Els humans som organitzacions de matèria vivent desenvolupades per l'evolució del cosmos en el temps. El nostre cervell i la capacitat de parlar ens han permès de desenvolupar l'autoconsciència. Ens caracteritza un cos-ment peculiar, on la tangibilitat del cos és inseparable de l'operativa intangible però molt real de la ment. Naixem, vivim i morim. Cerquem el plaer i fugim del dolor. Ens mou el desig i ens desagrada la por. Som contradictoris, limitats, imprevisibles, alhora admirables i execrables (capaços del millor i el pitjor). Hem desenvolupat productes culturals meravellosos (ciència, filosofia, arts...) i tenim la capacitat d'encarnar valors valuosos (bondat, justícia, llibertat...). Vivim una vida que té la seva gràcia, i és conscient de la seva evanescència.
Davant d'aquesta descripció, on coincideixen el sentit comú i la ciència, només sorgeix una rèplica, un contrapunt, una visió alternativa, un qüestionament: la de la religió. Aquesta gosa dir, i és certament un acte enormement agosarat, que això no és tot. Que es poden veure les coses d'una altra manera. Una manera que no contradiu la primera, sinó que la complementa; o potser sí que la contradiu. La religió pretén que es pot accedir a una vinculació real (no només imaginada per la ment) amb quelcom que està més enllà de l'espai i el temps. Com que està fora d'aquestes coordenades, no en podem saber res, no en podem parlar amb els nostres conceptes i paraules.
I tot i això, inevitablement, mirem de fer servir conceptes i paraules per parlar-ne. Sabent que no descriuen, sinó que només apunten, al·ludeixen, evoquen. I miren d'ajudar a establir la connexió amb aquest quelcom, a fer-ne l'experiència, que és el que compta (perquè no és un debat d'idees sinó de vivències). Aquesta és la pretensió de les religions, de totes les religions. Cada una ho fa amb les seves pròpies paraules i amb les seves pròpies tècniques per ajudar a establir aquest connexió. Totes diuen que és possible establir-la, però que per fer-ho cal fer un salt a un abisme i que això requereix coratge. Totes diuen també que si s'estableix la connexió el que en deriva és magnífic, però que això només ho pot saber qui ha aconseguit fer el salt. I fins i tot els termes “connectar” i “fer el salt” no descriuen res, són pures al·lusions. Però allò a que al·ludeixen és considerat com una vivència de realitat, de consistència, de plenitud.
Cada religió fa servir una terminologia pròpia, però és possible trobar coincidències i ressonàncies. És un exercici útil, que val la pena, que ajuda a posar en relleu nocions amb alta capacitat d'al·lusió, podríem dir. Les sis grans tradicions religioses (xinisme, hinduisme, buddhisme, judaisme, cristianisme i Islam) hi tenen molt a dir, molta experiència acumulada, però també les religions ancestrals i altres propostes religioses hi contribueixen. Explorar aquests set àmbits mirant de trobar aquelles nocions que més poden ressonar actualment a l'hora d'evocar aquesta possibilitat d'obertura a una realitat “altra” (més enllà del nostre cosmos fet d'espai i temps, i “més enllà” és també un terme al·lusiu, evocador, no descriptiu) és valuós i gratificant. Obrir-se a aquesta possibilitat, saber fer el salt, establir la connexió, ja és una altra cosa, però aquesta activitat d'exploració del que altres han dit i fet en diferents moments històrics i diferents contexts culturals pot facilitar-ho.
Moisès (1393-1273 aC), els profetes d'Israel, Lao Tse (s. VI aC), el Buddha (s. V aC), Zhuang Tse (s. IV aC), Jesús (7-2 aC - 30-33), Nagarjuna (150-250), Bodhidharma (483-540), Huineng (638-713), Xankara (788-820), Al Halladj (858-922), Milarepa (1052-1135), Ibn Arabí (1165-1240), Francesc d'Assís (1182-1226), Dogen (1200-1253), Rumi (1207-1273), Emre (1240-1321), Eckhart (1260-1328), Tauler (1300-1361), Nicolau de Cusa (1401-1464), Kabir (1440-1518), Ignasi de Loiola (1491-1556), Teresa d'Àvila (1515-1582), Joan de la Creu (1542-1591), Böhme (1575-1624), Silesius (1624-1677), Baal Xem Tov (1698-1760), Ramakrishna (1836-1886), Vivekananda (1863-1902)... són molts els referents històrics que van obrir-se, connectar-se amb “el que està més enllà”, al qual se li han anat donant noms o designacions diversos.
Algunes tradicions (potser totes) han mirat en el segle XX de destriar el seu llenguatge, de destil·lar-ne allò que pot ser més útil en el nostre context cultural. Aquí trobem aportacions com les de Tagore, Ramana Maharshi, Krishnamurti, Nisargadatta, Coomaraswamy, Aurobindo, René Guénon, Idries Shah, Jean Klein, Légaut, Merton, Castaneda, Deshimaru, Panikkar, Jäger, Dürckheim, Desjardins, Wilber, Blay, Corbí, Tolle, Mello, Melloni i molts altres.
Comentarem aquí, encara que inevitablement amb deformacions i manques de comprensió, algunes de les consideracions que Nisargadatta (1897-1981) fa al seu llibre “I am that”, recull de converses tingudes a casa seva amb diversos visitants, probablement en el transcurs dels anys seixanta i principis dels setanta. No és un text sistemàtic, apunta més que no pas defineix (coherentment amb el que hem dit anteriorment), va donant tombs, de vegades accepta o rebutja una mateixa formulació (potser en funció de l'interlocutor que té al davant, o de la inspiració del moment). Però si mirem d'anar una mica més enllà de les paraules concretes, hi trobem aquest esforç d'assenyalar a la realitat altra (ell en diu simplement la realitat) i de convidar-nos a apropar-nos-hi.
“Això” i “allò”
Els jocs de paraules de vegades són útils en aquesta tasca, així com l'ús de paraules que no se sap gaire bé què volen dir. El títol del llibre, “Jo soc allò”, permet la interpretació de l'ús del terme “allò” en contraposició a “això” (el “this” i el “that” anglesos): jo no soc això tangible, el cos-ment, el món material, sinó que soc “allò” (que rebrà alguns noms, com veurem, però aquí l'important és subratllar que “allò” és quelcom que no és descriptible (l'àmbit del que és descriptible és el designat com a “això”).
Per tant, la primera afirmació forta és que la meva identitat, la resposta al “qui soc jo?” o al “què soc jo?” és que no soc el que espontàniament em penso que soc: la meva personalitat, la meva història personal, el meu cos-ment, els meus records, els meus projectes, tot allò que té relació amb mi i es desplega en l'espai i en el temps. L'afirmació inicial és rotunda: jo no soc el que la meva ment es pensa que soc, o el que hi ha de real en mi (el que és “realment real”, per dir-ho d'alguna manera) no és el que la meva ment considera com a real. Tot i que cal tenir present que probablement el terme “real” no és el mateix quan el fa servir la ciència i quan el fa servir la religió; aquí hi ha jocs analògics i al·lusius, maneres de forçar el llenguatge per fer-lo més útil per a un propòsit.
La realitat
La tasca que Nisargadatta planteja sembla ser doble: parlar-nos d’”allò” (tot i que no se'n pugui parlar) per ajudar-nos a “fer el salt”, i donar-nos consells de com “fer el salt”. Insistint en que no es tracta d'un procés d'autosuggestió (d'autoengany, si voleu) sinó al contrari: “allò” és el que és realment real, consistent, ple, mentre que “això” és fictici, buit, construcció de la ment de cara a la supervivència personal. Ell en dirà sovint procés de coneixement del que és real o procés d'autoconeixement, i també procés d'alliberament.
Des de l'òptica de la raó tot això és pura paradoxa, però ell sembla còmode amb l'ús del llenguatge paradoxal, contradictori, potser l'únic que ens pot commoure, trasbalsar, fer qüestionar el que considerem inqüestionable. Un exemple d'això és quan afirma que nosaltres ens pensem que el món és objectiu, quan en canvi és una projecció de la nostra ment, i que el que és realment objectiu és el que no és el món, la realitat altra (que ell anomena ”el real”, “el Suprem”, “la Realitat Suprema”, “la Possibilitat Infinita”, “el Gran Cor”...).
Cal tenir present que el llenguatge no literal i paradoxal no descriu però transmet una profunda coherència, la qual omple i mou. No ens demostra res i tot i així ens parla. Pot semblar incoherent o al·lucinat, però tot i això, i sense saber com, ens toca, ens commou, perquè no s'adreça a la nostra raó sinó a dimensions que tenim que van més enllà de la raó, amb les quals entra en ressonància. Aquesta és la gràcia i la riquesa del llenguatge paradoxal, i del llenguatge simbòlic en general, si és que aconseguim superar el rebuig inicial i radical que la raó fa quan hi és confrontada. Molta gent no el pot superar, aquest rebuig, o bé constata que no hi ha res dins seu que ressoni amb aquest llenguatge (si aquesta constatació és superficial o fruit d'una anàlisi seriosa és quelcom que només cadascú pot saber).
Nisargadatta comenta: “Mentre ens aferrem a la idea que només el que té nom i forma existeix, el Suprem ens semblarà inexistent. Quan entenguem que els noms i les formes són closques buides sense cap contingut, i que el real no té nom ni forma, que és pura energia de vida i llum de consciència, estarem en pau, immersos en el profund silenci de la realitat.” “El món i la ment són estats de l'ésser. El Suprem no és un estat. Penetra en tots els estats, però no és un estat d'una altra cosa. És enterament incausat, independent, complet en sí mateix, més enllà del temps i de l'espai, més enllà de la ment i la matèria.” “No deixa rastre. No hi ha res amb el que es pugui reconèixer. Ha de ser vist directament, abandonant tota recerca de senyals i enfocaments. Quan s'han abandonat tots els noms i totes les formes, el real és amb nosaltres. No hem de cercar-lo. La pluralitat i la diversitat són només el joc de la ment. La realitat és una.” “La realitat és. No es pot negar. És fonda i fosca, és un misteri més enllà del misteri. Però és, mentre que tota la resta simplement esdevé.” (pp. 70-71 de l'edició castellana de Sirio, “Yo soy eso”).
La realitat no és un concepte: “Fins i tot la universalitat i l'eternitat són mers conceptes, els oposats a estar limitat en l'espai i el temps. Però la realitat no és un concepte, ni la manifestació d'un concepte. No té res a veure amb els conceptes.” (p. 548). I cal no oblidar que: “El real està darrere les paraules i més enllà de les paraules, és incomunicable, s'experimenta directament i el seu efecte sobre la ment és explosiu. Es té fàcilment quan no es desitja res més.” (p. 676).
El ”fer el salt” a la “realitat real” és un moment puntual, una irrupció: “En l'autorealització no hi ha passos. No hi ha res de gradual en això. Succeeix d'una manera sobtada i irreversible. Hom passa a una nova dimensió, des de la qual les dimensions prèvies es veuen com a meres abstraccions.” “La realització és sobtada. El fruit madura lentament, però cau de sobte i sense retorn.” (p. 444). Aquest salt és creuar un abisme: “Entre el desig més sublim i l'alliberament de tot desig hi ha un abisme que cal creuar.” (p. 447). “Només la preparació és gradual, el canvi és sobtat i total. El canvi gradual no ens porta a un nou nivell de ser conscient. Cal coratge per abandonar.” (p. 650).
El “jo soc”
Una de les tècniques que Nisargadatta proposa per poder ”fer el salt” és centrar la nostra reflexió en la noció de “jo soc”. No “jo soc això”, qualsevol cosa concreta, tangible, sinó simplement “jo soc” (com un ontologisme però no entès com a reflexió teòrica sobre la realitat sinó com a tècnica d'indagació i desvetllament). “El sentit de ser, de “jo soc”, és el primer que sorgeix. Ens hem de preguntar d'on surt o simplement observar-lo amb tranquil·litat. Quan la ment roman en el “jo soc” sense moure's, s'entra en un estat que no es pot expressar en paraules, però que es pot experimentar. L'única cosa que cal fer és intentar-ho una vegada i una altra.” (p. 18). “Cal abandonar totes les preguntes excepte una: “Qui soc jo?” Després de tot, l'únic fet del que estem segurs és de que som. El “jo soc” és cert. El “jo soc això” no ho és.” (p. 116). Ell diu que cal fixar l'atenció en aquest “jo soc”, anar-hi tornant una vegada i altra, tan sovint com sigui possible. El veu com a porta d'accés al real: “El “jo soc” està en el món, però és la clau que pot obrir la porta per a sortir del món.” (p. 280). “”Jo soc això, jo soc allò altre” és un somni, mentre que el pur “jo soc” porta el segell de la realitat.” (p. 459).
No es tracta d'una qüestió de continguts, de saber “què soc jo” en realitat, sinó que es tracta d'una manera d'anar més enllà, d'obrir-nos al que és “realment real”. Nisargadatta ho diu amb claredat: “Amb saber el que no som, n'hi ha prou. No cal saber el que som, ja que mentre el coneixement signifiqui descripció en termes del que ja és conegut, del perceptual o conceptual, no hi pot haver autoconeixement, ja que el que som no pot ser descrit, excepte com a negació total. L'única cosa que podem dir és: “jo no soc això, jo no soc allò altre”, no podem dir “això és el que soc”. Senzillament no té sentit. El que pugui assenyalar com a “això” o “allò altre” no podem ser nosaltres. Ni tampoc podem ser “una altra cosa”. No som quelcom perceptible o imaginable. I tot i això, sense nosaltres no hi pot haver percepció ni imaginació. Observem el sentir del cor, el pensar de la ment, l'actuar del cos; el mateix acte de percebre mostra que no som el que percebem. Pot haver-hi percepció o experiència sense nosaltres? Tota experiència ha de “pertànyer” a algú. Algú ha d'arribar i proclamar-la com a pròpia. Sense l'experimentador l'experiència no és real. L'experimentador és el que aporta realitat a l'experiència.” (p. 18).
Si ens costa copsar aquest “jo soc”, ens diu que un recurs senzill és veure que: “Sempre podem dir “sé que soc” i rebutjar com a falsa l'afirmació “jo no soc”. Però el que pot ser descrit no pot ser el que som i el que som no pot ser descrit. Només ens podem conèixer a nosaltres mateixos essent nosaltres mateixos sense cap intent d'autodefinició o autodescripció. Un cop que hem entès que no som res perceptible ni res concebible, que tot el que apareix en el camp de la consciència no podem ser nosaltres, ens dedicarem a l'eradicació de tota autoidentificació com l'únic camí que ens pot portar a la profunda realització de nosaltres mateixos.” (p. 682) “Hem d'entendre d'una vegada que no som ni el nostre cos, ni la nostra ment, ni tan sols la nostra consciència, i quedar-nos només en la nostra veritable naturalesa, més enllà de la consciència i la inconsciència. Cap esforç ens hi pot portar, només la claredat de la comprensió. Cal descobrir els nostres malentesos i abandonar-los, això és tot. No hi ha res que cercar ni res que trobar, ja que res no s'ha perdut. Ens hem de relaxar i observar el “jo soc”. Darrera d'ell hi ha la realitat. Mantinguem-nos tranquils, en silenci i la realitat sorgirà, o més aviat ens portarà a ella.” (p. 685).
D'aquest “jo soc” no se n'ha de fer, però, un absolut: “Senzillament, miri fora de tot el que s'esdevé en la ment i porti-la al sentiment “jo soc”. El “jo soc” no és una direcció. És la negació de tota direcció. A fi de comptes, fins i tot el “jo soc” haurà de desaparèixer, ja que vostè no necessita continuar afirmant el que és evident. Portar la ment al sentiment “jo soc”, simplement ajuda a apartar la ment de tota la resta.” (p. 416). “Una cosa és certa: el real no és imaginari, no és un producte de la ment. Fins i tot el sentit “jo soc” no és continu, encara que és un indicador útil: mostra on buscar però no què buscar. Cal analitzar bé això. Un cop convençuts que en veritat no podem dir res sobre nosaltres mateixos excepte “jo soc” i que res que puguem assenyalar és nosaltres, la necessitat del “jo soc” s'acaba, ja no tendeix a verbalitzar el que som. L'única cosa que necessitem és deixar enrere la tendència a definir-nos a nosaltres mateixos. Totes les definicions s'apliquen només al nostre cos i les seves expressions. Un cop perdem aquesta obsessió pel cos, tornarem al nostre estat natural espontàniament i sense esforç.” (pp. 22-23). “El “jo soc” és comú a tots nosaltres; més enllà del “jo soc” hi ha la immensitat de la llum i l'amor.” (p. 609).
En altres moments segueix relativitzant, fins i tot durament, aquest centrar-se en el “jo soc”, cosa que pot crear desconcert, però cal tenir present que en aquest itinerari no s'exclouen les paradoxes i que del que es tracta no és de fer una construcció teòrica sense contradiccions sinó de donar indicacions pràctiques per fer camí. Per això pot dir: “El present “jo soc” és tan fals com el “jo era” o el “jo seré”. És simplement una idea de la ment,una impressió deixada pel record, i la identitat separada que crea és falsa. Aquest hàbit de referir-nos a un “fals centre” ha de ser abandonat: la idea “jo veig”, “jo sento”, “jo penso”, “jo faig” ha de desaparèixer del camp de la consciència; el que queda quan el que és fals ha desaparegut, és el que és real.” (p. 398). I afegeix: “La immortalitat és alliberar-se del sentiment “jo soc”. Però no és la extinció. Al contrari, és un estadi infinitament més real, més conscient i més feliç del que hom pot arribar a pensar. Només que ja no hi ha consciència d'un mateix.” (p. 482).
Abandonar el “jo”
Cosa que lliga evidentment amb el tan preconitzat per moltes tradicions distanciament respecte al ”jo” (deixar enrere l'ego, se'n dirà sovint). Un distanciament peculiar, que no és tant fruit d'una “tècnica”, d'una “pràctica” (encara que per a algunes persones també ho pot ser) sinó d'un canvi d'èmfasi: “No hi ha res a practicar. Per a conèixer-se vostè mateix, sigui vostè mateix. Per ser vostè mateix deixi d'imaginar que és això o allò altre. Simplement sigui. Permeti que emergeixi la seva veritable naturalesa. No alteri la seva ment amb la recerca.” (p. 355). Per això quan li demanen que descrigui el seu estat, diu “Em conec a mi mateix i no trobo en mi ni vida ni mort, només pur ésser. No ser això o allò altre, sinó només ser.” (p. 357). Insisteix en que no es tracta de “pràctica”: “No cal practicar. No fan falta actes de renúncia. Senzillament, aparti la seva ment d'allò, això és tot. El desig és tan sols la fixació de la ment en una idea. Arrenqui'l del solc no prestant-li atenció. (...) Qualsevol que sigui el desig o la por, no romangui en ell, no li faci cas. Provi-ho i vegi què passa. De tant en tant potser se n'oblidarà, però tant li fa. Torni a intentar-ho fins que aquest escombrar tot desig i tota por, tota reacció, esdevingui quelcom d'automàtic.” (pp. 452-453). “L'egoisme no pot ser eliminat per l'esforç, només mitjançant la clara visió de les seves causes i els seus efectes.” (p. 630).
Aquest procés de deixar enrere el “jo” té moltes facetes, és ampli i radical: “Si busca la realitat haurà d'alliberar-se de tots els antecedents, de totes les cultures, de tots els patrons de pensament i de sentiment. Fins i tot la idea de ser un home o una dona o fins i tot un ésser humà ha de ser descartada. L'oceà de la vida ho conté tot, no només els humans. Així, abans que res abandoni totes les autoidentificacions i deixi's de veure com a tal i qual, així o aixà, això o allò altre. Abandoni tot interès propi, no es preocupi del seu benestar, material o espiritual, abandoni tot desig groller o subtil, deixi de pensar en els assoliments, del tipus que siguin. Vostè és complet aquí i ara, no necessita absolutament res. Això no vol dir que vostè sigui esbojarrat o temerari, descurat o indiferent; només ha de cessar l'ansietat bàsica per un mateix.” (p. 425).
Deixar enrere el “jo” és abandonar quelcom d'irreal: “La persona no existeix. Només hi ha restriccions i limitacions. La suma total d'aquestes és el que defineix la persona. Creiem que ens coneixem a nosaltres mateixos quan sabem el que som. Però mai sabem el que som. La persona merament sembla ser, com l'espai dins del flascó sembla tenir la forma, el volum i l'aroma del flascó. Donem-nos compte que no som el que creiem ser. Lluitem amb totes les forces que disposem contra la idea que podem ser anomenats o descrits. No és així. Neguem-nos a pensar en nosaltres mateixos en termes d'això o allò altre. No hi ha cap altra sortida de la desgràcia que hem creat per a nosaltres mateixos, acceptant cegament sense investigar res. El sofriment és una crida a la cerca: tot dolor ha de ser investigat. No siguem mandrosos per pensar.” (p. 286). “Creure's una persona es deu a la il·lusió del temps i de l'espai: ens imaginem en un cert punt ocupant un cert volum; la nostra personalitat és resultat de la nostra identificació amb el cos. Els nostres pensaments i sentiments existeixen en successió, tenen la seva durada en el temps i fan que, degut a la memòria, ens imaginem que tenim duració. En realitat, el temps i l'espai existeixen en nosaltres, no existim nosaltres en ells. Son modes de percepció, però no són els únics.” (p. 287).
La ment
És un joc complex, en el que la ment és alhora eina de treball i quelcom a deixar enrere, a no identificar-se amb ella. Nisargadatta dóna molts tombs a aquesta idea, que és clau i difícil. S'hi aproxima de diverses maneres, com ara quan diu, en un llenguatge una mica carregat: “Hi ha el cos i hi ha el Ser. Entre ells hi ha la ment sobre la que es reflecteix el Ser com el “jo soc”. A causa de les imperfeccions de la ment, a causa de la seva rudesa i agitació, a la seva manca de discerniment i perspicàcia, es pren a si mateixa com el cos i no com el Ser. L'únic que cal és purificar la ment de manera que pugui realitzar la seva identitat amb el Ser.” (p. 374). O també: “La funció legítima de la ment és dir el que no és. Però si es vol coneixement positiu, s'ha d'anar més enllà de la ment.” (p. 455). I: “La ment té els seus límits. Portar-nos a la frontera del coneixement i posar-nos davant de la immensitat del desconegut, ja és suficient. Capbussar-s'hi és cosa nostra.” (p. 483) “Comprengui que la ment té els seus límits; per anar més enllà, ha d'admetre el silenci.” (p. 492).
Insisteix en la ment com a eina: “Quan coneixem la ment i els seus poders miraculosos, i eliminem el que l'havia enverinat –la idea de ser una persona separada i aïllada- cal deixar-la en pau per tal que faci la seva feina amb les coses per les que està ben dotada. Mantenir la ment al seu lloc i a la seva feina, és alliberar-la.” (p. 602). “La causa de la mala utilització de la ment és la por i la cobdícia. La utilització correcta de la ment es troba en el servei a l'amor, a la vida, a la veritat i a la bellesa.” (p. 190). I insisteix també en les seves limitacions: “No podem intentar conèixer la veritat, ja que el coneixement amb la ment no és veritable coneixement. Però podem conèixer el que no és veritable, i això és suficient per a alliberar-nos del que és fals. La idea que coneixem el veritable és perillosa, ja que ens manté presoners en la ment. Quan no coneixem és quan som lliures per a investigar. I sense investigació no hi pot haver salvació, perquè la no-investigació és la causa principal de l'esclavatge.” (p. 604). Amb un punt de paradoxa diu: “La consciència, en ser un producte de les circumstàncies, depèn d'elles i canvia quan elles canvien. El que és independent, no-creat, intemporal i immutable, i tot i això sempre nou i fresc, està més enllà de la ment. Quan la ment hi pensa, la pròpia ment es dissol i només resta la felicitat.” (p. 645).
Literalitats i paradoxes
Cal anar amb compte amb les literalitats. Moltes frases de Nisargadatta tenen un sentit al·legòric (el que no vol dir que siguin menys potents, ans al contrari). Ell mateix adverteix de tant en tant del risc del literalisme, com quan diu: “No és tant qüestió d'abandonar realment el cos i tot el que comporta, com d'una clara comprensió que nosaltres no som el cos. És un sentit de distanciament, de no implicar-se emocionalment.” (p. 617). Als evangelis hi ha sovint sentències d'aquestes que no hi són per complir-les literalment, sinó per la seva força a l'hora d'orientar-nos.
I cal no oblidar el freqüent ús que fa Nisargadatta de la paradoxa en les formulacions i en les propostes tècniques. El recurs a la paradoxa com a mètode es pot veure en aquesta consideració: “L'ansietat és un estat mental causat per la idea “jo-soc-el cos”. Pot ser eliminat per la idea contrària: “jo-no-soc-el-cos”. Ambdues idees són falses, però l'una elimina l'altra.” (p. 547).
És possible que Nisargadatta utilitzi un llenguatge no literal i paradoxal quan parla, d'una manera prou desconcertant, d'ell i del seu món: “El meu món no té característiques amb les que pugui ser identificat. No es pot dir res d'ell. Jo soc el meu món. El meu món soc jo. És complet i perfecte. Tota impressió és esborrada, tota experiència refusada. No necessito res, ni tan sols a mi mateix, ja que a mi mateix no puc perdre'm.” (p. 127). “Què significa salvar-se? Salvar-se de què? De la il·lusió. La salvació és veure les coses com són. Realment jo no em veig relacionat amb ningú ni amb res. Ni tan sols amb un ésser, sigui el que sigui. Romanc per sempre indefinit. Estic dins i més enllà, íntim i inabastable.” (p. 132). “Essent res, ho soc tot. Tot és jo, tot és meu.” (p. 138). “Jo soc tot. Com jo mateix tot és real. Fora de mi, res és real.” (p. 147). “Soc un ésser humà ni comú ni extraordinari. Només un ésser conscient i intensament afectuós. Que es mira a sí mateix sense caure en autodefinicions i autoidentificacions. No es coneix a sí mateix com a quelcom separat del món. Ell és el món. Es dóna per complet a sí mateix, com un home molt ric que contínuament regala les seves riqueses. No és ric ja que no té res; no és pobre ja que dóna en abundància. Simplement, no té propietats. De la mateixa manera, l'home realitzat no té ego; ha perdut la capacitat d'identificar-se amb qualsevol cosa. No té situació, ni lloc, està més enllà de l'espai i el temps, més enllà del món. Més enllà de les paraules i els pensaments.” (p. 156). “Soc aquest oceà infinit de consciència en el que tot s'esdevé. També estic més enllà de tota existència i cognició, soc pura benaurança del ser. No hi ha res del que em senti separat, per tant ho soc tot. Res és jo, jo soc res.” (p. 308).
També és colpidora i pedagògica la visió del món com a espectacle que ofereix Nisargadatta. Diu: “El món és només un espectacle, esplendorós i buit. Existeix i alhora no existeix. Existeix en la mesura que jo el vull veure i participar-hi. Quan deixo d'interessar-me, es dissol. No té causa i no serveix a cap propòsit. Simplement s'esdevé quan estem distrets. Sorgeix exactament com sembla ser, però en ell no hi ha ni fons ni significat. Només el que el mira és real, es digui Ser o Atma. Per al ser, el món no és sinó un espectacle acolorit del que gaudeix mentre dura i al que oblida quan ha acabat. Qualsevol cosa que passi a l'escenari el fa tremolar de terror o retorçar-se de riure, però sempre és conscient que no és més que un espectacle. En gaudeix tal com succeeix, sense desig ni por.” (p. 251). “El món simplement sorgeix de l'existència del no-res i torna al no-res.” (p. 252).
Dues parelles
Dues parelles de contraposats són molt rellevants: la parella “desig-por” i la parella “plaer-dolor”, estretament vinculades: “El desig és el record del plaer i la por és el record del dolor. Cap dels dos deixa que la ment descansi.” (p. 27). Nisargadatta insisteix en que cal anar més enllà d'elles, sortir de la seva dinàmica, no deixar-se atrapar, arrossegar per elles. “El jo personal, per la seva pròpia naturalesa, està perseguint contínuament el plaer i evitant el dolor. Liquidar aquest patró és liquidar el jo. Liquidar el jo, amb els seus desigs i les seves pors, permet tornar a la nostra naturalesa real, la font de tota felicitat i pau.” (p. 378). “Aquest apartar-se de tots els desigs i acontentar-se amb el que arriba per si mateix, és un estat molt fructífer; és un requisit previ de la plenitud.” (p. 340). “El desig i la por són els factors que enfosqueixen i distorsionen. Quan la ment s'allibera d'ells, l'inconscient es torna accessible.” (p. 540). Matisa, però, quan li pregunten si es tracta de fugir del plaer i cercar el dolor: “No, ni perseguir el plaer ni evitar el dolor. Acceptar-los tots dos quan vinguin, fruir d'ambdós mentre durin, deixar-los anar quan hagin de marxar.” (p. 379). I en un altre moment aclareix: “No rebutgi el desig; miri tan sols que flueixi pels canals adients. Sense desig vostè està mort. Però amb baixos desigs vostè és un fantasma.” (p. 410) També diu: “El desig i la por només són destructius quan s'apliquen incorrectament. Per favor, desitgi el que és correcte i temi el que és incorrecte. Perquè quan la gent desitja el que és incorrecte i tem el que és correcte, crea caos i desesperació. En termes relatius, el que causa sofriment és incorrecte i el que l'alleugereix és correcte. En termes absoluts, el que porta de tornada a la realitat és correcte, el que entela la realitat és incorrecte.” (pp. 438-439).
Per anar més enllà d'aquestes dualitats cal anar més enllà de la consciència: “Mentre un sigui conscient hi haurà dolor i plaer. En el nivell de la consciència no es pot lluitar contra el dolor i el plaer. Per anar més enllà d'ells, cal anar més enllà de la consciència, cosa que només és possible quan es mira a la consciència com quelcom que ens passa i que no és nostra, com alguna cosa externa, estranya i sobreimposada. Llavors, de cop, quedem lliures de la consciència, realment sols, sense res més. I aquest és el nostre veritable estat. La consciència és com una granellada que ens obliga a rascar-nos. Evidentment, no podem saltar fora de la consciència ja que la mateixa idea de saltar està en la consciència. Però si aprenem a mirar la nostra consciència com una mena de febre, personal i privada, en la que estem tancats com un pollet dins la closca, d'aquesta mateixa actitud sorgirà una crisi que trencarà la closca." (p. 508).
El present
Evidentment hi ha el tema de la gran trilogia passat-present-futur. Aquí Nisargadatta és també absolutament radical: només conta el present. “Cada moment conté la totalitat del passat i crea la totalitat del futur. El passat i el futur només existeixen en la ment. El temps és a la ment, l'espai és a la ment. La llei de causa i efecte és també una manera de pensar. En realitat tot està aquí i ara, i tot és u. La multiplicitat i la diversitat només existeixen en la ment.” (p. 172). “La realitat és el que fa el present tan vital, tan diferent del passat i del futur, que només són mentals.” (p. 426). “El temps no ens pot portar fora del temps, tal com l'espai no ens pot portar fora de l'espai. L'única cosa que guanyem esperant és més espera. La perfecció absoluta és en l'aquí i ara, no en un futur , proper o llunyà. El secret està en l'acció, aquí i ara.” (p. 557). “L'”aquí” és a tot arreu i l'”ara” és sempre. Anem més enllà de la idea “jo-soc-el-cos” i trobarem que el temps i l'espai són en nosaltres i no nosaltres en ells. Quan ho haguem entès, haurem eliminat l'obstacle més gran per a l'autorealització.” (p. 631).
A partir d'aquestes nocions Nisargadatta basteix la seva cosmovisió: “Quan ja no es dóna l'autoidentificació amb el cos, tot l'espai i el temps estan en la nostra ment, la qual és una mera onada en la consciència, que al seu torn és la consciència-en-sí reflectida en la naturalesa. La consciència-en-sí i la matèria són els aspectes actiu i passiu de l'ésser pur, que està en ambdues i més enllà d'ambdues. L'espai i el temps són el cos i la ment de l'existència universal. El que jo sento és que tot el que succeeix en l'espai i el temps em succeeix a mi, que tota experiència és la meva experiència, i que cada forma és la meva forma. El que jo crec ser es converteix en el meu cos i tot el que li passa a aquest cos es converteix en la meva ment. Però a l'arrel de l'univers hi ha la pura consciència-en-sí, més enllà del temps i de l'espai, aquí i ara. Ella és el nostre ésser real.” (p. 639). Aquí el terme “consciència-en-sí” sembla identificar-se amb el que en altres moments designa com a “Realitat Suprema” o “el real”.
Qualitats necessàries
Quines qualitats fan falta per emprendre el procés d'autoconeixement alliberador? Bàsicament sinceritat, integritat, seriositat, compassió, coratge. “La seriositat és alhora necessària i suficient. Tot cedeix davant de la seriositat. La compassió és el fonament de la seriositat. Compassió per un mateix i per als altres, nascuda tant del sofriment propi com del dels altres.” (p. 573). “L'absolut que hi ha en nosaltres és el que ens porta a l'absolut que hi ha més enllà de nosaltres; la veritat absoluta, l'amor i el desinterès són factors decisius en l'autorealització. Tots ells poden assolir-se mitjançant la seriositat.” (p. 609). “Hem de trobar el nostre propi camí. Si no el trobem, no serà el nostre propi camí i no ens portarà enlloc. Hem de viure la veritat tal com la trobem amb tota seriositat, actuant en base al poc que haguem entès. La seriositat és el que ens portarà més enllà, no el talent, sigui nostre o d'altres.” (p. 658). “Intentem ser, només ser. La paraula més important és “intentar”. Concedim-nos prou temps cada dia per seure amb calma i intentar, simplement intentar, anar més enllà de la personalitat amb les seves afeccions i les seves obsessions. No cal preguntar com, perquè no pot ser explicat. Senzillament cal continuar intentant-ho fins a assolir-ho. Si perseverem, no hi pot haver fracàs. El que importa sobre totes les coses és la sinceritat, la seriositat; cal estar realment farts de ser la persona que som i hem de veure la urgent necessitat d'alliberar-nos d'aquesta innecessària autoidentificació amb un conglomerat de records i hàbits.” (p. 673). “L'alliberament no és una adquisició sinó una qüestió de coratge, el coratge de creure que ja som lliures i actuar d'acord amb això.” (p. 683).
Conseqüències
Conseqüències d'aquest procés? Fragilitat i plenitud. Nisargadatta no vol enganyar ningú: “El coneixedor del que és real no té avantatges en els afers de la vida quotidiana; més aviat està en desavantatge, ja que en ser lliure de la cobdícia i la por, no es protegeix a si mateix. La idea mateixa del benefici li resulta estranya; avorreix l'acumulació; la seva vida és un continu compartir i donar-se a si mateix.” (p. 352).
Però “quan la ment s'allunya de les seves preocupacions, s'aquieta. Si no alterem aquesta quietud i ens mantenim en ella, ens donarem compte que està impregnada d'una llum i un amor que no hem conegut abans, i alhora ho reconeixerem immediatament com la nostra pròpia naturalesa. Quan haguem passat per aquesta experiència, mai tornarem a ser els mateixos. La ment revoltosa pot alterar la nostra pau i tacar la nostra visió, però aquesta quietud està condemnada a tornar, sempre que es mantingui l'esforç; fins el dia que tots els límits es trenquen, les fantasies i els aferraments s'acaben i la vida es concentra en el present.” (p. 416). Tot el procés d'autoconeixement està adreçat a accedir al real (d'altres tradicions diran accedir a la divinitat, o altres noms). El real és el que compta, el fonament i la font dels valors: “Tots aquests atributs, ser, consciència, amor i bellesa, són reflexes del real en el món. Sense el real, no hi ha reflex.” (p. 469). I és que “el real és simple, obert, clar i bondadós, bell i joiós. Està completament lliure de contradiccions. És sempre nou, fresc i creatiu. El ser i el no-ser, la vida, la mort i totes les distincions es fonen en ell.” (p. 455).
.jpg)
Entrades
