Lamentacions

Chagall 1956

Fragments lleugerament retocats del capítol 3 del Llibre de les Lamentacions

(gràcies a la Lourdes Encinas per fer-nos-el tenir present):

"Sóc l'home que ha tastat el desastre
sota el cop furiós del Senyor.
Em fa caminar i m'arrossega
per llocs de foscor, sense llum.
Gira tot el dia contra mi,
un cop i un altre, la seva mà.

Tinc la carn i la pell eixarreïdes,
ha esmicolat tots els meus ossos.
M'estreny i m'envolta
de turments i d'amargor.
M'ha confinat al país de les tenebres
igual que els morts de temps immemorial.

M'ha reclòs darrere un mur; no en podré sortir.
Com em pesen les cadenes!
Fins si clamo i crido auxili,
ell ofega la meva pregària.
M'ha barrat els camins amb carreus,
m'ha amagat la bona ruta.

És com un ós que m'espia,
com un lleó a l'aguait!
Ha sembrat d'esbarzers els camins,
m'ha deixat sense alè, esgarrinxat.
Tensa l'arc mentre em crida: «No et moguis!»
Sóc el blanc dels seus dards.
Enfonsa en els meus ronyons
les seves sagetes.
Sóc la riota de tot el meu poble,
el tema de les seves sàtires.
M'atipa de plantes amargues,
m'embriaga d'absenta.
Em fa mastegar rocs, m'esdenta.
M'ha enfonsat a la cendra.

Senyor, m'has fet orfe de pau,
he oblidat el benestar.
M'he dit: «No tinc futur
ni esperança en el Senyor.»
Recordar l'abandó i la misèria
és per a mi com verí i absenta.

Penso i repenso un cop i un altre,
i em replego dintre meu.

Però vull recordar això
que em dóna nova esperança:

Encara som vius per l'amor del Senyor,
la seva misericòrdia no s'esgota.
La renova cada dia.
Oh, quina fidelitat!
M'he dit: «El Senyor és la meva heretat.»
Per això confio en ell.

El Senyor és bo per al qui en ell espera,
per als qui el cerquen de cor.
És bo d'esperar en silenci
la salvació del Senyor.
Que resti tot sol en silenci.
Quan el Senyor em corregeix,
que enfonsi el rostre a la pols:
potser hi haurà encara esperança.
Que pari la galta al qui em pega
i aguanti l'oprobi.

El Senyor no abandona
per sempre més.
Fa sofrir, però també es compadeix
pel seu gran amor.
El seu cor no pretén d'afligir
ni vol que els homes sofreixin.

T'he cridat pel teu nom, oh Senyor,
des de la fossa profunda.
Has sentit el meu clam.
Escolta el meu crit d'auxili!

Quan et cridava, t'has acostat
i m'has dit: «No tinguis por!»