dilluns, 13 d’abril del 2020

Ressituar la religió



Odilon Redon 1890



El món de demà” (elmondedema.cat) posa sobre la taula el tema de ressituar la religió. És un tema important i bonic de treballar.

Es diu en aquest dossier que Catalunya es perfila com un dels territoris més secularitzats del món contemporani. És ben cert, i els que ara tenim uns setanta anys hem viscut de ple aquest procés en el nostre itinerari biogràfic. Ha estat un procés alhora interessant i preocupant. Ara potser estem al final d'aquesta etapa, i pot ser un bon moment per “ressituar la religió”. Per a la meva generació, potser és l'última oportunitat de poder fer alguna aportació en aquest tema.

Alguns elements del present assenyalats pel dossier s'hauran de tenir molt en compte en aquesta ressituació. Com ara que “a Catalunya l'Església no és percebuda com una institució amb legitimitat per intervenir en la vida pública i amb credibilitat per fer sentir la seva veu”. També és ben cert. L'Església catalana s'ha afeblit internament i en la seva projecció social. Fins a nivells extrems. El dossier constata una “caiguda de la pràctica religiosa i de l'assistència regular als actes de culte catòlics”, que a Catalunya voreja el 12% (xifra molt modesta si es té en compte d'on venim). També es recorda una altra dada significativa: “a França, cada any des del 1959 moren més capellans dels que s'ordenen”. Pels que vàrem ser molt influïts pel catolicisme francès, és també colpidor. El dossier recorda que “al document Proposer la foi dans la société actuelle (1996), la Conferència de Bisbes de França afirmava: «No podem amagar els preocupants signes que afecten la disminució de la pràctica religiosa, la pèrdua d'una certa memòria cristiana i les dificultats per assegurar el relleu. És el lloc i el futur mateix de la fe cristiana que són qüestionats en la nostra societat».”

Aquesta crisi de legitimitat de l'Església catòlica s'ha vist aguditzada recentment per “la crisi dels abusos sexuals perpetrats per membres de l'Església catòlica, amb un fort impacte sobre la seva credibilitat i reputació. Segons l'enquesta de percepció ciutadana del Centre d'Estudis d'Opinió publicada el gener del 2020, el conjunt de la societat catalana valora la seva confiança en els col·lectius més identificables amb l'Església (sacerdots, religioses, etc.) amb una puntuació de 2,6 sobre 10, essent el “grup professional” amb la nota més baixa, sense especificar-ne els motius.”

El dossier avalua quina ha de ser la resposta de l'Església catòlica a la realitat actual, que “no es pot limitar només a construir espais de sentit, de confort o de resistència per a catòlics compromesos, sinó que s'ha d'entendre la secularització com una oportunitat perquè l'Església pugui contribuir, des de l'especificitat del missatge evangèlic, a la solució dels problemes que afecten al conjunt de les societats humanes. Una cosa gens fàcil que comporta afrontar un treball molt ardu per a reorientar el llenguatge i la pastoral en totes les seves dimensions. És el que amb enormes dificultats —més internes que no pas externes– ha intentat fer el papa Francesc des de l'inici del seu pontificat, abordant temes que van des de la qüestió migratòria fins al paper de les dones en la societat i en l'Església, passant per la crisi ecològica global.” S'hi recorda la posició valenta del Papa Francesc: “m'estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats” (exhortació apostòlica Evangelii gaudium, 49). I s'arriba a dir que “també l'Església catòlica, més enllà dels esforços del papa Francesc, haurà de triar entre tancar-se en si mateixa, prioritzant la consolidació d'un espai de recer per a creients incondicionals, o esdevenir una Església realment inserida en una societat en transformació, assumint fins i tot el risc —tothom n'haurà d'assumir un o altre– de perdre pel camí algun dels “principis no negociables” dels que parlava Benet XVI. O acomodació o inculturació.”

No tota l’Església catòlica catalana sembla situar-se en la perspectiva indicada. El risc de replegament en ella mateixa hi és, les actituds numantines són una constant temptació. El dossier fa al·lusió a un indicador en aquest sentit: “la recuperació generalitzada del collet entre les noves generacions de capellans”. Però potser prevaldran les posicions més valentes. Que no ho tenen fàcil, fins i tot tenint al Papa Francesc al capdavant. Un Papa segurament pressionat en diverses direccions, entranyable en l'entrevista que li feia fa poc en Jordi Évole, estrany en aquestes escenografies de litúrgia sense púbic en els espais arquitectònics vaticans. Però en qualsevol cas les orientacions futures del catolicisme seran significatives a l'hora de “ressituar la religió” a casa nostra.

En aquesta ressituació hi pot haver dos enfocaments que no se sap si seran complementaris o bé es confrontaran. D'una banda, el que posa l'accent en l'espiritualitat compartida per les religions i fora de les religions. Parteix de bases significatives, com ara la constatació que hi ha una positiva tensió vivificant entre espiritualitat i religions. Com diu el dossier “l'espiritualitat no es contraposa necessàriament a la religió, sinó que és l'antídot perquè aquestes no es converteixin en presó. La religió seria aquella instància comunitària i social que emmarca la vivència personal i compartida del sagrat, del transcendent o invisible, però no l'esgota.” Un enfocament que recorda amb encert que “tot camí espiritual ha de contenir tres elements: deseiximent, compassió i saviesa. El despreniment implica atenció i contenció dels propis impulsos i capacitat de silenciament; la compassió comporta la sortida d'un mateix cap a la alteritat, i la saviesa implica la capacitat d'escolta i d'interpretació de del silenci i de l'acció que emanen d'aquest fons sense fons que sosté tot el que és i som. Posant en relació la tríada cosmoteàndrica, la contenció té a veure amb el respecte i veneració amb la natura (la via ecològica); la compassió té a veure amb l'humanum (la via ètica), i la saviesa tindria a veure amb l'accés al Misteri (la via mística).” El possible risc d'aquest enfocament és la dissolució en vaporositats sense incidència.

L'altre enfocament, igualment difícil de dur a terme, és el de potenciar el diàleg entre les tradicions religioses i entre aquestes i la societat secular o laica. Amb la tensió entre el silenci i la paraula com a element aplegador i dinamitzador. Compartir el silenci (laics i religiosos), confrontar les diverses paraules religioses, obrir el silenci compartit al ressò d'aquestes diverses paraules. Demana molta bona voluntat per part de totes les parts implicades. Obliga a un esforç de reformulació de les tradicions per fer-les comprensibles a la humanitat actual, més enllà de les adhesions cegues a unes formulacions per la necessitat d'aferrament a una tradició de la qual obtenir seguretat (la temptació fonamentalista, present a totes les tradicions religioses, és un dels grans obstacles a superar). Demana un diàleg viu entre les religions i la ciència, la filosofia i l'art actuals. Apunta a la necessitat d'una actualització i revitalització de les tradicions religioses. I demana a l'humanisme laic no ignorar la qüestió religiosa considerant-la com una herència sense valor, depassada, que no pot aportar res, que val més oblidar. El risc d'aquest enfocament és quedar encallat pel desinterès i les resistències institucionals, tant religioses com laiques.


Pot ser, doncs, que sí que ens trobem en un moment propici per a “ressituar la religió” en les nostres societats. Tan de bo. Seria un bon servei a les nostres societats portar a terme aquesta tasca. I seria bo potenciar el diàleg previ sobre l'oportunitat i viabilitat de fer aquesta ressituació, i en quins termes es podria i s'hauria de fer. Fomentar el debat entre els diversos enfocaments possibles, que potser van més enllà dels dos assenyalats, és una tasca que tenim al davant.