Josep i els seus germans

Chagall 1931

Perquè m'agrada Josep i els seus germans de Thomas Mann, que poca gent deu llegir avui en dia? Això és el que voldria mirar d'explicar. I ho vull fer tenint com a referència a l'horitzó aquests interrogants: Som la darrera generació que haurà rebut de petits les imatges de la “història sagrada”? Quedaran aquestes imatges limitades en el futur als estudiosos i als curiosos que, estirant fils, hi vagin a parar? Tenen el mateix impacte aquestes imatges quan t'entren d'infant que quan les coneixes de gran?

Crec que l'obra de Mann m'agrada perquè és alhora una novel·la plena de vida, d'humanitat i fins i tot d'humor, amb una manera d'explicar les coses sovint planera i plena de color, i alhora una profunda aproximació al significat dels mites bíblics. Per dir-ho d'alguna manera, és com llegir la Bíblia sense literalitats ni ingenuïtats, sinó mirant de mostrar el que hi ha al darrera, la seva riquesa i la seva situació en el context històric i de creences en que es va desenvolupar. I alhora sense perdre gens de la seva humanitat: al revés, en la novel·la de Mann Jacob i Esaú, Raquel i Lia, Josep, etc. se'ns fan encara més entranyables, més propers, més normals, més vius i reals.

Em fascina aquesta capacitat de barrejar l'arqueologia mitològica amb la narració bíblica, sense que aquesta perdi la seva gràcia (de fet, de gràcia sovint en guanya). I alhora no és un tractat científic: amb quina amenitat i amb quina profunditat fa veure com el que en la Bíblia semblen pares, fills i nets (Abraham, Isaac, Jacob, Josep...) són arquetips de vegades reiterats i alhora separats per gran quantitat de generacions. I amb quina gradualitat, equivalent al seu desenvolupament real, ens fa veure com va cristal·litzant i madurant la concepció de Déu del poble jueu, la concepció de Ja, envoltat de tants i tants deus locals de totes menes. Jacob, el que roba la benedicció paterna, amb les seves quatre esposes i la seva debilitat per Raquel, apareix com un apassionat explorador del misteri, i esdevé entranyable i inoblidable.

El que fa Mann, ¿és semblant al que fa Shakespeare quan agafa una història coneguda –com ara la mort de Juli Cèsar- i la reescriu omplint-la de noves llums? No diria pas que no, tot subratllant que Mann es preocupa tant d'afegir-hi vida com d'afegir-hi ciència; tant d'afegir-hi facetes d'humanitat com d'afegir-hi coneixement. I amb això proclama potser la seva visió de l'ésser humà: aquell que sap alhora conèixer el món i captar-ne la gràcia. Coneixement i sentit han d'anar junts, com les dues cames per caminar: ni ens podem recloure en un alegre però ignorant cau, on vivim però no pretenem entendre on som, ni com som, ni ens podem immergir en una ambiciosa anàlisi de la realitat que ens deixi el cor sec, que despulli de tot sentit l'existència humana, que ens torni escèptics i ens tregui les ganes de viure. Crec que Mann ens mostra de manera pràctica com aproximar-nos a la realitat: amb el cap i el cor alhora, harmonitzant i conjugant les dues mirades per fer-ne una única manera de mirar-nos el món i la vida, una manera rigorosa i càlida alhora, plena de comprensió però sense renunciar a mirar d'abastar la veritable naturalesa de les coses, fugint d'enganys i de dolços refugis.

Si d'aquí a uns anys veig que hi continua havent interès per una obra així, estaré content i esperançat. Si no, em sabrà greu pensar que es pugui malmetre aquest enorme esforç intel·lectual que ha suposat el segle XX, i no només el XX, sinó del XVI al XX, i no només del XVI al XX sinó els darrers 3.000 anys –com a mínim- de la història de la humanitat, que semblen traduir un constant esforç per anar més enllà en el coneixement de la realitat i en una comprensió del fet humà cada cop més profunda i empàtica. Amb tots els alts i baixos i retrocessos, però amb una mena de tossuda persistència de la qual la nostra generació encara se sent formant part.

(escrit l'octubre del 2004 i dedicat a en Josep M. Feliu amb motiu dels seus 50 anys)