 |
| Twombly 2005 |
"Finalment, és possible que davant la inevitable polarització, les vies intermèdies i reformistes pateixin pressions i se sentin excloses, silenciades o esqueixades. Però en aquests moments no podem perdre ningú, i encara menys a una gent altament qualificada i compromesa amb el país, una franja civil que ha cregut i encara creu en la concòrdia, gent radicalment moderada que -des terceres vies- afavoreix que la causa catalana no sigui una qüestió de guanyadors i perdedors sinó una causa comuna, inclusiva, capaç d'entendre les opcions contràries o les pors i reticències dels altres, sense menysprear-les o caricaturitzar-les. Dialogar és escoltar i entendre, no prejutjar ni convèncer. Però sense exigir la fantasia que només anem bé si tothom està d'acord, entre altres coses perquè això no ha passat mai.
Optar per la reforma o la transformació del model institucional no ha de voler dir construir trinxeres o cavar rases entre les persones. O la nació és un espai deliberatiu que integra i no depura, que acull i no margina, o en cas contrari estarem edificant una nació petita,esquifida, feta a mida d'uns quants i no de la majoria."
Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano a La Vanguardia del 19 de juliol de 2013
Aquesta és la part final de l'excel·lent article "Conviure amb la incertesa" publicat pels meus bons amics Àngel i Josep Maria. Unes ratlles en les que hi veig reflectides algunes discussions que hem tingut darrerament. Voldria complementar-les amb algunes precisions per afinar encara una mica més les coses.
Les designacions de vies "intermèdies o reformistes" són qüestionables. Les posicions confederals, per exemple -amb les que jo m'identifico- no pretenen reformar l'actual Constitució espanyola, sinó modificar-la radicalment, des del reconeixement de la sobirania catalana i la personalitat política de Catalunya, un cos social designable com a nació i capacitat per tenir un estat propi. El fet que es consideri més viable que aquest estat es confederi en un marc hispànic o ibèric que no pas que operi com un estat totalment independent és una qüestió d'avaluació de les possibilitats polítiques, no dels desitjos ideals.
"Reformista" a més, es contraposa a dos termes amb una història prou definida. D'una banda, es contraposa amb "rupturista", evocant el vell debat de principis de la transició del franquisme a la democràcia, i em sembla que bona part de l'independentisme actual no s'hagués identificat en aquell moment amb posicions rupturistes, que van acabar essent minoritàries. D'altra banda, es contraposa amb "revolucionari", i el debat entre reforma i revolució té encara més història al darrera. Em sembla, però que, altra vegada, la major part dels independentistes actuals difícilment s'identificarien amb posicions revolucionàries clàssiques. Els autors de l'article semblen optar per contraposar "reforma" amb "transformació", però aquesta no és pas una de les contribucions més brillants del seu acurat text.
Pel que fa a l'etiqueta "intermèdies", és ja una manera peculiar de definir el terreny de joc. Hi ha els independentistes, hi ha els unionistes o partidaris del manteniment del statu quo actual i la resta són les "posicions intermèdies", un magma imprecís on es barregen moltes coses però cap d'elles prou clara, neta, rotunda, i per tant d'alguna manera amb un vici originari que la fa sospitosa: només els extrems són transparents i plenament coherents, No estic dient que els autors de l'article pensin això, però sí que aquesta és una interpretació possible a partir de la terminologia que utilitzen. La utilització d'un altre terme, "terceres vies", pot anar també en aquesta mateixa línia. I fins i tot un altre terme, la "concòrdia", utilitzat amb un lleu toc commiseratiu: els ingenus que encara creuen en la possibilitat de la concòrdia, quan s'ha demostrat que és impossible. Però no es tracta d'un problema de concòrdia, sinó de poder real, de correlacions de forces. La concòrdia sempre és preferible a la discòrdia, però el tema del que parlem ara no va per aquí, per les actituds de fons, sinó pel terreny més eixut i fred de la viabilitat política. Fins i tot el terme de la "radicalitat moderada" sembla apuntar a aquestes opcions "de segona", massa matisades per tenir capacitat de mobilitzar o massa contemporitzadores com per provocar reaccions contundents. Si més no, jo no em tinc pas per moderat, ans al contrari, més aviat tendeixo a l'eixelebrament, a la radicalitat immoderada i idealista si voleu, però mirant de mantenir sempre la consciència clara sobre les correlacions reals de forces i mirant d'evitar els emmirallament voluntaristes o els bonics moments d'exaltació personal que no porten a una modificació dels corrents de fons de la societat.
Evidentment que mai en cap societat tothom està d'acord. En cap moment és això el que es pretén. El que es pretén és tenir prou força real com per canviar coses. Quan es demanen grans majories, o majories qualificades - i això ho fa el mateix President Mas - no és per una qüestió estètica, sinó pragmàtica: perquè un canvi de relacions polítiques entre dues comunitats només és possible si es donen aquestes grans majories. Un canvi de relacions polítiques com aquest no és la simple conseqüència automàtica de guanyar un dia una votació per majoria simple, és quelcom molt més complex.
Hi ha que, sent "catalanistes de tota la vida", ens sentim marginats per la dinàmica que estan agafant les coses a casa nostra, per la manera de fer, pel to que sembla ser el predominant. No ho puc pas negar. De vegades sembla que, si no ets independentista, ja no comptes. Ara bé, no sé pas com se surt d'aquesta dinàmica de radicalització i purisme. Només sé que és trist ser catalanista i no sentir-se part del projecte col·lectiu que es considera hegemònic en aquest moment, que és trista la sensació que es posa la independència per davant de la complexa construcció del país en tots els diferents nivells. I que es digui que només podrem construir el país si som independents, no sembla gaire objectiu a la llum de la nostra experiència històrica. Que no sigui que amaguem les nostres febleses i incapacitats actuals amb invocacions a la impossibilitat de fer segons què en el context actual.
Enmig d'aquest debat, agraeixo especialment les darreres frases de l'article dels meus amics, i espero que siguin enteses i aplicades.
"Reformista" a més, es contraposa a dos termes amb una història prou definida. D'una banda, es contraposa amb "rupturista", evocant el vell debat de principis de la transició del franquisme a la democràcia, i em sembla que bona part de l'independentisme actual no s'hagués identificat en aquell moment amb posicions rupturistes, que van acabar essent minoritàries. D'altra banda, es contraposa amb "revolucionari", i el debat entre reforma i revolució té encara més història al darrera. Em sembla, però que, altra vegada, la major part dels independentistes actuals difícilment s'identificarien amb posicions revolucionàries clàssiques. Els autors de l'article semblen optar per contraposar "reforma" amb "transformació", però aquesta no és pas una de les contribucions més brillants del seu acurat text.
Pel que fa a l'etiqueta "intermèdies", és ja una manera peculiar de definir el terreny de joc. Hi ha els independentistes, hi ha els unionistes o partidaris del manteniment del statu quo actual i la resta són les "posicions intermèdies", un magma imprecís on es barregen moltes coses però cap d'elles prou clara, neta, rotunda, i per tant d'alguna manera amb un vici originari que la fa sospitosa: només els extrems són transparents i plenament coherents, No estic dient que els autors de l'article pensin això, però sí que aquesta és una interpretació possible a partir de la terminologia que utilitzen. La utilització d'un altre terme, "terceres vies", pot anar també en aquesta mateixa línia. I fins i tot un altre terme, la "concòrdia", utilitzat amb un lleu toc commiseratiu: els ingenus que encara creuen en la possibilitat de la concòrdia, quan s'ha demostrat que és impossible. Però no es tracta d'un problema de concòrdia, sinó de poder real, de correlacions de forces. La concòrdia sempre és preferible a la discòrdia, però el tema del que parlem ara no va per aquí, per les actituds de fons, sinó pel terreny més eixut i fred de la viabilitat política. Fins i tot el terme de la "radicalitat moderada" sembla apuntar a aquestes opcions "de segona", massa matisades per tenir capacitat de mobilitzar o massa contemporitzadores com per provocar reaccions contundents. Si més no, jo no em tinc pas per moderat, ans al contrari, més aviat tendeixo a l'eixelebrament, a la radicalitat immoderada i idealista si voleu, però mirant de mantenir sempre la consciència clara sobre les correlacions reals de forces i mirant d'evitar els emmirallament voluntaristes o els bonics moments d'exaltació personal que no porten a una modificació dels corrents de fons de la societat.
Evidentment que mai en cap societat tothom està d'acord. En cap moment és això el que es pretén. El que es pretén és tenir prou força real com per canviar coses. Quan es demanen grans majories, o majories qualificades - i això ho fa el mateix President Mas - no és per una qüestió estètica, sinó pragmàtica: perquè un canvi de relacions polítiques entre dues comunitats només és possible si es donen aquestes grans majories. Un canvi de relacions polítiques com aquest no és la simple conseqüència automàtica de guanyar un dia una votació per majoria simple, és quelcom molt més complex.
Hi ha que, sent "catalanistes de tota la vida", ens sentim marginats per la dinàmica que estan agafant les coses a casa nostra, per la manera de fer, pel to que sembla ser el predominant. No ho puc pas negar. De vegades sembla que, si no ets independentista, ja no comptes. Ara bé, no sé pas com se surt d'aquesta dinàmica de radicalització i purisme. Només sé que és trist ser catalanista i no sentir-se part del projecte col·lectiu que es considera hegemònic en aquest moment, que és trista la sensació que es posa la independència per davant de la complexa construcció del país en tots els diferents nivells. I que es digui que només podrem construir el país si som independents, no sembla gaire objectiu a la llum de la nostra experiència històrica. Que no sigui que amaguem les nostres febleses i incapacitats actuals amb invocacions a la impossibilitat de fer segons què en el context actual.
Enmig d'aquest debat, agraeixo especialment les darreres frases de l'article dels meus amics, i espero que siguin enteses i aplicades.
Entrades
