Terminologia

A l'hora de precisar les principals dimensions que considerem desitjables per a un ésser humà, allò que pot afavorir que "visqui la vida més a fons", que desplegui el seu potencial, que el faci esdevenir "el més humà possible", que el realitzi, que li permeti arribar a la seva plenitud o com n'hi vulgueu dir, tenim un doble problema: definir aquestes dimensions i donar-hi un nom, etiquetar-les.

Imaginem que optem pel model tridimensional, que designa a tres dimensions com a les més rellevants (és només una opció entre d'altres possibles, però té la virtut de ser prou senzilla, manejable, i anar més enllà dels simplismes en els que tenen tendència a caure els models de dues dimensions). Serà normal que dibuixem aquest model tridimensional fent servir el triangle, la piràmide trilateral que hi pot anar associada i el diagrama de Venn, que permet representar les superposicions entre les dimensions.

Feta aquesta opció, necessitarem quatre etiquetes, una per cada dimensió i una pel conjunt de les tres dimensions. Designem les tres dimensions o vèrtexs del triangle com a A, B i C i el conjunt com a D (per fer-ho el més asèptic possible). El triangle subratlla que A, B i C s'interinflueixen (però no de forma mecànica, automàtica; és molt important tenir-ho en compte). D pot designar el conjunt del triangle (en un dibuix pla) o bé el vèrtex de la piràmide trilateral que té al triangle A, B, C com a base (en un dibuix tridimensional).

És un model clar i útil. Mirem de definir els conceptes. A seria el desplegament de la capacitat perceptiva de la persona (atenció, captació, reconeixement, fruïció) envers les dimensions axiològiques de l'entorn i d'ella mateixa (les dimensions no axiològiques, deixem-les per al coneixement científic). B seria el refinament, la subtilització de la persona que li permet copsar en els altres i expressar en ella mateixa allò que fa a l'ésser humà més autèntic, més "pròpiament humà", més digne d'admiració reflexionada (no enlluernada), més capaç d'encarnar valors, més capaç de generar en els altres les expressions "aquest és un veritable ésser humà", aquest és un ésser humà "de debò". En la dimensió B la persona individual segueix essent central, però màximament depurada, havent-se desprès de tota la ganga possible i quedant en el metall més pur possible. C seria el desplaçament de la persona individual fora de la posició central del procés vital. És l'opció per relegar la persona a un paper secundari, no protagonista. La persona deixa de ser el punt principal de referència.

En el dibuix del triangle pla, D seria la persona que treballa simultàniament, fruit de la seva lliure opció, A, B i C. En la piràmide, seria la persona que ha treballat prou A, B i C com perquè convergeixin en un únic punt, D, on ja no és possible diferenciar A, B i C, ja que a mesura que creixen es van apropant fins a identificar-se. Evidentment, per a les persones que consideren C una dimensió impossible, absurda o fins i tot antihumana, aquest model col·lapsa, no és útil o adient.

Mirem ara d'assignar etiquetes. Si no m'equivoco, els meus amics Lozano i Castiñeira proposen anomenar A sensibilitat, B ètica, C espiritualitat i D qualitat humana. Jo faig servir un etiquetatge lleugerament diferent: anomeno A sensibilitat, B qualitat humana (en el sentit castellà de "calidad", no de "cualidad"), C espiritualitat i D ideal humà o frontera humana. És una opció que mira de preservar la noció de "qualitat humana" fins i tot en el context d'un col·lapse del model per supressió de C. I mira també de diferenciar aquesta noció "estricta" de qualitat humana d'una de més àmplia que la identificaria amb tot allò que en un determinat moment històric conforma la visió ideal de l'ésser humà des d'un punt de vista social: la bona formació intel·lectual i física, la moralitat, els aspectes relacionats amb la professionalitat (capacitat, formació, coneixements, habilitats, experiència) i les bones condicions personals (salut, intel·ligència, força, enginy, habilitat, bona presència, bellesa, elegància, ambició, equilibri mental, bon maneig dels costums socials, etc.).

Potser us semblarà un debat bizantí, un afany de "rinxolar el rínxol" fora de tota mesura, però és un debat que ens complica la vida. També hi ha qui assigna el terme espiritualitat a B, i qui l'assigna a D, i qui l'assigna a A (considerant que B i C no existeixen, en una opció per un model que d'alguna manera retorna a la contraposició entre matèria i esperit). I hi ha qui anomena C "qualitat humana profunda" (en el sentit castellà de "cualidad", no de "calidad", tot i que en els textos castellans que empren aquesta opció hi ha de vegades un ball incert entre "cualidad" i "calidad").

La cosa encara es complica més quan introduïm el concepte de "religió", que uns veuen com a separable i fins i tot contraposable al d'espiritualitat (i això es pot fer tant per desmarcar-se de les religions com per preservar-les de qüestionaments) i altres (com jo mateix) el veuen com a íntimament vinculat al concepte d'espiritualitat (la religió com a desplegament simbòlic, conceptual, ritual i comunitari de l'espiritualitat).

I per acabar-ho d'embolicar apareix el concepte d'intel·ligència espiritual, que es pot veure com la simple constatació de l'activació de determinats circuïts neuronals associats a les pràctiques espirituals o es pot acabar veient com l'origen de tot el que hi ha de cultural en l'ésser humà (reprenent també en certa manera la contraposició dualística entre matèria i esperit).

Aquest és el panorama (o només part del panorama...); malauradament, més aviat confús. Precisar els conceptes és fonamental, però l'etiquetatge també és rellevant; en el llenguatge els termes, sovint molt connotats etimològicament (o sigui, pel seu origen) i històricament (o sigui, pel seu ús), també pesen. I no podem propugnar fer servir A, B, C i D precisament per manca de connotació, perquè no tenen gràcia, perquè no vinculen a res. Què fer?