Valors i relacions personals

Es pot, certament, pensar la vida sense referència als valors. Es pot pensar la vida en funció de la nostra supervivència, dels nostres interessos, de la nostra comoditat i plaer, de la nostra diversió i intensitat emocional, de moltes coses.

Però no pensar-la en referència als valors pot portar a situacions de desorientació i desconcert. Potser actualment passa una mica això quan intentem pensar les relacions personals, fonamentalment l'amor i l'amistat.

Si més no, sembla constatable aquest desconcert llegint el significatiu "Tendències" de Cristina Sen a La Vanguardia del 27 de març sobre Les relacions personals en un temps canviant, on es recullen aportacions de diversos experts. Hi apareixen expressions com ara "amors de temps confusos", "escepticisme sobre la parella clàssica" (fins i tot sobre el matrimoni seqüencial),  "desinstitucionalització del matrimoni",  "l'amor romàntic està en hores baixes", "no és època de tangos i boleros", "noves maneres de relacionar-se" (on sembla destacar el living apart together, parelles estables que viuen cadascú a casa seva, tot i que es considera que aquest no és ja cap novetat sinó quelcom ben arrelat), "l'amic amb dret d'arrambada" o que "en l'ambient universitari s'està experimentant amb la bisexualitat, en un canvi d'actitud respecte a l'onada més conservadora dels que ara tenen 30 anys". I en el rerefons, "la maleïda dualitat entre llibertat i compromís".

L'efecte que fa és que actualment costa pensar les relacions personals des dels valors. Es pensen en elles mateixes, en tant que experiències que ens afecten, però menys en tant que experiències a confrontar amb els valors. Això m'agrada o no m'agrada, em va bé o no em va bé, m'és útil o no, m'aporta estabilitat o no, em diverteix o no, em fa la vida més fàcil o no: aquests són criteris més habituals que no pas això està al servei de l'amor o no, això construeix una amistat o no, això em fa més obert i generós o no, això em fa més útil als altres o a un altre o no, això enforteix el meu caràcter o no, això em fa madurar o no, això em fa més coherent i íntegre o no, això ho visc amb autenticitat i sinceritat o no.

Pensar les relacions personals des dels valors vol dir no considerar-les el referent últim, posar-les al servei dels valors, i fer així que els valors en relativitzin i desdramatitzin les concrecions. L'important no és quina forma triem per a les nostres relacions, sinó al servei de què estan. Les relacions personals no poden derivar d'un càlcul estratègic a partir de les nostres conveniències o de les nostres pors (principalment la por al sofriment, derivada de determinades experiències): les relacions personals han de ser maneres de concretar els nostres valors de referència.

Hi ha un altre aspecte subjacent al conjunt d'aquesta temàtica, un aspecte poc visible i incòmode, però rellevant, que és el de l'educació en la lluita amb les pròpies tendències espontànies. En l'àmbit de les relacions personals no val regir-se simplement "pel que em ve de gust": de cara a poder incorporar criteris més rellevants -els lligats amb els valors- hom ha de tenir la capacitat de controlar i conduir les pròpies tendències espontànies. Cal educar-se un mateix, i les normes de comportament rebudes de la tradició són eines útils per a aquesta educació. Si veus un altre humà que t'atrau no pots simplement llançar't-hi al damunt i posseir-lo, per esmentar un extrem. Això vol dir considerar que hi ha conductes adients i no adients, i que no tot el que et surt de dins és respectable. Cal aprendre a treballar-se un mateix, per molts fracassos que es produeixin en aquesta tasca i per molt que mai acabem de sortir-ne del tot victoriosos. L'important és continuar considerant que hi ha coses a afaiçonar, i no caure en considerar que tot el que és espontani és positiu. Perquè llavors deixa d'haver-hi repte, i deixa d'haver-hi educació de la pròpia espontaneïtat.

La tradició ha estat especialment criticada en aquest àmbit per repressora, per enemiga del plaer. Però la intenció de la tradició no era fer de nosaltres ascetes inhumans sense falla, sinó educar una certa capacitat de contenció davant dels impulsos més immediats que permetés mobilitzar energies en la direcció dels valors. Quan aquest mecanisme deixa d'operar, quan tot es considera acceptable, desapareix aquesta capacitat de reorientació d'energies i de formació del caràcter amb una determinada capacitat d'anàlisi i resistència. S'enforteix un model antropològic més suau i fràgil, des del qual es viu la vida amb una certa lleugeresa conformista, dolça i divertida, de vegades acompanyada per l'explosió festiva alcohòlica i la celebració del descontrol.

Pensar les relacions personals en funció d'elles mateixes porta a un cert atzucac, a reflexions des del sofriment que no troben sortida, a un desconcert que busca una solució ideal allà on no es pot trobar. Quina és la bona manera d'establir relacions personals, de ser amics, d'estimar-nos? No n'hi ha. Hi ha concrecions en funció de les històries personals. Però que aquestes concrecions siguin més o menys satisfactòries o enriquidores no depèn d'elles, sinó de la mesura en que siguin viscudes i construïdes des dels valors. Les relacions personals establertes per satisfer als altres i així millorar la nostra autoestima, o per compensar les nostres inseguretats, les nostres pors, o per experimentar, o per distreure's, o per només passar-ho bé, no porten enlloc. Les relacions establertes al marge dels valors sovint acaben comportant més buidor, desorientació, frustració i sofriment que altra cosa.

Casar-se o no casar-se? Viure junts o separats? Quina mena d'orientació sexual? Relacions sexuals sense amor? No són les preguntes més rellevants. No es tracta de buscar la bona manera "institucional" d'estimar, sinó de desenvolupar a fons la pròpia capacitat d'estimar de debò, de donar-nos als altres, de respectar-los i servir-los; desenvolupament que passa per la bona orientació de la nostra espontaneïtat i per la nostra maduració com a persones. Llavors, l'amor ja es manifestarà en l'entorn que sigui.


(una versió reduïda d'aquest text va aparèixer a La Vanguardia del 21 d'abril de 2013 amb el títol de "Relacions i valors personals")