La fi dels estels

La fi d'un estel és la fi d'un món. El nostre també acabarà així.

Normalment, els estels s'acaben mitjançant una gran explosió, però abans han seguit un procés. Quan en ells s'esgota l'hidrogen utilitzat en les seves reaccions nuclears, el nucli, format pràcticament per heli, es refreda, genera menys pressió i s'enfonsa sota el pes de la gravetat. L'enfonsament provoca un escalfament i l'estel es dilata i s'expandeix fins a una mida que pot ser de cent vegades la seva mida original. Les capes exteriors estan tan lluny que es refreden, agafant un to roig: l'estel esdevé un gegant roig. La nova escalfor produïda per l'enfonsament pot fer, si l'estel era prou gran, que l'heli es fusioni en carboni, i quan s'acabi l'heli, que el carboni es fusioni en oxigen, després en magnesi, silici i altres elements pesats, fins a arribar al ferro; el ferro ja no produeix energia i l'estel esclata en mil bocins.

El Sol tardarà uns 10.000 milions d'anys en arribar a l'esgotament del seu hidrogen (bé, ja està a mig camí, li queden uns 5.000 milions d'anys...). Altres estels més grans (unes vuit vegades més grans que el Sol, com a mínim) fan el procés més ràpid, són més lluminosos i duren menys: són els supernous, que esdevenen supergegants blaus abans d'expandir-se. Si l'estel és al menys 150 vegades més gran que el Sol, el seu final és encara més violent i la quantitat de metalls pesats que escup en esclatar són a l'origen de molts planetes (no oblidem que tot l'interior de la Terra és ferro, que va sorgir d'algun lloc...). Però els estels també poden morir en silenci, sense explosió, esdevenint un forat negre; així s'ha vist amb un estel entre 7 i 18 vegades més gran que el Sol.

Quin camí seguirà el nostre Sol? Sembla ser que el de l'expansió: el seu nucli passarà dels 15 milions de graus actuals als 100 milions de graus, es tornarà mil vegades més lluminós i el seu diàmetre es multiplicarà per cent, engolint Mercuri, Venus i probablement la Terra...