ho feia amb la intenció de construir. Es limitava a observar la direcció de les línies, des dels fonaments fins a les cornises, i la convergència de les rectes en les seves interseccions, i com les voltes es tancaven en les seves claus, i la reducció en ventall de les bigues del sostre que semblaven unir-se en l’extremitat de les llargues sales. Representava també tots els animals i els seus moviments i els gestos dels homes amb el propòsit de reduir-los a línies simples.

Uccello 1435

Després, a semblança de l’alquimista que s’inclinava sobre les mescles de metalls i òrgans i que escrutava la seva fusió en el fogonet a la recerca de l’or, Uccello abocava totes les formes en el cresol de les formes. Les reunia, les combinava i les fonia, amb el propòsit d’obtenir la seva transmutació en la forma simple de la qual depenen totes les altres. Va ser per això que Paolo Uccello va viure com un alquimista en el fons de la seva petita llar. Va creure que podria convertir totes les línies en un sol aspecte ideal. Va voler concebre l’univers creat tal com es reflectia en l’ull de Déu, el qual veu sorgir totes les coses d’un centre complex. Al voltant d’ell vivien Ghiberti, della Robbia, Brunelleschi, Donatello, cadascun d’ells orgullós i mestre del seu art, burlant-se del pobre Uccello i de la seva bogeria per la perspectiva, compadint-se de la seva casa plena d’aranyes, buida de provisions. Però Uccello estava encara més orgullós. Amb cada nova combinació de línies esperava haver descobert la forma de crear. La imitació no era la finalitat que s’havia fixat, sinó el poder de desenvolupar sobiranament totes les coses, i l’estranya sèrie de caputxes amb plecs li semblava més reveladora que les magnífiques figures de marbre del gran Donatello.

Així vivia l’Ocell i el seu cap pensatiu estava embolicat en la seva capa; i no es fixava en el que menjava ni en el que bevia i s’assemblava ben bé a un ermità. I va passar que en un prat, prop d’un cercle de pedres velles enfonsades entre l’herba, va veure un dia una noia que reia, amb el cap cenyit per una garlanda. Portava un llarg vestit delicat, cenyit a la cintura per una cinta descolorida, i els seus moviments eren elàstics com els talls que plegava. El seu nom era Selvaggia i va somriure a Uccello. Ell va notar la inflexió del seu somriure. I, quan ella el va mirar, va veure totes les petites línies de les seves pestanyes i els cercles de les seves pupil·les i la corba de les seves parpelles i els entrellaçaments subtils dels seus cabells, i, en la seva ment, va fer adoptar a la garlanda que cenyia el seu front una multitud de posicions. Però Selvaggia no en va saber res, de tot això, perquè només tenia tretze anys. Ella va prendre Uccello de la mà i el va estimar. Era la filla d’un tintorer de Florència i la seva mare havia mort. Una altra dona havia anat a la casa i havia pegat Selvaggia. Uccello se la va emportar a la seva.

Uccello 1435

Selvaggia s’estava aclocada tot el dia al davant del mur en el qual Uccello dibuixava les formes universals. Mai no va comprendre perquè preferia contemplar línies dretes i línies arquejades abans que mirar la tendra figura que s’acostava cap a ell. Al vespre, quan Brunelleschi o Manetti anaven a estudiar amb Uccello, ella s’adormia, després de mitjanit, al peu de les rectes entrecreuades, en el cercle d’ombra que s’estenia sota la làmpada. Al matí, es despertava abans que Uccello i s’alegrava perquè estava envoltada d’ocells pintats i animals de color. Uccello va dibuixar els seus llavis i els seus ulls i els seus cabells i les seves mans i va fixar totes les actituds del seu cos; però no va fer el seu retrat, com feien els altres pintors que estimaven una dona. Perquè l’Ocell no coneixia l’alegria de limitar-se a un individu; mai no s’estava al mateix lloc; volia planar, en el seu vol, pel damunt de tots els llocs. I les formes de les actituds de Selvaggia van ser llançades al cresol de les formes, amb tots els moviments dels animals i les línies de les plantes i de les pedres i els raigs de la llum i les ondulacions dels vapors de la terra i de les ones del mar. I, sense recordar-se de Selvaggia, Uccello semblava romandre eternament inclinat sobre el cresol de les formes.

Amb tot això, no hi havia res per menjar a la casa d’Uccello. Selvaggia no s’atrevia a dir-ho a Donatello ni als altres. Va callar i va morir. Uccello va representar la rigidesa del seu cos i la unió de les seves magres manetes i la línia dels seus pobres ulls tancats. No va saber que estava morta, així com no va saber si estava viva. Però va llançar les seves formes entre totes aquelles que havia reunit.

Uccello 1435

L’Ocell es va fer vell i ja ningú no comprenia els seus quadres. No s’hi veia sinó una confusió de corbes. Hom ja no reconeixia ni la terra, ni les plantes, ni els animals, ni els homes. Feia molts anys que treballava en la seva obra suprema, que ocultava a tots els ulls. Havia de contenir totes les seves recerques i ser, en la seva concepció, la imatge d’elles. Era un Sant Tomàs incrèdul, palpejant la llaga de Crist. Uccello va acabar el seu quadre als vuitanta anys. Va cridar Donatello i el va descobrir, pietosament, davant seu. I Donatello va exclamar: “Oh, Paolo, cobreix aquest quadre!”. L’Ocell va interrogar el gran escultor, però aquest no va voler dir res més. De forma que Uccello va saber que havia consumat el miracle. Però Donatello, tanmateix, no havia vist sinó un garbuix de línies.

Uns anys després, hom va trobar Paolo Uccello mort d’esgotament a la seva llitotxa. El seu rostre estava radiant d’arrugues. Els seus ulls estaven fixos en el misteri revelat. Tenia a la seva mà, completament tancada, una petita rodona de pergamí plena d’entrecreuaments que anaven del centre a la circumferència i que tornaven de la circumferència al centre."

Marcel Schwob a Vies imaginaires (1896).

Traducció de Xavier Antich

Uccello 1456